PR-C 133 Ruta del Romànic de Sallent

Sitio religioso

Església de Santa María

Santa Maria de Sallent és l'església parroquial del municipi de Sallent (Bages), pertany al Bisbat de Vic, i va ser construïda al segle xx sobre una anterior església neogòtica de la qual només en resta el campanar.Està catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau amb volta apuntada amb llunetes, reforçada amb arcs torals apuntats, i absis poligonal a ponent. A més de la sagristia, a banda i banda de l'absis, hi ha una capella fonda al costat de migdia, construïda més tard, però ja prevista en els plànols originals. Els arcs torals corresponen a l'exterior a uns contraforts que serveixen per obrir capelles entremig. Un d'aquest espais més profund serveix de baptisteri. Segueix les mateixes característiques que l'antiga església neogòtica del segle XIX, tot i que amb línies més senzilles. Una sola nau amb volta gotitzant. És reforçada amb arcs torals, absis poligonal i diferents capelles laterals marcades per contraforts exteriors. Disposa d'una sagristia a banda i banda de l'absis i una capella més gran que sobresurt al mur de migdia. Iniciada la reconstrucció el 1941 i inaugurada el 1946. La nau té una llargària de 35 metres, per 10 d'ample i 17 d'alçada. El material exterior és de pedra tallada en els angles, contraforts i la base, i la resta de carreus són encoixinats sense polir. El campanar, que pertany a l'anterior església neogòtica, té una alçada de 33 metres. L'església està il·luminada amb vitralls a la nau central i a la rosassa de la façana. Hi ha referències anteriors a 1023 d'una antiga església romànica, sufragània de la de Sant Esteve del Castell. Consta com a parròquia autònoma des del segle xii amb el nom de Santa Maria. El 1884 s'inicià en el mateix emplaçament la construcció d'un nou temple d'estil neogòtic, obra de l'arquitecte Josep Torres i Argullol, que es va inaugurar el 26 de maig de 1901. El 1936, a l'inici de la Guerra Civil, els sallentins van enderrocar el temple fins als fonaments. Les pedres van servir per començar les obres d'un hospital que no es va arribar a acabar. De l'església només es va deixar dempeus el campanar amb el rellotge, per a usos civils. Al maig de 1941 es van començar les obres de l'actual església parroquial, similar a l'anterior però amb una simplificació de línies i trets ornamentals. És obra de Francesc Folguera, i es va inaugurar el 17 d'agost de 1946.

PR-C 133 Camí del Romànic

Mirador del Xipell

Mirador del Xipell

Camí dels Quatre Cantons

Intersección

Barraca de Pedra Seca

Castell de Sallent de Llobregat

El castell de Sallent és una fortificació en ruïnes dalt d'un petit turó al sud de la població de Sallent (Bages). D'estil romànic, poden apreciar-se encara notables restes de murs i mitges torres rodones. Prop de les ruïnes del castell, hi ha l'antiga església parroquial de Sant Sebastià, que és la rotonda romànica més gran de Catalunya. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. És un castell termenat documentat el 1023. Del "kastrum quod dicunt Sallent" hi ha referència, el 1023, quan la comtessa Ermessendis, vídua del comte Ramon Borrell, l'empenyora a Bernat Sendred. Ella l'hauria rebut com a dot del marit. Bernat Sendfed era fill de Sendred de Gurb, i, de fet, el castell de Sallent i el seu terme restaren en poder de la família Gurb-Queralt fins al 1209. Consta, per al 1032, que el "castro Sallent" família Gurb-Queralt fins al 1209. Consta, per al 1032, que el "castro Sallent" estava situat en el comtat de Manresà. Coetàniament, compareix el llinatge dels Sallent, relacionat amb la castlania (diguem: una segona castlania, si considerem la dependència dels Gurb-Queralt als comtes de Barcelona, per aquest castell). El 22 setembre de 1209 Berenguer III de Queralt i muller tornaren al rei, Pere el Catòlic, el castell de Sallent i l'estàtica de Sant Ponç, del mateix terme. Per una permuta, el 1246 el rei Jaume el Conqueridor transmet aquest castell al bisbe de Vic, el qual també adquirí, el 1253, el dret que hi posseïa el castlà, Pere de Santa Coloma. El domini episcopal durà ací fins a la desaparició dels dominis senyorials, el 1812. Es compten com a feudataris del castell els noms de Calders, Talamanca i Santa Coloma. En 1358, "en lo castell de Sallent" hi havia 42 focs; evidentment, ja la notícia concerneix la vila, situada quelcom distant. En la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, la vila és esmentada, però no pas el castell, com a lloc de recollida dels "pagesos e habitadors dels mascs" de l'entorn. Al sud de la població de Sallent, al puig conegut com a Sant Sebastià, trobem les ruïnes de l'antic castell de Sallent i l'església reconstruïda de Sant Esteve. Les restes conservades comprenen part dels murs de tancament del recinte sobirà, situades a la part alta del turó, i de la muralla del recinte jussà juntament amb les bestorres de planta quadrada que funcionaven amb aquesta, de les quals se'n distingeixen quatre. Aquestes restes corresponen a les remodelacions fetes el segle xiv. Restes abundants de les muralles, d'alguna torre de flanqueig i del camí de ronda de l'antic Castell de Sallent. Tot plegat forma un perímetre prou gran, un dels més grans de Catalunya., que recentment ha estat consolidat. Aquestes restes, tot i existir documentació del castell amb anterioritat, podem datar-les del segle XIV, coincidint amb l'ampliació del mateix i la construcció de noves muralles i elements defensius als quals correspondrien aquestes restes. Les parets més ben conservades són llenques aïllades, amb parament de pedra i morter, i una alçada màxima aproximada de 3'4 - 4 metres. Tot i observar-se una construcció més completa i de majors dimensions, aquesta correspon a una ampliació molt més moderna. Observacions: Les ruïnes del castell, juntament amb l'església de Sant Sebastià formen un conjunt homogeni situat al cim de l'anomenat Turó del Castell, des d'on es domina bona part del Pla de Bages i de la vall del Llobregat.

