Puiggraciós Montmany seguint la ruta dels Sots Ferestecs

Aquest itinerari d'avui ha estat organitzat pel GEA pocs metres abans del santuari de Puiggraciós el grupet de persones del GEA vam començar aquesta ruta lideraria, permet recórrer gairebé tots els escenaris de la novel·la de Raimon Casellas en una excursió que passa per les ruïnes de les cases que hi surten.

En actiu ja només queda la casa de l'Ullar, que fa pena pel desordre que s'hi veu; la rectoria, sembla ara en procés de restauració, i l'ermita de Puiggraciós, molt ben cuidada. El Romaní i can Pussa semblen habilitades per a segones residències. Els camps estan abandonats, igualment com el que resta de bosc, ja que l'incendi que fa pocs anys va devastar aquestes contrades ha deixat el lloc sense l'abundant vegetació arbòria que tenia: tot el camí és ple de grava solta que cal anar amb cura per no relliscar.
L’objectiu de la qual es anar descobrint els paratges descrits a la novel•la del Raimon Casellas. Vam fer unes 10 paradetes i en cadascuna d’elles aprofitàvem per llegir diferents paràgrafs del llibre.

Ens n'assabentarem d’1 curiositat: el nom d’ELS SOTS FERÉSTECS néix amb publicació de la novel•la, es a dir aquesta ha donat nom a un lloc quan habitualment es a l’inrevés.

L’ermita era el punt de trobada dels esgarriats feligresos que anaven a missa primera quan n’hi havia. Cada festa, en havent dinat la jovenalla de les clotades feia cap a Puiggraciós. L’autor parla que el mateix ermità que ajudava a dir missa, a les tardes es convertia en hostaler del “....rònec hostalet arrambat a tall de contrafort a les parets de l’esglesieta....”. Aquest hostal també es el lloc de residència de La Roda-soques, la meuca bosquetana, esca del pecat mortal.Seguidament vam agafar pista i després l’antic sender direcció a l’Uià; aquest sender és el que es devia fer servir de comunicació i actualment està una mica brut, senyal que ha caigut en un cert desús. Pocs minuts després ens plantem davant de la masia de l’Uià, lloc de sojorn del jove Caselles a la dècada dels 1870. Es de les poques masies que surten a la novel.la i actualment encara estan habitades. Es, junt amb la parròquia de Montmany, l’altre punt de referència dels Sots Feréstecs. Aquí hi vivia, segons ens explica la història “El cego de l’Uià”

Arribats a Sant Pau de Montmany “... semblava que el cèrcol de muntanyes que el envoltava s’anés cloent, cloent, darrera seu, com per si tots els costats l’aparedessin, fins a quedar enterrat dintre el sot ¡” Vam poder contemplar, en primer lloc la Rectoria, avui es troba en procés de restauració, on arriba el Mossén Llatzer i es troba amb unes estances absolutament desoladores, magistralment descrites:
“.... i al veure davant seu l’ombra de la rectoria feta runes, i el fossar cobert de malves... i el cèrcol de muntanyes negres que el tenia aparedat per tot arreu... va trencar un plor, un plor..¡” I l’Església : “Era tot fosc, espès, negre, com una gola de llop. Les ombres s’havien atapetït amb tanta pressa allí dintre, que embolicaven de tenebres els altars, les capelles, els sants, els presbiteris...”

Camí de la Rovira ens vam assabentar que molt a prop existia, segons la novel.la, una font molt preuada per tots els habitants d’aquestes contrades, la Font de les Goges ; segons diuen els experts aquesta font es una invenció literària encara que nosaltres sabem que segons el plànol de l’Alpina si que existeix una font; en tot cas, nosaltres vindrem un altre dia a investigar-ho i qui sap......

Arribats a la masia de La Rovira ha arribat el moment de fer una mica d’Indiana Jones doncs el mas, de notables dimensions, estava ple de vegetació i per endinsar-nos una mica vam tallar algunes bardisses. A la Rovira hi vivia, segons explica la novel.la , “.... en Cosme, de color de cara tot trencat, i alt i prim com un pollancre....”. Ens queda pendent fer una mica de neteja per tal de poder-nos passejar, ni que sigui una estoneta, per les estances d’aquest mas.

Ara ens tocava entrar en un espai desconegut doncs volíem trobar les runes d’un altre mas que apareix a la història del Raimon Casellas : Can Pere Mestre : ho vam aconseguir seguint un bonic camí i amb l’ajuda del GPS vam poder arribar a aquest mas. situat en un lloc amb unes vistes, que fins ara ens eren desconegudes de l’Uià i Sant Pau de Montmany. A Can Pere Mestre ens vam poder imaginar un dels seus habitants, segons la història relatada: “..... Aquí hi havia en Pere Mestre, amb aquella cama curta que el feia ranquejar tot fent ganyotes”. Ens queda, per un altre dia, trobar el sender cap al Romaní.

