PR-C 131 Voltejant Santpedor

Santpedor, Parquing lliure

Santpedor és una vila de Catalunya, cap del municipi del mateix nom, de la comarca del Bages. Se situa al nord de Manresa i en el sector més pla del Bages, dedica la major part del seu terme als conreus però també disposa d'àrees industrials en ple desenvolupament. Avui Santpedor és una de les poblacions de la comarca amb major creixement urbanístic i manté una activa vida cultural i esportiva. Fa temps que es treballa en la recuperació i condicionament dels aiguamolls del sud de la vila, on s'ha constatat l'existència d'espècies ornitològiques interessants. Santpedor conserva alguns portals del seu antic recinte emmurallat, que donen al barri antic de la vila un atractiu caràcter medieval. L'església de Sant Pere, d'origen romànic però actualment de bonica factura gòtica, ha estat restaurada fa poc. A l'entorn de la vila destaca l'ermita de Sant Francesc, bon mirador sobre el pla de Bages, i Santa Anna de Claret, un indret agradable amb dues esglesioles: la romànica de Santa Maria i la barroca de Santa Anna. Santpedor, també, es caracteritza per ser: el poble de Josep Guardiola i Sala i del Timbaler del Bruc.

Font de Sant Anton

L’antiga Font de Sant Anton, està al nucli antic, situada en la Plaça de Pare Casanovas de Santpedor. A partir però del creixement urbà del Cogulló, la deu d’aigua va quedar salinitzada.

Font de les Escales

La Font de les Escales és una font pública de Santpedor (Bages) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. El Clot de les Aigües o font de les Escales es troba en ple nucli antic de la vila de Santpedor per allà on passa una veta d'aigua que havia abastit la població. Actualment la veta d'aigua està salinitzada per filtracions procedents del runam salí del Cogulló i no s'utilitza. L'antiga font de les Escales és la font més antiga de Santpedor. L'actual placeta de la Font es va construir l'any 1978 sobre el lloc de la surgència d'aigua. Aquesta surgència0 recollia aigua procedent de diverses mines. L'aigua sobrant recorria el subsòl de l'actual carrer Convent cap a la zona de l'horta nova, a la zona actual a partir del carrer Manresa i del convent dels Franciscans. L'accés al conjunt es realitza a través d'una escala situada al lateral de la plaça. L'element principal és la mateixa surgència, ubicada al peu d'una fornícula d'arc de mig punt de pedra. Actualment encara es pot veure un espai que està travessat per tres murs de càrrega de formigó que suporten el carrer. A més, encara resten la fornícula de la font, dues fornícules d'arc rebaixat on segurament hi havia l'abeurador. També es conserva una cisterna, comunicada amb l'espai central, coberta amb sostre de volta i que encara acumula aigua provinent de la font i les mines. Altres elements són el pou i una canalització que segueix el carrer Clot de les Aigües, que conduïa l'aigua als antics abeuradors. En la darrera intervenció de rehabilitació dels carrers i plaça, es va obrir un lluernari que permet l'entrada de llum natural a l'interior. A l'exterior hi ha informació històrica de la Font de les Escales i les mines, així com fotos antigues. La font de les Escales era la font més antiga de Santpedor i, fins a finals del segle xix, l'únic punt important d'aprovisionament d'aigua corrent al centre del poble. També hi havia un punt d'abastiment d'aigua al pou de la Mare de Déu del Bon Succés al carrer Ample, documentat al segle xvi. Des de l'edat mitjana els habitants de Santpedor utilitzaven l'aigua de la font per beure i per cuinar, i l'aigua que restava omplia abeuradors per al bestiar així com un safareig públic per fer la bugada i rentar les verdures i altres productes agrícoles com el cànem. Finalment s'utilitzava per regar els horts. La font està documentada des del 1372, i fins a inicis del segle xx va ser el punt d'abastiment d'aigua més important de la vila. Segons la documentació històrica, al segle xvi hi havia una construcció al clot de la font que anomenaven "tanca", i que permetia controlar l'ús per regadiu de l'aigua de la font de les Escales. Mentre no s'utilitzava, l'aigua s'acumulava en uns abeuradors que es trobaven fora del recinte, coneguts com el Portal dels Abeuradors, al final del carrer del Clot de les Aigües (actual carrer Convent), i situats a una distància de 150 m de la font. L'emplaçament de la tanca no s'ha localitzat, tot i que sembla que estaria situada just després de la font. L'aigua sobrera d'aquests abeuradors anava cap al fossat exterior de la muralla del segle xiv, seguint el pendent del terreny. Al segle xii sembla que els horts documentats a la vila, que estarien ubicats dins el recinte de la muralla, només podien ser regats amb les aigües freàtiques del subsòl de la vila, que sortien a la superfície de la placeta de la Font. Aquestes mateixes aigües de la font eren les que regaven els horts de l'horta nova al segle xvi. Un document de 1548, que informa de les tandes de regadiu dels horts, explica amb detall l'aprofitament de l'aigua procedent d'aquesta font (Arxiu Històric i Comarcal de Manresa, Com. Núm. 78, VII). L'aigua sempre havia estat un bé escàs a la vila de Santpedor. L'existència d'aquesta font segurament va marcar l'emplaçament de la població. La distribució de l'aigua va ser una qüestió preocupant fins ben entrat el segle xx. Al llarg de la història veiem com el comú de la vila intenta buscar solucions per aconseguir més cabal d'aigua. Al 1771 es projectà la construcció una séquia per portar aigua del Llobregat (tal com feu la ciutat de Manresa al segle XIV) des de més a munt de Balsareny. Finalment no es va arribar a fer. La qualitat de l'aigua empitjorava en època de sequera, ja que es produïen filtracions dels femers que hi havia a les cases per adobar els camps. La mala qualitat de l'aigua va provocar epidèmies de còlera i tifus reiteradament. Per exemple l'any 1883 hi hagué 110 morts per aquesta causa. La mortaldat més gran es produí l'any 1894 quan s'infectaren uns 700 habitants dels 1900 que tenia el poble, i van morir 84 persones. Per tal de millorar el subministrament d'aigua, l'any 1909 es van fer nous pous, s'instal·laren sis fonts públiques, es van canalitzar les aigües i es va fer una xarxa de clavegueram. Entre els anys 1931 i 1932 es va aconseguir la concessió d'aigües de la séquia de Manresa per l'abastament del poble. El 1932 es va inaugurar una font per commemorar l'arribada de l'aigua potable a Santpedor. L'any 1978 l'indret de la font es cobrí per obrir un nou carrer, conegut per carre del Clot de les Aigües. Amb tot, la font continua rajant i l'espai que ocupavatot el conjunt continua existint sota el subsòl del carrer.

