Puig de les Agulles i Puig Castellar (100 cim)

D’un temps ençà ens hem interessat per conèixer aquells sostres comarcals que, per la seva “relativa i escassa” rellevància muntanyenca, hem deixat al marge dels nostres projectes, i que ara hem començat a visitar. Això ens ha permès comprovar la controvèrsia que existeix a l’hora d’identificar quin és el punt més elevat de certes comarques, veient els errors que s’han comès en els darrers anys a l’hora de conferir aquest caràcter a cims que després s’ha demostrat que realment no ho són. Un d’ells és el Puig de les Agulles, que amb els seus 841 metres d’alçada estava considerat com el sostre comarcal de l’Alt Penedès, tot i que cartogràficament els 914 metres del Puig de Solanes, a la serra dels Esgavellats, fan que sigui aquest qui assumeixi tal condició. Justament el portal d’internet del municipi de Pontons (Alt Penedès), quan parla de la seva situació, situa el Puig de Solanes com a partió entre el seu terme amb els de La Llacuna (Anoia) i Querol (Alt Camp). Com al Puig de Solanes, cim mancat del més mínim interès, tot sigui dit, ja hi vam anar anys enrere, a l’estar inclòs inicialment a la llista dels 100 cims de la FEEC, encara que més endavant va quedar descatalogat, doncs hem volgut conèixer el Puig de les Agulles, traçant l’itinerari circular que s’exposa i que, a més a més, permet ascendir una muntanya que sí forma part del llistat dels 100 cims, el Puig Castellar, a la serra d’Ancosa.

L’inici de la ruta el trobem a la zona habilitada com a aparcament públic de vehicles que hi ha a Pontons, venint de Vilafranca del Penedès i Torrelles de Foix, per la carretera BV-2122, al costat del pont que travessa el torrent del Bou, on hi ha uns rètols indicadors. Travessem el torrent, passant a tocar l’església de La Mercè, construcció datada el 1945, amb una coberta de volta de maó pla, força deteriorada, d’estil neomodernista, i entrem al nucli antic del poble pel carrer Major i el de l’Església, per on baixem fins a la riera de Pontons, contemplant a l’esquerra les runes del molí de Dalt, en un estat de conservació bastant lamentable, tractant-se d’un antic molí fariner, probablement del segle XVII, que va funcionar fins als anys setanta del segle XX. Travessem la riera, enfilant-nos per una pista que deixarem a l’alçada de la font Voltada, indret en el que iniciem el recorregut circular. De fet, a Pontons existeix un itinerari conegut com a “Ruta de les Fonts” i en el nostre cas en veurem alguna d’elles.

Seguim a l’esquerra un camí que va guanyant alçada en diagonal, fins entroncar amb una pista, que ens deixarà a la font d’Oriola, prop d’un gran plàtan, en un entorn ombrívol voltat d’alguns arbres de certa grandària. Estem en una mena de cruïlla de camins (de fet, algun mapa ens situa sobre el GR 92.5, tot i que pràcticament no hi ha marques i les que queden són antigues), on en el nostre cas seguim en la mateixa direcció per la que veníem, sempre per pista, que deixarem un moment per visitar la font del Ferro, el brollador de la qual no trobem, ja que una canalització que va per la riera dels Carbons, de pas força malgirbat, no ens els deixa veure.
Tornem a la pista i el següent punt d’interès serà la font de Claramunt, a la que s’hi arriba parant compte a una estaca de fusta que hi ha recolzada en un arbre a l’esquerra, d’on surt un corriol que ens baixa de nou a la riera, seguint a la dreta per un indret sorprenent tancat per una petita presa, on al capdamunt hem pensat que s’ubica l’esmentada font, tot i que no hem pogut identificar-la, ja que sembla que està força amagada. En tot cas, val la pena anar-hi.
Per un corriol poc definit al principi i més evident després, tornem a la pista, anomenada camí de l’Obaga dels Carbons, que seguim amunt i a l’esquerra.

Obviant qualsevol cruïlla, arribem a un punt on a l’esquerra veiem un arbre amb unes marques de pintura blanques i verdes i a la dreta el desviament a un camí marcat amb fites de pedra. De fet, bona part de la ruta segueix aquestes marques de sender local, però són tan escadusseres, que no les podem prendre com a referència orientativa global, però sí parcial, ja que més o menys ens porten pel lloc pel que hem d’anar.
Un bonic corriol que avança pel bosc, entre zones rocalloses, va guanyant alçada de forma continuada, fins deixar-nos en una mena d’altiplà, completament cobert per boixos i altres arbustos, on el mapa de l’ICGC situa la cota màxima del Puig de les Agulles. Hem mirat de trobar alguna mena de fita o senyal que ho identifiqui, però tan sols ens hem endut esgarrinxades. I és que el punt on hi ha el plafó metàl·lic es troba uns metres més enllà, seguint de pla el corriol fins a una balconada sobre aquest vessant nord-oriental de la comarca.
Aquest puig forma part de la marxa de resistència dels Set Cims i al dia de la sortida estaven fitant el seu exigent recorregut.
Per imatges que havíem trobat a les xarxes a l’hora de preparar la sortida sabíem de l’existència de la placa instal·lada per l’Agrupació Excursionista Catalunya, amb motiu del seu centenari, quan van documentar tots els que aleshores es consideraven sostres comarcals catalans, però probablement la deuen haver retirat ja que no l’hem vist.