Església de Sant Sebastià i Sant Esteve

L'església de Sant Sebastià, inicialment dedicada a Sant Esteve, és un dels dos únics exemples d'església romànica de planta circular existents a la comarca del Bages i un dels més ben conservats de Catalunya, malgrat no disposà de la teulada. Ha tingut notables i profundes modificacions i actuacions.. La planta circular és deformada cap a llevant per l'absis central i les dues absidioles laterals que el flanquegen. Tres finestres de doble esqueixada i decoració parcial a l'absidiola del cantó sud a base d'arcuacions llombardes cegues. Sembla ser que la coberta original, avui desapareguda, era feta en cúpula. Observacions: Aquesta església disposava d'una important talla gòtica de la Verge amb el nen que fou cremada durant la guerra civil de 1936-1939. El dia 3 d'agost es fa un important acte cívico-religiós amb motiu de la festivitat de Sant Esteve. Inicialment sota l'advocació de Sant Esteve, que canvià a Sant Sebastià des del 1350, l'església és documentada des del 1022, depenent, ben aviat de la canònica de l'Estany. A partir del segle XIII va passar a dependre directament del bisbat de Vic. Molt reformada a principis del segle XIX amb remodelacions que li van fer perdre el seu caràcter original, va ser parcialment destruïda l'any 1936 i entrà, fins ben entrat els anys 1970 en un continuat i accelerat procés de degradació. Sant Esteve de Sallent (Sallent, Bages) és una església romànica, de finals del segle xi, que formava part del castell d'aquesta població. És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil. Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d'arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres. Es troba en l'antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l'Eix del Llobregat. Malgrat que l'església es trobava inicialment sota l'advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior. Fou reconstruïda, 'quasi de bell nou' sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent. Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d'octubre de 2008. L'accés es fa des del camí que porta des de la població a Cabrianes, per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l'explotació minera, i per una pista molt ben arranjada.

Barraca de Pedra Seca

Barraca de Pedra Seca

Barraca de Pedra Seca

Cim

Montcogul

La Serra de Montcogul és una serra situada al municipi de Sallent, a la comarca del Bages, amb una elevació màxima de 589,1 metres. Al cim hi ha instal·lat un pessebre, amb llibre per poder signar.

