PUIG CASTELLAR SANT JERONI DE LA MURTRA COLLA DELS DIVENDRES

Excursió ben interessant pel Barcelonès, que sortint i acabant davant el parc de bombers de santa Coloma de Gramanet farem camí per visitar el poblat Ibèric de Puig Castellar, les ermites, monestir de sant Jeroni de la Murtra, i tornar a santa Coloma. El Parc de la Serralada de Marina acompleix un paper fonamental com a espai verd, educatiu i de lleure dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Malgrat la pressió humana, trobareu una fauna i vegetació de gran interès i un ric patrimoni històric, en què destaquen poblats ibèrics, ermites, monestirs i masies.

El matí es fred i boirós, llastima, les vistes no seràn gaire lluides. Comencem l'excursió i entrem ben de pressa en calor ja que es tracta d'una pujada directa (106 m. d'elevació a 347 m. a Puig Castellar, 246 m de desnivell en dues km.), el primer km. és pels carrers del Singuerlín per entrar en terreny muntanyós Quan deixem la fondalada i veiem una torre elèctrica, ara sí, deixem la pista i prenem a la dreta un sender costerut i bastant deteriorat en el seu inici per les pluges. Trobarem desviacions però nosaltres seguim sempre el sender més fressat que voreja el torrent, veiem diverses fonts i mines d'aigua, que ens recorda l'esforç que calia fer per aprofitar els recursos. Ara la vegetació és la pròpia de la solana i veurem arboçars, curulls de cireretes, també garrofers . A l’altra banda del torrent se’ns fa visible una mena de cobert que hi ha al cim del Puig Castellar.després, les vistes són precioses conforme es guanya altitutud i un cop al Puig divises els 360 Graus.

A continuació es descendeix una mica per visitar el Dolmen o Cau d'en Genís i tot seguit es torna a pujar per veure l'ermita de Sant Climent (bastant deteriorada), s'envolta al Coll de les Ermites per dirigir-se a l'ermita de Sant Onofre (aquesta en millor estat).

I tot seguit descendim molt ràpid cap al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, hem tingut la sort d'estar obert i hem pogut visitar el seu claustre, amb l'agradable sorpresa d'estar en millor estat que el perímetre exterior.

Seguim el traçat de la ruta cap a Santa Coloma i en el camí es pot veure una Creu de Terme, l'aqüeducte de Sant Jeroni de l'Aigua de Dosrius, el turonet amb la creu de Montigalà, la masia de l'Alemany, el punt més baix per aquesta vessant, ara tornem a pujar, passem per l'ermita de Miranda i en canviar de vessant agafarem una pista que ens durà fins el lloc de sortida.

Llocs d'interès del recorregut

Font de la Bota
Prenem la pista que voreja Puig Castellar pel sud fins que, a uns 500 m, trobem un sender costerut que prové del cim. Nosaltres el prenem a l’esquerra, de pujada. És el torrent de les Bruixes. Veurem que està arranjat amb esglaons de fusta. Passem per la font de la Bota, probablement una de les fonts d’abastament d’aigua del poblat ibèric.

Puig Castellar
El Puig Castellar és un poblat iber situat al terme de Santa Coloma de Gramenet, al cim del Puig Castellar, de 303 m. Fou fundat per la tribu dels laietans cap al segle VI aC i fou abandonat entre els segles III i II aC. Se’n pot destacar la part vella, al solell, i la part nova, a l’obaga. És un dels poblats ibèrics més ben conservats dels voltants de la ciutat de Barcelona. Actualment, el poblat és visitable i s’hi poden fer visites guiades.

Feta la visita, retornem al coll. Continuant a la dreta, arribarem al proper coll de les Ermites, on destaca un gran cartell que anuncia el dolmen d’en Genís.

Dolmen d’en Genís
El jaciment arqueològic va ser descobert l’any 1955 per Genís Ibáñez, el qual va donar nom a la troballa i va ser excavat pel Centre Excursionista Puig Castellar. D’aquestes excavacions van treure una tíbia humana, que es va fer desfer, i dos vasos de ceràmica que devien formar part de l’aixovar funerari. És un sepulcre de l’edat del bronze constituït per un gran bloc de granit que descansa sobre uns altres blocs més petits i forma una cavitat interior de 3 m d’ample per 2,50 m d’alt.
Retornem al coll de les Ermites i seguim la pista que s’enfila cap a llevant. Seguim el camí vorejat de xiprers.