Església de Sant Pere

Sant Pere és una església parroquial romànica al nucli de Santpedor, al Bages, d'on és la parroquial. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Santpedor és un edifici d'una sola nau cobert amb voltes de creueria en cinc trams més el del presbiteri. La nau aprofita part dels murs de l'antiga església romànica. A cada costat de la nau hi ha capelles que coincideixen amb cadascun dels cinc trams de la nau. Al costat de l'altar i presbiteri hi ha la sagristia i el campanar modern construït el segle XX car l'antic romànic fou ensorrat el 1897. Dues de les capelles laterals foren ampliades al segle xviii (la de les Stes. Espines) i al XIX (la Capella dels Dolors). Portada romànica, amb restes de policromia, formada per dos arcs de mig punt adovellats en degradació i rematats per una arquivolta a manera de cornisa. Els arcs estan sostinguts per un parell de columnes totalment llises amb quatre capitells decorats amb temes vegetals i historiats: el pecat original, desenvolupat en dues escenes i les Tres Maries. El timpà, atribuït a Arnau Cadell, autor del claustre del monestir de Sant Cugat, representa el pantocràtor assegut entre els símbols dels quatre evangelistes: l'àngel que simbolitza l'evangelista Mateu; l'àguila, símbol de Joan; el brau, símbol de Lluc, i el lleó, símbol de Marc. El tema és rematat per una inscripció llatina "IHS XPS FILIUS MARIE" que cal interpretar com: "Jesucrist, fill de Maria". Es tracta d'un programa iconogràfic que es pot resumir com una síntesi en la qual s'oposen l'Antic i el Nou Testament en el tema del pecat i la redempció d'aquest presidit pel judici final. L'església de Sant Pere d'Or que ha donat nom al municipi i poble és documentada ja l'any 996. La meitat de l'església i de la vila que va néixer a redós de la sagrera eren propietat del monestir de Sant Benet de Bages per donació comtal de Ramon Berenguer III el 1113, dependència confirmada per la butlla del 1196 del papa Celestí III, on hi constava també la meitat de la vila de Santpedor. El 1315, el rei Jaume el Just va permutar la meitat de l'església amb el bisbe de Vic Berenguer de Guàrdia. L'edifici es reformà al segle xiii i totalment modificat amb estil gòtic al segle xvi, conservant només el portal i el mur de ponent. Posteriorment hi hagué diverses ampliacions. Al segle xiv la meitat de l'església resten fou entregada a la diòcesi de Vic. Les obres de Sant Pere són àmpliament documentades: La primera església preromànica deuria modificar-se i ampliar-se al s. XII i al s. XIII; entre 1596-1599 fou construït l'actual temple gòtic que fou remodelat al segle xix i les últimes obres són de l'any 1847. L'església conserva l'accés original del temple romànic amb una interessant portalada que mostra grans paral·lelismes amb la de la seu de Manresa i la veïna de Santa Maria de Mura. En els capitells s'hi ha vist la influència més o menys directa dels del monestir de Sant Cugat del Vallès. L'obra es pot datar a finals del s. XII cap a 1180.

