Puigmoltó i masies de la zona de Sant Pere de Ribes

Caminant pel costat de la Masia de Solers

A continuació adjunto la descripció sobre aquest edifici que he trobat a la Wiquipédia:
L'edifici del palau dels Solers està situat a l'esquerra de la carretera de Vilanova a Sant Pere de Ribes. És una construcció aïllada, de grans dimensions que es complementa amb altres edificacions annexes. Té planta rectangular i cobertes de teula. La façana s'estructura en un doble nivell de profunditat, definit per l'existència de dos cossos verticals més avançats. El conjunt es troba envoltat d'un jardí. És remarcable la utilització d'elements del vocabulari estètic del classicisme noucentista, tant pel que fa a l'arquitectura com en els esgrafiats de la façana principal. Història Modifica La quadra dels Solers apareix documentada des del segle xvi. Se sap que van residir els monjos de l'orde de Sant Agustí fins a la desamortització. El 2 de febrer de 1845, la finca va ser adquirida pel banquer Casimir Girona que va realitzar diverses obres de reforma. L'any 1909 va passar a ser propietat de l'enginyer Eduard Maristany, el primer marquès de l'Argentera, que a més d'instal·lar unes caves, va fer construir l'any 1918 una casa-palau. Durant la Guerra Civil, l'edifici va ser confiscat i utilitzat com a Hospital de Sang pel Cos de Carrabiners de la II República.[Posteriorment, de 1978 a 1999 va esdevenir la seu del Gran Casino de Barcelona.[

Pista de terra en molt bon estat

Vinyes i cim del Mongròs

Intersecció

Cap a la Torre del Veguer per un sector asfaltat

Entrada a la Torre del Veguer

Torre del Veguer

A continuació adjunto el que he llegit a la Wikipedia:
La primera constancia histórica del inmueble data de 1318, cuando Guillermo de Cortei adquiere el lugar, que pasa a conocerse como Cuadra de los Cortei (en catalán: Quadra d'Escortey), donde se escribe que habitaban ocho fuegos (hogares). Monasterio de San Jerónimo de Montoliver En el siglo XV, Bertran Nicolau obtuvo del Papa Benedicto XIII la autorización para fundar un monasterio jerónimo en la diócesis de Barcelona. Entonces, el propietario de la "Cuadra de los Cortei" era Genis Almogáver, quien vendió al prior del monasterio del Valle de Hebrón la finca con todas sus tierras y los hombres y mujeres que habitaban allí. El 9 de octubre de 1413 se firmó el documento de fundación del Monasterio y Bertran Nicolau lo dotó con 14.000 libras con la condición de que los frailes celebrasen misas por su salvación mientras viviera, y por su alma después de muerto. Pero aquel lugar no era apto para la vida cenobítica, por "falta de agua y leña". Por ese motivo, el 21 de octubre de 1416 los jerónimos vendieron la casa a Blas de Castellet y se establecieron en Badalona, donde fundaron el Monasterio de San Jerónimo de la Murtra en 1416, de larga tradición. Torre del Veguer En 1464, adquirió la finca Gaspar de Avignon, familia que ostentará la propiedad de la casa durante varios siglos. Uno de los Avignon, concretamente Federich d'Avignon (1601), ejerció el oficio de Veguer (representante del Conde de Barcelona) en el Panadés. Por tal motivo, la casa se conocerá a partir de entonces como la Torre del Veguer. Posteriormente, Jerónima de Avignon se casó con Luis de Vilafranca, quedando la Torre en manos de los Vilafranca hasta mediados del siglo XIX, cuando la adquirió la familia Desmassieres y Fernández de Santillana. En 1883, adquiere la finca José Ferrer y Vidal, siendo sus descendientes los actuales propietarios de la finca. José Ferrer y Vidal realizó importantes reformas en la casa, otorgándole el aspecto de fortificación que posee la casa en la actualidad: hizo levantar la torre de planta cuadrada, merlones, matacanes y torres con aspilleras en los ángulos siguiendo el estilo del neoclásico. En 1896 se inauguró una capilla dedicada a María Auxiliadora, de estilo neogótico. A José Ferrer y Vidal le sucedió su hijo Juan Ferrer-Vidal y Soler, Senador y diputado de las Cortes, quien añadió un pequeño teatro en 1895; a éste, le sucedió su hijo Agustín Ferrer-Vidal y Goytisolo; a éste, su hija Elena Ferrer-Vidal Llorens; y finalmente, el hijo de esta, Joaquin Gay de Montellá Ferrer-Vidal, propietario en la actualidad. Aspecto actual La mayor parte de la edificación actual corresponde a las obras realizadas en el siglo XIX, de estilo ecléctico: torreón de planta cuadrada neoclásico, capilla neogótica. Se conservan algunos elementos originales de la casa fuerte medieval, así como un claustro del siglo XV con varios arcos de piedra con vueltas redondas, herencia de la época del monasterio jerónimo. En el exterior encontramos un gran portalón de arco de medio punto adornado con un escudo de mármol del siglo XVI con las armas de los Avinyó, y con sólidos contrafuertes adosados. En el interior, tres arcos ojivales en la bodega y un arco de medio punto en la cocina, son testimonios de la antigüedad del edificio. La casa siembre ha estado ligada a la tradición del cultivo de la vid desde que la iniciaron los monjes jerónimos en el siglo XV hasta la actualidad. A finales del siglo XIX, los vinos de la casa consiguieron una medalla de oro en la Exposición Universal de Barcelona de 1888, y en 1930 se elaboraban vinos que se exportaban a Burdeos (Francia). En 1990 se inició un proyecto de elaboración de vinos de calidad, proyecto vivo en la actualidad.

