Pico Collarada

25 Jul 2020 7:41 am

El Collarada és un pic situat a l’oest del Pirineu aragonès que amb els seus de 2.886 mts. d’alçada esdevé la cota màxima de la comarca de la Jacetània (Osca), enclavat al municipi de Villanúa, formant part del circ glaciar d’Ip, al mig del qual s’hi troba el seu llac (ibón) homònim. Es tracta d’una gran mola de roca calcària, molt vistosa, erosionada per les glaciacions i l’aigua que transcorre per les seves grutes, esquerdes i avencs, havent-se format un sistema càrstic, que no ha parat de modificar-se amb el pas del temps. Pel seu vessant sud, des de Villanúa, que és per on transcorre el “camino viejo de Collarada”, senyalat com a P.R. 1, el desnivell a superar fins al cim s’aproxima als 2.000 mts. (de fet existeix una cursa de muntanya anomenada 2 kms. verticals non-stop, que el segueix), però la construcció als anys setanta del segle passat d’una pista que pretenia arribar fins a un projecte d’estació d’esquí al sector de La Trapa, fa que es pugui escurçar notablement l’esforç per ascendir aquest pic, això sí, havent de sol·licitar primer un permís de circulació a l’Ajuntament de Villanúa (www.turismovillanua.net), que autoritza arribar en cotxe fins al refugi de La Espata (1.690 mts.), després de recórrer uns 11 kms., per un ferm en bastant bon estat, amb algun punt on cal tenir cura, sinó es disposa d’un 4x4, tot i que no és necessari pujar amb un tot-terreny. A l’estiu, hi ha un servei de taxis que arriben fins al refugi de La Trapa, que és per on passa el sender clàssic de pujada al cim (P.R. 1). Cal no badar a l’hora de demanar el permís de circulació (que té un cost de 5 euros) ja que tan sols es lliuren 5 al dia. En el nostre cas, hem traçat un itinerari circular en sentit contrari a les agulles del rellotge, doncs havíem llegit que la tartera que dóna pas a la canal d’accés al casquet superior és d’aquelles farragosses i inacabables, com hem pogut comprovar a la baixada, per la qual cosa hem pujat d’una forma més directa, més curta i més còmoda, passant pel Collado de Ip, salvant l’escull de roca final seguint unes curtes llaçades, on, això sí, ens caldrà fer servir les mans en alguns breus trams de grimpada, que tot i no ser exposats, en sentit invers poden arribar a provocar algun dubte.
Per arribar al refugi de La Espata, seguint la pista, cal dirigir-se per la carretera N-330, de Jaca a Candanchú, i a la sortida mateix de Villanúa, al quilòmetre 659, agafar un trencall a la dreta (com si entréssim al propi poble), travessar el riu Aragón, seguir a la dreta fins a un trencall a l’esquerra que porta a l’alberg, al costat del qual comença la pista, de lliure circulació fins al quilòmetre 3,8, on una tanca barra el pas. L’obren a les 7 del matí pels vehicles autoritzats. Va guanyant alçada per dintre del bosc, sense presentar pendents excessius, dibuixant alguns revolts tancats, fins que arriba a l’anomenat Cubilar de La Espata, punt en el que aparcarem, doncs el tram fins a La Trapa (per on tancarem la circular) no està autoritzat.
Just al costat d’un gran arbre, on hi ha una taula i uns bancs de fusta, veurem un rètol indicador que ens marca la direcció al Collado de Ip, provenint de Villanúa, per la Fuente del Paco, senyalat amb marques grogues i verdes, que seguirem. Deixem el refugi a la nostra dreta, lleugerament enclotat, i tirem per la pista poca estona, doncs en una roca veurem, també a la dreta, les marques de pintura i una fita de pedres que ens indiquen per on seguir. Un sender prou evident s’enfila decidit per dintre del bosc, apropant-se als peus d’una muralla rocallosa que cal salvar (sembla ser que el nom de Collarada li ve d’aquesta mena de murs que envolten i encerclen la muntanya). Ho farem sense gaires dificultats, ja que el camí va guanyant alçada entre les roques, trobant-nos amb una petita i senzillíssima canal equipada amb una cadena, seguint sempre les marques de pintura, fins que arribem a una planúria herbada inclinada (El Bozo), que un cop superada ens deixa a un altre de majors dimensions, però no tant pendent, que travessarem traçant una diagonal ascendent a la dreta, guiant-nos per unes estaques que anirem trobant de tant en tant i per traces de pas. Un cop arribats al capdamunt, ja tenim a la vista l’imponent mola del Collarada, defensada per parets de roca per tot arreu, amb un camp càrstic als nostres peus, on no cal anar, sinó que seguirem decantats a la dreta per terreny herbat pels anomenats Llanos de Bueis o Cubilar de los Bueyes. L’orientació és evident, ja que el Collado de Ip es troba entre el Collarada a l’esquerra i el Collaradeta a la dreta, havent de dirigir-nos, seguint fites, a una canal coneguda com a Paso de Abete, que ens deixarà finalment, després de superar un tram costerut que combina tartera amb herba, al Collado de Ip (2.590 mts.). A l’altre cantó d’aquest coll, veiem als nostres peus el seu ibón, però el que crida l’atenció és la quantitat de grans muntanyes que se’ns mostren a la llunyania, que des del cim encara podrem gaudir amb més intensitat.
