PR-C 169 Camí Històric d'Abrera
near El Rebato, Catalunya (España)
Viewed 183 times, downloaded 6 times
Trail photos
Itinerary description
Waypoints
Can Gener
Masia de planta baixa i pis, feta de tàpia. La façana principal està orientada al migdia; té dos grups de finestres amb arcs sostinguts per columnes renaixentistes i un rellotge de sol pintat en blanc on hi figura la data de 1823. És quadrat, de tipus vertical i està presidit per un sol amb fesomia humana, de la boca del qual surt el gnòmon i les línies horàries cap a les xifres àrabs. A les façanes laterals i a l'alçada del primer pis hi ha una galeria i tot un seguit d'obertures. A la façana posterior hi trobem l'entrada, antigament utilitzada pels carros, d'arc de mig punt adovellat. La coberta és a dues aigües de teula àrab i té certa asimetria, fruit d'una ampliació feta el 1764. Ja era mencionada al capbreu del Marquès de Vilafranca (1751), on es referia que Jacint Janer, d'Abrera, confessava una casa anomenada "den Janer", abans "den Torrents" i abans de Vilomara. Durant 1964-1965, es féu una restauració total de la masia, tant a l'exterior com a l'interior, conservant la seva estructura original. Cal destacar el mobiliari i la decoració, de procedències diverses. Originalment, el conjunt estava tancat per una lliça, avui desapareguda.
Sender GR-97 de la Tordera al Llobregat
El tram Viladecavalls- Abrera- La Beguda Alta (19,93 km) de l'anomenat "Sender de la Tordera al Llobregat", de gran recorregut o GR, passa, venint de Viladecavalls i quan s'endinsa al terme d'Abrera, per la Serra d'en Ribes, pel cementiri nou d'Abrera, l'estació de Ferrocarrils i pel barri del Rebato. Des d'aquest punt el sender enfila l'antic Camí de Sagraments o de Sant Ermengol en direcció a les runes de l'ermita del mateix nom. De Sant Ermengol porta al Mas de Can Garrigosa i d'aquí es dirigeix cap a territori del municipi de la Beguda Alta. El Sender recorre en aquest tram la part més occidental del Vallès. Assoleix carenes i travessa torrents i rieres, com la de Sant Jaume. Gaudeix d'una àmplia visió sobre la muntanya màgica de Montserrat i arriba al Llobregat a la comarca del Baix Llobregat. Des d'Abrera, el Sender abandona el Llobregat per continuar per l'antic camí ral de la Beguda Alta. El paisatge canvia i les zones industrials donen pas a les terres de conreu, les oliveres, els ametllers i les primeres vinyes, que ja anuncien la proximitat de l'Anoia i l'Alt Penedès. Només petits boscos com el de Can Garrigosa ens faran recordar la majestuositat dels antics boscos mediterranis. El sender uneix, tot recuperant-los, diferents trams de camins ja coneguts d'antic. El Sender de la Tordera al Llobregat va ser inaugurat el 24 de maig de 1998, en un acte celebrat a la Torre Mossèn Homs de Terrassa. Reconegut com a sender de gran recorregut, GR 97, per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, el desembre de 1997, forma part dels més de cinc mil quilòmetres amb què compta la Xarxa de Senders de Catalunya. El seu itinerari amb més de 100 km. des de Sant Celoni fins a la Beguda Alta, degudament senyalitzat i descrit en la seva guia, esdevé un interessant mirador d'esplèndids paratges de les comarques del Vallès i del Baix Llobregat: camps de conreu, boscos, torrents i carenes, que mantenen notables valors naturals, històrics, culturals i socials.
