Puigsallança (100 cim) des de Sant Aniol de Finestres

Ruta circular per la serra de Finestres, formació muntanyenca situada a la comarca de la Garrotxa, dins dels límits geogràfics del Parc Natural de la Zona Volcànica, per a pujar, des del poble de Sant Aniol de Finestres, el seu punt culminant, el Puigsallança (1027 metres), passant primer, però, pel santuari de Santa Maria de Finestres i l'encinglerada Roca del Castell (957 metres).

Un cop deixem el cotxe, abans d’iniciar la caminada, anem a visitar el proper Roc de la Melca, jaciment arqueològic constituït per un gran bloc de pedra, sota les vores del qual resta un petit abric, que va ser ocupat fa més de 20000 anys, probablement a finals del període Gravetià. Tornem al punt d’inici i marxem en direcció a Santa Pau per Santa Maria de Finestres, fent-ho per una entrada trencada a un corriol que marxa per la dreta de la pista (10 metres més endavant hi trobem un accés més còmode). Enfilem un bonic camí que avança per sobre unes lloses de pedra que afloren del terreny, endinsant-nos al bosc de Can Tura. Més amunt topem amb un tram formigonat de la pista que prové d’on hem aparcat el cotxe, que aviat deixem per seguir avançant pel camí, fins tornar-la a trobar poc abans d’arribar a l’encreuament que ens porta a l’antiga casa de Raspat, on veurem un trencall senyalitzat amb els característics rètols de fusta que ens indiquen per on cal seguir. Ens trobem amb una mena d’esquenall de roques, costerut, però de bon fer, que ens deixa directament als peus de l’absis del petit santuari de Santa Maria de Finestres. És d’origen romànic, inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, documentat l'any 947, vinculant-se històricament al proper castell de Finestres, del que era capella, convertint-se més endavant en priorat benedictí. De la plaça del santuari enfilem un roqueter graonat, per on ens dirigirem a la Roca del Castell, seguint un corriol fressat, que avança arran de les roques, fins a situar-se als peus d’un antic sector graonat, on el pendent s’incrementa i que ens deixa als peus d’aquest penyal, des d’on tenim una bonica panoràmica de la zona. Hi resten parts dels murs i de la cisterna, tractant-se d’una edificació de reduïdes dimensions, declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Com és el cas de Santa Maria, també consta documentat el 947, fent-se malbé arran dels terratrèmols del segle XV. Tornem per on hem vingut fins a la plaça del santuari i encarem el segon tram de la ruta.

Marxem a la dreta per un camí que ens durà fins al proper oratori de Sant Antoni (o de Finestres), punt al que hi arriba la via d’accés que prové de Santa Pau, per la fageda del Sot de la Salgueda (veure ruta associada #1). Aquí tenim dues opcions, seguir les marques grogues que tiren avall o bé marxar per un sender que ho fa just per sobre la carena, molt més vistós. En ambdós casos anirem a parar a una portella anomenada Forat de l’Ovella, que és un pas natural que talla el cordal, després de salvar un petit pas equipat amb grapes metàl·liques. Recuperem en el nostre cas les marques grogues (ara en trobarem també de vermelles, més antigues, i després unes altres de fluorescents) i ens enfilem pel vessant est del Puigsallança, primer de dret per un bonic tram de roques i més endavant de forma més suau per l’alzinar. Passada la cruïlla de la Lleixa del Favar, el camí fa un gir a la dreta i torna a pujar de forma sostinguda, fins a situar-nos al caire mateix del cingle, tot i que no ho sembli, ja que la vegetació ho dissimula. Un parell d’esperons de roca a mode de miradors ens ho recorden. Arribem així al conjunt de lloses rocalloses on es troben els dos vèrtex geodèsics, primer el clau metàl·lic de l’ICGC i després la pilona de l’IGN. La vegetació que cobreix el cim fa que tan sols ens ofereixi panoràmiques cap al sector nord, sobre la zona volcànica i del golf de Roses fins a les muntanyes pirinenques, on hi destaca el Canigó.

Iniciem la baixada i ens dirigim a un collet al mig del qual hi ha una pedra de terme, gravada a les dues cares i en posició vertical. D’aquí farem un breu tram d’anada i tornada per a pujar el turó de Faig Rodó, que amb els seus 1020 metres és la segona elevació de la serra, tot i que no té aspecte de cim a l’estar completament tapat pel bosc. Hi trobem també una altra pedra termenal, una mica més petita. El que destaca de l’indret és la presència de dos fajos monumentals, un dels quals, el més gran i que dona nom al lloc, lamentablement s’ha partit per la meitat. No he trobat informació sobre quan va produir-se la desgràcia, però per les dates de les fotos que he vist, probablement els temporals dels anys 2020 i 2021 hi van tenir alguna cosa a veure.

