Pineda de Mar - Sant Pere de Riu - Montpalau (30 T)- Aqüeducte de Can Cua

Parquing davant la depuradora

El Moli de Can Marqués

Molí fariner Can Marquès Molí fariner, possiblement del segle XI, que aprofitava la força de l’aigua de la riera per a moldre el blat. A la riera s’havien documentat fins a 11 molins. És probable que s’aprofités part de la canalització de l’aqüeducte romà per portar aigua al molí.

Intersección

Font del Ferro

Font del Ferro i aqüeducte

Font del Ferro i Aqüeducte El paratge de la font del Ferro s’emplaça en una fondalada sota Sant Pere de Riu, dins els dominis de l’antic mas de Can Marquès (Tordera). Per ell discorre una torrentera que desguassa a la riera de Pineda. La fondalada va quedar parcialment desfigurada amb la construcció de l’autopista c-32, l’any 1994. L’entornes degradà i va suposar la desaparició d’una mina d’aigua ferruginosa força popular (d’aquí el seu nom de Font del Ferro). A partir de 2007 es fan diverses intervencions ciutadanes i es recuperen la font i els voltants, per bé que amb un doll d’aigua diferent de l’antic. A pocs metres, tot salvant la torrentera, en època romana es bastí una arcada que s’inclou dins la mateixa conducció d’aigua que el tram d’aqüeducte de Can Cua (Pineda de Mar). L’arcada s’ha consolidat en dues intervencions arqueològiques complementàries al llarg de 2012. L’aqüeducte, segons l’estudi de F.Prat i Puig, era una obra hidràulica que prenia l’aigua de la riera de Pineda poc més amunt de Can Bofí. Al llarg d’un recorregut d’uns 3,5km més o menys paral·lel a ella, arribaria fins a l’indret de la masia de can Roig (Pineda de mar), on s’han documentat vestigis d’un establiment romà que probablement era propietat d’un important terratinent, promotor d’aquesta notable infraestructura. El canal de l’aqüeducte salva el torrent de la Font del Ferro mitjançant una bella arcada única de mig punt, de 3, 13 metres de diàmetre i una alçada de 3,40m sobre el llit del torrent. Damunt d’ella transcorre la conducció amb un paviment impermeable de morter de calç i picadís de teula (opus signium) propi de les tècniques romanes. El canal tindria una coberta de protecció, ara desapareguda. Al sud de l’arcada, les excavacions arqueològiques van demostrar que la séquia gira cap a la riera de Pineda.