Tram asfaltat

Panoràmica

Can Martí

A continuació reprodueixo el que he llegit a la Viquipèdia sobre aquesta edificació:
Edifici aïllat, envoltat de tanca perimetral i format per planta baixa, dos pisos, coberta de teula i torratxa superior. La planta de grans dimensions, és gairebé quadrada. Les façanes són de composició simètrica, amb baluards als angles. La façana principal té a la planta baixa, tres obertures d'arc de mig punt i al primer pis hi ha centrada, una finestra geminada d'obertures d'arc de mig punt, emmarcada per motllures que simulen pilastres d'inspiració clàssica i amb elements decoratius a la part superior. Als costats hi ha finestres d'arc carpanell, emmarcades també per pilastres i coronades per un frontó triangular. Totes les obertures d'aquest pis tenen baranes. Al pis superior, les finestres són molt senzilles, d'arc de mig punt la central i d'arc carpanell les laterals. La façana es corona amb barana sinuosa on apareix centrada, la data del 1870, a més d'un rellotge de sol i un petit campanar superior de ferro. Història Modifica L'actual edifici de Can Martí, també conegut amb el nom de "El Mas Roig", va ser construït durant la segona meitat del segle xix, segons les inscripcions que hi figuren a la porta de la tanca lateral (1868), i al coronament de la façana principal (1870).Amb tot la masia té uns origen més antics i fou habitada, primer per la família Roig i posteriorment pels Martí. Els primers estaven emparentats amb els Roig de la masia de la Serra. Els Martí apareixen documentats a partir del 1551. Entre les dues famílies donarien el nom compost a la masia a partir del segle xvi. El 1865 l'americano Pau Soler i Morell comprà la masia antiga, amb els diners fets a les Amèriques i procedí a donar-li la forma i estructura actual. En aquests temps la masia també fou coneguda com a Can Girabals per ser Soler descendent dels Girabals, a Canyelles. Després de la Guerra Civil la masia passà a propietat de Josep Antoni Giró i Puig, motiu pel qual fou coneguda com a Mas Giró.

