PONT DEL DIABLE - BOSC DEL DIABLE - SENDER COVES DEL LLORITO - COVA AMAGADA - MAS D'EN GRANELL

Ruta circular des de l'aparcament del Pont del Diable passant per:
- Pont del Diable (1.0 km)
- Pi Monumental (1.7 km)
- Coves del Llorito (6.1 km)
- Mas d'en Granell (10.1 km)

Ruta amena de matinal primaveral, endinsant-nos al parc Ecohistòric i als boscos que envolten l'aqüeducte de les Ferreres o Pont del Diable.
Triem un dels molts camins que hi ha en aquest entorn i que ens conduirà fins al sender de les coves del Llorito.
D'aquestes coves en destaquen tres, la cova Amagada, la cova Gran i la cova Petita.
Nosaltres només hem pogut accedir a l'interior de la cova Amagada ja que l'accés a les altres dues no ho hem trobat senyalitzat, ni hem trobat cap accés que des del sender de les Coves del Llorito ens hi conduís.
La ruta és fàcil de seguir, els senders i camins dins del bosc del Diable són molt agradables i bé mereixen una passejada per gaudir-los.
Us desitgem una bona i agradable ruta.

PUNTS D'INTERÈS A LA RUTA:

PONT DEL DIABLE:

No és cap secret que Espanya compta amb un gran nombre d'aqüeductes al seu territori, com a part d'aquests vestigis de l'època romana a la península Ibèrica. Un dels més peculiars té un nom veritablement sorprenent. Estem parlant, és clar, del Pont del Diable situat a Tarragona.

I és que el subministrament d'aigua a Tàrraco, que era com es coneixia aquest lloc a l'època romana, es garantia gràcies a dos aqüeductes, les aigües dels quals procedien dels rius Gaià i Francolí. Respecte a aquest darrer riu, s'utilitzava el conegut com a Aqüeducte de les Ferreres o Pont del Diable.

Pel que fa a l'origen del Pont del Diable, ens fa viatjar al segle I dC, sota el mandat de l'emperador August, i consta d'11 arcs a la part inferior i 25 arcs al superior. Es va erigir d'aquesta manera per intentar salvar aquest visible desnivell que hi havia al barranc dels Arcs. Una de les qüestions que crida més l'atenció d'aquest aqüeducte és la peculiaritat del seu nom.

I tot és degut a diverses llegendes que hi ha entorn de la seva construcció. En una es diu que un jove constructor estava erigint aquest pont. En el moment en què tenia les dues fileres d'arcades llistes, forts vents i tempestes se'l van emportar. Aquesta va ser la desesperació que va sentir, que el constructor va assegurar que únicament el Diable podria construir un pont que pogués durar més de mil anys.

És llavors quan el mateix Diable se li va aparèixer, garantint-li que aquella mateixa nit construiria el pont amb pedra del planter del Mèdol. Això faria que la seva durada fos pràcticament eterna. A canvi de fer-ho, al diable li van oferir trenta bosses plenes de monedes d'or i plata. Però ell no volia els diners sinó l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont.

Tant el mestre com els operaris, en ser conscients de la perillositat d'aquesta petició, van urdir un pla. Un cop construït el pont, el Diable esperava a un costat del mateix, per veure si complien la seva paraula. Des de l'altra part, el mestre i els operaris li van mostrar un ase, que va ser el primer que va beure. Va ser el primer a beure aquella aigua i, per tant, el Diable es va quedar amb la seva ànima.

La secció d'aquest Pont que es conserva actualment formava part d'una obra veritablement colossal que recorria uns 10 quilòmetres. Avui dia, pel que fa a les seves característiques, hem de tenir en compte que aquest Pont del Diable té, aproximadament, 200 metres de longitud i una alçada d'uns 26 metres. El seu estat de conservació és tan òptim que la UNESCO no va trigar a declarar-ho Patrimoni de la Humanitat.

LES COVES DEL LLORITO:

L'investigador de l'ICAC Jordi López Vilar explica que «sabem que el lloc va ser, com ja van referir Joan Francesc Albiñana i Andreu de Bofarull al llibre 'Tarragona monumental' (1849), una pedrera subterrània explotada a època romana i possiblement també en època moderna. Ara bé, saber quines parts pertanyen a cada moment històric és una tasca encara per fer. D'entrada, la cova situada més al nord és diferent, amb les parets i el sostre més regulars i amb absència de pilars. En tot cas, són un paratge arqueològic de gran interès on mai no s'ha fet cap intervenció acurada». La zona de la muralla més propera al Portal de Sant Antoni i la Casa Sefus (a la Plaça del Pallol) tenen pedres de les coves-canteres del Llorito.

Les grutes van ser utilitzades com a refugi en dues guerres, la de la independència i la Civil. El difunt i enyorat historiador Jordi Rovira va narrar al seu dia com a centenars de tarragonins van fugir a aquestes coves la nit del 18 al 19 d'agost del 1813 quan els francesos van abandonar la ciutat que havien conquerit a sang i foc dos anys abans (el 29 de juny de 1811) després d'un duríssim setge de 55 dies.

Lluís de Salvador, director del 'Diari de Tarragona' durant la II República, va escriure al seu llibre 'Quan la mort venia del cel': «En començar els bombardejos facciosos, una bomba va destruir la caseta de Rosa Vandellòs (una veïna del Serrallo) . Va decidir portar tota la família a les coves del Llorito i allà es van allotjar com van poder».

PERQUÈ NO SÓN ACCESSIBLES LES ENTRADES A LES COVES?:

Des de l'ajuntament de Tarragona indiquen que les coves del Llorito es troben a una parcel·la privada i que, per tant, és al propietari a qui correspon mantenir en condicions el monument. Tot i això, si estan brutes i descurades, com sembla, indicarem al propietari que ho netegi», assegura Carme Crespo, regidor de Patrimoni. Crespo admet que no hi ha pressupost suficient per mantenir tot el patrimoni de la ciutat en perfectes condicions i prioritza els monuments catalogats per la Unesco. «La nostra prioritat absoluta és que els monuments que van ser designats per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat estiguin en les millors condicions. Les poques ajudes que rebem les hem de destinar a ells. M'agradaria poder fer més coses i potser algun dia, si aquesta crisi s'acaba, en puguem abastar més. Tenim molt de Patrimoni, s'ha d'entendre», explica l'edil.

Les coves són, valor històric al marge, un lloc molt bonic per la seva estructura i el seu entorn, en un paratge natural, arbrat. Un estudi a fons amb un treball de condicionament adequat –caldria reforçar l'estructura, el sostre, per evitar accidents– permetria a molts tarragonins descobrir aquest racó de la ciutat i del seu passat.

De moment, les coves del Llorito hauran d'esperar temps millors.