Can Garrigosa
Gran masia de tipus agrícola; té forma de "L" i està estructurada en planta baixa, pis i golfes. La façana principal està arrebossada, deixant a la vista tan sols les llindes i muntants d'algunes obertures. Destaca el gran nombre de finestres disposades sense massa ordre, algunes d'elles allindades, però també en trobem algunes d'arc conopial. Aquests arcs presenten permòdols amb cares humanes, motius vegetals o animals. La façana principal, orientada a migdia, té la porta d'accés formada per un arc de mig punt adovellat, la línia d'impostes del qual està decorada amb rosetes. Al primer pis hi ha un rellotge de sol rectancular emmarcat amb ceràmica blava. És de tipus vertical i les línies horàries i les xifres han desaparegut. El cos transversal té dues entrades: una amb arc de mig punt, sostingut per columnetes i amb escut a la clau, i l'altre, d'arc escarser, té una espiga de blat a la clau. Aquí, les golfes s'han substituït per una galeria. Les cobertes són de teula àrab, la del cos transversal a dues aigües amb un ràfec sobresortint i la del central, a una sola vessant. La menció documental més antiga que es coneix de Can Garrigosa és la continguda al capbreu de Santjoan i Amat de Palou, de l'any 1630. Aquí és diu que Benet Garrigosa, pagès de la parròquia d'Abrera, confessava dos masos units i aglebats, un d'ells de nom Mas Salelles, el qual, segons les afrontacions descrites, es correspon amb l'emplaçament de Can Garrigosa. Les finestres gòtiques de la casa van ser adquirides a Barcelona pel propietari de la casa a principis del segle XX. Aquestes finestres provenen dels palaus gòtics que s'enderrocaren quan s'obrí la Via Laietana de la ciutat comtal.
Barraca de Can Garrigosa
Barraca de vinya de planta rectangular i bastida amb parets de pedra lligada amb argamassa i arrebossades. Les cantonades i la llinda de la porta, d'obertura rectangular, estan reforçades amb maó. La teulada, d'un sol vessant, és plana i està bastida amb maons i reforçada interiorment amb bigues de fusta. Als murs laterals presenta una petita espitllera a cada banda. Sobre la llinda de la porta hi ha gravada a l'arrebossat la data de 1918. La barraca està orientada a llevant. Presenta un detall curiós a la façana de llevant: a la paret hi ha adossat un ferro que, segons els pagesos de la zona, serveix per posar-hi coets contra les pedregades.
Ermita de Sant Ermengol
Les seves restes són a la part de tramuntana, dalt d'un turonet vora la riera de Masquefa o Magarola, a ponent del pont de Magarola. Queden dempeus alguns murs d'una alçada considerable i alguns contraforts, i es conserven alguns paviments de lloses de pedra i de rajola de terra cuita. És de planta rectangular i sembla que la seva construcció es va fer en dues fases constructives, perquè la cara nord és de carreus i la sud, i els murs laterals, de tàpia amb sòcol de mamposteria. Es troba documentada durant la primera meitat del segle XVI. A partir de l'any 1555, la inspecció de l'església de Sant Pere d'Abrera per part dels bisbes de Barcelona incloïa una visita obligada a les dues capelles depenents de la parròquia: Sant Hilari i Sant Ermengol. És aquesta l'època de màxima eclosió de les processons, els romiatges, les confraries i els pelegrinatges a l'ermita. El 1582 Sant Ermengol ja és anomenada en el "Llibre dels òbits". L'any 1609, el bisbe de Barcelona insta al poble a que "repari la dita capella en lo que sigui més necessari". Poc menys d'un segle i mig després l'estat de l'ermita devia tornar a ser molt precari, ja que així ens ho indiquen les recomanacions d'un bisbe que davant el lamentable estat de l'ermita opta per incentivar amb guanys religiosos tots aquells voluntaris que col·laborin desinteressadament en la seva reparació (SOLER, 2000A: 33). Es va construir, doncs, al segle XVI, però algunes restes pertanyen a les reparacions del segle XVIII. Era custodiada per un ermità que hi vivia permanentment: cap el 1612 Ramon Bayso era l'ermità i el 1670 era un tal Miquel Permànyer. El grup Amics de Sant Ermengol intenta treballar perquè torni a recobrar importància. El bosc de l’ermita de Sant Ermengol Aquesta zona boscosa es troba al voltant de l’ermita de Sant Ermengol, amb el torrent de la Bardissa, com a centre. A l’extrem meridional, el límit seria la línia d’alta tensió que travessa aquest bosc i a l’extrem septentrional, la gravera de can Moixofuguer. Aquesta àrea la formen dues tipologies de bosc, atès que una part ja eren boscos l’any 1956 mentre que l’altra eren conreus. Es tracta d’una massa forestal d’elevada densitat d’arbres, sobretot pi blanc. En els vessants més obacs i en alguns indrets, especialment al voltant del torrent de la Bardissa, hi abunden exemplars de roure i arç blanc, entre d’altres. Hi trobem dos elements emblemàtics del patrimoni cultural recollits al Mapa de Patrimoni: l’ermita de Sant Ermengol i el conjunt troglodític de Sant Ermengol. El fet d’estar ubicada damunt la terrassa fluvial de la riera de Masquefa, aquesta boscúria té associat un important paper regulador, però també de biodiversitat, malgrat que es tracta d’una arbreda amb escàs sotabosc a causa de la gran densitat d’arbres (Castell, Margall i Miralles, 2016).