GR-4

Sant Martí de Serraima

Sant Martí de Serraïma és una església del municipi de Sallent, comarca del Bages, que pertany, des de 1878, a Sant Pere de Serraïma,. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. En el seu terme parroquial s'hi troben els següents masos: Santmartí, el Solà, Rocalbes, Guardiola, el Santuari de la Mare de Déu de Fucimanya i alguns altres masos avui enrunats. Es troba aquesta ermita a l'extrem de llevant del terme de Sallent, en les terres compreses entre el riu Cornet i la Gavarresa, que termenegen amb el terme d'Avinyó, refosa més tard amb Sant Pere de Serraïma i ara pràcticament amb Sallent, sortint per la banda del cementiri, camí que baixa per la dreta. A la part de llevant del terme del Castell de Sallent, en les terres compreses entre el riu Cornet i la Gavarresa, que termenegen amb el terme d'Avinyó, Des de principis de la repoblació, s'organitzaren dues quadres civils que comprenien les parròquies de Sant Pere i Sant Marti de Serraïma. Aquesta organització era derivada dels senyorials que comportava la propietat de les terres. En aquest sector els monestirs de Sant Benet de Bages, principalment, Santa Maria de l'Estany, Sant Pere de la Portella i Santa Maria de Serrateix, reberen nombroses donacions de terres situades en aquest indret i amb compres complementàries aconseguiren sostreure la totalitat de les terres de la jurisdicció civil del senyor del Castell de Sallent i després al verguer de Manresa i mai deixaren de formar part del terme del castell de Sallent. La menció més antiga del nom de Serraïma és la que es troba en una reunió judicial que tingué lloc al monestir de Sant Cugat del Vallès, el 28 de juliol de l'any 996. Malgrat esmentar molt clarament el nom de Serraïma no tenim la plena convicció que aquest topònim faci referència a l'homònim del castell de Sallent. Al cap de pocs anys, el 1003 i en aquesta ocasió ja no hi ha cap dubte, com tampoc s'ha dubtat que ja era dreta l'església de Sant Martí que dona nom a aquest topònim que avui encara s'ha conservat amb el diminutiu de “El Collet de Sant Martí”. Abans del pas de la Pesta Negra per Catalunya aquest sector estava densament poblat. Fortià Solà esment a 18 masos per la parròquia de Sant Martí. La jurisdicció civil de les quadres de Serraïma i Fucimanya foren motiu de controvèrsia entre el senyor de Sallent i el Bisbe de Vic, que no deuria veure amb gaires bons ulls una zona que se li escapava de la seva jurisdicció. Així durant els segles XVII i XVIII es desenvolupà un llarg plet iniciat per la Mitra de Vic, que considerava que aquest territori pertanyia a la jurisdicció del castell de Sallent. Des del seu origen fins al 1853 és parròquia pròpia i el rector que l'ostentava en aquells moments fou MN. Josep Camps (regent), des de llavors passa a ésser una simple capella rural.

Font

Camí de Sant Pere

Lledroner del Más de Sant Pere

(Celtis Australis). Arbre caducifoli de fulla plana.

Can Sellarés

Cal Sellarés, és una masia del segle XVI Una casa rural amb encant a la província Barcelona. Situada en el terme municipal de Sallent, entre Montserrat i el Cadí, ideal per a gaudir de les vacances, o de les teves celebracions, amb nens, família i amics

Sitio religioso

Intersección

Cim de Sant Sadurní

Ermita de Sant Sadurní

Sant Sadurní de Sallent, o Sant Serni, és l'església de Sallent de Castellbò, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau, orientada al nord i capçada amb capçalera plana. Presenta una coberta en volta de canó que sosté un llosat a doble vessant. A la façana meridional hi ha la porta d'accés, arc rebaixat i descentrada cap a ponent respecte l'eix de simetria del mur. Un campanar d'espadanya d'un sol ull, parcialment ensorrat, culmina aquesta façana. La construcció és rústega de pedres sense fer filades. La primera notícia relativa a Sallent data de l'any 1010. L'any 1068 hi ha un nou esment que, com l'anterior, presenta altres topònims vinculats amb la vall de Castellbò, motiu que permet diferenciar-lo de la població de Sallent de Nargó del municipi de Coll de Nargó. L'església de Sallent, junt amb la de Sant Climent de Sallent (futur Sant Climent de la Torre), apareix en la relació de la dècima del Bisbat d'Urgell de 1391, dins del deganat de l'Urgellet. L'església de Sant Serni depenia de Sant Vicenç de Sendes, i posteriorment fou annexionada a la parròquia de Santa Maria de Castellbò.

El Morisco

Cim del Garrofí

El Serrat garrofi és un pic de la Serralada de la Pineda situada al municipi d'Avinyó a la comarca del Bages, amb una elevació màxima de 617 metres.