Tornem al collet del que hem vingut i encarem cap a l’esquerra un llarg recorregut per la carena de la serra del Grau, integrada a la de Finestres, voltats de fajos, bojos i grèvols, en direcció a la collada del Grau (per on es baixa en direcció a Santa Pau pel camí de les Marrades - ruta associada #2), situada al vessant nord del pla homònim. Seguim en el nostre cas les marques grogues que ens duen fins a un proper coll, el del Grau de l’Escaler, als peus de la serra de Sant Jordi, al mirador de la qual opcionalment s’hi pot pujar, en un recorregut circular que comporta superar poc més de 100 metres de desnivell, en uns 1,8 quilòmetres en total. Ho descartem pel fort vent que patim i el cel amenaçador, tirant avall en direcció al torrent del Grau, fent-ho per un camí que acaba convertint-se en una antiga pista de desforestar, avui sense ús aparent. Anem baixant de forma molt confortable, pel mig de la fageda, sempre pel marge dret orogràfic del barranc, trobant-nos amb algun tram on el camí està reforçat per sòlids murs de pedra seca, que es veuen molt antics. Passada una curiosa esquerda arran del camí, arribem a un altre arbre monumental, el faig de Matabous, on recuperem les marques grogues d’Itinerànnia, que ens porten a travessar els camps de conreu del mas de la Plana, avui mig enrunat, però de grans dimensions, senyal de la importància que devia tenir en el seu moment.

Les marques grogues tiren avall per la pista, per l’anomenat camí de les Medes a Sant Aniol, però obvien una de les sorpreses de l’itinerari, el Pont del Diable, on una roca queda suspesa entre els dos penya-segats que tanquen el curs del torrent, en un punt on aquest es precipita abruptament, formant un curiós pont natural. Per arribar-hi, deixem la ruta momentàniament per un trencall a l’esquerra i marxem per la llera del barranc, fins que un corriol a l’esquerra ens estalvia una delicada desgrimpada per les roques humides. El seguim i ens situem davant mateix d’aquest curiós i vistós fenomen natural, al que els més agosarats s’hi poden enfilar. La sortida la fem pel vessant contrari al que hem vingut, ja sigui pel dret o bé per una canal de terra equipada amb una cinta. De nou al camí, seguim les marques grogues cara avall, que ens fan passar per la font de Socals, situada en una cavitat de les roques, molt important en el seu moment, però que avui se’ns mostra eixuta. El tram que trobem més endavant ve a ser com un camí de grau (en algun document he vist que se’n diu de la Mina, situada a l’esquerra i d’on s’extreia material), ja que baixa decididament entre les roques, en un entorn molt ombrívol, gràcies a un seguit de giragonses, fins a situar-nos en un aiguabarreig de torrenteres que conformen el naixement de la riera de Llémena. Just aquí trobem una altra curiositat natural, la cova dels Trabucaires, cavitat excavada a la roca, de sostre no excessivament baix, intercalada entre dos ressalts de la riera. Deixem la balma enrere i en un no res entronquem amb una pista que ja no abandonarem per res, llevat d’una breu visita a la petita gorga del Monar, situada als peus de la planta embotelladora de l’Aigua de Sant Aniol, que passa per ser l’únic brollador d’origen volcànic que es troba a la península. Seguint la pista arribem finalment al pont del Llémena, on tanquem la circular.

Dificultats tècniques: No trobarem en tot el recorregut passos tècnicament complicats, ja que el mini-pas ferrat del Forat de l’Ovella és molt senzill. L’accés graonat a la Roca del Castell és rocallós i dret, però de bon fer, mentre que el sector del Pont del Diable és una mica més exigent, res de l’altre món, i tampoc ens durà cap mal de cap. La consideració de dificultat moderada ve donada per la llargària de la ruta, ja que no es pot considerar un passeig. Val a dir que la pràctica totalitat de la caminada segueix les fites de pintura groga de la xarxa de senders Itinerànnia (les marques es veuen relativament repintades, com ens hem trobat darrerament, cosa que s’agraeix), llevat del tram que coincideix amb el torrent del Grau, però anirem per un camí - pista que no ofereix cap dubte. La visita al Pont del Diable, per l’interior del barranc, tampoc està fitada, però és senzill orientar-se a l’estar clar cap a on hem d’anar. Una de les alternatives de sortida del torrent comporta superar una canaleta de terra d’uns 3 metres, reforçada amb una cinta, però és evitable. Òbviament, després d’un període intens de pluja, la cosa per aquesta zona es pot complicar, ja que es va per dins mateix de la llera del riu

Accés al punt d’inici: Anant per l’autopista AP-7 en sentit nord, la deixem per la sortida 6B en direcció a Sant Gregori, localitat que travessem per la GI-531 que s’endinsa a la vall de Llémena. Passat Sant Esteve de Llémena, deixem la ruta principal i marxem per la GI-530 en direcció a Sant Aniol de Finestres, tot i que no arribem al poble, ja que just passat el pont del torrent de la Sala trenquem a la dreta, on hi ha un espai amb plafons informatius, amb prou espai per aparcar, tot i que en el nostre cas hem seguit la pista asfaltada una mica més enllà i l’hem deixat a l’alçada del pont del Llémena, on hi caben un parell de vehicles

Rutes associades:
#1 - https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/puigsallanca-8323039
#2 - https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/puigsallanca-1-027m-3591022