Pont d'en Valentí-Talaixà-Salt de la Núvia-Sant Aniol d'Aguja-El Gomarell

Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot el àlbum de fotografies d'aquesta sortida...
Ruta feta amb els companys dels hh.
Per aquesta caminada, (clàssica dins l’entorn) ens hem desplaçat altra vegada (i feia temps), fins a Sadernes, llogarret pertanyent a Montagut-Oix per caminar per L’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa un territori que, per la seva diversitat i singularitat és, sens dubte, l’espai més important del Prepirineu oriental. El relleu de la zona és de tipus calcari i presenta una marcada abruptesa, amb un predomini de les valls profundes, voltades de cingleres i parets de roca. Aquest relleu tortuós és el que dóna nom a l’espai: les garrotxes són les “terres aspres i de mala petja”. El paisatge de l’Alta Garrotxa és veritablement espectacular, no ja només per la magnificència del relleu, sinó també per la seva coberta forestal, dominada pels alzinars i les rouredes. Compta, a més, amb un important riquesa pel que fa al patrimoni cultural: jaciments, masies, llogarrets, ermites, places carboneres,… es dispersen per tot el territori i posen de manifest la importància que tingueren en el passat els assentaments humans i les activitats tradicionals, agrícoles i ramaderes d’aquesta zona.
Aprofitant que fins el Març no comença la prohibició d’accés de vehicles motoritzats per la zona, aparquem al segons aparcament (Portell d’en Roca)...el tercer ja estava ple, i així ens extraviem uns km. de anodina pista sense cap mena d’interès.
Comencem a caminar per la pista que porta cap a la Vall de Riu, passem sota Castell S’espasa, travessem la riera pel estret pont de Ferro i poca estona desprès arribem al trencant de Pont de Valentí. En aquest punt deixem la pista que uns metres enllà dóna opció a baixar cap a la Muntada (d’on serà la tornada) o a continuar cap a la Vall de Riu.
Prenem el camí que baixa cap al Pont de Valentí, situat en un petit eixamplament de la gorja. El pont té dues arcades. Causa estranyesa trobar un pont antic, relativament important, a un lloc tan desert i solitari, freqüentat tan sols per carboners, llenyataires, desemboscadors i, temps enrere, per contrabandistes. Tots ells es devien aturar al l’antic hostal de Ca la Bruta o de les Mosques, situat al altre extrem del pont i que ara està totalment restaurat... (turisme rural?).
Seguim paral·lel a la riera per un viarany, uns clàssics senyals de fusta de color verd amb lletres blanques amb la llegenda de “Talaixà” ens van guiant. Poc després trobem la pista que es va obrir per les obres, ara abandonades, de la Quera, (travessa aquest pista dues vegades). El camí s’enfila zigzaguejant, sense dunar treva, passant per unes antigues feixes i amb alguns trams amb parets de pedra seca. De tant en tant passem per algunes de les places carboneres que hi ha repartides per aquest vessant.
Arribem al Coll de Talaixà a la par que la boira i el primer que ens crida l’atenció és el pal indicatiu amb un munt de directrius, esquerra, dreta, amunt, avall...estem en un punt crucial i és que el Coll, comunica la vall de Oix i Beget amb la de Sant Aniol d’Aguja i Montagut, fou un punt estratègic en el control del contraban per la seva proximitat amb la frontera francesa. D’aquí edificacions com la Casilla, on hi havia la caserna dels carrabiners, o la Canova, que es convertí en hostal donada l’afluència de viatgers de l’època.
Avui Can Ferrer (primer edifici que trobem), s’ha convertit en un refugi de muntanya guardat i gestionat per el Centre Excursionista d'Olot i a la part baixa en el refugi lliure de “Can Torner”. Una placa commemorativa a l'entrada del refugi recorda la figura de l'Rodri, l’últim habitant de la zona.
Esmorzem al voltant de una gran taula i al abric de les branques d’uns arbres que impedeixen que passi la humitat de la boira i tot seguit, seguim camí travessant el llom de Talaixà per acostar-nos fins l’església romànica de Sant Martí, situada al peu de la serra de Talaixà (1252 m alt.), contrafort meridional del puig de Comanegra, i damunt el coll de Talaixà. L’església és esmentada ja al segle X, A fi d’evitar el seu progressiu deteriorament al 2009 s'inicia la primera fase de rehabilitació i consolidació de l'església: es va refer la teulada i el campanar, i es va consolidar tota l'estructura del temple.
Visitat l’indret tornem fins el pal informatiu, que trobàvem al arribar al Coll de Talaixà per baixar (esquerra) fins la Quera, seguint les marques de pintura grogues de la Xarxa itinerannia i del GR 11.
