PLA DE BANYERES - BALCO DE LES BRUIXES

CAN CRISPIN DE DALT

BALCO DE LES BRUIXES

la orografia i la frondositat forestal és l’origen de moltes llegendes com per exemple el balcó de les Bruixes, entre els Àngels i el Montnegre. La llegenda la podeu trobar al llibre El poble del Centfocs Autor Xavier Cortadellas La Roca de les Bruixes Pag. 223

CA L'ALZINA

CAL BARRALET

CAN BOÏGUES DE BANYERES

CAN PUJADES

CAN XACAS

CAN FOLLIA DE MONTANYA

FITA ST. SADURNI

FONT DE L'ALZINA

FONT DELS GOSSOS

FONT DE CAN NADAL

FONT DE SANTA MARIA DE MONTNEGRE

LLEDONER DE CAN BOÏGES DE BANYERES

Lledoner Classificació científica Regne: Plantae Divisió:Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Rosales Família:Cannabaceae Gènere: Celtis Espècie:C. australis Nom binomial Celtis australis El lledoner (Celtis australis) és un arbre de la família de les Cannabaceae originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny. Detall de fulla i fruït És un arbre caducifoli amb una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, pot arribar a fer 25 m d'altura. Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada. Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-groguenc i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles. El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor. Branca amb lledons A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda. Els seus fruïts, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per fer melmelada de lledó.

MAS CEBRIÀ

MAS TURÓ

MAS OMS

MAS PAU

MAS CAN NADAL

L'OLIVERA DE CAN CRISPIN

Olivera Classificació científica Regne: Plantae Divisió:Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Lamiales Família:Oleaceae Gènere: Olea Espècie:O. europaea Nom binomial Olea europaea L'olivera (Olea europaea L., del llatí oleum, oli, i Europaeus, d'Europa, del grec Europaios, d'Europa) és un arbre de la família de les oleàcies originari de l'Àsia Menor que es conrea des de l'antiguitat a tota la conca mediterrània. També es coneix amb els noms d'oliu i oliver, i la varietat silvestre rep el nom d'olivera borda o ullastre. L'olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània. És molt freqüent a les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andalusia, on se'n localitzen les plantacions més extenses. Al Principat es troba bastant estesa per tot el territori, però les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i el Tarragonès són les zones més típiques dedicades a aquest conreu. Actualment també es cultiva en altres països de clima semblant, com el Perú, Xile, Califòrnia i el sud d'Austràlia. S'estima que hi ha uns 2.500 cultivars