El Porró del Rebato
Escultura de quatre metres i mig d’alçada que reprodueix un porró. L’estructura d’acer defineix la silueta de l’objecte, quedant el volum interior buit. S’assenta en una base de pedra a la part més alta d’una rotonda. Des d’aquest punt, un muret de pedra seca segueix en una línia espiral descendent que forma una feixa plantada de ceps alineats al límit del bancal, des de la part més alta fins a la base de la rotonda, on s’ubica en lletres grans el topònim “Abrera”. La rotonda és un dels principals accessos al nucli urbà. La rotonda està situada a l’entrada del barri del Rebato, per on passava l’antiga carretera N-II i hi havia diversos hostals que tenien, a la porta, els porrons com a reclam per als viatgers als quals oferien un bon àpat acompanyat del vi d’Abrera. Als anys cinquanta, Abrera era coneguda pels porrons, atès que els hostals de l’antiga carretera N-II, oferien gratuïtament vi al viatger que pogués i volgués aixecar amb una sola mà uns porrons de gran pes. La nova rotonda del Rebato es va concebre com un record simbòlic al passat agrícola i a la tradició dels porrons per la que era coneguda la població. El disseny de la rotonda i la idea del porró és obra d’en Josep Sala, veí del Rebato que de manera desinteressada va col·laborar, juntament amb altres veïns del barri, en l’elaboració de la idea original. Un cop presentada la proposta per part de l’Associació de Veïns a l’Ajuntament, els serveis tècnics municipals la van convertir en el projecte executat.
Estació dels Ferrocarrils Catalans
Edifici de planta rectangular estructurat en dos pisos i cobert amb teulada a dues aigües. Sobre un sòcol bastit amb una doble filada de carques de pedra s'aixequen els murs perimetrals de maó. Als laterals més llargs s'obren a la planta baixa una sèrie de cinc portes de doble fulla amb vidres i al pis superior una sèrie de cinc finestres rectangulars, també de doble fulla amb vidres. Als costats curts s'afegeix una finestra més per banda. Totes les obertures estan ressaltades amb un marc allindat fet de guix i morter. El seu aspecte actual és fruit de les reformes portades a terme durant els anys setanta del segle XX. Els orígens de la línia de ferrocarrils Llobregat-Anoia es remunten al s. XIX. La primera línia, el "Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga", fou la primera línia de via estreta construïda a Catalunya, l'any 1885. El seu origen vingué donat pel procés d'industrialització que des de mitjan s.XIX es desplegava al llarg del Llobregat; el desenvolupament de les colònies tèxtils requeria d'una bona xarxa de comunicacions. La segona línia, el "Ferrocarril Central Catalán" (F.C. d'Igualada a Martorell) es va construir per comunicar les indústries igualadines amb la resta del país mitjançant l'enllaç amb els ferrocarrils de via ampla a l'estació de Martorell. El tercer ferrocarril, el "Camino de Hierro del Nordeste de España" (F.C. de Barcelona a Martorell) es va inaugurar (1912) com una línia suburbana; molt aviat assoliria un caràcter regional arran de la unió amb el F.C. Martorell-Igualada, creant una comunicació directa entre unes comarques estretament lligades en el camp econòmic i social. La dispersió d'esforços que suposava l'existència de tres sistemes diferents d'explotació als ferrocarrils de via estreta a la Vall del Llobregat, determinà que s'iniciessin gestions per unir-los sota una sola autoritat. S'aconseguí el 14 de juliol del 1919 amb la constitució de la "Compañía General de Ferrocarriles Catalanes", la qual poc després assumiria l'explotació i construiria la línia de Martorell a Manresa, que seria