Puig de les Agulles Puig de Solanes Puig Castellar-La Colla dels Divendres

Avui anem a fer el Puig de les Agulles el Puig de Solanes i el Puig Castellar, tenint en compte que el sostre comarcal de l'Alt Penedès és un cim que pot tenir certa polèmica, ja que hi ha dues elevacions que es discuteixen aquest títol. El puig de les Agulles, amb 841 metres i que és on es va instal·lar la placa de la FEEC i també el puig de Solanes, de 914, però que en alguns casos consideren que queda fora de la comarca de l'Alt Penedès. Per fugir de polèmiques i dubtes, aquesta sortida proposa pujar-los tots dos en una mateixa excursió i així segur que es fa el sostre comarcal. I també pujarem al Puig Castellar que ens oferirà les millors vistes de l'excursió.

L'ascens al Puig de les Agulles és, possiblement, un dels més ràpids dels cims que hem pujat en les excursions dels Divendres. Deu minuts des del cotxe, tirant llarg... La part superior és una zona una mica emboscada amb sotabosc i un no té la sensació d'haver assolit un cim. Per tant, podríem dir que hem aconseguit un sostre comarcal però és una muntanya que no te gaire atractiu. Mirant cap a llevant es poden veure les serres properes.
Puig de les Agulles (848 metres). Sostre de la comarca de l'Alt Penedès.
Baixem del cim i tornem al punt on hem aparcat el cotxe. Ara, seguirem la pista asfaltada durant aproximadament 1 km.
A tocar de Cal Sant, després de passar una granja que ens queda a l'esquerra, deixem la carretera i girem a la dreta, en direcció a la casa de cal Pigó de la Serra.
Ara hi ha un tram que hi ha certes dificultats per seguir el sender, es a prop d'un paratge que crien abelles i que proliferen diversos corriols, no hi ha problema, tots surten al camí de la casa. Aquí val la pena de fer una mirada enrera, cap al Puig de les Agulles.

Ben aviat trobem el GR-172 que passa per un camí estret pel mig del bosc. Ben indicat, trobem el punt on ens hem de desviar cap al Puig de Solanes.
A partir d'aquí només ens cal enfilar-nos per un corriol costerut i boscós, amb un tram de grimpadeta.
Puig de Solanes (914 metres). Segon cim del dia, més alt que l'anterior però amb menys vistes. Aquest cim era a la llista dels 100 cims de la FEEC fins al desembre de 2012. Per sort ha desaparegut, perquè no té cap atractiu destacable. Continuem la circular per la pista que carena la Serra dels Esgavellats.
I al final de la carena ja podem veure les antenes del Puig Castellar. Però no hi pujarem encara, sinó que ens desviarem a l'esquerra per baixar fins a El roure i l'avenc d'Ancosa, tot passant per la font de les Canals. Tot baixant cap a la plana d’Ancosa es passa per la font de les Canals amb un bon doll d’aigua que surt d’una mina i una àmplia bassa de recepció.

Molt destacable és el mil·lenari Roure d’Ancosa, catalogat per la Generalitat de Catalunya com a arbre monumental, de 20 m. d’alçada i un perímetre al tronc de 4,37 m. Es tracta d’un magnífic exemplar de roure cerrioide, una espècia que viu entre 400 i 1000 metres d’altitud i és propi de zones de clima temperat. Es troba dins de la finca de F. Ravell Mateu. Un rètol explica que aquest roure amaga una vella ferida: un forat, mantingut durant anys, just a la creu de les seves branques principals. Des de temps antic es feia servir per practicar-hi un ritual a través del qual es protegia els nadons just després de néixer o aquells que patien de trencadura (hèrnia). Es tractava de ficar l’infant dins del forat tot pronunciant un conjur. D’aquesta manera es creia que el roure absorbia les malalties dels nens i els hi transferia el seu vigor i vitalitat.

La cerimònia es realitzava principalment la nit de sant Joan. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien: “Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc”. Aquestes paraules, que es pronunciaven mentre passaven el nen per dintre el forat, es repetien tres vegades. Per posar fi al ritual es dipositaven les espardenyes i la robeta del nen a dintre del forat i es tancava el tronc amb argila. L’èxit del ritual depenia de la salut del roure. Sembla ser que la majoria dels nens es van curar perquè, avui, el roure presenta una magnífica estampa i té molt bona salut.

De l’antigor d’aquesta veneració al roure ja ens dona raó la mitologia romana. Júpiter és el déu suprem del cel, cap del panteó i déu del llamp. L’element més representatiu d’aquest déu és el llamp; el seu animal sagrat, l’àguila, que es va convertir en un dels símbols més comuns als exèrcits romans i el seu arbre, el roure per la seva fortalesa i resistència.

A la plana d’Ancosa hi ha un avenc, d’una profunditat d’entre 25 i 32 metres, que no fou explorat oficialment fins l’any 1907 pel Club Muntanyenc Barcelonès. Es tracta d’un engolidor, encara actiu, que drena les aigües de pluja. Al llarg de la història ha estat un espai destinat a llençar-hi tot tipus de residus especialment animals morts dels ramats que pasturaven per la plana. Diu la llegenda que si llences una pinya al seu interior, al cap d’una setmana la pots veure sortir a la bassa de Capellades. El que si que és real és que l’aigua que es recull a la Plana d’Ancosa alimenta l’aquífer anomenat de Carme-Capellades, que abraça també La Llacuna i Mediona.