Església Sant Pere de Riu

Església de Sant Pere de Riu   Les primeres notícies que tenim de la parròquia de Sant Pere de Riu, es remunta a l’any 1140, quan apareix citada en un conveni entre els germans Guillem i Riembau Umbert. Més endavant, al 1177, la parròquia de Sant Pere de Riu apareix en un document de donació, on Francesca Menola estableix un sexter anual d’oli al Monestir de Santa Maria de Rocarossa. Aquesta propietat es trobava al comptat de Girona a la parròquia de Santa Maria de Pineda i Sant Pere. Durant el segle XIII continuava vinculada a la parròquia de Santa Maria de Pineda, i pagaven part de les seves rendes al monestir de Sant Salvador de Breda, per ordre del vescomte de Cabrera i senyor de Montpalau i amb autorització del bisbe de Girona. Durant el segle XIII es documenten diverses famílies i masos, molts d’aquests s’han conservat fins als nostres dies com ara Mas Riu i Cal Ros. Va ser al segle XIV quan la parròquia de Sant Pere va passar a dependre de la Seu de Girona. A causa del trasllat de la població cap a la plana, la parròquia de Santa Maria va agafar més rellevància als segles XV i XVI. Fins al 1929, la parròquia de Sant Pere, va estar unida al municipi d’Hortsavinyà, moment en que aquest va desaparèixer. Eclesiàsticament, segueix vinculada a Pineda de Mar. L’edifici conserva la planta de nau única amb murs de pedra i coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs torals, un dels quals serveix d’obertura a l’absis semicircular. Al exterior es visible la part de la capçalera i les façanes laterals. A la part de l’absis es conserva una finestra de doble esqueixada. La decoració exterior d’aquest element correspon a les característiques arcuacions cegues entre lesenes.  Aquestes decoracions també es poden trobar a la façana sud. Per accedir a l’interior de l’església s’havia d’entrar per un portal situat a la façana de llevant. Al segle XVIII, el van eliminar per poder construir la capella del Roser. En la actualitat, la porta d’entrada es situa a la paret de ponent, on destaca el dintell esgrafiat amb la data de 1744. Aquesta construcció romànica ha estat reformada moltes vegades, una d’elles entre els segles XVI-XVIII. A la paret de ponent se li va adossar la rectoria i la sagristia, es va elevar la coberta i es va modificar a una sola vessat. A la paret de ponent s’hi va construir la rosassa. A l’exterior encara es conserven les làpides sepulcrals amb els escuts dels Montpalau i els Roger de Calella. Les quals van ser reutilitzades com a graons d’ençà de la reforma del segle XVIII. El campanar és de planta quadrada i té dos pisos. Situat al costat nord de l’església. La base del campanar podria formar part de l’edifici romànic, si bé la part superior es correspon a una reforma posterior. A la banda de llevant trobem el comunidor. Presenta planta quadrada i dues finestres i va ser bastit amb parets de pedra. S’utilitzava per beneir el terme, les collites i allunyar les tempestes. En l’actualitat és una construcció de planta quadrada amb una coberta a quatre aigües i el coneixem com “el mirador”. Va ser doncs a l’any 1974, durant unes obres d’eixamplament del camí, quan es van posar al descobert diverses fosses excavades a la roca. Aquesta necròpolis costava de 8 fosses alineades de forma paral·lela i orientades de ponent a llevant. Dues tenien planta antropomorfa i la resta presentaven planta i secció rectangular. Cronològicament és incert perquè no es van excavar, encara que les fonts consultades apunten un origen alt-medieval.

El Comunidor

A la banda de llevant trobem el comunidor. Presenta planta quadrada i dues finestres i va ser bastit amb parets de pedra. S’utilitzava per beneir el terme, les collites i allunyar les tempestes. En l’actualitat és una construcció de planta quadrada amb una coberta a quatre aigües i el coneixem com “el mirador”. Va ser doncs a l’any 1974, durant unes obres d’eixamplament del camí, quan es van posar al descobert diverses fosses excavades a la roca. Aquesta necròpolis costava de 8 fosses alineades de forma paral·lela i orientades de ponent a llevant. Dues tenien planta antropomorfa i la resta presentaven planta i secció rectangular. Cronològicament és incert perquè no es van excavar, encara que les fonts consultades apunten un origen alt-medieval.

Capella Mare de deu del Roser

Forn de Calç de Cal Marqués

Forn de calç Can Marquès Forn de calç recuperat al 2009. La calç que es produïa en aquest forn era utilitzada en les tasques de la construcció, però també ajudava a combatre plagues als camps i era utilitzada com a producte medicinal.