Contraforts a la Masia se Can Martí

Intersecció

Mas de Montgròs

A continuació reprodueixo el que he llegit a la Viquipèdia:
Masia situada sota el puig del Montgròs, a peu de l'antic camí de Ribes a Cubelles. Està constituït per dos volums adossats, entre els que hi ha l'antic mas avui convertit en masoveria i un casal construït entorn el segle xix. El primer és un edifici de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. Al centre del frontis hi ha el portal d'arc de mig punt adovellat, al costat del qual hi ha un portal de menors dimensions d'arc escarser adovellat. El primer pis s'obre amb dos finestrals d'arc pla arrebossat delimitats amb una barana de ferro forjat, entre els que hi ha pintat un rellotge de sol força desdibuixat. La façana queda rematada amb un destacat ràfec amb imbricació de teules i rajoles ceràmiques. Al llarg de la façana de gregal hi ha adossat un cos d'un sol nivell d'alçat i coberta plana. La resta d'obertures de la construcció són d'arc pla arrebossat i es troben disposades per les façanes de forma aleatòria. El revestiment dels murs es manté arrebossat. El segon volum es troba adossat a migdia i es prolonga per garbí. És un edifici de planta rectangular i quatre crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta plana. S'hi accedeix per un portal d'arc escarser de pedra, amb la clau gravada amb una orla decorativa. Els finestrals del pis, d'arc pla arrebossat emmarcats amb motllures, tenen sortida a un balcó corregut amb baranes de forja. A l'extrem de gregal de la façana hi ha una escala d'obra perpendicular, delimitada amb balustrada, que condueix a la capella del mas. S'hi accedeix per un portal d'arc de mig punt amb impostes. A continuació de l'escala hi ha adossat un cos rectangular de planta baixa, coberta amb una terrassa transitable delimitada amb balustrada. La resta d'obertures de la construcció són d'arc pla arrebossat i es troben distribuïdes de forma aleatòria. El ràfec està acabat amb cairats de fusta. L'acabat exterior es manté arrebossat, amb els emmarcaments de les obertures de tonalitat roja. Davant la casa hi ha un pati que queda tancat per un baluard, obert amb una important portalada amb pilars ceràmics acabats amb capitells de ceràmica vidriada. Entorn la façana de garbí hi ha diversos cossos annexes d'un sol nivell d'alçat. Història Modifica La referència documental més antiga del manso Montis Grossi es remunta al segle xiii. A principi del segle xv va pertànyer a Guillem de Montgròs, personatge destacat per haver exercit de batlle a Ribes. Més endavant, ja al segle xvii, es trobava en mans dels Miró de Montgròs, llinatge estretament vinculat a la veïna població de Vilanova i la Geltrú. En el cadastre de l'any 1717 hi consta Pau Carreras com a masover i Francisca Gerona, vídua de Sitges, com a propietària. Al voltant del segle xix, es va bastir un casal senyorial al costat del mas, passant aquest a ser utilitzat com a masoveria

