Portell Sant Dubte Hostalets d'Ivorra Pou de Madern Viver. La Segarra

Ruta pels termes nord-orientals de La Segarra, Ivorra, Sant Guim de la Plana i Sant Ramon, si bé el gruix transcorre pel d'Ivorra.

Partim de Portell, on no-nasqué el 1204 el sant de La Segarra Sant Ramon Nonat, ens dirigim cap el NE per anar tombant a N fins el santuari del Sant Dubte (*). D'allí pugem fins els Hostalets, i d'ací cap el pou artesià de Madern. Agafem el camí de Viver de Segarra i de Viver tornem a Portell sense més preàmbuls.

Transitarem pel paisatge típic segarrenc, conformat per extensos conreus de cereal, estretes llenques d'arbust i escassa arbreda, cursos d’aigües subterrànies, que flueixen en determinats punts, i viles mig endormiscades. Visitem determinats punts d'interès, com el santuari del Sant Dubte -a prop d'Ivorra-, el pou de Madern, que és una surgència d'aigua de tipus artesià, els Hostalets d'Ivorra, que temps ha van ser un lloc de pas important de transhumància, i les dues viles, Viver i Portell.
Les viles de La Segarra es caracteritzen per la seva estructura medieval que ens farà xalar tot passejant pels estrets carrerons amb passos coberts i portals adovellats.

El temps més adient per fer aquesta ruta és la primavera, en que el verd dels sembrats i el fullam de l'arbreda pinta el llenç de colors alegres. A mesura que avança el temps de la calor els sembrats passen a grocs i ocres, i la calor s'imposa implacable. Malgrat tot si ens hi posem ben d'hora ben d'hora o el cel està tapat qualsevol dia és passable sense patiment.

D'aigua corrent i potable només en trobarem a les fonts de les viles i al pou de Madern.

És aconsellable seguir el trac, ja que ens trobem nombroses cruïlles. En la major part de l'itinerari l'avenç es fa per la xarxa de pistes que uneixen els pobles o que són l'accés als diferents camps. En algun moment haurem d'avançar pel llindar dels camps per tal d'evitar fer marrades llargues (és un tram entre els Hostalets i el pou de Madern, d'uns vuit-cent metres, i no és complicat dins del que cap. Naltros ens vam mullar els camals, ja que havia plogut). A La Segarra i altres llocs és inevitable, no es pot fer d'altra manera, ves què hi farem! Tanmateix sempre cal evitar trepitjar el cereal.

(*) El Sant Dubte
Ressenyo aquí un fragment de l’obra de Vidal Vidal “Les rutes de ponent” II. El país de les pomes, en que relata el que fa al cas amb el seu característic estil entre irònic i sorneguer.
El cabell de la verge
.../Abans d'arribar en aquesta vila, però, apareix a la vostra dreta, després d'un revolt, l'edifici solitari de Santa Maria d'Ivorra, de façana graciosa y severa. Aquest santuari s'aixeca en l'enclavament de l'antiga esglesiola on va tenir lloc el celebèrrim prodigi del Sant Dubte. En realitat, aquest fet miraculós no es basa en un dubte sant, sinó més aviat en un dubte impiu. Mossèn Bernat Oliver hi estava celebrant missa -era a principis del segle XI- quan de sobte li va sobrevenir un rampell d'incredulitat respecte de si aquell Raïmat collita 1005 que acabava d'aixecar en el calze havia esdevingut realment, per obra i gràcia del seu ministeri, legítima sang de Jesucrist, fill de Maria. No feia pas ni un segon de tal herètica vacil·lació a l'entorn del misteri fonamental de la transsubstanciació que el líquid consagrat va començar a borbollejar com el sidral, sobreeixint la copa i deixant totalment perdudes les tovalles i els corporals. El sacerdot celebrant, davant tal prodigi, s'espanta, es meravella, es confon, crida... Acut a l'instant la gent de la parròquia, i tots adoren, emocionats i corpresos el gran miracle...

Assabentat del portent el bisbe d'Urgell, li va faltar temps per personar-se a Ivorra i recollir el calze i els draps xops de la Sang de Crist, per dur- los a Roma, conscient de la seva importància, per presentar-los al papa Sergi IV, el qual va certificar que les taques corresponien a la mateixa Sang Preciosíssima que va tenyir el Calvari. A més, el pontífex va expedir una butlla per la que concedia una indulgència plenària amb privilegi de jubileu i absolució de censures, a part de la possibilitat que els romeus que es desplacessin a Ivorra poguessin obtenir els perdons que, fins a la data, solament es guanyaven visitant les basíliques de la ciutat del Tíber. El sant Pare devia de quedar tan feliç i reconegut amb aquell present del bisbe urgellenc que, a canvi d'un simple retall d'aquella tela tacada, va obsequiar la parròquia d'Ivorra amb un reguitzell de relíquies -que devia tenir repetides, perquè si no, no s'explica- d'entre les què destacaven un bocí de la Vera Creu, un trosset de dit del beat Andreu, un altre de la làpida del Sant Sepulcre, un altre encara de la vesta inconsútil de Nostre Senyor, algunes porcions de les calaveres dels màrtirs Gervasi i Protasi, una espina de la corona de Jesús, uns quants pèls de la barba de sant Pere, mig anell de santa Catarina, tot un dit de santa Bàrbara i un fragment de la porta daurada, que consistia en un bocinet de vidre i que, com afirmava Jaime Villanueva, no sé de qué puerta se habla. Però, indubtablement, el regal que més il·lusió devia fer als segarrencs va ser un cabell de la Verge, relíquia molt venerada, anys a venir, a la sagristia de l'església parroquial d'Ivorra on va ser traslladada, juntament amb les altres i que mossèn Kubala (el renom li venia de la retirada que tenia al davanter-centre hongarès) mostrava amb emoció mal reprimida als extasiats pelegrins.
En relació a la qüestió del Sant Dubte, afegeixo que a l’interior de l’església parroquial de Sant Cugat d’Ivorra s’hi exposa el reliquiari de plata del segle XV amb inscripcions sobre pergamí, que conté les relíquies que fa més de mil anys el papa Sergi IV donà al bisbe Ermengol d’Urgell.
Pel que fa al santuari, en aquests moments s’hi fan obres per adequar una part de l’hostatgeria a fi d’allotjar una comunitat de monjos coptes. És d’esperar que la recuperació d’uns estadants propicii que la porta sigui oberta als visitants.