PUIG ALDER (Sant Salvador) des de SANT ISCLE DE COLLTORT

Avui anem de Sant Iscle de Colltort a Puig Alder, on hi ha la capella de Sant Salvador. La sortida és un puja i baixa i torna a pujar. És a dir, primer pugem a la Collada de Penosa, entre els volcans Traiter i de Can Tià, després baixem als Estanyols i, finalment, ascendim a Puig Alder.

Encara que la nit passada ha plogut, tenim bon dia amb alternança de núvols i sol. Deixem els cotxes un xic abans d’arribar a l’església de Sant Iscle i comencem a caminar per una pista de muntanya. Com que els desnivells no són forts, podem portar una bona marxa al temps que conversem i admirem el paisatge. Estem travessant una zona com de novel•la pastoral, intercalant harmoniosament pastures, boscos i conreus. Notem com totes les masies estan ben conservades, algunes habitades pels que treballen la terra i les altres pels que hi venen de vacances. Veiem tot tipus d’animals domèstics, com és ara cavalls i vaques que pasturen, un ramat de cabres que mig ens empaita i gossos de cacera en gàbies de cria. Poc abans del mas el Portet comencem l’última pujada. Per això deixem la pista per un camí que s’enfila turó amunt. El corriol és dret, però amb mitja dotzena de sàvies llaçades ens mena a la porta de la capella de Sant Salvador, al bell cim del puig.

On avui hi ha l’esglesiola, en temps medievals hi havia hagut el Castell d’Alder. Aquest, junt amb els castells de Colltort i d’ Hostoles (veure “Sant Feliu de Pallerols” i “Les Planes d’Hostoles” a la Gran Enciclopèdia Catalana), formava part de la línia defensiva de ponent del comtat de Besalú. Es veu que el Castell d’Alder va ser derruït a resultes dels terratrèmols de 1427, que tant van afectar la Baixa Garrotxa. Amb el temps, el que havia estat la capella del castell es va reconstruir, i amb diferents reformes ens ha arribat fins avui. En Miquel Colomer, procedent d’aquestes terres, encara recorda com veïns de Sant Feliu anaven cada dissabte a feinejar-hi, tant en les tasques de rehabilitació de l’ermita com en l’aparellament d’un modest refugi.

A la plaça que hi ha darrere de l’edifici, fem el nostre piscolabis. Tenim una bona panoràmica de la Vall del Cogolls, que desemboca a les Planes, i de la Vall del Vallac, que arriba a Sant Feliu. Aquesta vista privilegiada devia donar en el seu dia gran valor a l’emplaçament del castell. Hem d’anar amb compte que a terra del pati hi ha tres forats, en què, badant, podríem caure. Un d’ells està gairebé tapat, però els altres dos romanen ben oberts i s’hi pot veure un sòlid empedrat de prop d’un metre de profunditat. De ben segur que en el seu dia formaven part del castell.

Acabat el piscolabis tornem a Sant Iscle. Com que resseguim el mateix camí d’anada, ara hem de fer un baixa i puja i torna a baixar, tot admirant un cop més el paisatge bucòlic. Altra vegada podem transitar a bon pas i arribar als cotxes de bona hora. Com que és massa aviat per anar a dinar, ho aprofitem per passejar fins a l’església de Sant Iscle, on podem apreciar un altre edifici històric.

Per tancar la sortida, fem l’àpat al Restaurant Ginjoler d’Olot, on ens trobem amb la Nuri.