Capella de Sant Andreu

Situada al costat de la Casa de la Vila, aquesta capella fou edificada l'any 1364. Ha estat objecte de diferents utilitzacions, des de centre litúrgic en substitució de la parroquial a hospital i escola de nens durant el Sexenni revolucionari. Actualment, bo i restaurada, és emprada com a sala d'exposicions i conferències. S'hi celebren també els matrimonis pel ritu civil.

Casa de la Vila de Santpedor

A la plaça Gran, una bella plaça porxada del centre històric de Santpedor, hi ha la Casa de la Vila, un singular edifici del segle XVII. El municipi té un important patrimoni arquitectònic que es remunta a l'edat mitjana i un rellevant paratge natural, els aiguamolls de la Bòbila. L'Ajuntament de Santpedor es troba a la plaça Gran, una plaça porticada formada per cases del segle XVIII. L'edifici consistorial data del segle XVII, com es pot llegir en dues inscripcions en pedra de la façana. És de planta baixa amb porxo de pedra sota arcs, primer pis amb gran terrassa de la qual surten quatre columnes d'estil clàssic que sostenen un gran ràfec a manera de teulat i golfes amb una filera de petites finestres. Aquesta població, fonamentalment rural i situada al nord de Manresa, conserva encara l'aire d'una vila medieval, amb carrers estrets i irregulars i elements arquitectònics romànics, gòtics i renaixentistes. Destaquen els portals de l'antic recinte emmurallat del segle XIV i la plaça Gran, amb l'Ajuntament, les cases del segle XVIII i l'escultura del ciutadà més famós de Santpedor, el Timbaler del Bruc. L'edifici més destacable de la població és l'església de Sant Pere d'Or. És d'origen romànic i llueix un bell portal del segle XII format per dos arcs amb els seus respectius capitells, en els quals es glossen les històries del pecat original i de la resurrecció de Jesucrist. Altres monuments rellevants del terme municipal són l'ermita de Sant Francesc, en la qual es diu que va predicar Sant Francesc d'Assís, l'església romànica de Santa Maria i l'església de Santa Anna, que conserva una talla del segle XIII. Al sud del poble es troben els aiguamolls de la Bòbila, on antigament s'extreien argiles i que ara s'ha convertit en un interessant paratge natural, en el qual es poden realitzar observacions ornitològiques.

Convent de Sant Francesc

El Convent de Sant Francesc fou un convent franciscà de Santpedor (Bages) fundat el 1692. Era ubicat al final del carrer Convent, al costat de l'Institut d'Auro. Només l'església es va conservar. Protegit com a bé cultural d'interès local va ser transformat in auditori i inaugurat el 2012. El convent de Sant Francesc fou construït per l'orde franciscà a començament del segle xviii i inaugurat l'any 1729. D'estil barroc, el convent és format per tres ales que juntament amb l'església tanquen el recinte conventual formant un pati rectangular. L'església fou construïda al sector de tramuntana i és un edifici de grandioses proporcions, amb una nau central i capelles laterals. El 1692 en Jaume Llussà —del proper manso Lussà— cedeix els terrenys i 3.000 lliures per construir el convent de Sant Francesc, a canvi que l'orde dels franciscans el dediquin a l'ensenyament. S'obre un llarg plet amb la parròquia i Consell Municipal, més partidaris que s'instal·li a Santpedor l'orde dels Escolapis per exercir l'ensenyament. L'any 1693 s'instal·laren els frares franciscans a la vila de Santpedor recollint una antiga aspiració i devoció popular car des del segle xiii Santpedor tenia una capella dedicada a Sant Francesc. El Convent i l'Església es construeixen en pocs anys (1721-1729), fet que li confereix una gran unitat d'estil. Les obres del gran convent situat fora els murs de la vila fortificada, foren inaugurats l'any 1729. La comunitat franciscana l'habità fins a l'any 1835, en què la desamortització de Mendizábal feu que l'abandonessin. Anys més tard, el 1851 el convent fou habitat provisionalment per les Germanes Carmelites de la Caritat fins a l'any 1893. Al segle xix l'edifici acollí durant set anys al bisbe de Palmira, Fèlix Amat. La pedregada del 8 d'agost de 1979 va malmetre els teulats i es va iniciar un progressiu deteriorament dels edificis. El 1988 es crea l'Associació d'Amics del Convent, que promou la recuperació del conjunt, com a espai cultural. El 1996 s'enderroca l'edifici del Convent i s'hi construeix l'actual Institut d'Auro. Queden en peu l'església i alguns murs del convent.