En 15 minuts arribem a La Quera, que fou el mas més important de Talaixà i la rodalia i, malgrat que no conservi elements defensius, per la seva estructura podria haver estat un casal fortificat...El lloc dominava tota la vall amb impressionant vistes, avui un desolat munt de runes.
Seguim sota la cinglera de les Manrades pel empedrat viarany fins arribar a una cruïlla amb pal informatiu...dreta, la resclosa del Gomarell, nosaltres seguim recte, (hi coincideixen les marques del GR 11 (blanc i vermell) les de l’itinerari del Consorci de l'Alta Garrotxa (verd i taronja) i les marques grogues d’Itinerannia) arribant en un tres i no res al “Malpàs de la Quera o Salt de la Núvia”
El Salt de la Núvia, es el lloc on la llegenda situa una bonica i tràgica historia d’amor :
Una donzella, filla de un masover de Sant Aniol, la volien maridar amb l’hereu del ferrer de Talaixà, naturalment contra la seva voluntat. De bon matí el masover arranja les cavalleries i emprenent el viarany de pujada cap a Talaixà. La núvia no vol maridar-se amb l’hereu, però el pare no està per raons i abraona el cavall perquè emprengui el camí. La núvia endolada per dins, plora el desconsol. De cop li ve la imatge esfereïdora. Una imatge que pot posar fi al seu sofriment. Un revolt de la cinglerada, el mes enlairat, el que s’acosta mes al cel. De dalt del cavall es deixa caure, es llença al buit. No haurà de casar-se amb l’hereu, no serà de ningú, però tampoc del hereu. El darrer esglai es una mirada perduda damunt la Vall del Llierca i desprès…. el son etern.
Passat el Salt de la Núvia, un estret pas amb un cable ancorat a les parets per ajudar al més poruc i una creu de terme gravada a la pedra amb l’any marcat del 1862, hem de travessar una tartera i poc després, el Pas del Capellà
Continuem resseguint aquest vessant, ara cobert d’alzinar i arribem a un altre serrat, el portell de la Guilla, que també ofereix una vista espectacular. Seguim pel camí, i baixarem cap a les restes de Ca l'Abat, després ens endinsem dins el rec del Bac de Can Barrufa i per fi, arribem a Sant Aniol.
Cal esmentar els treballs de recuperació de l’antic refugi de Cal Sastre (antiga rectoria) que estan duent a terme els Amics de Sant Aniol.
Sant Aniol d'Aguja és una església romànica que a l'alta edat mitjana havia estat seu d'un monestir benedictí i més tard d'una parròquia i d'un santuari. Davant de l'església hi ha la casa de Cal Sastre, antiga rectoria i refugi, actualment en rehabilitació, com ja he esmentat. A l'esplanada davant Cal sastre es troba la font de Sant Aniol. Al davant de l'entrada a l'església hi ha un panell amb informació sobre la història del lloc. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya des del 1983.
El camí de tornada el fem pel clàssic camí de Sant Aniol, que segueix a la vora de la riera. Sortim de Sant Aniol travessant la riera per un pont penjat, situats a la riba esquerra, a uns 12 minuts de Sant Aniol trobem un altra encreuament de camins. Cap a l’esquerra aniríem al Bassegoda o Albanyà (GR-11 i Itinerannia). Nosaltres seguim cap a Sadernes (dreta). Poc després travessem la riera buscant el millor pas entre les pedres, seguim un tram per aquesta banda fins a la Gorga del Citró, (recordo que hi havia un pont penjant)...ara hem de travessar un altre vegada el riu, (aquest cop per sobre unes passeres) així tornem altre vegada a la riba esquerra. El camí en continues pujades i baixades seguin el curs del riu, ens deixa fotos de postal amb les aigües de color turquesa de les successives gorges. Així arribem al Gomarell on hi ha la presa per a la recollida d’aigua per abastir Montagut, Tortellà i Argelaguer.
Encara hem de travessar per sobre les pedres dues vegades més la riera abans de incorporar-nos a una pista que ens fa passar per les restes del Molí de Riu i la Farga, passant per última vegada la riera de Sant Aniol per les passeres de la Farga.
El camí en contínua pujada ens deixa al encreuament de la pista que va de Sadernes a la Vall de riu i on tenim, 1 km més avall els cotxes aparcats. No més ens resta arribar fins l’Hostal Sadernes per fer un fantàstic dinar, donant per finalitzada aquesta impressionant sortida...
Salut i bones caminades!!