ENP de les Gavarres: Pujada al Santuari dels Àngels per Sant Martí Vell

Sortida de l'aparcament

Verneda

Riera de Boscals. En aquest punt el bosc de ribera és força ric en verns. El vern és un arbre de ribera que vol tenir les arrels sempre molles i que ens indica punts amb aigua permanent. Les vernedes son representants de formacions vegetals centreeuropees que aixopluguen una munió d’espècies interessants rares en el context mediterrani. És un hàbitat protegit i d’interès comunitari prioritari. Malgrat que no és una planta lleguminosa fa simbiosi amb bacteris que fixen nitrogen i fertilitzen el substrat on creix. La fusta del vern, de to vermellós, s’utilitzava en ebenisteria i també per puntals que han d’anar submergits doncs triga molt a podrir-se.

Vinyes d'Ecoccivi

El conreu de la vinya a les Gavarres, com a la resta del país, fou en el passat molt important. Amb l’adveniment de la fil·loxera moltes vinyes es van perdre. Les vinyes del celler d’Ecocci són un exemple de recuperació d’aquesta activitat que havia estat tant important. Ecocciwine ha replantat 13 ha en uns terrenys situats al peu d’un antic volcà amb sòls silicis-calcaris pedregosos, forta insolació i condicions climàtiques que fan que el raïm maduri lentament i assoleixi un equilibri perfecte entre tanins, sucres i acidesa. La filosofia de l’empresa consisteix en aplicar mètodes de cultiu sostenible que també es mantenen en el treball al celler. Això ha permès que rebre el certificat amb el segell CeroCO2.

Perxada

Perxada de castanyer malalta. Les perxades son plantacions de castanyers que es caracteritzen pel seu particular tipus d’explotació. El castanyer és un arbre de creixement ràpid i fusta noble. Les parcel·les es tallaven arreu cada 15 anys per obtenir-ne perxes per fer botes. Les soques un cop tallades rebrotaven en múltiples tanys que al cap de 4 o 5 anys s’havien d’aclarir i seleccionar. Les vares obtingudes en aquest primer aprofitament, de poc diàmetre, s’utilitzaven per fer tanques, bastons, mànecs, aspres pels horts, etc. Avui en dia molts castanyers estan malalts de xancre, un fong que asseca l’arbre i que és visible per les ferides de l’escorça. Darrerament també pateixen la plaga d’un insecte: la vespeta del castanyer que impedeix el bon desenvolupament de les fulles de l’arbre. Del castanyer també s’ha aprofitat sempre el fruit, la castanya, que a més és un important recurs tròfic per a la fauna forestal. A les Gavarres les perxades son quasi l’única formació forestals caducifòlia, i per clima, estan en l’extrem de la seva àrea de distribució. Només trobem castanyedes extenses en aquests vessants septentrionals que recorrem en aquest itinerari. Ocupen 467 Ha, un 1,6 % de la superfície del massís, que representen el 3 % de les castanyedes catalanes i el 6% de les incloses en espais naturals protegits.

Llorer

Llorer (Laurus nobilis). Els llorers son arbrets perennes, dioics –hi ha arbres mascles i arbres femelles-, de fulles coriàcies de color verd fosc brillant. No se sap si el llorer és una planta autòctona o si fou introduïda d’antic pels humans. És un arbret plantat comunament a l’entorn dels masos i naturalitzat en fondalades humides i càlides. És tradició portar a beneir les seves branques el diumenge de Rams, per commemorar l'entrada de Jesús a Jerusalem. Les seves fulles, riques en olis essencials, s'utilitzen per condimentar el menjar. També és una planta molt utilitzada en medicina per les seves propietats com a digestiu i estomacal. Si ens hi fixem veurem que al llarg de tot el curs de la riera n’anem trobant fet que ens indica humitat i un cert clima temperat. La vegetació de ribera que acompanya aquests llorers son els avellaners i els polístics, unes falgueres molt ornamentals i elegants.

Trèmols

El trèmol (Populus tremula) és una espècie del gènera dels pollancres. És un arbre de 20-22 m, que viu en boscos de muntanya i és rar a la terra baixa i les Gavarres. Presenta fulles arrodonides, argentades al revers, que tenen un pecíol llarg i aixafat que tremolen amb el vent. L'escorça és llisa i blanquinosa en els joves i esdevé verdosa en els arbres adults. És una espècie pionera que creix a les clarianes forestals iniciant la successió natural.

Polystichum

Els polístics (Polystichum setiferum) son falgueres atlàntiques pròpies d’indrets amb hiverns suaus i estius temperats. Creix a l’aixopluc de les avellanoses en els llocs més ombrívols i humits de les Gavarres. Fa frondes de color verd llustrós que mesuren de 30-120 cm de longitud i es disposen en forma de corona. Pel seu port elegant s’utilitza en jardineria.

