Pont de Molins: recorregut històric.

Ajuntament de Pont de Molins.

L'Ajuntament de Pont de Molins es troba a l'antiga masia de Can Telena.

Escoles de Pont de Molins.

Escoles de Pont de Molins: darrere d'aquestes es troba un esvoranc, avui colgat, que dóna pas a una cova força gran. En temps reculats i donada l'idoneïtat de l'indret (oberta al sud i sobre un cabalós riu) és possible que hi hagués un assentament paleolític d'Homo erectus o de Neanderthals.

Cooperativa Ricardell i urbanització al nord de Pont de Molins.

En primer pla la urbanització, a sobre l'edifici blanc de la cooperativa vitivinícola del Ricardell, avui tancada, i al fons les Alberes, amb el pic Sallafort i el Coll de Banyuls.

Monument a Narcís Massana.

Petit monument de pedra que a la part superior tenia una creu, avui desapareguda, se situa al començament de la carretera que porta de Pont de Molins a Cabanes, en direcció a aquest darrer poble i a mà dreta. Recorda l’indret on fou afusellat l’any 1811 el capità del Batalló d’Expatriats de l’Empordà Narcís Massana, natural de Sant Feliu de Guixols, que intentava entrar a la fortalesa de Sant Ferran de Figueres, aleshores defensada pels empordanesos i assetjada pels francesos. Fou descobert i executat com espia.

Pont de Molins: el pont.

Pont medieval de Pont de Molins, dels que només resten els pilars de sustentació. Per aquí passava l'antic "Camiral", després NII.

Riu Muga al pont de Molins.

La Muga és un cabalós riu que baixa del Pirineu, amb una interessant flora i fauna.

Forns de calç del segle XVII/XVIII.

Conjunt de forns de calç, element, bàsic per a la construcció.

Castell de Molins.

Castell que surt esmentat per primera vegada l’any 1125 (Castrum Molins), per aquesta data podem considerar-lo del segle XII o, si més no, a la segona meitat de l’XI. En aquestes reculades dates apareix un Bernad Gauzfre de Molins, senyor feudal o castlà. Aquest castell pertanyia al terme i baronia de l’important castell de Llers. Sabem també que al segle XIV n’era senyor Guillem de Molins, tenim notícia d’aquest fet els anys 1342 i 1343. Es troba sobre un petit turó a la riba dreta del riu Muga, entre camps de conreu, pel seu costat nord hi passava l’antic camí de Llers al veïnat de Molins. Es tracta d’un petit castell típic dels segles XI – XII, amb amples muralles fetes amb còdols rierencs a la part exterior i a l’interior morter de calç i sorra per unir les pedres. El recinte és més o menys quadrat, amb estances, pati central i muralla amb merlets, també s’hi poden veure algunes espitlleres, torre de l’homenatge circular de tres pisos, petita i forta, i capella romànica dedicada a Santa Maria. Aquesta força, que es trobava dins el terme jurisdiccional del castell de Llers, comtat de Besalú, és molt probable que s’hi veiés involucrada en els conflictes entre els comtes d’Empúries i els de Besalú al segle XII, car s’hi troba a la frontera d’ambdós comtats. Així mateix pensem que també va ser afectat per la invasió dels croats francesos del rei Felip l’Ardit, en la seva lluita contra de Pere “el Gran”, ja que sabem que els esmentats croats pujaren per Molins en direcció a Llers, castell que van conquerir desprès nombroses escomeses. És molt possible que a les guerres remences (s.XV) encara fos utilitzat, però després caigué en l’abandonament, com tants castells catalans. Potser va servir d'habitatge un temps, alguns panys de murs semblen no anteriors al segle XVI. Avui en dia età molt malmès, abandonat i deixat entre bardisses i arbres. Només resta una petita part de la muralla amb un merlet, la part inferior de la capella romànica i una part de la torre de l’homenatge, coneguda popularment com a “torre d’en Buach”

Pont del segle XVII: el 'passallís'.

Pont sobre la Muga del segle XVII, avui mig enderrocat.