Carena del Morral

Alzina Grosa del Mas

Alzina de grans dimensions. Més de 3'20 metres de diàmetre i gairebé 19 metres d'alçada. Va sobreviure al foc de 1986. (Quercus Ilex) Se li atribueixen més de dos segles de vida.

El Mas de Cornet

Planta baixa més dos pisos. Teulada a dues aigües. Era. Bàscula moderna. Al seu interior hi ha l'oratori de la Mare de Déu dels Dolors (antigament església). Rellotge de sol del 1866. Diferents llindes datades al segle XVIII. Era i celler de considerables dimensions. Les últimes ampliacions importants són del segle XX. Observacions: Per tradició l'hereu era l'alcalde de Cornet.

Santa María de Cornet

Santa Maria de Cornet és una església romànica de Cornet, al municipi de Sallent (Bages). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. LA WEB: https://santamariadecornet.wixsite.com/cornet Es troba en un pla proper a la carretera de Balsareny a Avinyó, al costat d'un mas. Es tracta d'una construcció d'una sola nau, lleugerament trapezoïdal, que s'estreny vers l'absis semicircular, el qual és precedit d'un ampli espai presbiteral. A banda i banda de la nau s'obren dues capelles a manera de la nau. L'església és coberta amb volta de canó apuntada i l'absis, amb volta de quart d'esfera. Exteriorment l'absis és decorat amb una cornisa motllurada amb botons i un fris amb motius geomètric sota el ràfec de la teulada. Al centre s'obre una finestra de doble esqueixada ornada amb una arquivolta amb traceria sustentada per dues columnes amb capitells que presenten figures d'ocells, a l'exterior. L'esquema es repeteix per la part interna de la finestra, tot i que varien els motius iconogràfics. La portalada d'accés que es troba al mur de migdia està aixoplugada per un fris amb escacats. És formada per arquivoltes de secció cilíndrica que descansen sobre una imposta sostinguda per una columna, a banda i banda, amb grossos capitells decorats amb animals enfrontats. Sobre la capella del mur de migdia s'alça el campanar de planta quadrada d'època barroca, rematat per una barana de balustrades. Hi ha una pica beneitera segle xvii, decorada a l'exterior per acanaladures que donen lloc a una forma propera a la petxina, pròpia de l'època. S'hi venera la Mare de Déu dels Àngels, que és la patrona de la parròquia. És una església d'una nau, que s'entren a mesura que s'apropa a l'absis, el qual no arriba al semicercle. La volta de la nau és de canó seguit i la de l'absis, on s'obre una bonica finestra, de quart d'esfera. A cada banda de la nau, ran del presbiteri hi ha dues capelles, a manera de creuer, amb sengles finestres de doble esqueixada. De la capella sud emergeix el campanar (1621), a continuació del qual hi ha una capella lateral moderna (1635), que al mur oposat només és una arcada oberta al mur. Sota el ràfec de la teulada de l'absis i en els murs inicials de la nau hi ha un fris decoratiu. La porta s'obre al mur meridional. La diferencia d'aparell (absis, capçalera i portada de bons carreus, i resta de la nau de carreuons petits) fan pensar en una església del segle xi, que el segle xii fou ampliada per la capçalera.

Font de Cornet

Coll de la Creu de l'Abellar

l'Abellar de Dalt

Edifici de planta baixa amb un pis en forma de L. Teulada a dues aigües. Aparell de pedra ben escairada a les cantonades. Tot i estar molt restaurada amb elements moderns, conserva elements gotitzants catalans. Recinte emmurallat. Edificada per qüestions d'herència amb el mas principal de l'Abellar de Baix i datada des del 1619

l'Abellar de Baix

Gran casa pairal construïda al segle XIV amb importants elements gòtics catalans. Té una estructura de planta baixa amb dos pisos i teulada a dues aigües. Conserva una porta dovellada amb la llinda datada el 1886 i un interessant portal d'accés al gran patí central amb la llinda de 1877, amb un mosaic central de Sant Antoni fet en rajola pintada. Celler amb botes de congreny, pou i eixida amb arcs de mig punt encarada a sud. Observacions: Fou habilitada com a hospital de campanya durant les guerres carlines del segle XIX. Per qüestions d'herència s'aixecà molt proper el mas de l'Abellar de Dalt

Ermita de Santa Susanna

Edifici original romànic amb planta d'una sola nau i absis semicircular orientat a llevant. Té dues absidioles a manera de creuer. Coberta amb volta apuntada. Arcades de mig punt adovellades que comuniquen les dues absidioles. Ornamentació molt simple formada per una cornisa exterior i una finestra al centre de l'absis amb dos arcs de mig punt en degradació i ornamentació imitant una corda. Contrafort molt posterior al mur de tramuntana. Observacions: Es troba situada dins l'antic terme de Cornet. Important imatge barroca.