Intersección

Aiguamoll de la Bòbila

Aquest espai natural es troba a uns 500 m al sud del poble, en un lloc on hi havia hagut una bòbila, d’aquí ve el seu nom. Les extraccions d’argila per a la fabricació de teules i maons, que es van fer des dels anys 20 fins als anys 80 del segle XX, van anar rebaixant el terreny en una superfície d’unes 9 ha. L’àrea rebaixada s’inundava amb l’aigua procedent d’un aqüífer. Quan encara existia la bòbila, aquesta aigua s’extreia amb una bomba i s’abocava a una rasa. Posteriorment, el terreny es va reomplir amb runes i residus. L’any 1994, a iniciativa d’un grup conservacionista local, es va fer una intervenció molt important per netejar i restaurar la zona, a càrrec del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Actualment, l’Aiguamoll constitueix un espai d’interès natural, on es pot trobar una notable diversitat d’organismes. Tot i que el nivell de l’aigua varia força en funció de les pluges, gairebé mai no s’asseca del tot. Això permet el desenvolupament d’una vegetació i d’una fauna pròpies d’ambients humits. Les aus constitueixen un dels principals atractius del conjunt. Durant els períodes de migració, és habitual observar-hi ocells que aprofiten la situació estratègica de l’Aiguamoll per baixar-hi a descansar i reposar forces per seguir el seu camí. També és important el paper de l’Aiguamoll en la preservació de diferents espècies d’amfibis i rèptils, amenaçats en altres llocs per diverses circumstàncies (contaminació, espècies invasores, etc.). L’espai, de propietat municipal, s’ha consolidat com un referent d’interès natural i educatiu. En diferents fases, s’ha anat dotant d’equipaments per a l’observació de la fauna, panells informatius i una aula de camp, habilitada en un antic transformador. Des del maig de 2011 hi ha un recorregut ornitoliterari, amb poemes de Celdoni Fonoll, alguns dels quals creats expressament per a l’Aiguamoll de la Bòbila. Des de la tardor de 2021, l’Aiguamoll té una nova imatge gràfica, que ha anat acompanyada de la renovació de tots els rètols i plafons informatius del recinte. Igualment, per acord del Ple Municipal, s’ha donat el nom de Jordi Falip a la caseta d’aguaita, en memòria de qui va ser un dels principals impulsors de la recuperació de l’Aiguamoll.

Mirador I de l´Aiguamoll de la Bòbila

Aquest espai natural es troba a uns 500 m al sud del poble, en un lloc on hi havia hagut una bòbila, d’aquí ve el seu nom. Les extraccions d’argila per a la fabricació de teules i maons, que es van fer des dels anys 20 fins als anys 80 del segle XX, van anar rebaixant el terreny en una superfície d’unes 9 ha. L’àrea rebaixada s’inundava amb l’aigua procedent d’un aqüífer. Quan encara existia la bòbila, aquesta aigua s’extreia amb una bomba i s’abocava a una rasa. Posteriorment, el terreny es va reomplir amb runes i residus. L’any 1994, a iniciativa d’un grup conservacionista local, es va fer una intervenció molt important per netejar i restaurar la zona, a càrrec del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Actualment, l’Aiguamoll constitueix un espai d’interès natural, on es pot trobar una notable diversitat d’organismes. Tot i que el nivell de l’aigua varia força en funció de les pluges, gairebé mai no s’asseca del tot. Això permet el desenvolupament d’una vegetació i d’una fauna pròpies d’ambients humits. Les aus constitueixen un dels principals atractius del conjunt. Durant els períodes de migració, és habitual observar-hi ocells que aprofiten la situació estratègica de l’Aiguamoll per baixar-hi a descansar i reposar forces per seguir el seu camí. També és important el paper de l’Aiguamoll en la preservació de diferents espècies d’amfibis i rèptils, amenaçats en altres llocs per diverses circumstàncies (contaminació, espècies invasores, etc.). L’espai, de propietat municipal, s’ha consolidat com un referent d’interès natural i educatiu. En diferents fases, s’ha anat dotant d’equipaments per a l’observació de la fauna, panells informatius i una aula de camp, habilitada en un antic transformador. Des del maig de 2011 hi ha un recorregut ornitoliterari, amb poemes de Celdoni Fonoll, alguns dels quals creats expressament per a l’Aiguamoll de la Bòbila. Des de la tardor de 2021, l’Aiguamoll té una nova imatge gràfica, que ha anat acompanyada de la renovació de tots els rètols i plafons informatius del recinte. Igualment, per acord del Ple Municipal, s’ha donat el nom de Jordi Falip a la caseta d’aguaita, en memòria de qui va ser un dels principals impulsors de la recuperació de l’Aiguamoll.