Un altre tram asfaltat, rodejat de vinyes

Montgròs

Intersecció, cap a la Masieta

Caminant per una zona de bosc

Esquerra

Arribant al Castell de Ribes

Al peu del Castell de Ribes i de l’Esglèsia Vella

Castell i Esglèsia Vella de Ribes

A continuació reprodueixo el que he llegita la web de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes, en relació a l’Esglèsia Vella iel Castell de Ribes :
Esglèsia Vella
Els anys 1662-1678 es va bastir una església d'estil barroc sobre una capella primitiva. La construcció va ser amb pedres del recinte fortificat: castell, muralla i l'antiga capella romànica. A la façana de migdia es troba el portal de les ànimes, d'estil renaixentista, rep aquest nom perquè era on finalitzava el camí de les ànimes i és on es troba l'escut més antic que es coneix del municipi. Al 1910 la parròquia es va traslladar a l'església Nova.
El Castell de Ribes
La torre del Castell de Ribes és una de les icones del municipi de Sant Pere de Ribes. Representa, a més, l'origen mític de la població, documentat ja l'any 990 com a castell de Bell-lloc o de Ribes. Va ser després d'una de les invasions del cabdill Almansor quan el bisbe Vives de Barcelona va atorgar una carta de franqueses i poblament per reedificar la fortalesa i repoblar el territori. Al llarg dels segles el castell va anar passant de mans entre senyors feudals, poders eclesiàstics i la família Ribes... fins que el 1620 va ser cedit al comú municipal. Durant la primera part del segle XX i fins acabada la guerra civil, la torre del castell va tenir diferents usos, fins i tot el de calabós (encara s'hi poden veure algunes pintades fetes per presos anònims). El ballarí i castanyolista José de Udaeta va recuperar el castell als anys 70 invertint-hi el seu patrimoni personal i impregnant les pares de personalitat artística. Des d'aleshores, i fins la mort del ballarí ja al segle XXI, el castell es convertirà en la seva residència i en un punt de trobada d'artistes d'arreu del món. Fins i tot s'hi va registrar un capítol d'una important producció televisiva de la BBC anglesa: “The magic of the dance”. El 27 de maig de 2021, l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes inaugura la remodelació íntegra del castell, convertit-lo en el Centre d'interpretació del Patrimoni Cultural del municipi. Així, el castell acull una exposició permanent que ofereix un recorregut dinàmic per la història mil·lenària del municipi a través de visites guiades. A més, l'edifici s'ha convertit en un espai generador d'activitats artístiques, com el Festival Udaeta – Castell de Ribes, que proposa i integra concerts, tallers i xerrades tant de producció pròpia com de coproducció amb les entitats i agents socials. del municipi. El castell de Ribes (o de Bell-Lloc) està classificat des de 1949 com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). Enlairat damunt d'un petit turó, la torre del castell de Ribes (de gairebé 20 metres d'alçada i 7 de diàmetre) presideix l'antic nucli de Sota-Ribes, la riera i la timba. L'envolten atzavares, argelagues i xiprers. Més avall, els pins del pont de la palanca li presenten vassallatge.

Pont de la Palanca

Riera de Ribes

Can Coll

A continuació reprodueixo el que he llegit a la Viquipèdia sobre aquesta masia:
Can Coll és una construcció aïllada de grans dimensions, situada en una zona elevada molt propera al nucli urbà. Està formada per un soterrani, planta baixa i dos pisos. Al costat esquerre de la façana principal, hi ha una gran galeria de dos pisos d'arcades amb vint-i-cinc obertures d'arc de mig punt, a cada pis. La façana principal presenta a la planta baixa obertures allindanades emmarcades en pedra. Al primer pis hi ha una tribuna central d'arcs de mig punt i dos balcons allindanats a banda i banda. El segon pis té un cos central amb cinc finestres d'arc de mig punt i dues obertures circulars a cada costat. El coronament és amb cornisa esglaonada i barana que simula merlets, amb un cos més elevat d'inspiració clàssica. Història Aquest edifici va ser propietat de Francesc Marcer, home enriquit a Cuba i patrocinador entre altres edificis, de l'obra de la nova església de Sant Pere. A partir de la segona meitat del segle xix, el retorn a la comarca de nombrosos emigrants que havien fet fortuna a Amèrica, va donar lloc a exemples notables d'arquitectura residencial, construïts de nova planta o bé producte d'obres de reforma i ampliació d'habitatges preexistents.

