Premià a Cabrera de Mar per Sant Mateu i castell de Burriac

Premià de Mar

Sínia de Can Salomó

Avui Premià de Mar és una vila urbanitzada gairebé del tot i ja quasi no hi queden pagesos. Però fins no fa gaire a Premià hi havia moltes masies o cases de pagès amb terres de conreu que produïen hortalisses i clavells d’una gran qualitat, i també tres collites anuals de patates, les famoses Mataró potatoes, que s’exportaven a França i Anglaterra. Aquest giny tan curiós és una sínia de reg, que va estar en funcionament fins als anys seixanta del segle XX, i és un testimoni dels temps en què els pagesos feien pous per regar els camps. Les sínies antigues es movien amb tracció animal, i del solc que creava el pas circular de les bèsties se’n deia vogi. Les noves sínies funcionaven amb motor i bombaven fins a la superfície l’aigua dolça del subsòl premianenc. Ara, ja de ple en l’era tecnològica, hem volgut preservar aquesta sínia de reg com a homenatge a la pagesia local. I també per recordar el ritme de vida que duien els nostres avantpassats, un ritme segurament molt més natural, pausat i saludable que el dels temps moderns.

Cementiri/ El Caminet

És aquest vial que enllaça la riera de Premià amb el carrer de la Plaça. Transcorre entre el cementiri i el camp de futbol, i apareix documentat en un plànol de 1849 que es va fer amb motiu específic del cadastre, possiblement el plànol més antic de Premià de Mar. Sembla ser que en arribar a l’alçada del cementiri els pagesos que baixaven de Premià de Dalt trencaven cap a l’actual carrer de la Plaça en comptes de seguir riera avall. A això n’hi deien el Caminet, que travessava un paratge propietat de la família Manent de mar i seguia avall uns centenars de metres més tot fent ziga-zagues ara cap a Mataró, adés cap a mar i fins a la masia Ribas. El 2018 l’Ajuntament ha volgut rescatar de l’oblit aquest antic topònim popular de la vila, un element senzill i anecdòtic, però històric.

Intersecció

C-32

Colònia infantil Negrín Las Acacias

Neus Català se diplomó en enfermería y al inicio de la Guerra Civil española se trasladó a Barcelona, donde se especializó en el tratamiento de heridos procedentes del frente. No obstante, gran parte de la guerra la pasó en la colonia "Las Acacias" de Premià de Dalt (Barcelona) al cuidado de 180 niños huérfanos o con padres en el frente, que eran conocidos como los "niños de Negrín", con los que cruzó la frontera francesa al término de la contienda, en 1939.

Cementiri Premià de Dalt

Camí antic de Teià

Vista del Maresme Fins Barcelona

Meridià verd

El meridià verd és una iniciativa per commemorar la mesura del meridià de París que va servir de base per definir la unitat del metre. El meridià verd va des de Dunkerque, al mar del Nord, fins a la platja d'Ocata, al Masnou. En concret, és el meridià situat a 2° 20′ 14,025″ a l'est del meridià de Greenwich. Està senyalitzada la ruta temàtica RT-6[1] des del coll de Pal fins al Masnou, passant pel Parc Natural del Montseny i el Parc de la Serralada Litoral. És un sender per fer a peu o amb bicicleta.

Mirador d’en Baldiri

Situat a cavall entre els municipis de Premià de Dalt i Teià, ja era un punt conegut per les seves panoràmiques sobre la banda sud del litoral del Maresme i del Barcelonès. L’actuació ha volgut preservar la identitat del lloc, on hi destaca l’aflorament de pedres que sempre han fet de seient per observar les vistes.

Club Hípic Sant Mateu

Ermita de Sant Mateu

L'ermita corona el cim del turó de Sant Mateu, amb accés a través d'una pista de terra que surt de Vilassar de Dalt o bé per una altra que enllaça amb Premià de Dalt passant per la Cadira del Bisbe. L'últim tram s'ha de fer a peu. Construïda, probablement, per sacralitzar una zona pagana, la capella és un edifici romànic d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular, que té finestra de doble esqueixada. L'aparell, als trams més baixos, està ben alineat i té bona mida. La capella està documentada des de l'any 993. En una visita pastoral de 1498 es consigna que es troba en estat ruïnós però es degué restaurar poc després ja que al segle XVI tornava a tenir culte. En aquesta reatauració es degué escapçar la nau, ara força curta en relació a l'absis, i amb una façana ben senzilla. És curiosa la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana. Al costat de la capella hi ha l'habitatge de l'ermità, on va néixer l'insigne historiador mossèn Mas i Domènech, encarregat de l'Arxiu Capitular de la Seu de Barcelona (1900-1936). Per la diada de Sant Mateu, al voltant del 21 de setembre, s'hi fa un tradicional aplec sardanista.