el nexe d'unió de la xarxa. El 29 de març de 1922 entra en funcionament el tram Martorel-Olesa de Montserrat, moment en què s'inaugura l'estació d'Abrera; el 26 de juliol del mateix, la via s'allarga fins al Balneari de la Puda i el 29 d'octubre, arriba a Monistrol. El traçat fins a Manresa continua durant el 1923. el 22 d'agost de 1924 s'obre al públic el tram de Monistrol a Manresa, que enllaça amb el de Manresa-Súria i forma així una xarxa ferroviària important, com a mitjà de transport de passatgers, i fonamental per la sortida de sal potàssica de les mines de Súria i Sallent i el carbó de Fígols. Aquestes línies van ser d'un metre d'amplada i de tracció a vapor fins que arribà l'electrificació. A partir de llavors, Ferrocarrils Catalans va seguir en certa manera els avatars de la societat catalana i amb etapes diverses com la de màxima expansió els anys 1920-30. Aquesta etapa d'esplendor es va trencar amb la greu recessió econòmica i l'esclat de la Guerra Civil. Després d'una experiència col·lectivista, en acabar la guerra el panorama de les línies era desolador, el material i les instal·lacions amb prou feines podien prestar servei. La lenta reconstrucció va topar amb els inconvenients de la llarga postguerra, obligant al ferrocarril a assumir un tràfic per al qual no estava preparat. No seria fins a finals dels anys cinquanta quan es va iniciar una tímida modernització amb la introducció de les primeres unitats dièsel; calgué esperar fins al Pla de Modernització (1963) per començar una renovació a fons de la xarxa. D'aquesta època daten les electrificacions del tram Martorell-Monistrol (1971), la compra de trens elèctrics i la millora del servei en aquestes poblacions. A partir dels anys setanta la situació financera de la companyia era cada vegada més deficitària, motivant que finalment l'Estat, a través de FEVE, assumís l'explotació el 1976. En virtut de la política aleshores vigent, és a dir, el tancament de totes les línies deficitàries, el Govern Central intentà clausurar la major part de la xarxa, però en reinstaurar-se la Generalitat de Catalunya aquesta es féu càrrec, a través de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, de totes les línies en servei dels Ferrocarrils Catalans. El 5 de setembre de 1979 es crea l'entitat Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que molt aviat va començar un ambiciós programa de modernització, que incloïa la renovació de la pràctica totalitat del material i les instal·lacions, i la construcció de noves línies per substituir traçats obsolets.
Església de Sant Pere d’Abrera
Sant Pere d'Abrera és una església romànica dins del municipi d'Abrera (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau coberta amb volta de canó amb un absis trilobulat amb finestres de doble esqueixada com a únics focus d'il·luminació del recinte. Exteriorment l'absis central està decorat amb arquets cecs i bandes llombardes i les teules són de pissarra. A la zona del creuer, cobert amb volta d'aresta, s'aixeca una torre campanar de tres pisos, el primer amb una finestra de mig punt per costat i els altres dos finestres geminades. El parament del mur està fet a base de pedres irregulars sense treballar disposades en filades. La porta d'entrada està en un dels laterals; es tracta d'una arc de mig punt amb una sanefa de dents de serra a les arquivoltes i petites columnes adossades, una a cada banda. Els capitells tenen escultura rudimentària. La parròquia de Sant Pere d'Abrera, dins del terme del castell de Voltrera, és esmentada el 1100, quan Guillem Ramon, senyor de la baronia de Castellbell, llegà cinc mancusos