Saifores - el Baix Penedès

𝐒𝐚𝐢𝐟𝐨𝐫𝐞𝐬

Feia temps que en Jordi Sans volia que anéssim a la terra on viu i fer-nos una paella, aixì que el diumenge al bell mig de la primera onada de calor d’enguany se’n vam anar cap el Penedès.

De bon matí vam arribar a Banyeres i la primera feina, com sempre amb la colla, va ser esmorzar sota l’ombra espesa dels arbres acompanyat de beguda fresca, fora el termòmetre s’enfilava, la conversa era distreta i les ganes de caminar poques, a l’últim el cuquet de caminar ens va començar a corsecar, doncs barret, aigua i a trescar.

El paisatge d’aquesta zona és força pla, com no ple de vinya i les barraques de pedra seca, que denoten l’esforç de la gent que el va transformar, l’agricultura la veig com una feina esforçada, dura, i més quan és va començar a transformar el paisatge, en una època on la mecanització era força precària.

Doncs bé, anant caminant, vinyes, camins, pinedes, corriols, fent-la petar fins que vam arribar al poblat iber de Banyeres del Penedès, on fins ara s’han identificat uns 200 recintes, amb places, edificis singulars, muralles, torres i un gran fossat.

Ara ja cap a la riera de Sant Miquel, aquí la caminada ja és va tornar més ombrívola, cosa que vam agrair fent-la petar encara amb més ganes.

Vaig descobrir-hi que la canya, tan útil durant anys a l’horta, és una perillosa especie invasora que s’ha de combatre, si teniu paciència ús penjaré la foto perquè llegiu els problemes que comporta. Les mesures ecològiques de vegades les trobo una mica contradictòries, entenc que la canya comporti un bon grapat de problemes i s’hi prenguin mesures per evitar-ne la propagació, a canvi el cranc blau, amb tots els problemes que comporta sobre la fauna autòctona, està protegit i no és pot pescar lliurament.

Sortint de la riera és va aixecar la marinada i vam tenir entretenir-nos pescant algun barret que va fer cap al mig de l’horta, coses que passen.

Desprès, escapant-nos d’un calor asfixiant, ja ens vam refugiar a l’ombra amb beure fresc, esperant l’arròs amb ganes, tantes, que quan va arribar va desaparèixer com la claror d’un llampec.

Bé, ja en tenim una de més i esperem tenir-ne moltes més.