Font de Sant Mateu

Rep el seu nom de l'ermita que hi ha a prop. La seua aigua prové d'una mina i es recull en una gran bassa (la Bassa de Sant Mateu) davant de la font. El broc està en una fornícula deprimida, amb una imatge del sant en ceràmica vidriada al damunt. La seua aigua es considerava molt digestiva i sovint la gent pujava a estar-s'hi una estona bevent després d'un àpat copiós. Actualment raja molt poc o gens, encara que els entesos creuen que amb una neteja de la mina tornaria a rajar sense problemes. De fet, a la bassa sempre hi ha aigua i sovint presenta indicis d'haver vessat a terra, fet que demostra que l'aqüífer encara no està esgotat

Mapa Parc Serralada Litoral

Surera de la Molinera

Creu de Can Boquet

La Creu d'en Boquet o Creu de Can Boquet és un coll de muntanya de 378 metres que uneix els turons d'en Roure i de Pedrells al municipi de Vilassar de Dalt, a la comarca del Maresme. Senyalitza una cruïlla de camins on, a més del Pi de la Creu de Can Boquet, hi ha un punt d'informació del Parc de la Serralada Litoral.

Tombes medievals

Dolmen de la Roca d'en Toni

És situat als peus del Turó d'en Rumpons i anomenat també Roca d'en Toni, segurament pel fet que el propietari dels terrenys era el pastor Toni Puig, segons consta en registres del segle xix. Es tracta del megàlit més conegut de la comarca del Maresme. És un sepulcre de corredor evolucionat, del tipus petita galeria catalana, amb planta quadrangular i corredor de lloses de granit. Conserva una bona part del corredor i tota la cambra, coberta per una sola llosa enorme. Actualment, no queda res del túmul ni del cromlec, però cap al 1920 encara n'hi havia vestigis. Els historiadors el daten del període calcolític, entre els anys 2200 i 1800 aC. Excavat a principis del segle xx pel Centre Excursionista de Catalunya, s'hi trobaren restes d'aixovar funerari. És possible que, pels objectes recuperats, es tractés d'un enterrament destinat al clan familiar d'algun cabdill important. S'hi han fet dues excavacions posteriors (la segona a càrrec del professor Pere Bosch i Gimpera, i la tercera, a principis de març del 1982, per Josep Castells, del Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, però només s'obtingueren testimonis materials en la primera intervenció. Recentment, durant les obres de construcció del perímetre protector actual, aparegueren restes d'una foguera, fragments de ceràmica, una destraleta votiva i un fragment de ganivet de sílex. Atès que es tracta d'un monument funerari molt visible, ha arribat fins als nostres dies molt espoliat. A pocs metres hi ha una necròpoli medieval i diversos jaciments prehistòrics als voltants.

Vista del Castell i de Mataró

Dreta amunt

Collet de Burriac

Castell de Burriac

La torre i els murs que avui coronen la muntanya són les restes del castell medieval, conegut primer amb el nom de castell de Sant Vicenç i, després, amb el de castell de Burriac. És un magnífic exemple de castell roquer, és a dir, un castell bastit en una roca, en el cim d’un penyal. Als segles X-XI es construeix el primer castell roquer, “aprofitant lo més innaccessible que es pogués sense atendre a la seva major o menor cabuda”, ens recorda Francesc Carreras i Candi. No és una residència, sinó una fortalesa concebuda per a la defensa i control del territori, símbol de poder i prestigi. El senyor del castell de Burriac no acostumava a viure-hi, ja que preferia les comoditats del castell de Vilassar, més important i situat dintre d’una població. En absència del senyor, era l’anomenat castlà qui vivia al castell i l’administrava en nom seu. Però al segle XV Pere Joan Ferrer, aleshores senyor del castell, decideix instal·lar-s’hi, i el reforma ampliant-lo i donant-li un ús més residencial, amb l’obertura de finestrals i sales més diàfanes. El castell té dos recintes principals: el recinte sobirà (superior) i el recinte jussà (inferior). Formen dues línies de defensa de manera que, si el recinte jussà fos conquerit per l’enemic, encara es podria resistir dins el recinte sobirà. La capella dedicada a Sant Vicenç va quedar encaixada entre les edificacions del castell en construir-se aquest. S’hi va dir missa fins l’any 1836, i es va enrunar pocs anys més tard. https://www.cabrerademarpatrimoni.cat/medievals/el-castell-de-burriac/

Estació Cabrera de Mar