Mirador II de l´Aiguamoll de la Bòbila

Aquest espai natural es troba a uns 500 m al sud del poble, en un lloc on hi havia hagut una bòbila, d’aquí ve el seu nom. Les extraccions d’argila per a la fabricació de teules i maons, que es van fer des dels anys 20 fins als anys 80 del segle XX, van anar rebaixant el terreny en una superfície d’unes 9 ha. L’àrea rebaixada s’inundava amb l’aigua procedent d’un aqüífer. Quan encara existia la bòbila, aquesta aigua s’extreia amb una bomba i s’abocava a una rasa. Posteriorment, el terreny es va reomplir amb runes i residus. L’any 1994, a iniciativa d’un grup conservacionista local, es va fer una intervenció molt important per netejar i restaurar la zona, a càrrec del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Actualment, l’Aiguamoll constitueix un espai d’interès natural, on es pot trobar una notable diversitat d’organismes. Tot i que el nivell de l’aigua varia força en funció de les pluges, gairebé mai no s’asseca del tot. Això permet el desenvolupament d’una vegetació i d’una fauna pròpies d’ambients humits. Les aus constitueixen un dels principals atractius del conjunt. Durant els períodes de migració, és habitual observar-hi ocells que aprofiten la situació estratègica de l’Aiguamoll per baixar-hi a descansar i reposar forces per seguir el seu camí. També és important el paper de l’Aiguamoll en la preservació de diferents espècies d’amfibis i rèptils, amenaçats en altres llocs per diverses circumstàncies (contaminació, espècies invasores, etc.). L’espai, de propietat municipal, s’ha consolidat com un referent d’interès natural i educatiu. En diferents fases, s’ha anat dotant d’equipaments per a l’observació de la fauna, panells informatius i una aula de camp, habilitada en un antic transformador. Des del maig de 2011 hi ha un recorregut ornitoliterari, amb poemes de Celdoni Fonoll, alguns dels quals creats expressament per a l’Aiguamoll de la Bòbila. Des de la tardor de 2021, l’Aiguamoll té una nova imatge gràfica, que ha anat acompanyada de la renovació de tots els rètols i plafons informatius del recinte. Igualment, per acord del Ple Municipal, s’ha donat el nom de Jordi Falip a la caseta d’aguaita, en memòria de qui va ser un dels principals impulsors de la recuperació de l’Aiguamoll.

Parc de la Sequia

El Parc de la Séquia és la institució que gestiona els espais i equipaments vinculats a la Séquia de Manresa i divulga sobre de la importància de l’aigua per al desenvolupament humà. De la mateixa manera que la séquia medieval (s. XIV) ha impulsat el progrés de Manresa i del Pla de Bages, entenem l’aigua com l’element fonamental per al desenvolupament de les economies locals, la qualitat de vida i la cultura d’un territori. En aquest vincle entre aigua i territori, el Parc de la Séquia desenvolupa activitats divulgatives, d’oci i turisme dirigides a famílies, grups i centres d’ensenyament. El Parc de la Séquia, està adherit al compromís de sostenibilitat de Biosphere. El Parc de la Séquia és la marca sota la qual treballa la Fundació Aigües de Manresa – Junta de la Séquia. És fruit de la col·laboració entre la Junta de la Séquia, entitat mancomunada dedicada a la gestió d’aquest canal d’aigua entre Balsareny i Manresa, i Aigües Manresa, l’empresa pública de gestió d’aigües a una vintena de municipis Bages. Ambdues entitats reverteixen als ciutadans part dels seus beneficis.

El Parc de la Séquia

El Parc de la Séquia és la institució que gestiona els espais i equipaments vinculats a la Séquia de Manresa i divulga sobre de la importància de l’aigua per al desenvolupament humà. De la mateixa manera que la séquia medieval (s. XIV) ha impulsat el progrés de Manresa i del Pla de Bages, entenem l’aigua com l’element fonamental per al desenvolupament de les economies locals, la qualitat de vida i la cultura d’un territori. En aquest vincle entre aigua i territori, el Parc de la Séquia desenvolupa activitats divulgatives, d’oci i turisme dirigides a famílies, grups i centres d’ensenyament. El Parc de la Séquia, està adherit al compromís de sostenibilitat de Biosphere. El Parc de la Séquia és la marca sota la qual treballa la Fundació Aigües de Manresa – Junta de la Séquia. És fruit de la col·laboració entre la Junta de la Séquia, entitat mancomunada dedicada a la gestió d’aquest canal d’aigua entre Balsareny i Manresa, i Aigües Manresa, l’empresa pública de gestió d’aigües a una vintena de municipis Bages. Ambdues entitats reverteixen als ciutadans part dels seus beneficis.

Cal Riereta

Font de la Riera

La Font de la Riera és una surgència als afores de Santpedor, de llarga tradició a la vila.Font rural de llarga tradició a la vila de Santpedor. Lloc agradable i accessible per a tothom. La font és a 2,5 km al sud-est de Santpedor, a tocar de la séquia. Tot i trobar-se just al costat de la séquia, les seves aigües tenen un origen completament independent. Com que era una de les escasses fonts del terme, les famílies i les colles d'amics acostumaven a anar a celebrar-hi fontades en els caloross dies d'estiu i a banyar-se a les aigües –abans més cabaloses– del Riu d'Or.

