Puig d’en Jordà (100 cim) i Puig de la Calma

Itinerari circular per ascendir les dues principals elevacions que tanquen al nord la vall de Sant Quirze de Colera, al Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, el puig d’en Jordà, muntanya de 754 metres, i el puig de la Calma, de 718 metres, situades a la carena que separa les comarques de l'Alt Empordà i el Rosselló. El punt d’inici del recorregut el trobem a la zona d’aparcament habilitada als plans que hi ha al darrere del monestir de Sant Quirze de Colera, just al costat d’un restaurant anomenat el Corral de Sant Quirze. Per arribar-hi, hem d’agafar un trencall molt ben senyalitzat a la dreta de la carretera GI-603, poc abans d’entrar a Rabós, si anem en sentit Delfià a Espolla. Són 7 quilòmetres de pista asfaltada, llevat dels darrers metres, que són de terra. Prop dels corrals de vaques veurem l’ample espai on aparcar.

Comencem a caminar dirigint-nos a la zona perimetral del monestir, al sector de las capçalera absidal, on hi ha uns panells informatius sobre l’Albera. Travessem el torrent i remuntem per una mena de camí graonat, on podem visitar la font del Bisbe. Uns metres més endavant, trobem una cruïlla, amb un indicador força antic, de difícil lectura, i marxem a l’esquerra per un sender que traça una llarga diagonal ascendent fins arribar al coll de Pallerols, on veiem un altre rètol. En el nostre cas, anirem a l’esquerra i seguirem fil per randa el corriol carener que avança pel sector nord dels Esquerders, que es un crestall que té el seu punt culminant al cim de les Roques Blanques, situat just al vessant sud del coll que hem deixat enrere, per tant, en el nostre cas, no passarem pel tram més esquerp (amb passos equipats) d’aquesta serralada. Un nou rètol, enmig de la vegetació, ens marca una nova bifurcació, que ens serveix per saber per on es va a la font Jordana. Al principi el corriol costa una mica de trobar, ja que està molt embardissat, i és millor trencar a la dreta uns metres abans. Ens ha sorprès veure com sortia un raig d’aigua ben freda del broc d’aquesta font, protegida de les vaques per una tanca de fusta. Tornem al camí principal, a l’alçada del poc definit coll d’Esquerders, per un sender que surt de darrere la font i al cap d’uns metres passem pel costat d’una barraca de pedra seca, que ha estat restaurada i pot donar aixopluc a unes 2 o 3 persones en cas de necessitat. Uns metres més endavant, trobem un nou encreuament.

A l’esquerra aniríem a parar directament al camí carener de l’Albera, que flanqueja el puig d’en Jordà, que és el nostre objectiu, per tant, trenquem a la dreta i cara amunt ens dirigim al coll del Teixó, límit territorial entre les comarques de l’Alt Empordà i el Rosselló i, òbviament, frontera estatal. Trepitgem el traçat del PR C-71, que va de Portbou a La Jonquera, tot i que les marques de pintura més presents són unes de grogues, força antigues per cert. De totes maneres, l’orientació és tan evident i el sender tan fressat que, en tot cas, ens poden treure de dubtes en algun pas rocallós i poca cosa més. Sense haver de carenejar gaire, arribem al puig d’en Jordà, coronat amb una gran fita de pedres i un pal metàl·lic. És un bon mirador sobre aquests territoris, devastats pels incendis que han sofert sistemàticament, on hi destaquen les infinites terrasses escampades pels vessants assolellats de les muntanyes que, en el seu temps, acolliren les extenses vinyes verdes vora el mar, que recollí Josep Mª de Segarra en el seu famós poema. El cel es va tapant cada cop més de núvols negres i, sense badar, marxem carena enllà per seguir el nostre recorregut. Anem perdent alçada, passem pel trencall d’on prové el camí de flanqueig que hem deixat al coll d’Esquerders i arribem al coll del Torn, on trobem uns dels característics rètols indicadors dels itineraris de la Catalunya Nord. D’aquí ens podríem enfilar al molt proper i senzill puig del Torn, però la tempesta elèctrica comença a descarregar al sector del puig Neulós i no ens refiem ni un pèl de que es mantingui allà estàtica. Poc més de 100 metres de desnivell ens separen del puig de la Calma, que presenta tres cotes fitades i que ens ofereix unes panoràmiques similars al puig d’en Jordà, que veiem al SE.

Sense poder gaudir gaire de l’entorn, pels llamps i els trons cada cop més amenaçadors, tirem cara avall per l’aresta sud de la muntanya, al principi sense camí definit, més enllà dels corriols traçats per les vaques (hem passat pel costat de dues pasturant ben properes al cim), fins que recuperem les fites i les marques de pintura groga que ens acompanyaran i ajudaran en algun punt on el sender es desdibuixa una mica. Aquest descens es fa per un terreny bastant rocallós i puntualment desfet, però tampoc ens ha de suposar cap entrebanc. Passarem una petita bretxa entre roques, fins que aquesta mena de crestall ens deixa a un pla, on ens incorporem a una antiga pista abandonada, al costat d’una barraca completament enrunada, als peus del puig Bonic, que flanquegem a la dreta per la seva base. Tallem un revolt molt marcat de la pista per una drecera molt evident i arribem a l’ample coll de Plaja, on enllacem amb el GR 11.

Als mapes surt un corriol que d’aquesta collada ens duria directament a Sant Quirze de Colera i, de fet, hem vist fites de pedra, però quan ens hi hem posat ens hem trobat amb que la vegetació cobreix per complert la seva traça i ho hem deixat estar, per tant, hem recuperat la pista per on va el GR (aquesta anada i tornada ha estat esborrada del track). Així doncs, marxem pel sender de gran recorregut (que coincideix amb el camí de Sant Jaume), que talla la pista més avall i que ens duu directament al punt final de la ruta, passant pel costat de l’ermita de Santa Maria i del monestir de Sant Quirze de Colera. Val a dir, que ens trobem davant d’un conjunt arquitectònic romànic de gran importància, que hem tingut la sort de poder visitar breument, gràcies a l’amabilitat del seu responsable. Es tracta d’una abadia benedictina, amb diverses dependències monàstiques i de defensa, que va pertànyer a l'antic comtat d'Empúries. Tot i que hi ha qui data els seus orígens al segle IX, la seva primera consagració documentada va tenir lloc l’any 935. El conjunt fou declarat Monument Historicoartístic Nacional el 1931 i com a Bé Cultural d'Interès Nacional el 1993, duent-s’hi a terme diverses campanyes arqueològiques i intervencions de consolidació i restauració, des de que l’any 1994 passà a ser propietat de l’Ajuntament de Rabós, que va constituir un patronat per encarregar-se de la seva gestió i manteniment.

Dificultat física: Mitjana, si tenim en compte el desnivell a superar i la distància a recórrer

Dificultat tècnica: No en trobarem cap, anirem sempre per camins i corriols fressats i fitats, amb rètols a bona part de les cruïlles, on tan sols el descens per la zona de roques del puig de la Calma, que es fa per terreny parcialment trencat, ens pot oferir algun lleu dubte de per on anar, que ràpidament es soluciona, ja que les marques de pintura (velles) i les fites sovintegen força