Ermita de Sant Climent
Va ser erigida com a oratori pels monjos de Sant Jeroni l’any 1673. El 1980 va ser reconstruïda pel Centre Excursionista de Badalona. Té planta rectangular, amb capçalera semicircular, coberta amb volta de canó revestida exteriorment de rajoles. La porta és rectangular, amb llinda de fusta. Presideix la façana un campanar d’espadanya fet amb maons.
Les vistes són magnífiques, amb Sant Jeroni de la Murtra al peu.
Tornem un altre cop al coll de les Ermites. Si volem visitar l’ermita de Sant Onofre, seguim uns 500 m la pista que es dirigeix a la urbanització del Bosc d’en Vilaró i trobem a la dreta la desviació que s’hi enfila.

Ermita de Sant Onofre
Situada a 261 m d’altitud, en un petit turó, que com l’anterior també domina Sant Jeroni, s’aixeca l’ermita dedicada a sant Onofre. La finalitat primordial de la seva construcció era permetre als monjos retirar-se uns dies per lliurar-se a l’oració i a la penitència. Hem de tenir en compte que en aquells anys, al monestir es vivia un constant anar i venir de personalitats rellevants de l’època. L’estil gòtic tardà, genuí del monestir, es manifesta en les voltes i les fines nervadures interiors. La porta d’accés és adovellada amb arc de mig punt, i la planta, quadrada, amb l’absis semicircular.

Sant Jeroni de la Murtra
El monestir de Sant Jeroni de la Murtra o de Sant Jeroni de Nostra Senyora de la Vall de Betlem, és un antic cenobi de l'orde dels jerònims situat a la vall de Poià o de Betlem, a la serralada de Marina, al barri del Canyet del municipi de Badalona (Barcelonès). El monestir va ser fundat el 1416 i va rebre durant anys el patronatge dels darrers Trastàmares i els primers Àustries. Construït principalment en estil gòtic, el monestir va ser edificat en diverses èpoques; en destaca el claustre com a part més monumental. Va servir en la seva funció original fins a l'any 1835, any en què és exclaustrat, desamortitzat, incendiat, destruït parcialment i, posteriorment, venut. Passà per diverses mans, que hi dugueren a terme algunes reformes i restauracions fins a arribar a les mans de Francesca Güell, que hi instal·là l'Àmbit de Repòs Religiós i Cultural Francesca Güell, que actualment continua funcionant.

El monestir, les seves dependències i entorns més immediats van ser declarats monument històric-artístic d'interès nacional l'any 1975, per petició de l'Ajuntament de Badalona al govern de l'Estat. Posteriorment, el 4 de març de 2014, va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, tant el monestir i els seus terrenys com tota la vall de Poià o de Betlem, on s'inclouen també, per exemple, les ermites de Sant Climent i de Sant Onofre, l'antiga ermita de la Miranda o l'aqüeducte de Dosrius.

Es diu que, després de l'atemptat de Joan de Canyamars a Ferran el Catòlic el 7 de desembre de 1492 a les escales del Palau Reial Major de Barcelona, el monarca va passar uns dies recuperant-se al palau del bisbe d'Urgell i després marxà amb Isabel de Castella a Montserrat en acció de gràcies; enviaren una carta a Colom el 30 de març convidant-lo a venir a Barcelona, per tal que anés a informar-los del viatge; a principis d'abril s'instal·laren a Sant Jeroni, quelcom que consta documentalment. Segons la tradició, va ser a Sant Jeroni, i no a Barcelona, com s'havia afirmat tradicionalment, on els Reis Catòlics van rebre a Cristòfor Colom en tornar del seu primer viatge a Amèrica, comunicant-los la descoberta del Nou Món. Colom arribaria a Barcelona el 20 d'abril i la reunió amb els reis es va dur gairebé en absolut secret, perquè les cròniques oficials no en parlen. S'afirma que tal discreció era per evitar que els portuguesos no reconeguessin a Aragó els mateixos drets que a Castella al Tractat de Tordesillas, i per aquesta raó es va escollir el cenobi jerònim. La presència de Colom sembla que va quedar en la memòria de les generacions de les cases properes al monestir com Can Butinyà, Torre Pallaresa, Can Sunyol i Can Latrilla, testimonis recollits per Cuyàs. A més, cal destacar el fet que en el segon viatge de Colom a Amèrica, el 25 de setembre de 1493, l'acompanyà, entre altres eclesiàstics, el frare Ramon Pané, membre de la comunitat de Sant Jeroni.
L'any 2013 es va aprovar el pla director del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, el qual hauria de servir per saber quines actuacions s'han de dur a terme per a la seva rehabilitació i restauració, a més de la seva preservació com a bé cultural i fer-ne promoció. El 4 de març de 2014, el monestir i tot el seu entorn va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, per tal de millorar les condicions i la protecció global dels elements que l'envolten i caracteritzen, facilitat pel fet que la vall de Betlem o de Poià és tancada, de tal manera que Sant Jeroni és un dels monestirs catalans que conserven millor el seu ambient rural i d'eremitisme, lliure de la pressió urbanística, un ambient que cal conservar. Dins d'aquest territori, per tant, s'inclouen: les ermites de Sant Climent i de Sant Onofre, al serrat de les ermites; les restes de l'ermita de la Miranda; la creu de terme a l'actual camí d'accés a la banda de Santa Coloma; l'aqüeducte de Dosrius i els dels Hortets i el de Ca l'Alemany; dues pedreres, una arran del torrent dels Ossos, i una altra a ras del camí del collet de Llevant o de Canyet; el torrent de la Font Santa, prolongació del torrent dels Ossos i la mateixa Font Santa.