Intersecció

Dreta

El Carç i l’ermita de Sant Jaume

A continuació reprodueixo elque he llegit a la Viquipèdia sobre la Masia del Carç:
El conjunt està situat prop del nucli de Puigmoltó. Té una estructura complexa formada per diversos edificis amb coberta de teula a dues vessants. El cos principal està format per un habitatge, Ca l'Almirall i per una torre de defensa, units per un pont a l'altura del segon pis. Ca l'Almirall té planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, hi ha un porxo de tres arcs escarsers damunt del qual hi ha una terrassa amb barana de ferro on s'obren els tres balcons del primer pis. Al segon pis, també hi ha tres balcons amb barana de ferro. La torre de planta quadrada es troba coronada per merlets. Història El lloc del Carç apareix esmentat ja en el segle xiii vinculat al castell de Ribes. L'any 1333 torna a aparèixer documentat amb el nom de Carcium, a la carta de poblament de Puigmoltó. No hi ha documentació precisa sobre la torre, si bé al llibre de Català Roca s'apunta la possibilitat que sigui del segle xv, recollint l'opinió escrita per Manuel M. Almirall, propietari de la masia el 1892. El conjunt ha experimentat al llarg dels anys diverses modificacions; possiblement a una d'aquestes intervencions correspon la data de 1831 (o 1851) que figura a la llinda de la porta de la tanca que dona al pati principal. Actualment algunes dependències es troben en desús.

A continuació reprodueixo el que he llegit a la web de la Diputació ( patrimoniocultural.diba.cat) sobre l’ermita de Sant Jaume del Carç :
Capella situada dins el recinte del mas del Carç, al sud del nucli de Ribes. És un edifici de planta rectangular amb l'absis no marcat en planta. Consta d'un vestíbul avançat descobert davant la façana principal, que s'obre amb un portal d'arc pla de pedra carejada amb l'intradós motllurat. Sobre el portal hi ha un rellotge de sol format per un plafó ceràmic on hi ha inscrit "jo sensa sol i tu sensa fe / ni tu ni jo som re", envoltat pels conreus més destacats de la zona: el garrofer, la vinya, el blat i l'olivera. Aquest cos avançat està coronat amb un característic capcer sinuós amb una creu metàl·lica al centre. La capella té la coberta a quatre vessants amb les teules del carener de ceràmica vidriada verda i pinyes decoratives. Damunt del portal d'accés hi ha un gran òcul. Destaca el ràfec, acabat amb una imbricació composta de teules i rajoles ceràmiques. L'acabat exterior es manté arrebossat amb restes de franges horitzontals esgrafiades. L'interior està cobert amb volta de canó dividida per arcs torals amb llunetes intercalades. La construcció queda tancada dins del baluard del mas, llevat del vestíbul, que en forma part.

Puigmoltó

A continuació adjunto el que he llegit sobre Puigmoltò a la Viquipèdia:
Es troba documentat l'any 1078, quan en una donació feta pels primers senyors de Ribes en la qual cedien una “quadra erma i deshabitada” (no posa el nom), que per les afrontacions indicades té totes les possibilitats de ser Puigmoltó, ja que pel cantó de migdia limitava amb “ipsos chatios” (és a dir, els Carç) i el “Pedroçel”, actual Pedruell, indrets que són els mateixos límits de l'any 1333, any en què obtingué la carta de poblament de mans del rei Alfons el Benigne.Les primeres cases s'orientaren, sense cap mena d'ordre, cap a mar. Al llarg dels segles xvi i xvii, fruit del creixement de la població, s'obrí un carrer principal de cases orientat de nord a sud. En destaca, a l'altre costat de la carretera BV-2113, la masia del Carç, amb una capella dedicada a Sant Jaume, esmentada ja al segle xiv. Fins a mitjans dels anys 80 del segle XX el nucli comptava amb una petita botiga de queviures a la plaça del poble. També fins a aquells anys funcionà una escola rural, que hagué de tancar per manca de nens. Actualment els nens i nenes de Puigmoltó es desplacen a Ribes per anar a l'escola.

Puigmoltó

Esquerra

Un preciós tarm de camí delimitat per parets de pedra seca

Dreta

Esquerra

Caminant pel bosc

Dreta

Acabant la caminada