per a la seva dedicació. L'església fou restaurada entre els anys 1956 i 1959 per la Diputació de Barcelona. En aquesta restauració es va afegir el tercer pis del campanar. El campanar de l’església de Sant Pere d’Abrera té a l’actualitat quatre campanes distribuïdes en els tres pisos del campanar: La campana més voluminosa es localitza al primer pis, pesa 333 kg. Una creu decorada amb elements geomètrics destaca enmig de la cintura, sota i en català, apareix la informació que la campana va ser refosa l’any 1959 i el seu nom, “Joana”. A la part superior, el cap, destaquen dues inscripcions en llatí. La campana original datava de 1222. El seu nom és en homenatge al Papa del moment en que es va refondre i beneir la campana. La campana del segon pis pesa 170 kg. i es diu “Gregòria”, en homenatge a l’arquebisbe Dr. Gregori Modrego Casaus, Bisbe de Barcelona. Sobre del nom apareix una imatge motllurada i a la part posterior, enmig de la cintura, una creu decorada amb elements geomètrics. En les dues bandes restants apareix una creu encerclada i la senyera. Al cap dues frases expliquen en català, que es tracta d’un donatiu dels feligresos amb motiu de la restauració de l’església i el campanar l’any 1959. Al tercer i últim pis del campanar hi ha dues campanes de mides més modestes. Destaca una pel seu símbol, ja que es tracta de l’antiga campana de l’ermita de Sant Ermengol (de 1612), que va ser refosa en aquesta, tal com explica la frase en català escrita a la part superior de la peça. Es diu “Teresa”, en homenatge a la persona que la va pagar, la senyora Teresa Verdaguer, vídua de Francesc Platón Sartí. A sobre del nom hi ha una creu. Al costat hi ha la l’última campana, la “Miraculosa”, dedicada a la Sagrada Família amb inscripció en llatí i datada del 1891en record de l’original, ja que aquesta, com la resta, va ser refosa l’any 1959. Hi ha una inscripció al peu de la peça, mentre que el cap és decorat amb motius vegetals i geomètrics. Destaca el segell de la fàbrica que va fer l’original l’any 1891, amb la bandera de Barcelona i el nom del propietari, el fonedor Buenaventura Pallés i Armengol. A la part oposada apareix una figura motllurada. Les dues campanes petites pesen 50 kg cadascuna. El sistema actual per tocar les campanes és automàtic, les campanes estan fixades en estructures metàl·liques per la part del coll i són colpejades exteriorment per un martell electromecànic.
El Caramell
Instal·lació artística a la natura realitzada amb la tècnica de la pedra seca, les seves mides són 10,40 m de longitud x 1,50 m alçada màxima x 2,20 m amplada màxima. En planta, la seva forma és d’un triangle isòsceles. El volum, tronco-cònic, és irregular, més alt al costat més curt i en decreixement fins arribar al vèrtex que formen els dos costats més llargs. Els còdols de pedra conformen un monument d’angles sinuosos emplaçat en un camp d’oliveres a la zona del torrent Gran de la vila, un dels espais d'interès natural més rellevants del municipi. La construcció s’emmarca dins del corrent artístic de Land Art, en el qual s’inspira els seu autor: Víctor Mata Ventura. L’obra es circumscriu harmoniosament en el paisatge, la forma imita els caramells de gel que forma l’aigua glaçada quan regalima d’una font, teulada o pedra. L’autor, considera la seva obra tributària del pou de glaç d’Abrera, el qual li ret homenatge, també a la climatologia que el va fer possible i al desaparegut ofici de nevater. L'Ajuntament d'Abrera va encarregar l’obra l'any 2018. En col·laboració amb Land Art Associació Catalunya (LAAC), pretén reivindicar el ric patrimoni històric i natural d'Abrera.
