Sa Perafita-Bufadors (Port de la Selva) 26-SETEMBRE-2020

Barraca Pedra seca

L'origen històric de les barraques de pedra seca es remunta a èpoques ancestrals, no ben definides, i tradicionalment s'ha dividit funcionalment entre cabanes de pastors i cabanes de vinya i olivars. Al Cap de Creus hom pot generalitzar que les cabanes de vinya van lligades al moment àlgid de l'explotació agrícola, especialment la vinícola a partir dels segles XVIII i XIX. El conreu de vinyes va ser impulsat pel monestir de Sant Pere de Rodes, propietari d'una bona part de les terres que formen el Cap de Creus.

Barraca paret seca cuadrada

Dolmen de la Cendrera

El dolmen de la Cendrera és un sepulcre de corredor del neolític mig - recent, amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret. La cambra està formada per sis lloses i la coberta.

Abric dels Encantats

Cova dels Encantats

Es tracta d'una cavitat amb una ocupació del bronze final. És de planta triangular i fa uns 10 m de llarg i 7 m d'ample.

Cova de la Porta del Puig Bufadors

Es tracta d'una cavitat amb una ocupació del bronze final. És de planta triangular, sensiblement semicircular, orientada a l'oest, i fa uns 5 m de llarg, 2 m d'alçada i 6 m de diàmetre de boca.

Barraca amagada

Barraca pedra seca

Corral Bufadors

Barraca Pedra seca

Barraca ensorada i tumul

Barraca ensorrada

Barraca cuadrada

Inscultures Pedra de Perafita II (INEDITES)

Clapers (cloper)

Safareig de vinya i Clapers

Unes de les més curioses construccions abandonades que podem trobar a les nostres muntanyes són una mena de safareigs construïts amb maons. Aquests safareigs no tenien la funció de servir per rentar la roba, sinó que servien per preparar el millor remei fitosanitari que durant molt de temps havien utilitzat els pagesos per protegir les vinyes: el sulfat de coure. On avui veiem muntanyes plenes de boscos –en alguns casos, molt selvàtics- fa 100 anys eren vinyes que ocupaven pràcticament fins a l’últim racó on es pogués conrear. Al costat d’aquests safareigs sempre trobem cisternes per emmagatzemar l’aigua que era vital per preparant el preparat líquid amb el sulfat de coure que desprès és ruixava amb les sulfatadores; els pagesos omplien les cisternes canalitzant l’aigua de la pluja mitjançant canals excavats en el rocam o construïts amb pedra seca de llicorella baixant en forma de zig-zag per les laderes de les muntanyes, i en alguns casos, els safareigs estaven al costat també de fonts i torrents amb aigua.

Bassi i Clapers

Es poden trobar varis tipus d’aquest safareigs: uns construïts amb maons prims i amb una pica petita i una de gran, i uns altres construïts amb maons més gruixuts amb dos piques petites i una de gran; devien ser els utilitzats des del segle XVIII fins a mitjans del s. XIX i servien per preparar el sulfat de coure mesclant-lo únicament amb aigua; els segons, servíem per preparar l’anomenat “caldo bordelès” que consistia en afegir també calç al preparat de sulfat de coure (una tècnica importada de França a finals del s. XIX per aturar el fong anomenat míldiu i que era originari d’Amèrica a l’igual que la famosa fil·loxera). La prova irrefutable que eren safareigs per preparar el sulfat de coure és el color entre verd i blau del sulfat de coure que ha sobreviscut en les parets de les piques. Com passa amb altres elements del patrimoni històric que s’ha anant trobant a les nostres muntanyes, el manteniment dels boscos, les franges de protecció contra incendis i les neteges dels arbres cremats desprès dels incendis ens ha permès “descobrir” aquest interessant passat vinícola.