En el camí de retorn descobrirem les runes d’un altre mas, Can Saborit, gràcies al GPS doncs malgrat estar molt a prop del sender, les poques restes del mas dificulten la seva identificació. Al final de la darrera pujada vam arribar al Coll de Can Tripeta que a la novel.la, curiosament apareix com a “Ripeta”; la novel.la ens diu : “.. al trobar-nos dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obria davant seu.” Cruilla de camins i vistes al Congost, al Tenes a través del sot de Bellobir, el sot de Montmany o els Sots Feréstecs, el Tagamanent, el Farell, cingles de Gallifa, el Montcau i la Mola. Ha estat un passeig molt agradable i més si tenim present que segons els estudiosos dels “Sots” el llibre té una base molt realista i hem pogut identificar alguns dels llocs i masies descrites; també som coneixedors que alguns dels pagesos descrits, corresponen a figures reals, encara que pot ser una mica caricaturitzades.
I en tot cas , ja tenim ganes de tornar, un altre dia, a la segona ruta dels SOTS per descobrir més masos, més indrets (pot ser la font de Les Goges ?) Intentarem recuperar alguns altres senders avui perduts ¡¡¡¡

Arribem novament a Puigraciós entre una torre de senyals del segle XIX a l'esquerra i el santuari a la dreta, al costat d'un bosc d'alzines. Si fins ara anàvem força enclotats, aquí s'obren les vistes al Vallès Oriental. L'ermita de la novel·la s'ha convertit en un santuari, ben cuidat i ple de vida, regit per monges benedictines. El contrast amb Sant Pau de Montmany és notable i, com en l'obra de Casellas, també a favor de l'antiga ermita, però amb un caire ben diferent. Només cal veure alguna de les publicacions pietoses que s'hi fan o la gent que hi ha un diumenge qualsevol, per comprovar que els parroquians no són rústecs camperols, sinó gent culta de ciutat. Si avui Sant Pau és abandó i desordre, aquí és puixança i pulcritud.

Després de l'excursió que hem fet seguint la considerada primera novel·la modernista escrita, Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, tindrà un protagonisme especial a l’Ametlla del Vallès en el marc de les Jornades Modernistes organitzades per l’Ajuntament.
I finalitzarà amb una representació de l’obra de teatre “l’Esperit feréstec” -una adaptació de l’obra- a les 12 del migdia davant del santuari.

L' argument de l'obra va de Mossèn Llàtzer que és un capellà de ciutat que ha estat exiliat a una parròquia rural, Sant Pau de Montmany o Els Sots Feréstecs, perquè havia intentat reivindicar la memòria d'un filòsof del passat (potser Sibiuda o fins i tot Verdaguer, tot i que aquest darrer era encara viu en aquell moment; també es pot veure un cert paral·lelisme entre mossèn Llàtzer i mossèn Cinto). Hi va carregat de bones intencions, amb el propòsit de donar vida espiritual als pagesos, però de seguida xoca amb la seva gasiveria i desconfiança. Com que veu que no en treu res, intenta convèncer-los amb l'exemple, i així es posa a refer tot sol l'edifici malmès de l'església, amb l'únic ajut, minso, dels majordoms de la rectoria, d'edat avançada. Tanmateix, no aconsegueix altra cosa que la mirada burleta dels camperols i que el titllin de ric.

Mentrestant, ha arribat a l'ermita de Puiggraciós, que fa d'hostal de camins de bast, la Roda-soques, una prostituta que aviat aconsegueix l'èxit que li falta al capellà, i es fa seus els pagesos. Aleshores mossèn Llàtzer varia de tàctica i intenta fer-los canviar mostrant-s'hi sever, amenaçant-los amb els càstigs de l'infern. Quan la Roda-soques el desafia, presentant-se a l'església, l'expulsa, però no és sinó un triomf aparent, perquè els pagesos el deixen sol i no van més a l'església. Mossèn Llàtzer cau abatut, i durant la seva malaltia la natura destrueix les millores de l'església, que tant li havien costat.

El seu calvari, però, encara no havia acabat: quan més enfonsat es troba, rep la petició de l'últim sagrament d'un fidel. Això li fa concebre esperances, i malgrat que està dèbil, és de nit i fa un temps de mil dimonis, es dirigeix a la casa del moribund, la més allunyada de la parròquia. Tot era una burla, i a la masia no hi ha cap persona que necessita l'extremunció. En el camí de tornada s'estimba i cau en un estat catalèptic, que el manté en plena lucidesa mental, però sense moviments. El creuen mort, i mossèn Llàtzer ha d'assistir impotent al triomf de la Roda-soques durant la seva vetlla.

Informació extreta de la Viquipèdia i textos del GEA