Waypoint

Esglesia de Santa Maria de Claret

L'Església de Santa Maria de Claret, o Mare de Déu de l'Esperança, és un edifici del municipi de Santpedor (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Santa Maria es troba al bell mig dels Plans de Santa Anna en el nucli de Claret, a tocar de la carretera de Navarcles (BV-4511) i del terme municipal de Sant Fruitós de Bages. És una construcció romànica del segle xii formada per una nau rectangular coronada per un absis semicircular completament llis orientat a llevant, al qual s'hi obre una finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat. La nau es va eixamplant a mesura que s'apropa a l'absis, aquest està cobert amb volta de quart d'esfera, i la nau amb volta de canó, força estreta, obrada amb carreus de pedra petita i disposada sense massa ordre. A l'extrem del mur de migdia s'alça un campanar de torre, de planta quadrada, afegit més tardanament. És construït amb grans carreus col·locats a contrajunt i units amb morter. La part superior del campanar es presenta dues obertures per cara i coberta de teula a quatre vessants. És una construcció massissa sense obertures, que dona caràcter de fortalesa a l'església de Santa Maria, recentment restaurada per la part exterior. La porta es troba en aquest mur de migdia i està emmarcada amb grosses dovelles. Encara que ocupa el lloc de la porta original, aquesta fou construïda dos o tres segles més tard. Aquesta construcció fou damunt d'una petita església més antiga, documentada arqueològicament. L'església ha sigut modificada en afegir-se-li l'edifici barroc al segle xviii car aquesta nau es comunica amb la sagristia del santuari. Un massís campanar de planta quadrada ha estat últimament restaurada. Sembla que podria ser una antiga torre fortificada del lloc. Recentment l'excavació de l'interior ha permès trobar la planta d'una església precedent, probablement del segle x o principis del XI. La planta és rectangular, una mica més estreta que la romànica i es conserva una alçada de murs fins a 1'5m. A la capçalera hi ha una finestra amb pany de clau. Aquesta església es trobava dins l'antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc de Claret, documentat, aquest, des del 1037, mentre que el temple s'esmenta el 1086. Fou fundada per la família Claret, propietària del lloc. Al voltant d'aquesta, es formà una sagrera documentada el 1130, que després es convertí en vila fortificada. Tenia terme parroquial propi i fins al segle xiv va mantenir aquest caràcter; al segle xvi quedà unida a l'església santuari de Juncadella. L'any 1184 el senyor Pere de Claret va donar l'església al monestir de Sant Benet de Bages i aquest monestir tenia el dret de proveir-hi rector. Durant l'Edat Mitjana l'església era el centre parroquial que aplegava diversos masos, així com un petit nucli de cases annex. El segle xviii apareix ja com a dependent de la Seu de Manresa. En construir-se, al costat mateix, l'església de Santa Anna de Claret, entre 1762 i 1769, la de Santa Maria quedà eclipsada, perdé el culte i quedà abandonada. L'any 1835 el terme parroquial es reparteix entre els municipis de Sant Fruitós de Bages i Santpedor, que obté la propietat de l'edifici.

Intersección

Refugio libre

Pessebre del Pi

Refugio libre

Waypoint

Waypoint

Refugio libre

Waypoint

Intersección

Muntanya de Sal de Sallent

Fa 35 milions d’anys, el mar que aquí hi havia es va evaporar, deixant sota terra uns grans dipòsits de sal. Aquesta muntanyeta de sal (clorur sòdic), és el rebuig de l’explotació minera d’aquests dipòsits, que aprofita només la “potassa” (clorur potàssic) principalment per a fertilitzants. Per cada kg de potassa en surten tres de sal comuna. Imagineu-vos la gran quantitat de residus que genera aquesta activitat. Aquesta “muntanyeta” no és res amb el que veureu quan arribeu dalt el Cogulló. Pels terrers vermells de la vostra dreta brolla salmorra concentrada, que s'origina al runam del Cogulló, la gegantina muntanya artificial on la mineria de potassa de Sallent aboca els residus salins, l'abocador més gran de Catalunya i també el més desprotegit i contaminant. El runam salí del Cogulló, d'unes 35 ha d'extensió, està situat damunt del pla de la falla del Guix i damunt d'estrats de roca calcària lacustre, convertits en les principals vies de circulació subterrània de la salmorra. A la mina de Sallent, “per cada tona de potassa obtinguda, es generaven dues tones de sal que l'empresa no comercialitzava”, assegura Ribera. Allò que l'empresa no utilitza són residus salins. Durant anys els ha abocat i acumulat a l'exterior, com es feia històricament, donant lloc a diversos dipòsits, o enderrocs, entre ells el del Cogulló, a Sallent. Es tracta d'una muntanya artificial de 48 milions de tones de sal, a una alçada de 500 metres sobre el nivell del mar, que s'ha convertit en la muntanya més alta de tota la comarca.