Cal Brunyoc

Edifici de planta baixa amb dos pisos i teulada a dues aigües. El conjunt és de petites dimensions però restaurada amb encert. La façana és arrebossada i conserva blocs de pedra escairats i ben tallats a les cantonades. La distribució ha mantingut les formes tradicionals d'obertures petites amb balcons de poca amplada. A tocar de la casa es conserva un safareig i diferents construccions auxiliars.

Antiga Bassa d'Aigua

Antic Forn de Calç

Obaga de Puigderca

Cim del Serrat de l'Alou

La Saleta

Casa de petites dimensions, planta quadrada i teulada a dues aigües. Aparell de pedra irregular arrebossat parcialment amb morter. Obertures en disposició clàssica a la planta baixa i al primer pis. Portal adovellat. Habitada fins no fa gaires anys, és una mostra de petita casa rural en règim de masoveria explotada per una nova pagesia que s'implanta al territori amb diferents onades migratòries del segle XVIII

Sant Miquel de SerraSanç

L'esglesiola de Sant Miquel de Serra-sanç o millor potser de Serrassanç, forma un petit agregat de Sallent, del qual dista 4 Kilòmetres. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català Està situada entre els masos Soler i Vilaseca, dalt d'una petita Serra que s'acosta als 400 metres d'altitud, apartada de les carreteres generals i sensiblement a igual distància de Sallent que de Balsareny. Fins a l'arranjament parroquial dels anys 1855 – 1868, tingué certs atributs parroquials que aleshores va perdre del tot per restar una senzilla capella publica de Sallent. Les primeres notícies històriques s'inicien l'any 951 quan entre les possessions confirmades pel papa Agapet II a Ripoll, s'esmenta “la Serra que Sanç va donar al dit monestir amb els seus delmes i béns, en el territori o pagus de Balsareny”. De l'església i de la parròquia com a tal, n'hi ha notícies des dels volts del 1154, quan la parròquia de Serra de Sancho consta en unes llistes parroquials del bisbat de Vic. El territori de Serrassanç fou confiat a la dotació del monjo Cambrer de Ripoll, que tenia la jurisdicció civil sobre la Quadra de Serra-sanç; la criminal era del Baró de Balsareny. En l'aspecte religiós, la parròquia també depenia del Cambrer de Ripoll, que era qui nomenava, amb l'aprovació del bisbe de Vic, el sacerdot que tenia la seva cura d'ànimes. El seu terme arriba a comptar amb 20 famílies, que s'havien reduït a 7 entre els segles XVI i XVIII; per aquesta raó, aleshores no residia allà el seu rector, ni tan sols hi havia rectoria. Sant Miquel era servit des de Sallent, i en els darrers segles, el seu rector solia esser un membre de la comunitat de beneficiats de dita vila. L'església actual correspon al segle XII. És un edifici de boniques proporcions que treu tota la bellesa de l'harmonia de les seves línies romàniques. Consta d'una nau amb volta de canó i un arc toral o dobler al seu centre; el seu absis és ornamentat amb una graciosa ratlla de dents de serra i amb una finestreta de doble espitllera. L'antic portal, fins ara tapiat, era al mur de migdia, però més tard s'obrí una nova porta a ponent, on també s'aixecà un ampli campanar d'espadanya, ara restaurat i retornat a les línies primitives. El seu carreu és de terme mitjà i ben tallat. No té cap afegitó posterior. Segles enrere comptà amb un altar de Santa Maria i, des del 1643, amb un del Roser, que no varen mutilar la seva estructura. És probable que abans d'aquesta existís una altra església, que el 1520 és dita de Serrassanç vell. Església d'una sola nau rectangular amb volta de canó. Molt sòbria i austera. Absis semicircular, decoració en dent de serra i finestra de doble esqueixada. Campanar d'espadanya doble al cantó de ponent damunt el portal actual. L'antic és tapat al mur de migdia. El lloc de Serra-sanç és documentat des del 951, en les possessions de Santa Maria de Ripoll. L'església surt citada per primer cop el 1154. Des del 1025 ja té funcions parroquials que va exercir fins 1878 en que va unir-se a la de Sallent. En aquesta època va fer-se un rebuidat dels murs per encabir-hi l'altar i es va construir un cor elevat. L'any 1936 va patir la profanació, abandó i degradació fins a la seva última restauració.