PLA DE BANYERES

SANTA MARIA DE MONT NEGRE

MÉS DONATS I ERMITES DE LES GAVARRES Com a Sant Joan de l’Erm, a d’altres indrets de les Gavarres també es produïen topades entre els clergues parroquials i els donats o ermitans d’una ermita. A Santa Maria d’Erols, coneguda avui com la Pietat, s’enfrontaren el sagristà de l’església parroquial de Llambilles i el donat que hi residia l’any 1333. Després d’un arbitratge, es va arribar a l’acord que el sagristà rebria la meitat de les ofrenes de pa, vi i diners –“oblacionibus sive oferenes panis, vini et denariorum”– i la tercera part dels donatius en cera i diners pels llums –“tota luminaria cere et denariorum”–, mentre la resta seria pel donat o la donada que hi residissin. A més, el sagristà es va comprometre a anar a la capella amb els seus feligresos –“cum suis parrochianis”– els dies de les quatre festes de Santa Maria –Nativitat, Anunciació, Purificació, Assumpció– per celebrar-hi la missa major solemne i els oficis divins pertanyents a la missa, a excepció que no hagués de celebrar, en aquests dies, una missa de difunts o unes núpcies al temple parroquial. L’església de Santa Maria d’Erols era, en aquesta època, una ermita aïllada, a mig camí de les esglésies de Llambilles i Quart. Existia, almenys, des del 1198 en què unes vinyes situades a prop del temple van ser venudes. L’any 1282 va rebre una deixa testamentària de Ponç de Santa Cecília,108 batlle del sagristà major de la seu de Girona a Llambilles. Al segle XIV, segurament hi va haver un clergue beneficiat a Erols, perquè el 1351, després de la crisi de la Pesta Negra i de la caiguda de la renda senyorial, el bisbe va decidir agregar les rendes de la capella d’Erols al benefici del iaca de Llambilles; al segle XV, la capella fou la seu d’una confraria que, quan calia, demanaven als preveres de Llambilles i Quart si hi podrien celebrar missa i, els anys 1457 i 1488, es tornen a documentar donats o ermitans establerts a Erols. Al terme de Llambilles hi havia, i encara hi ha, una altra ermita, la de Sant Cristòfor del Bosc, que a l’edat mitjana rebia el nom de Sant Cristòfor de l’Erm. L’any 1326 el bisbe Pere d’Urrea va concedir indulgències als que oferien almoines a la capella de Sant Cristòfor per tal d’il·luminar-la i comprar llibres, vestits, draps i ornaments. En el document es deia que la capella havia estat construïda “antigament”, però sense especificar quan, la qual cosa deixa la porta oberta a pensar que, en realitat, el temple de Sant Cristòfor del Bosc hauria estat la primitiva església de Llambilles,la que surt documentada l’any 887. De totes maneres, a partir del segle XI, l’església parroquial ja era al lloc on és avui, perquè es documenten les cases situades a prop del temple, que van acabar formant la cellera de Llambilles a finals del segle XII. Una ermita de la qual també es diu que podria haver estat la primitiva seu parroquial és, a l’altre costat de les Gavarres, la de Sant Llop de Torrent. L’edifici actual, construït entre els anys 1749 i 1757, no té res a veure amb el primer temple en el qual es venerava Sant Vicenç, el patró de la parròquia de Torrent –que al segle XIV era sufragània de Sant Feliu de Boada–, i era conegut com la capella de Sant Vicenç del Mont. Aquí, l’any 1400 hi va servir el prevere Pere Pou. A les Gavarres, existeixen unes quantes ermites més que mai no han estat seus de parròquia. L’exemple més antic és el de Sant Nazari de la Ganga, una ermita citada l’any 891 com a “domum Sancti Nazarii” per delimitar pel sud la vil·la de “Palatium Maurore” –establerta segurament al puig del Palau de La Bisbal–; l’ermita no havia desaparegut encara els anys 1286 i 1332, en què Arnau Niela i Pere Balloví, respectivament, hi servien com a clergues. A vegades, els historiadors hem confós aquesta antiga ermita amb el temple de Santa Llúcia de l’Arboç, construït al segle XVIII sobre un edifici anterior, però segurament es tracta de dues esglésies situades l’una a prop de l’altra,però ben diferenciades. Una altra capella rural d’orígens antics és la de Santa Maria de Montnegre, que al segle XIV era el centre del veïnat de Montnegre i d’una cellera que, en bona part, va desaparèixer després de la Pesta Negra. L’any 1071 el senyor del castell de Cervià, Gausfred Bastó, va donar al monestir de Santa Maria de Cervià l’alou de Montnegre amb l’església de Santa Maria –“alodium Montisnigri cum ipsa ecclesia Sancte Marie que ibi est”–, que hauria estat construïda feia ben poc, perquè els murs romànics també són del segle XI. A inicis del segle XIV, l’edifici es degué reparar i millorar sensiblement: el 1314 s’havien construït uns porxos –“porticos”– als costats de migdia i de ponent i el 1326 el bisbe va autoritzar la recaptació d’almoines i donatius pietosos per tal de poder comprar llibres, vestits, draps, llums i altres ornaments i reparar el teulat. Tot i que el 1210 s’esmenta la “parròquia de Sant Mateu i de Santa Maria”, la capella de Santa Maria mai no va ser seu parroquial:el 1222 va quedar clar que els