Pou de glaç del Torrent Gran
Ubicat al torrent Gran, en un indret on l’aigua ha excavat una gran rasa, cosa que dificulta la insolació i permet mantenir una temperatura més baixa. Si es considera el fet que el flux d’aigua gairebé permanent del torrent Gran, les abundants glaçades que es produïen a l’indret i la proximitat del camí Ral, que permetia transportar ràpidament el gel, es constata que aquest paratge era un lloc ideal per construir-hi un pou de glaç. Estructura de planta circular, en part excavada sota terra i feta amb un parament de blocs de pedra de factura irregular lligats amb morter de calç. La part superior, que es veu des de l'exterior, està tancada amb una volta semiesfèrica feta amb el mateix material i que presenta al seu punt central una obertura rectangular de petites dimensions, que servia per pouar i desempouar el gel, possiblement amb una politja. Té un altre accés obert a la seva part inferior (al costat oest) de dimensions més grans, una portella que facilitava l’accés als treballadors, l’entrada d’eines i la introducció de palla i boll per cobrir i separar els trossos de gel. El pou va ser reomplert amb terra quan es va habilitar la zona pel conreu, motiu pel qual la fondària visible, que no real; és aproximadament d'uns 10-15m. El sistema de desguàs del pou deu estar colgat de terra. Les proporcions d’aquest element arquitectònic són petites per comparació a altres pous que existeixen a Catalunya. Fa 5 metres de diàmetre interior i 7 d’exterior. El pou de glaç d’en Margarit, conegut actualment com a pou de glaç del torrent Gran, constitueix una de les poques arquitectures d’emmagatzematge de gel que queden a la comarca del Baix Llobregat. Es va construir en una data indeterminada, entre els segles XVII i mitjan segle XVIII, i, com la majoria de pous, va estar en actiu fins a finals del segle XIX. La menció documental més antiga que ens consta del Pou de Glaç del Torrent Gran està inclosa al Capbreu del Marquès de Vilafranca de l'any 1751 on es diu que "Antoni Prats confessava una peça de terra vocata la Pesa del Pou de Glas d'en Margarit que afrontava al sud amb el Torrent de Riutort" (antic nom del Torrent Gran). Així, Antoni Prats, pagès d’Esparreguera, i la seva esposa, Maria Estruch, reconeixen al marquès de Vilafranca i de los Vélez, duc de Montalto i senyor jurisdiccional de Martorell, Castellví de Rosanes, Molins de Rei, Abrera i altres llocs del Llobregat, que tenen per a ell una vinya a Abrera que és pertinença d’una propietat més gran. En aquella època, la família Margarit era una nissaga important d’Abrera, propietària del mas de l’Espluga. El pou de glaç el devien explotar directament o l’arrendaven a qui feia el comerç del gel. El glaç i la neu de l'hivern s'utilitzaven per refrescar begudes i conservar aliments, o bé com a remei sanitari en el tractament de cops, infeccions, febrades, etc. Tot i que ja s'empraven des de temps anteriors als romans, a Catalunya i a la resta de l'Europa mediterrània, la gran època de consum de neu i glaç natural es donà des del segle XVII fins a finals del segle XIX, fet que va generar un comerç destacat. Els pous de glaç van proliferar a costa d’un període de baixes temperatures conegut com “la petita edat del glaç”, que va afectar el clima de tot Europa des del segle XV fins a mitjan segle XIX. En acabar el segle XIX, l'aparició de sistemes mecànics per fabricar gel artificial fou la causa que en molt pocs anys desaparegués una activitat comercial que havia arribat a tenir un considerable pes en l'economia de moltes famílies d'àmbit rural. A Catalunya, el sistema més usual per conservar el gel havia estat el dels pous de glaç. Aquests pous eren unes construccions cilíndriques fetes sota terra on es guardava el gel que es formava en uns canals o en unes basses properes. Dins del pou, s'intercalaven successives capes de palla i de gel, el qual, d'aquesta manera, es podia arribar a conservar fins l'estiu. A la nit, el gel es carregava als animals de bast ben protegit amb draps i palla i, de bon matí, arribava a les ciutats per poder ésser venut.