Forn de calç del segle XVI/XVII.

Un forn de calç és un forn per obtenir calç viva (òxid de calci) utilitzant pedra calcària (carbonat de calci). L'equació química de la reacció és: CaCO3 + calor → CaO + CO2 Aquesta reacció te lloc cap a 900 °C, encara que per tenir velocitat de reacció mes alta es sol treballar a uns 1000 °C.

Castell de Montmarí.

Aixecat al segle XII sobre un turó que dominava el riu Muga, a la seva riba dreta, i dins del terme jurisdiccional del castell de Llers i comtat de Besalú. Dominava el petit veïnat de les Arugues, avui desaparegut, que hom situava en un revolt de la Muga. L’any 1115 apareix documentat Ramon de Montmarí, que suposem senyor o castlà del castell. Constava d’un perímetre emmurallat composat per dos recintes, amb una torre de l’homenatge quadrada. La seva relació amb l’església romànica del Roure i el posterior priorat agustí és molt estreta, de fet els senyors de Montmarí n’eren enterrats allà, i encara avui a la porta principal de l’edifici hi ha un escut, amb un castell sobre un riu, que representen Montmarí i la Muga. S’esmenta documentalment que els últims senyors foren els Casnatalló, i que la darrera senyora, Francesca de Casnatalló, deixà totes les seves propietats al paborde del Roure. És probable que també fos afectat pels conflictes entre el comte de Besalú i el d’Empúries al segle XII, i al XV per les guerres remences. En els segles següents restaria abandonat fins a arribar al llastimós estat en el qual es troba avui en dia. Els límits dels territoris feudals dels castells de Molins i Montmarí serien utilitzats per definir el terme municipal de Pont de Molins, quan aquest veïnat es va separar de Llers a principis del XIX.

Santa Magdalena des del castell de Montmarí.

Resclosa del molí Jordà.

Les rescloses desviaven l'aigua del riu cap a una canal, que la portava fins al molí on era utilitzada per moure les moles i moldre el gra.

El molí de les Arugues.

Restes del que va ser el molí i mas de les Arugues.

Pont antic del camí de les Arugues a les Escaules.

Aquestes restes del pont (s. XVI-XVII) es troben tot just sota el restaurant El Molí.

Resclosa del molí de'n Calvet.

Barranc de Can Tretze: restes del mausoleu franquista conegut com 'los martires de Teruel'.