Ja tenim a la vista el que ens queda per pujar, una tartera que ens durà a la base del pic, per on avança un sender molt ben traçat, que va dibuixant unes llaçades que fan que es pugi amb més comoditat de la prevista, fins topar amb el mur de roca blanca, a la dreta de la seva base, on cal parar compte amb les fites, que ens han de guiar fins dalt de tot, ajudant-nos de les mans en aquells punts on cal grimpar una mica, sempre amb millors preses de mans que de peus, ja que a estones el terreny està esmicolat. No és un tram complicat, però millor no sortir-se del lloc que sembla més trepitjat.
Un cop dalt del Collarada, ens adonem del per què és un mirador de primer ordre, la seva prominència li confereix una envejable posició, des d’on es poden contemplar una infinitat de pics, com el Peña Forca (que pujarem l’endemà), Bisaurín, Aspe, Castillo de Acher, el grup del circ de Linza - Lescún, Hiru Errege Mahaia, Anie, l’imponent Midi d’Ossau, Anayet, Palas, Balaitús, Picos del Infierno, Garmo Negro, Vignemale, Monte Perdido, Peña Telera, etc., mentre que als nostres peus tenim el circ d’Ip, amb el seu llac i la coneguda mola anomenada Pala de Ip, quedant al sud la Peña Oroel, sobre Jaca, per no parlar del llunyà Moncayo, que també es perfila a l’horitzó.
Baixem del cim pel vessant contrari al que hem pujat, fent-ho pel que s’anomena ruta normal o “camino viejo”. Primer ens caldrà desgrimpar fins a un coll proper, decantants a l’esquerra, per un terreny de roca, i un cop a la portella, baixar per una canal bastant descomposta, on ens caldrà ajudar-nos de les mans en més d’una ocasió. Hem vist persones anant per totes bandes, però en el nostre cas hem optat per fer-ho per una mena de xemeneia molt evident, doncs les seves preses ens han donat més confiança que les llastres inclinades que queden més a la dreta. En tot cas, als peus de la canal arribem a la tartera per la que hem de seguir baixant. Hi ha una traça de pas evident, però és inestable i és fàcil relliscar, per tant, hem preferit baixar pel mig del pedregar, on resulta més senzill frenar en cas de desequilibrar-se. Poc a poc el terreny guanya en consistència, fins que el camí traçat pels milers de persones que transiten per aquest vessant de la muntanya, fan que guanyi en solidesa i comoditat, traçant un grapat de giragonses fins entrar en un gran prat herbat, que resulta una mica monòton. Ens apropem a un torrent sec (veiem a l’altra riba una manega negra que segurament fa acopi d’aigua a la Balsa de los Campaniles) i sense travessar-ho davallem per una muralla de roca, seguint fites i un corriol molt evident, que ens deixa a una nova esplanada herbada, Los Cubilares, que seguirem travessant més o menys en diagonal i a la dreta. Salvem un nou escull de roques, on de sobte trobem les marques blanques i grogues del P.R. 1, que ens acompanyaran de forma molt present fins al refugi de La Trapa. Arribem a la muralla inferior, que està equipada amb un llarg tram de cadenes, que asseguren el pas, que no té cap complicació, més allà de tenir clar on posem el peus mentre desgrimpem. Un cop als peus de la paret, el sender es dirigeix a un gran prat que fa estona que veiem per sota nostre, travessat pel camí al que ens hem de dirigir. En poca estona arribem al refugi de La Trapa, on hi arriba la pista de Vilanúa a Collarada. Deixem el P.R. 1 i el “camino viejo”, que marxen a la dreta, per una cruïla senyalitzada, i seguim per la pista fins al refugi de La Espata, on tancarem el recorregut, tenint en compte, però, que pel davant ens queden tres quilòmetres de marxa, que no són tota l’estona en pla o baixada, sinó que presenta alguna lleu remuntada, que, a aquestes alçades, pot arribar a ser una mica emprenyadora, és a dir, un “falso llano” en tota regla.

Ressenya de xrs1959