Torrent Gran d´Abrera
Es tracta d’un torrent que travessa d’oest a est el terme municipal fins a desembocar al riu Llobregat. Un torrent que s’ha obert camí excavant els materials miocènics en la seva capçalera, els quals són substituïts per les graves, sorres i llims del Pleistocè superior i l’Holocè quan entra en la cubeta del riu Llobregat. Com tots els torrents mediterranis té un règim hídric de caràcter estacional i lligat a la pluviositat. Tanmateix, pel tipus de morfologia, el torrent queda força enclotat, fet que ha facilitat que s’hi creï un microclima particular que és el que ha permès que hi sobrevisqui una interessant flora i vegetació. La vegetació i la flora són molt variables; al fons del torrent hi creixen diferents espècies de pollancres (Populus alba, P. nigra) i salzes (Salix spp.), mentre que als marges superiors es troben pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), intercalats amb alzines (Quercus ilex) i roures joves (Quercus cerrioides). El treball dels botànics Pérez i Nualart (2007), el torrent Gran d’Abrera destaca per la presència d’un seguit d’espècies i comunitats de distribució eurosiberiana. En l’esmentat estudi van descriure 11 taxons botànics, alguns d’ells poc comuns en les contrades mediterrànies. Entre les espècies identificades cal destacar la presència del creixenet de verneda (Cardamine impatiens), una espècie no detectada fins ara al Baix Llobregat i que es correspon amb la població més meridional de Catalunya i una de les més meridionals de la península ibèrica. Una espècie que, a més, també es troba a una altitud poc habitual, ja que en les localitats més meridionals es troba a més de1.200 metres d’altitud. Per tant, aquesta població és realment remarcable. Altres espècies presents en aquest torrent són també úniques a la comarca del Baix Llobregat, com l’herba de l’esparver (Hieracium murorum), altres tenen el límit de distribució de l’espècie a Catalunya, cas de la gatassa (Ranunculus ficaria subsp ficariformis), i també és remarcable la presència de la coronil·la boscana (Coronilla emerus), espècie que es troba per sota del seu límit altitudinal típic. Així mateix, apareix algun exemplar de vern (Alnus glutinosa) i d’auró negre (Acer monspessulanus), ambdós molt poc comuns en altituds tant baixes. Així doncs, segons els científics citat i en termes purament florístics, el torrent és una joia botànica comarcal. Respecte a les comunitats vegetals destaquem els herbassars higròfils i les gatelledes del Carici-Saliciteum, una comunitat que viu en boscos humits sobre sòls subtròfics com les vernedes i les seves vorades. També hi trobem retalls de l’omeda amb mill gruà, Lithospermo purpurocaerulei-Ulmetum minoris on destaca el Carex sylvatica subsp paui i el mateix mill gruà (Lithospermum pupurocaeruleum) i el càrex pèndul (Carex pendula). A mesura que el torrent s’endinsa a la plana fluvial, l’omeda amb heura (Hedero helicis-Ulmetum minoris) i les bardisses amb roldor (Rubo ulmifolii-Coriaretum myrtifoliae) prenen el relleu. Així mateix, al llarg de tot el torrent apareixen els canyars de tipus Arundini donacis- Volvuletum sepium, una comunitat al·lòctona que impedeix el desenvolupament de les comunitats autòctones abans esmentades. En algunes parets del torrent per on regalima aigua trobem taques de la comunitat de fàlzia Eucladio-Adiantetum. Segons els botànics que han estudiat el torrent, sorprèn l’entapissat que forma la cua de cavall (Equisetum telmateia), que atorga a l’estat herbaci-arbustiu del torrent un caràcter singular i únic a nivell local-comarcal. També és cert que s’hi troben nombroses espècies d’arbres no autòctons com ara la robínia (Robinia pseudoacacia), el plàtan bord (Platanus hybrida) i el pi blanc (Pinus halepensis). Com a conclusió, l’estudi de Pérez i Nualart (2007), assenyala la importància d’aquest torrent per les comunitats vegetals rares en el context comarcal, tot i que el seu estat de conservació no sigui especialment remarcable. Pel que fa a algunes de les espècies de vertebrats detectades (per observació directa o mitjançant l'anàlisi de vestigis) al Torrent Gran són amfibis (gripau comú, gripau corredor i granota), rèptils (vidriol, serp blanca, serp verda, dragó comú, sargantana ibèrica), aus (esparver, aligot comú, àguila marcenca, polla pintada, puput, picot, rossinyol, merla, tord, tec.), mamífers (guineu, fagina, toixó, senglar, ratolí, esquirol, ratpenat, etc.). El