Monument als “Martires de Teruel”, lloc on foren executats els presoners de les batalles de Terol i Guadalajara, a la Guerra Civil espanyola (1936-1939), entre ells el seu bisbe Anselmo Polanco, avui beatificat, el coronel Domingo Rey d'Harcourt (que s'havia rendit a les forces republicanes a Terol). Transcric aquestes línies publicades, força aclaridores del que va passar: "Són dies en què les línies de retirada Girona-Figueres i Vic-Ripoll reberen nombrosos bombardejos amb conseqüències dramàtiques. Tot seguit, la comitiva de presos i vigilats republicans es desplaçaren a peu fins a Sant Joan de les Abadesses sota una forta pluja. A Ripoll va haver-hi una tria; els majors de cinquanta anys seguiren el viatge cap a Figueres (i tot seguit fins a la masia de Can Buach, a Pont de Molins). Els joves romangueren a Ripoll per fer tasques de contenció. El grup del coronel Rey d'Harcourt i el bisbe Polanco passaren quatre nits a Pont de Molins custodiats per soldats de les Brigades Líster. El matí del 7 de febrer de 1939, uns trenta combatents republicans arribaren en camió al nucli de Molins. Desobeint les ordres del general Rojo de no executar presoners i lliurar el bisbe a l'autoritat franquista, després d'una discussió amb els soldats que els custodiaven, els van traslladar a peu, lligats de dos en dos, caminant per la llera de la Muga fins al barranc de Can Tretze. Allà foren afusellats i cremats. Hi havia 3 eclesiàstics, 17 oficials, 21 militars italians i 1 aviador alemany-El monument de Can Tretze va ser construït amb treballsr forçats de presoners republicans Els cadàvers van ser trobats al cap d'uns dies pel pastor de Can Salelles. Van ser enterrats provisionalment al cementiri de Molins. Qui eren els 30 combatents republicans que van dur a terme l'afusellament? D'on venien? Cap on van anar? I qui va donar les ordres? Les incògnites persisteixen. Monument inaugurat el 1940: En plena execució de la Causa General i una forta repressió, en el lloc on van passar els fets es va aixecar un monument commemoratiu, construït per part de presoners republicans represaliats, que ha arribat fins als nostres dies no sense haver estat epicentre d'actes reivindicatius de tota mena. El monument, amb altar i escut franquista, fou inaugurat el 22 de novembre de 1940 en presència del capità general de Catalunya, Luis Orgaz; el bisbe de Girona, Josep Cartañà, i els cònsols d'Itàlia i Alemanya. La denominació «Mártires de Teruel» va fer fortuna en el bàndol franquista per recordar els morts de Pont de Molins. Amb aquesta denominació també es va retolar el carrer Ample de Figueres i altres localitats de l'Espanya franquista. En el barranc encara s'hi fan homenatges de tant en tant. Paradoxalment, el coronel nacional Domingo Rey d'Harcourt va ser jutjat dues vegades pels mateixos fets. Primer «in pectore», com a rebel per part d'un tribunal republicà i, un cop mort, un tribunal franquista el va declarar «fugitiu» (com la resta d'oficials que es van rendir a la batalla de Terol) i el condemnà a desterrament «por impericia y flaqueza» titllant-lo de covard i traïdor. Una creu recorda alguns dels militars afusellats a Pont de Molins Terol va ser l'única capital que Franco va perdre militarment i Rey d'Harcourt l'únic militar franquista en signar una rendició. El seu cos romangué enterrat al cementiri de Pont de Molins fins al 1972, quan uns familiars se'l van endur d'amagat dins el maleter d'un cotxe cap a Logroño. El bisbe Anselmo Polanco i el vicari Felipe Ripoll van ser enterrats a la catedral de Terol juntament amb altres religiosos, i van ser beatificats el 1995 a Roma pel papa Joan Pau II".

Cim de la Serra de'n Jordà.

En aquest cim se situava la principal bateria de canons a la Guerra Gran (1793-1795). Va ser presa pels republicans francesos el 20 de novembre del 1793, en el decurs de la batalla del Roure.

Barraca de pedra.

Aquestes barraques de pedra seca es van fer molt comunes als segles XVII i XVIII, conegudes com a barraques o cabanes de vinya, però el seu origen com a construcció és molt antic.