Mas Ridor

Estructura de planta baixa més 1 pis. Entrada amb voltes apuntades d'estil gòtic. A la sala principal es conserva una llinda del 1760. Entrada a peu pla des de la part posterior, amb pou. Molts afegits i modificacions posteriors. Mur exterior o barri. Afegits posteriors de planta baixa i dos pisos. Contraforts. Tines. Llindes de 1777, 1773 etc. La llinda més antiga diu "1689 Joan Ridor". Referències des del s. XIV, tot i que sembla més antic. Observacions: Masoveria. Agafa el nom del Riu d'Or.

FONT DE BURGUEROLES

Avui seca, és una de les dues fonts del terme i les seves aigües van a parar al Llobregat. L'altra font és la de la Riera i les aigües van a parar al Cardener. Els plàtans, el lledoner i els grans pollancres, el fan un lloc ombrívol i agradable. La taula de pedra convida a fer un àpat. De ben segur que anys enrere, era típic dels vilatans de venir a fer fontades a aquest indret. Aquests ambients de torrent, juntament amb els camps de conreu, el bosc i la presència del Mas de Brugueroles, tot a tocar, el fan un lloc amb un enorme potencial biològic i una gran biodiversitat. Aquests diferents biòtops o ambients ofereixen menjar, refugi, llocs de cria, i això fa que la fauna se senti atreta. Si us esteu una estona en silenci, a primera o ultima hora del dia, de ben segur que sentireu o veureu animalons. El conill, teixó, la guineu o el senglar com a grans mamífers; però també que sentireu un munt d'ocells i gripaus i granotes cantar als joncs que hi ha vora el torrent. Nosaltres hem sentit el picot garser gros dalt els pollancres i el cucut al bosc proper. El mas de Brugueroles, pel que veiem actualment té una explotació d'ovelles i també n'aprofiten la llet per a fer formatge. Al mas de Ridor hi ha vaques i vedells.

Waypoint

Església de Sant Salvador de Torre Abadal

L’església de Sant Salvador de Torre Abadal pertany a Castellnou de Bages. És d’origen romànic, encara que ha patit moltes modificacions. Està documentada per primer cop el 1038 amb el nom de Sant Salvador de Castellnou. Al segle XVII se li van fer reformes adossant els contraforts laterals i fou restaurada el segle XX amb motiu de la urbanització de la zona. Es tracta d'una església originàriament romànica, però que ha sofert importants reformes i restauracions, de forma que es fa difícil destriar els elements antics. La seva primitiva estructura, però, encara avui perviu. Fou construïda vers la fi del segle xi o a principi del segle xii. És d'una sola nau i absis semicircular a sol naixent, possiblement coberta anteriorment per una volta de canó i reforçada amb un arc faixó. La coberta és feta a base de teula àrab a dues vessants que acaba en una breu cornisa amb una mena de lesena decorativa. Als peus de l'església es troba la porta, allindada i amb una petita fornícula a la part superior flanquejada per dos pinacles adossats al mur; a sobre hi ha un petit òcul. Al capdamunt de la coberta s'aixeca un campanar d'espadanya. Originàriament la portada hauria estat al cantó de migdia, i la finestra de l'absis es troba completament reformada. Al segle xvii es feren algunes reformes que probablement adossaren uns contraforts laterals. És possible que s'obrís també un portal a ponent que actualment ha estat reemplaçat per un altre realitzat amb pedra artificial. Aquesta església estava situada dins el terme de Buc, anomenat després de Castellnou, al lloc on s'edificà un mas amb el nom de Torre Abadal, o «Torre de l'Abat» a una propietat del monestir de Sant Benet de Bages. El primer esment escrit data de l'any 1038. La formació del patrimoni al qual donaria lloc el mas cal situar-lo al segle x. El 1182 és documentat ja amb el nom de Torre Abadal, al passar a dependre del monestir de Sant Benet de Bages. L'església és documentada el 1038 amb el nom de Sant Salvador de Castellnou. El 1301 l'església tenia uns ermitans anomenats Esteve i Berenguer. El 1686 s'hi van fer reformes i, a l'urbanitzar-se la zona durant el segle xx, fou restaurada sense gaire bona fortuna

Camí dels Plans de la Sala

Mas de Vilatorrada

Intersección

Riera de Bellver

Ens trobem a la Riera de Bellver, al toll de la Por, a on trobem un ambient fresc i canvis significatius a la vegetació. El fet que aquestes rieres només portin aigua durant els mesos de pluja, fan que aquests tolls siguin els únics racons a on trobar aigua els mesos més secs. D’aquí la importància dels mateixos per la supervivència d’animals i plantes. Aquests hàbitats són de vital importància per als amfibis com ara granotes, gripaus, salamandres i tritons, però també per ocells i peixos. Més avall trobarem altres tolls com el toll de Fontcoberta i el toll del Xuclador. En alguns d'aquests trams de la riera l'ambient fluvial humit facilita el creixement de vegetació específica com ara el canyís, la boga i els joncs bovals entre altres.