Torrent Gran d'Abrera és una franja àmplia de boscos i matolls d'especial interès per a la conservació de la naturalesa del municipi, a causa del seu excepcional valor ecològic i paisatgístic. A banda d'abrigar comunitats vegetals i animals molt representatives de la comarca del Baix Llobregat, el Torrent Gran s'integra en una xarxa de zones verdes de titularitat pública i privada que, al trobar-se comunicades les unes amb les altres, forma una anella verda que engloba zones boscoses i inundables d'altres torrents, rieres i del riu Llobregat. En aquest sentit, cal destacar la importància que té el Torrent Gran com a connector biològic per a la circulació i dispersió de poblacions d'amfibis, rèptils i mamífers, així com a lloc de nidificació de diverses espècies d'ocells. Hi ha dos camins per passejar i gaudir de la natura a prop del Torrent Gran. El punt de sortida d'aquests camins és al parc de Sant Ermengol, just al costat de l'autovia A-2: Camí del Parc de Sant Ermengol (marcat en color vermell): passa per la part superior del Torrent Gran i voreja el Polígon Industrial de Sant Ermengol fins a arribar a una zona de pícnic amb lavabos i contenidors d'escombraries; al llarg d'aquest camí s'han habilitat zones de descans amb bancs, papereres i fonts d'aigua potable. El Camí del Torrent Gran d'Abrera (marcat en color verd) és un camí rústic que passa pel fons del torrent. Cada entrada i sortida d'aquest camí està marcada amb una pedra vertical. Aquestes rutes es poden fer caminant o en bicicleta. Està prohibit circular-hi amb vehicles motoritzats. Hi passa el Camí Històric d'Abrera (PR-C 169). Segons Pérez i Nualart (2007), aquest torrent es pot dividir en tres parts ben diferenciades per la qualitat del seu paisatge vegetal: la primera, des de la capçalera fins al pas de l’autovia A2, que es manté ben conservada i apareixen les espècies i comunitats d’interès citades a l’apartat de descripció; la segona, a partir d’aquest punt i fins a la via del tren dels FGC, que es correspon amb la part més propera al nucli urbà i és la que es troba en el pitjor estat de conservació, envoltada d’horts; finalment, des de la via del FGC fins al riu Llobregat, el torrent es recupera una mica i manté un estat de conservació mitjà, en la qual trobem una àmplia plana inundable dominada per poblacions uniespecífiques de canya americana amb alguns arbres de ribera com el pollancre (Populus nigra). Va ser canalitzat en dues fases, la primera de 110 m l'any 1978 i la segona de 400 m l'any 1982. El torrent, en un tram important, ressegueix la vora de la urbanització de ca n’Amat i en el seu tram mitjà-baix el polígon industrial de Sant Ermengol. A més, rep els afluents d’aigües pluvials que recull un col·lector que emergeix sobre el Torrent Gran. L’any 2016 es van desenvolupar les feines de reconstrucció d’una escullera situada sota el carrer Barcelona, a l’alçada del polígon industrial Barcelonès, el qual recull en moments de pluges torrencials cabals prou importants com perquè s’hagi fet recomanable (segons l’Agència Catalana de l’Aigua) una escullera de descàrrega al bell mig del torrent. La zona, constitueix un espai típic de passeig per a la població. Fruit de la necessitat de preservar el torrent de forma més efectiva, l’Associació Naturalista d’Abrera i l’Associació Hàbitats/Projecte Rius, en col·laboració amb l’Ajuntament, van participar en un projecte compartit de custòdia i conservació d’aquest espai natural. L’esmentada Associació Naturalista havia fet tasques de manteniment del torrent, amb plantació d’arbres de ribera i de senyalització, així com de conservació del camí (amb passeres de fusta quan es creua el torrent). L'objectiu de projectes de custòdia com aquest és el d'incrementar l'intercanvi de la fauna i la flora amb altres zones naturals més llunyanes que es troben relativament aïllades les unes de les altres, i divulgar els seus valors naturals i paisatgístics La Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Abrera proposa des de fa anys unes passejades a peu pel torrent per observar diferents aspectes ecològics d’un típic torrent mediterrani. Es pretén així promoure un ús més respectuós de la natura, per part de totes les persones que volen gaudir-ne, mitjançant una xarxa de camins i senders que potencien el coneixement sobre els valors naturals de cada indret.
You can add a comment or review this trail
Comments