Priorat de la Mare de Déu del Roure

Història del Priorat de Santa Maria del Roure (Canònica agustiniana de Nostra Senyora del Roure) Segle X: Els comtats catalans s’independitzen dels reis francs. Segle XI: Apareix el feudalisme i s’aixequen nous castells. Dins del terme jurisdiccional del castell de Llers (comtat de Besalú), es construeixen els castells de Molins i de Montmarí, aquest darrer directament lligat a la història del Roure. Segle XII: El castell de Montmarí compren el petit veïnat de les Arugues i arriba fins a la muntanya del Roure. L’any 1115 és documentat Ramon de Montmarí, senyor o castlà de dit castell. En aquest segle es construeix l’església romànica del Roure, amb la primera Mare de Déu del Roure, talla de fusta pròpia del romànic. Era lligada directament als senyors de Montmarí, que la van escollir com a lloc d’enterrament. Només hi ha un document conservat d’aquesta època, es tracta d’un petit llegat a l’església del Roure d’un empordanès conegut com a Joan Mulner, l’any 1195 Segle XIII: En el lloc on era l’ermita del Roure s’estableix una comunitat de monjos agustins, lligada al monestir de Vilabertran. Es tracta d’un priorat, amb prior, paborde (administrador) i uns quants monjos. Aquesta comunitat religiosa que cobrava censos i per tant actuava com a entitat feudal, surt esmentada sovint a la segona meitat del XII (Rationes Decimarum Hispaniae). Els primers pabordes coneguts (també n’eren priors), són Bernat (1286), Joan Prat (1291) i Jaume de serrat (1294). Segle XIV: L’any 1314 se’n parla del Priorat del Roure a l’Acta de la Santa Visita, i es diu que estava format per un paborde i prior (Bernat de Carrera o Carreres), quatre canonges, un sagristà, un candeler i dos beneficiats. A finals d’aquest segle (entre 1384 i 1389) el conjunt va patir greus desperfectes per causa de la guerra entre Pere el Cerimoniós i el comte emporità Joan I. Segle XV: L’any 1413 el Papa Benet XIII (el Papa Luna) en una circular datada a Bàscara concedeix indulgències per recaptar almoines amb la finalitat de reparar l’església del Roure. La nova església ben poc tindrà a veure amb l’anterior romànica, que serà demolida, aquesta serà d’estil gòtic, amb arcs de diafragma i de més amplada. A més afegiran una nova imatge de la verge, feta d’alabastre, dempeus i amb una branca de roure a la mà dreta. A les guerres dels remences, que duraren del 1462 fins a la pau del 1486, els monjos fugiren o foren expulsats i el conjunt restà abandonat. La imatge de la verge va ser amagada. Segle XVI: Als voltants del 1514 es va donar el miracle de la troballa de la verge, dins el tronc d’un roure, gràcies a un toro del proper mas Jordà. Això va suposar un augment de la devoció i que es poguessin fer reformes en els malmesos edificis, són les restes que podem veure avui en dia, especialment la portalada amb els dos escuts. També es va decidir que la imatge gòtica de la Verge del Roure ocupés l’altar central i la romànica un dels laterals. Segle XVII: Després la secularització de la comunitat agustina del Roure només restà el paborde i un masover. De nou decau la devoció, fins que es va donar altre fet miraculós, la verge gòtica del Roure se’n va tornar al roure on havia estat trobada. Això va decidir al clergue Jaume Puig a emprendre la construcció d’una nova església al Roure, tot just on era el roure de la troballa. Aquesta església va ser beneïda per l’arxipreste de Vilabertran l’any 1638. Poc després es produïren els darrers miracles, coneguts com la suor de la verge, que va restar coberta de petites gotes amb l’església plena de fidels, entre els anys 1640 i 1641. Diuen que presagiant les turbulències per les quals passaria la terra (Guerra dels Segadors). Segle XVIII: Sabem que l’any 1704 encara eren en ús les dues esglésies amb les seves respectives imatges. El priorat seria abandonat en el decurs del segle, només restà amb culte l’església nova, on el darrer paborde del Roure, Anton Lavall, hi afegí un cos d’edifici com a hostatgeria. L’any 1783 l’antic veïnat de Molins va ser separat de Llers per l’autoritat religiosa, començant els enfrontaments per causa que el Roure restava dins el terme de Molins. A la Guerra Gran (1793-95), l’any 1794 l’exèrcit espanyol va fortificar el Roure, i a la desastrosa batalla del Roure (20 de novembre del 1794), on va morir el capità general Conde de la Unión, tot el conjunt va patir greus desperfectes dels quals ja no se’n recuperaria mai. Segle XIX: Continuen les disputes entre Molins i Llers per la possessió de la imatge de la Verge del Roure, fins que amb l’excusa de la Guerra del Francès (1808-1814) els de Llers la traslladaren a la seva vila i el 1815 la col·loquen en un altar de la seva església. No va tornar mai més al Roure i l’església nova fou abandonada i s’enrunà. El lloc va ser sotmès a tota mena de pillatges, i al llarg del segle se’n varen construir cases amb les restes del que fou antic priorat, són les anomenades “cases del Roure”, avui també enrunades. L’any 1870 Rafael Jordà i Pont, aprofitant la llei de desamortització del 1855, va adquirir en subhasta el que eren les ruïnes del Roure i els seus voltants. Segle XX: L’any 1936, tot just al començament de la Guerra Civil, un veí de Llers va trencar i esmicolar la imatge gòtica original de la Verge del Roure, de la que només es conserven fotografies. L’any 1984 el santuari va patir el robatori de les dovelles de la porta principal i un dels escuts, avui en dia s’ha pogut recuperar la portalada però no l’escut. Poc després el conjunt va ser adquirit per l’Ajuntament de Pont de Molins. Els anys 1987 i 1988 es va iniciar una campanya de neteja i assentament, amb camps de treball, i es va iniciar la reconstrucció de l’església gòtica, malgrat tot l’obra va restar aturada fins a l’any 2009, any en què es van iniciar les obres actuals.