Toll de la Por

Ens trobem a la Riera de Bellver, al toll de la Por, a on trobem un ambient fresc i canvis significatius a la vegetació. El fet que aquestes rieres només portin aigua durant els mesos de pluja, fan que aquests tolls siguin els únics racons a on trobar aigua els mesos més secs. D’aquí la importància dels mateixos per la supervivència d’animals i plantes. Aquests hàbitats són de vital importància per als amfibis com ara granotes, gripaus, salamandres i tritons, però també per ocells i peixos. Més avall trobarem altres tolls com el toll de Fontcoberta i el toll del Xuclador. En alguns d'aquests trams de la riera l'ambient fluvial humit facilita el creixement de vegetació específica com ara el canyís, la boga i els joncs bovals entre altres.

Toll de Fontcoberta

Arribats a la Riera de Bellver, escrit en algun lloc Vallverd, un espai fresc i frondós ens dóna la benvinguda. En aquesta modesta riera, en moments de sequera deixa de córrer l'aigua, però sempre romanen més o menys plens els tolls com aquest de Foncoberta. La reserva d'aigua permanent, i la vegetació de ribera, són un refugi per peixos i amfibis com les granotes els gripaus i les salamandres. En aquest toll circular, sota les lloses excavades pel corrent, en pengen les capil.leres o falzies (Adiantum capillus-veneris), una falguera de fulles delicades i pecíols prims i negres que donen el nom de cabellera de venus.

Toll del Xuclador

Ens trobem a la Riera de Bellver, al toll de la Por, a on trobem un ambient fresc i canvis significatius a la vegetació. El fet que aquestes rieres només portin aigua durant els mesos de pluja, fan que aquests tolls siguin els únics racons a on trobar aigua els mesos més secs. D’aquí la importància dels mateixos per la supervivència d’animals i plantes. Aquests hàbitats són de vital importància per als amfibis com ara granotes, gripaus, salamandres i tritons, però també per ocells i peixos. Més avall trobarem altres tolls com el toll de Fontcoberta i el toll del Xuclador. En alguns d'aquests trams de la riera l'ambient fluvial humit facilita el creixement de vegetació específica com ara el canyís, la boga i els joncs bovals entre altres.

Toll d'En Josep

Ens trobem a la Riera de Bellver, al toll de la Por, a on trobem un ambient fresc i canvis significatius a la vegetació. El fet que aquestes rieres només portin aigua durant els mesos de pluja, fan que aquests tolls siguin els únics racons a on trobar aigua els mesos més secs. D’aquí la importància dels mateixos per la supervivència d’animals i plantes. Aquests hàbitats són de vital importància per als amfibis com ara granotes, gripaus, salamandres i tritons, però també per ocells i peixos. Més avall trobarem altres tolls com el toll de Fontcoberta i el toll del Xuclador. En alguns d'aquests trams de la riera l'ambient fluvial humit facilita el creixement de vegetació específica com ara el canyís, la boga i els joncs bovals entre altres.

Les Valls

Mirador Montserrat

Intersección

Ermita de Sant Francesc

Sant Francesc de Santpedor és una ermita del municipi de Santpedor (Bages). Data del segle xiii i és considerada una de les més antigues de Catalunya. Va ser edificada en honor de Sant Francesc d'Assís que segons la tradició, en el turó que ocupa l'ermita i que domina la plana bagenca, predicà quan seguia el Camí de Sant Jaume. És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una petita capella d'una sola nau construïda sobre la base i el model d'una església anterior de la qual conserva la seva tipologia i estructura més essencial. L'església no té absis i la porta sobre el mur de llevant repetint un model usual a les portes romàniques tardanes del segle xiii, formada per grans dovelles amb una sola arquivolta. La nau és coberta per una volta de mig punt en el primer tram i per una volta ogival en el tram de l'altar. Situada dalt d'un turó és perfectament visible des de qualsevol lloc de Santpedor. L'església de Sant Francesc de Santpedor és documentada al segle xiii, concretament l'any 1240 en diferents deixes testamentaries. Sabem que a partir d'aquest segle l'església fou centre d'una gran devoció fomentada per les mateixes autoritats de la vila. L'any 1605 s'hi instal·là una comunitat de servites i una masia veïna (avui perduda) acullia al sagrista i regent de la capella. La devoció a Sant Francesc culminà l'any 1693 amb l'arribava a Santpedor dels frares franciscans que hi fundaren una casa conventual. L'any 1936 en destruí el retaule renaixentista i la imatge antiga d'aquesta capella.

Waypoint

Bar Cafeteria La Brasa