clergues de Sant Mateu hi exercien els drets parroquials i hi celebraven misses perquè la capella es trobava en el terme de Sant Mateu –“erat fundata et hedificata infra limites parrochie Sancti Mathei de Montenigro”–. Segons les visites pastorals dels anys 1314 i 1329, sembla que el rector de Sant Mateu hi havia de celebrar dues misses setmanals, mentre un monjo depenent del monestir de Cervià ho feia tres altres dies, però no se solien complir aquestes obligacions. Els anys 1354 i 1409 hi hagueren més disputes entre uns i altres. La capella, doncs, anava deixant de servir als veïns del lloc fins que el 1488 va ser concedida a un donat, Joan Calic, que la conservava sense oferir-hi un culte religiós regular. Una història similar, en part, a la de Santa Maria de Montnegre és la que tingué la capella de Belllloc, situada a l’interior de la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà –o Sant Joan de Palamós–, almenys fins als segles XV i XVI. El temple actual de Bell-lloc és el d’un santuari aixecat al segle XVIII, que es degué construir sobre una antiga església ja documentada al segle XIII que potser era anterior. Els dos darrers senyors laics del castell de Vila-romà, situat a l’altra riba de la riera que serpeja als peus del turó de Montagut, van deixar alguns béns a la capella de “Sancta Maria de Pulcro Loco”: Pere Alemany, el 1270, va deixar una olla de coure per fer-ne una campana i, tres anys després, el seu fill, també anomenat Pere Alemany, va manar que una llàntia hi cremés perpètuament. 30 El castell va passar al bisbe de Girona, Pere de Castellnou, que l’any 1278 va deixar a la capella uns diners per comprar un calze. En aquests temps, ja hi havia un prevere que servia en la capella: Guillem Ferrer. El temple, als segles XIII i XIV, servia com un annex de la relativament llunyana església parroquial, però la crisi demogràfica posterior a la Pesta Negra va gairebé fer oblidar aquest temple. Afortunadament, el fet que els precs dels palamosins a la verge de Bell-lloc els estalviés la pesta del 1653 va fer-los reactivar la devoció envers aquesta església, que des d’aleshores es convertí en un lloc de peregrinatge freqüentat per la gent de la contrada.32 Per acabar, altres ermites gavarrenques van ser creades per la devoció popular en els convulsos temps finals de l’edat mitjana en què les mortaldats, les guerres, les destruccions van reactivar els sentiments religiosos. Una d’elles és la de Sant Miquel del Castellar, construïda en estil gòtic a mitjan segle XV a un puig que, des de molt abans, ja es deia de Sant Miquel. L’any 1451 un prevere de la seu de Girona, Joan de Dons, en va promoure la construcció que no va acabar fins el 1478; onze anys després, encara es demanaven almoines per adquirir ornaments i llibres. Del culte se n’encarregava un ermità elegit pels representants de la comunitat de Celrà, els quals també recollien les almoines necessàries per distribuir pans als pobres el dia de la festa del sant, el 29 de setembre. La segona ermita del segle XV és la dels Àngels, construïda a un cim de 484 m que s’havia anomenat antigament puig Alt o Pujols. L’any 1409 el rector de Sant Martí Vell va concedir una llicència a Martí Llac i Guillem Casadamont, de la mateixa parròquia, i a Blai Vilademuls, teixidor de Girona, NOTES * Aquesta història, fins ara inèdita, es basa en materials treballats en la tesi doctoral; cf. MALLORQUÍ, 2007a: pàg. 189-195, pàg. 533-541 i pàg. 569-574. 1 L’església catòlica posseïa extensos dominis territorials i moltes comunitats humanes, però també controlava el temps de l’any i del dia, estructurava el territori d’Occident a través de bisbats i parròquies, controlava els lligams de parentiu, supervisava el sistema d’ensenyament i la transmissió del coneixement, controlava el sistema d’assistència i els hospitals i també conferia sacralitat el poder dels reis i governants i a la seva justícia; cf. GUERREAU, 1984: p. 229-241. 2 MALLORQUÍ, 2007a: p. 513-522. Els matrimonis davant l’església es van generalitzar al segle XIII, fruit de les disposicions del IV Concili del Laterà; cf. MALLORQUÍ, 2007a: p. 516-517. 3 ADG, Visites Pastorals, vol. P-168, lligall 2.d., f. 11rv (1313.02.28). 4 Vegeu, en aquest mateix llibre, la història titulada “Quan rectors i diaques es barallaven”. 5 MALLORQUÍ, 1997: pàg. 533-541. 6 LLULL, 1935-1954. 7 CANAL-CANAL-NOLLA-SAGRERA, 1996: pàg. 200-206; 1998: pàg. 36, i 2000: pàg. 72 i pàg. 99-102. 8 Els més propers eren els de Riudellots de la Creu i Palau-sator, del segle XIII, i els de Caldes de Malavella, Sant Feliu de Guíxols, Rupià i Cervià, de la primera meitat del segle XIV; cf. REVENTÓS-MARQUÈS, 2001: pàg. 19-36; MALLORQUÍ, 2007a: pàg. 569-574. 9 BADIA, 2002: pàg. 79. 10 ADG, Dotalies, D-6, f. 382r (1314…); MARQUÈS, 2000: pàg. 91; BADIA, 2002: pàg. 78. 11 ZARAGOZA, 1995: pàg. 63-64; MARQUÈS, 1996 : pàg. 80-83, i 2000: pàg. 91; BADIA, 2002: pàg. 78. 12 ADG, Dotalies, D-6, f. 133r (1391…); MARQUÈS, 1996 : pàg. 83-84, i 2000: pàg. 91; BADIA, 2002: pàg. 78.