Puigdefrou (100 cim)

L’Associació de Turisme de La Selva ha dissenyat i fitat amb marques blaves, ja sigui en estaques o a les roques, una ruta circular que, sortint de la Cellera de Ter, puja al capdamunt del Puigdefrou o Puig d’Afrou, segons la toponímia local, fent-ho per una sèrie de camins i corriols molt fressats i perfectament senyalitzats. Es tracta d’un recorregut curt, però exigent, doncs hi ha trams força costeruts, més si, com ha estat el nostre cas, s’agafa la drecera de l’antic camí de pujada, que encara és més directe. Val a dir que totes les referències sobre el cim parlen de la gran creu de castanyer que el corona, tant a la pròpia pàgina web, com la de la cursa “Puigdefrou Exhaust”, però es dona el cas (i això ho hem vist a l’hora de redactar aquesta descripció de la ruta), que el punt culminant de la serra està una mica més enllà del mirador, però és una elevació emboscada i se li resta importància (de fet el track oficial no hi passa). Vinc a dir això, ja que el punt on la FEEC ha situat la cota del llistat dels 100 cims és precisament aquesta i no la que ofereix tota mena d’informació (fita de pedra, taula d`orientació, plafons informatius, etc.). Per als més escrupolosos, s’ha de caminar un trosset més al NW per trepitjar el cim real.

Com hem anat amb la idea d’escurçar la ruta, hem deixat el cotxe al costat d’un panell informatiu sobre les rutes de la Cellera de Ter que hi a l’alçada del mas de Can Vinyes, al final del carrer del torrent de Sales, passades les escoles i hem començat a caminar, en sentit antihorari, seguint les marques blaves, força recents i molt evidents. En entroncar amb una pista, sota una línia elèctrica, deixem la ruta principal, que se’n va a la dreta, i encarem un corriol que s’enfila pel mig del bosc, on les marques de pintura blava són més antigues i escadusseres, començant una drecera molt costeruda, amb un pendent sostingut del 40%, sobre un terreny trencat, on cal prendre-s’ho amb paciència. Hi ha algun tram una mica brut, però no presenta problemes d’orientació, ja que de tant en tant hi deu passar algú i està trepitjat. Travessem dos cops una pista vella i perduda, fins que arribem a una altra en ús (hi passa un SL), on girem a la dreta i en un no res a l’esquerra. Unes còmodes llaçades per aquesta pista secundària ens fan entroncar més amunt amb el camí “oficial”, que no deixarem fins a un encreuament. La ruta marcada en blau se’n va a la dreta i nosaltres seguim recte per enllaçar amb el que està pensat com a camí de retorn. Per tant, farem un breu recorregut d’anada i tornada, que altre cop amb dura pujada (30%) ens durà a coronar el punt on s’alça la gran creu del Puigdefrou. Hi trobem uns bancs per asseure’ns i una taula d’orientació. També veiem una mena de placeta on arriba la pista per on transcorre la senda principal. Estem en un mirador sobre aquest sector de les comarques gironines, però també es veu el massís del Canigó a la llunyania, s’intueix la Costa Brava (la visibilitat no ha estat excel·lent) i un grapat de muntanyes de les Guilleries.

Des del cim, retornem per on hem pujat i, seguint de nou les marques blaves, anem perdent alçada sense descans, de forma directa i sostinguda, a estones per camí i en d’altres per corriol, tallant diverses vegades la pista que transcorre per el vessant est de la muntanya, fent-ho pel mig del bosc de Becdejuvell (o Becdejú), nom que rep una antiga masia, avui completament enrunada i coberta per la vegetació, al costat de la qual passarem. Fent algun tall sobre la pista arribem a un bonic camí que va traçant unes marrades amb marges de roca, que ens deixa a una torre d’alta tensió al mig d’una pista. El sender fitat en blau marxa a la dreta, però nosaltres fem drecera, anant a l’esquerra, seguint un corriol fressat, que ens deixa a l’alçada de la pista de Can Bertran, ja molt propers al punt on tanquem el cercle.