Sant Miquel de SerraSanç

L'esglesiola de Sant Miquel de Serra-sanç o millor potser de Serrassanç, forma un petit agregat de Sallent, del qual dista 4 Kilòmetres. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català Està situada entre els masos Soler i Vilaseca, dalt d'una petita Serra que s'acosta als 400 metres d'altitud, apartada de les carreteres generals i sensiblement a igual distància de Sallent que de Balsareny. Fins a l'arranjament parroquial dels anys 1855 – 1868, tingué certs atributs parroquials que aleshores va perdre del tot per restar una senzilla capella publica de Sallent. Les primeres notícies històriques s'inicien l'any 951 quan entre les possessions confirmades pel papa Agapet II a Ripoll, s'esmenta “la Serra que Sanç va donar al dit monestir amb els seus delmes i béns, en el territori o pagus de Balsareny”. De l'església i de la parròquia com a tal, n'hi ha notícies des dels volts del 1154, quan la parròquia de Serra de Sancho consta en unes llistes parroquials del bisbat de Vic. El territori de Serrassanç fou confiat a la dotació del monjo Cambrer de Ripoll, que tenia la jurisdicció civil sobre la Quadra de Serra-sanç; la criminal era del Baró de Balsareny. En l'aspecte religiós, la parròquia també depenia del Cambrer de Ripoll, que era qui nomenava, amb l'aprovació del bisbe de Vic, el sacerdot que tenia la seva cura d'ànimes. El seu terme arriba a comptar amb 20 famílies, que s'havien reduït a 7 entre els segles XVI i XVIII; per aquesta raó, aleshores no residia allà el seu rector, ni tan sols hi havia rectoria. Sant Miquel era servit des de Sallent, i en els darrers segles, el seu rector solia esser un membre de la comunitat de beneficiats de dita vila. L'església actual correspon al segle XII. És un edifici de boniques proporcions que treu tota la bellesa de l'harmonia de les seves línies romàniques. Consta d'una nau amb volta de canó i un arc toral o dobler al seu centre; el seu absis és ornamentat amb una graciosa ratlla de dents de serra i amb una finestreta de doble espitllera. L'antic portal, fins ara tapiat, era al mur de migdia, però més tard s'obrí una nova porta a ponent, on també s'aixecà un ampli campanar d'espadanya, ara restaurat i retornat a les línies primitives. El seu carreu és de terme mitjà i ben tallat. No té cap afegitó posterior. Segles enrere comptà amb un altar de Santa Maria i, des del 1643, amb un del Roser, que no varen mutilar la seva estructura. És probable que abans d'aquesta existís una altra església, que el 1520 és dita de Serrassanç vell. Església d'una sola nau rectangular amb volta de canó. Molt sòbria i austera. Absis semicircular, decoració en dent de serra i finestra de doble esqueixada. Campanar d'espadanya doble al cantó de ponent damunt el portal actual. L'antic és tapat al mur de migdia. El lloc de Serra-sanç és documentat des del 951, en les possessions de Santa Maria de Ripoll. L'església surt citada per primer cop el 1154. Des del 1025 ja té funcions parroquials que va exercir fins 1878 en que va unir-se a la de Sallent. En aquesta època va fer-se un rebuidat dels murs per encabir-hi l'altar i es va construir un cor elevat. L'any 1936 va patir la profanació, abandó i degradació fins a la seva última restauració.

Barraca de Pedra Seca del Camí de SerraSanç

Església i Casa Claret

Edifici modern de planta baixa amb dos pisos, amb relleus exteriors que representen un tramat tèxtil i amb vidrieres acolorides que representen diferents simbolismes religiosos. Amb antecedents al segle XVII, el 23.12.1807 nasqué St. Antoni Maria Claret al costat de l'antiga presó, traslladant-se poc després al carrer d'Àngel Guimerà per situar-hi l'habitatge i la petita fàbrica tèxtil familiar. A començaments del segle XX l'edifici fou adquirit pels pares claretians i s'habilità com a oratori, arribant-se en successives ampliacions a la propietat actual. L'any 1958 s'inaugurava l'escola i el 1966 es començaven les obres del nou temple adossat a l'antic oratori. És obert al culte des del 1968.

Sitio religioso