Ca l'Alemany
Ca l'Alemany és una antiga masia del barri de Canyet de Badalona (Barcelonès), situada a la vall de Betlem o de Sant Jeroni, a prop del turó de Montigalà, a mig camí entre la ciutat, marcada per la B-20, i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Actualment només en resten ruïnes, la part millor conservada de les quals són el safareig del pati i els arcs que l'acompanyen. Tot i el seu estat, actualment està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Una excavació arqueològica va constatar la presència d'una vil·la romana anterior, que hauria deixat pas, posteriorment, a la masia. Malgrat el seu estat, continua sent un element característic del paisatge de la vall de Sant Jeroni.
Masia
La masia original era del segle xv, va tenir reformes i ampliacions posteriors; estava construïda amb tapial i la façana de llevant era de maçoneria. Les llindes i els brancals eren fets de pedra.[1] Actualment les restes de l'edifici principal estan molt degrades i tampoc en resten les cobertes. No obstant això, encara és visible la bassa o safareig quadrat envoltat d'un reduït pati i una galeria d'arcs de mig punt fets amb totxana.

Aqüeducte de Ca l'Alemany
Entre la masia i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra hi ha l'aqüeducte de ca l'Alemany. Va ser construït probablement al segle xix o a principi del segle xx. És una estructura feta de pedra de sis arcs realitzats en maó. A través d'una canonada soterrada es transportava l'aigua des la mina de ca l'Alemany fins a una caseta, avui en ruïnes, des d'on es distribuïa a la resta de la masia.

Història
Situada sobre una vil·la romana, excavada inicialment el 1975 per Marta Prevosti i col·laboradors del Museu de Badalona, on es van trobar restes ibèriques i romanes. Era un edifici benestant d'època de l'Alt Imperi; constava de nou habitacions, tenia una piscina adossada que contenia restes de pintures amb motius de dofins i unes sales termals. Entre la fi del segle ii i mitjan segle iii, s'inutilitzen les sales termals i s'instal·la un forn metal·lúrgic, corresponent a la transformació de la part de la vil·la residencial a productiva.

Com en altres casos semblants, la masia es superposarà a la vil·la. Les primeres referències documentals de la masia són de 1300, quan s'esmenta el Mas Carcerenya. El seu nom canviarà segons el propietari; el 1418 és documentada com Mas Nadal de Baix, i des de 1619 com Ca l'Alemany, el qual ha acabat conservant. Va ser propietat d'aquesta darrera família i després va passar als marquesos de Llió, que també eren propietaris de Can Mora. El 1717 va esdevenir una masia senyorial, es va refer i millorar, i se li afegirà la bassa i les glorietes.

La masia va quedar abandonada a final del segle xx. Víctima de diversos actes vandàlics, en primer lloc fou arrasat el seu interior i mobiliari, després fou destruïda la teulada i el sostre s'enfonsà. Poc després l'edifici era cremat totalment i la bodega també en quedava afectada. L'Ajuntament aconseguí salvar únicament una premsa de vi datada de l'any 1830, que fou desmuntada i traslladada al Museu.

Informació extreta de Viquipèdia