Façana principal del que fou priorat del Roure.

Podem observar l'escut del castell de Montmarí, a l'esquerre de la portalada gòtica.

Església nova del Roure.

Església aixecada l'any 1638 per aixoplugar la imatge gòtica d'alabastre de la Mare de Déu del Roure.

Portalada gòtica.

Creu commemorativa.

La trobem a la dreta del camí antic de Molins al Roure. És tracta d’una gran creu de pedra amb una inscripció a la base que recorda el lloc on caigué, ferit de mort, Luis de Carvajal, Conde de la Unión, capità General de Catalunya i cap de l’exèrcit d’invasió del Rosselló. El fet va ocórrer el dia 20 de novembre de 1794 en el decurs de la Batalla del Roure, a la Guerra Gran (1793-95), a primeres hores de la tarda, quan pujava amb el seu ordenança i trenta soldats a cavall per intentar restablir les línies que havien trencat els republicans francesos.

Gran mur de pedra seca en el camí de Molins al Roure.

Molí Jordà.

Plaça de Carles Jordà i Fages.

Plaça del Molins original on veiem les grans masies de Can Jordà, a l'esquerre, i Can Comas.

Plaça de Carles Jordà i Fages.

Aquí veiem l'antiga masia dels Romaguera (Pont i Germànico), després Sagrera, i la seva fàbrica de ciment, en el lloc on havia estat el seu molí.

Plaça de l'Església.

A l'esquerre la masia dels Romaguera i al fons l'església del 1787 i la rectoria del 1784.

La font.

Per beure i refrescar-se després de la caminada: aigua bona i clara.

Masia de Can Buach.

Antiga masia de Molins, dels Figueres i Buach.

Masia dels Prats i Matas.

Antiga masia a mig camí entre Molins i el pont. Va ser llar de la família Prats i Matas. Un dels seus membres, l'advocat Salvador de Prats i Matas va ser un destacat botifler a la Guerra de Successió a Catalunya (1705-1714), que va intervenir en la redacció del Decret de Nova Planta. Felip V el va premiar amb el títol de Baró de Serrahí.

Molíns de la Roca o del mas Freser.

Són dos molins, l’un a continuació de l’altre, què feien ús de la mateixa aigua, per aquesta raó un d’ells se situa a un nivell més baix. El primer era conegut com de la Closa i a partir del s. XIX com molí de la Son, i el segon com molí de la Roca. Tenen un origen medieval, encara que van estar en ús fins ben bé el segle XVIII, per la qual cosa van sofrir modificacions.. Són un excel·lent exemple dels molts molins que hi va haver a les ribes del riu Muga en temps reculats. La resclosa dels molins es trobava a l’anomenada “Roca del Mig”, a uns trenta metres riu amunt. Es tracta d’una gran roca calcària que encara existeix avui en dia, malgrat que de la resclosa només resten alguns ferros. En aquella època la carretera que unia el Pont amb el veïnat de Molins passava per dalt del poble. De la resclosa sortia un canal fins a una bassa en el primer dels molins, aquest utilitzava l’aigua per moldre i després, aquesta aigua, anava per un canal sota terra fins a l’altre molí, situat a un nivell més baix, d'on retornava al riu, que en aquella època passava allunyat dels dos molins. Avui dia es conserven bé, han estat netejats per l'Ajuntament i, sortosament, no s’han vist afectats per les obres de l’AVE.