Una de les joies arquitectòniques de la zona és el pou d’Ancosa, obra d’arquitectura popular difícilment datable. Té una profunditat de 9 m per 3 m de diàmetre i està tot ell folrat de pedra.

L’Espluga d’Ancosa, al terme de Vilademàger, va ser donat al 1.155 pel comte de Barcelona Ramon Berebguer IV als monjos cistercencs de Valldaura (Cerdanyola del Vallés) per establir-hi un monestir (el Monestir d’Ancosa), però la falta d’aigua i la pobresa del terreny van provocar que es traslladessin poc després (1158) a Santes Creus, quedant com una granja propietat d’aquest últims fins l’any 1835.

Els monjos de Valldaura, de l’ordre del Cister, van fundar el convent d’Ancosa al segle XII, però aviat van relegar-lo a l’ús com a granja, depenent del de Santes Creus. La casa, datada del segle XVI, amb sòlides cantoneres i contraforts, resta actualment abandonada i comença a enrunar-se. A la banda de darrera hi ha restes de parets i estructures del que deurien ésser les primeres dependències. El pou, construït amb pedra seca, servia per a l’abastament del conjunt. No deuria ésser suficient dons, pel que hem llegit, els monjos en marxaren per l’escassetat d’aigua (habitual als sòls de natura calcària). Ha sigut restaurat per voluntaris.

Ara si que ens adrecem cap a Puig Castellar passant pel Coll del Corral una bifurcació ens hi porta al sender d'accés al Puig Castellar. Coronat per unes "magnífiques” antenes de comunicacions. Al turonet més elevat trobem el vértex geodèsic i una caseta de guaita forestal, a 944m. Excel·lent mirador de la propera Serra de Miralles, al nord. El topònim Castellar designa sovint un petit conjunt fortificat, campament o poblat, amb castell o sense i possible supervivència ibèrica. A l’entorn de la fita geodèsica del cim és abundant la presència de fragments de ceràmica ibèrica que evidencien l’existència d’habitatges en aquesta altura dominant.El cim és una excel·lent talaia des de la que s’abasta un extens panorama del Penedès.

El Puig Castellar és una muntanya de 943 metres que es troba al municipi de La Llacuna, a la comarca catalana de l'Anoia. És el vuitè cim més alt de l'Anoia (després dels cims de Montserrat) i el primer de la Serra de la Llacuna.
Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 273123001).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC amb el nom de Puig Castellar (serra d'Ancosa). un dels punts més alts de la comarca de l’Anoia. Un cop hi arribem i observem la panoràmica que ens regala, es fa ben evident la denominació del poble: La Llacuna.

És ben clar que el vessant de tramuntana de la Serra d’Ancosa deixava anar les seves aigües a la llacuna natural que hi havia, ja que és un pla ensorrat voltat d’aquesta serra i de les serres Alta a ponent, la de Fontfregona al nord i la d’Orpinell a llevant.

El turonet, als peus de l’antic castell de Vilademàger, havia estat un lloc natural ben protegit per a fer-hi un altre castell i un nucli habitat. Al fons, lluny, s’observa la linia fosca dels cims del Pirineu.

Dalt del Puig Castellar hi podem trobar un vèrtex geodèsic (referència 273123001) i una casa de guaita forestal que ens farà de mirador. Cal deixar perdre la vista en les panoràmiques que ens ofereix aquest Puig a cavall entre l’Anoia i l’Alt Penedès.

Aviat trobarem una ampla pista i després un corriol cap a l'esquerra. Un indicador ens mostra la direcció que cal seguir per assolir el Poblat Ibèric del Castellar. Petit assentament fortificat a 904 metres d'alçada, datat entre els segles III i I a.c. clarament estratègic des d'on es controla la plana del Foix, per on transcorria la Via Augusta. El Castellar forma part del projecte de recerca arqueològica de la Universitat de Barcelona El canvi sociocultural a la Cessetània oriental (Penedès i Garraf) durant la protohistòria i l’època romana republicana: una perspectiva històrica i evolutiva i forma part dels projectes de recerca del Departament del Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Des de l’any 2014 es realitzen excavacions arqueològiques, coordinades per Mireia Sabaté de la Llacuna Recupera/ArqueoVitis i Jordi Morer de Món Iber Rocs, i diversos camps de treball nacionals i internacionals, on la socialització de la recerca amb la participació de joves esdevé la pedra angular del projecte. El recolzament de l’Ajuntament de la Llacuna i la Diputació de Barcelona està facilitant la posada en valor d’aquest espai per la seva visita i integració a l’oferta de patrimoni cultural del municipi.
La recerca d’aquest fortí cal emmarcar-la en l’ibèric final (segles II-I aC), on la fi del sistema ibèric està lligada a la incorporació d’aquest territori al domini romà, després de la segona guerra púnica.

Durant la campanya del 2020 s’ha descobert un dipòsit votiu de caràcter ritual avocat dins una sitja, situada en un dels àmbits de la torre de l’entrada fortificada. El conjunt està compost per mitja dotzena de bols i plats de ceràmica importada de la Campània, Grècia i Roses, així com vasets, gerres, tenalles i una àmfora vinària de producció ibèrica. A més, s’hi van dipositar també elements de decoració personal, armes i eines com una petita podadera per a fer la verema.

Novament al camí seguim en direcció sud-oest fins a trobar a l'esquerra les ruïnes de cal Manyo i can Quim, sortim a la carretera que seguirem a ma dreta, passarem per la Pollina i cal Meix per acabar de nou on tenim els cotxes .

Informació extreta de la Viquipèdia