Marxem del cim, seguint el cordal carener, per un corriol que en forta baixada ens deixa a una ampla esplanada, amb aspecte de collada, que fa de cruïlla de camins i pistes. Un indicador ens diu que hem vingut pel camí de pujada a les Agulles, seguint les marques del SL. No teníem intenció de tornar-hi a passar per aquí, però les circumstàncies que es descriuran han fet que més endavant tornem a aquest lloc. En toc cas, travessem una pista asfaltada i seguim l’ample camí carreter que marxa recte, a tocar el mas de Ca l’Aleix i que, en arribar a Cal Totxo, es converteix en un sender, que no abandonarem, com aquell que diu, fins al Puig Castellar.
Travessarem primer uns camps de conreu i ens enfilarem fins a travessar una pista per on passa el GR 172, que no seguim, per trobar més endavant un encreuament amb un rètol indicador. Estem al capdamunt de la serra dels Esgavellats i si volguéssim anar al Puig de Solanes ens caldria marxar a l’esquerra, però en el nostre cas seguim a la dreta, passant pel costat de les antenes, fins atènyer el cim del Puig Castellar, de 943 metres, situat a l’extrem occidental de la serra d’Ancosa i que pertany al municipi de La Llacuna (Anoia), on veurem un vèrtex geodèsic i una caseta de guaita, doncs l’indret ens ofereix una àmplia panoràmica sobre aquest sector, com es pot comprovar consultant el següent link: https://peakvisor.com/peak/puig-castellar-goef7bxy.html.

Marxem del cim per un corriol que queda a l’esquerra del camí pel que hem vingut, que ens deixa a una pista al costat mateix d’un altre dels punts interessants de la ruta, el jaciment ibèric del Castellar, aturonat, ocupant uns 600 m2 de superfície, tractant-se possiblement d’una fortificació aixecada entre els segles II-I aC, de la que s’han descobert unes edificacions rectangulars adossades a la muralla que protegia el poblat. Destaca que al vessant nord les estances descansaven sobre una enorme roca, que possiblement seria una torre de guaita.
Un cop visitat el jaciment, tornem a la pista, on enllacem amb l’etapa 6 del GR 172, que seguirem una estona, concretament fins que ens situem sobre la carretera local que porta al collet de la Serra, tot i que nosaltres anirem en sentit contrari, és a dir, cap a la dreta, fins arribar a un grup de cases anomenat La Pollina.
La nostra idea inicial, basant-nos en el mapa de l’ICGC, era seguir el camí que d’aquests masos ens hauria de dur fins al de Dagues i d’allà enllaçar amb el mas de Pontons, però un veí ens comenta que ell no ha sentit parlar mai d’aquesta opció i per més que busquem sobre el terreny no trobem el menor indici de la seva existència, per la qual cosa, decidim modificar les previsions inicials i tornar per la pista asfaltada fins a la cruïlla esmentada al baixar del Puig de les Agulles, des d’on surt una pista que porta al mas de Pontons.

De totes maneres, veiem que en lloc de seguir la pista, es pot fet drecera per un corriol que marxa a l’esquerra i que passant per les runes del mas de Cal Comes, ens estalvia una bona volta. Aquest sender acaba a l’esmentada pista i, per ella, anem baixant fins al mas de Pontons, edifici fortificat de grans dimensions, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, l'origen del qual es remunta a l'edat mitjana, probablement relacionat amb el desaparegut castell vell de Pontons. La casa senyorial actual data del segle XVII, on hi destaquen les garites cantoneres, mentre que a l’interior de la finca es troba l'antiga capella de Sant Miquel, utilitzada en l'actualitat com a estable.

Un cop feta la visita, iniciem el darrer tram del recorregut, que ens ha de tornar fins a Pontons. Per fer-ho, reculem per la pista per la que hem vingut, ara en lleu pujada, fins trobar un encreuament amb una altra de més antiga, que marxa a l’esquerra. Poc a poc aquesta es va estrenyent, fins esdevenir un sender que acaba convertint-se en un corriol emboscat, amb traça de pas, però que, en algun punt pot oferir dubtes. Finalment retrobem la pista que prové de la collada per la que hem passat dues vegades i marxem a l’esquerra fins arribar a l’entorn del mas de Can Ponç i els Sovals, on trencarem a la dreta, passant a tocar els camps de conreu de Cal Bruno, on el camí costa una mica de veure, tot i que, a poc que ens fixem, veurem per on va. Voltats de vinyes arribem a un grupet de cases, des d’on, per carretera, seguim el PR C-150 fins a l’església de Santa Magdalena, documentada l'any 1138, tractant-se d’un edifici romànic, reconstruït al segle XIII i modificat posteriorment al XVI, en el que hi destaca la seva façana principal coronada amb un campanar d'espadanya de dos ulls.

Baixem unes escales que ens deixen a una pista, per la que arribarem a la font Voltada i al molí de Dalt, punt en el que tanquem la circular, i sobre els nostres passos d’anada ens dirigim a la zona d’aparcament on hem deixat el vehicle unes hores abans.


Ressenya de xrs1959