Esquerra

Girem

Waypoint

Intersección

Castell de Montpalau

Castell de Montpalau Situat al cim del turó de Montpalau, als vessants pinedencs del massís del Montnegre, es troben les ruïnes de l’antic Castell de Montpalau. La jurisdicció senyorial del qual abastava un extens territori, com una bona part de l’Alt Maresme, fins d’Arenys a Horsavinyà, al límit dels dominis del castell de Palafolls. Segles enrere de la contrucció del castell, aquest lloc havia estat ocupat per assentament ibèric, aquest va deixar nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC. i va continuar en l’època romana. És molt probable que la major part de la pedra d’aquest antic assentament es va fer servir per construir el castell medieval. Aquest castell va ser documentat des de mitjan del segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller Sicardis (senyors del Montseny), van jurar fidelitat al compte Ramon Berenguer i pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i Gironella. Va ser doncs a meitat del segle XII quan els vescomtes de cabrera van anar adquirint el ple domini de la jurisdicció de Montpalau, una possessió que es va mantenir fins al 1574. I va ser aquest any quan la van vendre al marquès d’Aitona, al Francesc de Montcada. Al segle XVII, el castell va passar per via matrimonial als ducs de Medinaceli. D’aquesta meravellosa fortalesa medieval, resten alguns murs que defineixen un recinte de planta quadrada. L’aparell està format amb filades de carreus irregulars, lligats amb morter de sorra i calç. Podem gaudir dels angles i la finestra de punt rodó que es conserva basant bé. Al centre del castell hi havia una torre cilíndrica, que actualment està enrunada. Podem trobar restes d’un segon recinte construït posteriorment, sobre el segle XV. Fora del castell trobem les ruïnes del que va ser l’antiga capella, dedicada a Sant Miquel.

Castell

Coll Dels Altars

Sant Rafael

Túnel

Intersección

Aqüeducte Romà de Can Cua

Aqüeducte romà de Can Cua L’aqüeducte de Can Cua és un aqüeducte romà que va permetre salvar el desnivell de la riera de Pineda per transportar l’aigua des de Can Bufí fins al lacus que es trobava a la vil·la romana de Can Roig. En l’actualitat es pot veure quatre trams d’aquesta important obra civil, el primer fou situat a la Font del Ferro i el segon i més destacat aquest (Can Cua) que encara conserva quatre arcs i part d’un cinquè, i dos trams més descoberts al 2021. La longitud del tram de Can Cua és de 29,30 metres de llargada, amb quatre arcades de mig punt. Hi ha fotografies antigues que ens demostra que anys enrere el nivell del terra respecte l’aqüeducte era més baix i es podia veure com una obra de més alçada que l’actual. Això és a causa dels treballs agrícoles a la finca. A Catalunya podem trobar un altre aqüeducte d’àmbit rural similar al de Pineda, i es troba a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès). L’aigua d’aquest aqüeducte (Can Cua) arribava a la vila romana de Can Roig i les hortes que es trobaven al voltant. Per la proximitat als recursos hídrics (de la riera) i una via de comunicació molt important (Via Augusta) la vila romana es va establir en aquella zona. L’aqüeducte de Can Cua va ser estudiat per l’arqueòleg Francesc Prat i Puig, a l’any 1932 i es calcula que tenia aproximadament uns 3,5km de llargària i que al seu pas salvava diversos torrents. Va ser doncs al 2014 quan es va declarar un Bé Cultural d’Interès Nacional.

Pont del Diable

Pont del Diable L’aqüeducte amb un sol ull que va permetre salvar el desnivell de la riera de Pineda per transportar l’aigua, a través d’un rec. Des del molí de Can Bauveta fins als horts de Can Oliver de Sitjar. Es creia que era d’origen tardoromà, però els estudis arqueològics desmenteixen aquesta hipòtesi i situen la construcció al segle XVII. Al segle XIX va perdre el seu ús original i ha estat utilitzat pels veïns per creuar la riera. La llegenda del Pont del Diable és comuna al Principat. Hi ha més construccions amb quest nom. La més coneguda és la del Pont del Diable de Martorell. La llegenda diu així: “Una nit en què la riera baixava molt plena una pagesa havia de travessar-la i no sabia com. Se li presentà el diable i li prometé fer un pont i acabar-lo abans que cantés el gall i es fes de dia, a canvi de la seva ànima. La pagesa s’hi avingué. Però quan tan sols faltaven per posar unes quantes pedres, llançà una galleda d’aigua damunt d’un pobre gall que dormia, que amb la sobtada fredor es posà a cantar. El diable, creient que ja era de dia, marxà sobtadament i deixà el pont inacabat. Com que no va poder complir la seva part del tracte, la pagesa no li va haver de lliurar la seva ànima, i així pogué travessar tranquil•lament la riera.”