Pinus radiata

El pi insigne o de Monterrey (Pinus radiata) és una espècie de pi forània, originària de Califòrnia, que ha estat plantada pels seus creixement ràpid per l'obtenció de fusta destinada a la fabricació de pasta de paper i embalatges. Arbre que pot assolir els 30 a 40 metres d'alçada, de tronc recte i copa de forma cònica, es reconeix per les seves fulles aciculars agrupades de tres en tres. Les pinyes llargues, de 7 a 15 cm, s’agrupen per parelles o en verticils (que neixen en un mateix pla) de 3 a 5. Els pinyons de 5 a 8 mm no són comestibles. És una espècie molt sensible al fred, la neu i les gelades que prefereix climes suaus, litorals amb abundant humitat atmosfèrica. Aguanta bé el vent. Li agraden els sòls sorrencs, àcids i profunds. Fora de les seves condicions òptimes es torna molt sensible a la processionària del pi.

Serber

La servera (Sorbus domestica) és un arbre de la família de les Rosàcies del qual se n'aprofiten els fruits, les serves. És una espècie caducifòlia de fins a 20 metres d'alçada de fulles compostes de folíols serrats. Floreix a la primavera i els fruits, en forma de petita pera, es cullen a finals d'estiu i s'han de sotmetre a una sobremaduració en palla per a poder ser comestibles. És molt rústec i poc afectat per les malalties d'altres fruiters. Tradicionalment l’arbre era present a la majoria de masies. En temps dels romans, de les serves se'n feia un suc que un cop fermentat constituïa una beguda alcohòlica que anomenaven "cerevisa". D'aquí deriva la paraula catalana cervesa referida però a un producte molt diferent. Els servers es troben a la muntanya mitjana, en llocs humits de la terra baixa, vivint als fondals i racons frescals dels boscos.

Font Pixarella

Font Pixarella. Ens trobem a la castanyeda dels Àngels o de Calbona. Lloc tradiconal on venir a buscar castanyes a la tardor.

Clot de carbonet

Les llenyes d’alzina, de surera, d’arboç i de bruc eren aprofitades per fer carbó. En clots com aquest si feia carbonet, una variant de menys qualitat que es feia amb la brancada més prima que es posava dintre el clot, encenent-la i tapant-la amb planxes de ferro. Els arbres de rebrot ens indiquen un dels usos pretèrits que van ser més estesos als boscos del país. Al carbonejar disminueix el volum i el pes de la llenya i s’augmenta el poder calorífic. El carbonet es col·locava en sarrions que carregats en un carro es transportaven fins a la on era emprat com a combustible a les cuines econòmiques de les cases. Cap als anys 50, amb l’adveniment del gas, aquest aprofitament va quedar extingit.

Santuari dels Àngels

Els Àngels és el santuari de Girona per antonomàsia. Situat al punt culminal del camí ral que anava de Girona a Monells. La llegenda, però, diu que la construcció de la capella, acabada el 1420, es va fer arran de la descoberta d'una imatge romànica de la Mare de Déu per uns pagesos del lloc que varen observar una gran lluminària que sortia del Puig Alt. La imatge era tallada en fusta i tenia un àngel a cada costat; a més hi havia el Sant Drap, amb la representació de la Verge entre àngels. De mica en mica, en molts pobles de la rodalia va néixer el costum de pelegrinar anualment al santuari per implorar la protecció de la Mare de Déu sobre els termes respectius. La Confraria de la Mare de Déu dels Àngels, encarregada des del 1683 d'administrar el santuari i nomenar el capellà, va emprendre l'ampliació de la capella primitiva i la construcció d'una hostatgeria per als pelegrins. Al segle XVIII, malgrat la pèrdua de la imatge primitiva en un saqueig de la Guerra de Successió, les obres encara van ser de més abast: entre el 1718 i el 1735 el temple va passar a tenir quatre capelles laterals, dedicades al Sant Drap, als quatre Sants Màrtirs, a la Mare de Déu del Roser i al Sant Crist; a més es va adossar un retaule de fusta daurada a l'altar major i es va refer el cambril, on a partir de 1772 destacava una nova imatge de la Mare de Déu amb uns vestits que traduïen la riquesa i la importància del santuari. Les 18 habitacions de l’hostatgeria del Santuari dels Àngels, renovades al 2011, estan pensades per a la comoditat i el confort del visitant amb una vivificant entrada de llum natural, des don es pot gaudir d’unes vistes espectaculars de les contrades gironines. El restaurant vol oferir una cuina familiar, molt local i arrelada. Les seves especialitats son l’arròs dels Àngels, el bacallà a la catalana i les carns i verdures a la brasa.

Fita de Can Llach

Les fites de pedra, com aquesta, indiquen límits de propietat. No hem d’oblidar que a les Gavarres un 98% del sòl és privat i que són els propietaris qui amb la seva acció esdevenen els principals gestors de l’espai. La nissaga dels Llac ja està documentada des del S. XV, i va ser la fundadora de la primera capella dedicada a la Mare de Deu dels Àngels. El mas de Can Llac queda a llevant del santuari presidint els vessants que conformen la capçalera del Rissec.