Saifores, Llorenç del Penedès, Sant Jaume dels Domenys, els Arquets.

Casa de colònies Marta Mata de Saifores.

Cal Mata és una masia del segle XIII. Va ser la casa on van viure la Marta Mata i la seva mare, la mestra Àngels Garriga, i actualment, a més de casa de colònies, és la seu de la Fundació Àngels Garriga de Mata. Es fan diferents activitats adreçades a mestres. La casa té una biblioteca dedicada sobretot a leducació. Està situada al petit poble de Saifores, en una gran finca plana i tancada, envoltada de vinyes. Una casa de colònies amb espais amplis i segurs. Fàcil accés des de l´autopista. Cal Mata és una masia del segle XIII situada al nucli de la població de Saifores. És una gran superfície plana i tancada, envoltada de petits boscos, vinyes i camps de conreu. A la casa hi ha sales polivalents espaioses que conserven l'estructura original. Els espais exteriors són molt adequats per als nens més petits; tenen una esplanada molt gran tancada i amb ombres que permet fer moltes i diverses activitats. La casa té servei de menjador i cuina per a 120 hostes, dormitoris amb lliteres per a 96 persones, i habitacions senzilles o dobles, per a 20 persones més. També hi ha sales de treball per a grups i una sala de reunió general amb capacitat per a 150 participants i un gran pati per jugar i descansar.

Racó de Saifores

Ermita de Sant Pere de Saifores

Sant Pere és una església de petites dimensions a la Plaça de Sant Pere a Saifores (Baix Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya . La façana principal té un arc semicircular a la porta d'entrada, i és rematada per una espadanya d'un sol cos que conté una campana. Les cobertes són de dues vessants. L'edifici és arrebossat i emblanquinat. L'interior presenta una sola nau i un gran arc rebaixat. A la part esquerra de l'altar hi ha una imatge de Sant Pere. La capella, propietat de Cal Mata, data, segons una inscripció que hi ha a l'interior, del 1755. Però la propietària té documents del 1475 que esmenten dita ermita. Així, sembla que fou construïda en el segle xv i que en el 1775 fou restaurada per Ramon Mata. Es recorda un retaule gòtic amb alguna restauració barroca (1775), del qual no hi ha cap vestigi.

Jardins d'Oriol Martorell a Llorenç del Penedès.

Font a Llorenç del Penedès.

Església de Sant Llorenç,

L'església de Llorenç del Penedès es menciona per primera vegada l'any 1309 en una visita pastoral feta a la parròquia. Aquesta primitiva església quedà petita davant les necessitats del poble, i es decidí, ja en època moderna, construir-ne una de nova. L'església actual també és dedicada a Sant Llorenç. La seva façana és d'estil neoromànic de factura relativament moderna. Una inscripció a la façana lateral esquerra que dona a la Plaça del Castell cita: «Aquí fou lo cementiri fins lo any 1777», i corrobora l'existència d'una restauració que segurament no fou la darrera. L'església pertany a l'arxiprestat del Vendrell. La pica baptismal data del segle viii, segons el Dr. Trenchs, antic director del Museu Diocesà de Barcelona. L'any 1952, en l'última pàgina de la «hoja dioscesana» del 23 de març, Mossén Lluís i Brossa, aleshores rector de Llorenç, va escriure: en el nostre temple parroquial han començat les obres de construcció del nou Baptisteri, que, si Déu vol, serà emplaçat en el costat esquerre del nostre temple, a prop de la porta principal. Fou en aquest moment quan, al fer caure la paret per construir el nou Baptisteri -paret que separava l'església de l'antic cementiri fins a l'any 1777-, es trobà incrustada la pica dins el mur. Aquesta fou enviada a Barcelona per restaurar-la i una vegada fou acabat el Baptisteri es col·locà al mig. El 19 de juny del 1953, dia de la visita pastoral feta pel Bisbe Dr. Gregorio Modrego Casaus, la pica fou beneïda.

Castell de Llorenç del Penedès.

Està situat en un extrem de la localitat, vorejat per darrera pel Torrent de Llorenç. La seva entrada principal és per la Plaça del Castell. Es tracta d'una construcció d'estil romànic desfigurat. Presenta un baluard amb porta d'arc de mig punt adovellat, damunt del qual hi ha la data 1848 i una pedra que té uns relleus amb castells de tres torres dins d'uns arcs gòtics. Tant al costat dret com a l'esquerre del baluard hi trobem unes torres cilíndriques. A l'interior hi ha un gran pati de forma quadrada. Les dues ales de l'edifici presenten una sèrie de portalades i són rematades per una barana de pedra que descriuen motius gòtics, exceptuant la de l'esquerra que té, a més, un porxo d'arcs en forma de flama. El cos central de l'edifici presenta dues portalades d'arc de mig punt. Damunt trobem un balcó de ferro forjar amb una porta balconera i trencaaigües i a l'esquerra un balcó amb dues portes balconeres. A l'interior es poden observar una sèrie d'arcs de mig punt de caire molt antic. També hi ha, al pati del darrere, una gran torre cilíndrica emmerletada. Referència històrica:  El lloc de Llorenç era situat dins el terme de Castellví de la Marca. Hi ha qui afirma que pels anys 1027-37 Mir Llop Sanç, que tenia el castell de Banyeres, es titulava senyor del castell i de les terres de Llorenç. Al segle XII hi ha certes persones que es diuen Llorenç, però el castell no té notícies documentals concretes fins el segle XIV. El 1371 el rei Pere el Cerimoniós va vendre la jurisdicció dels castells de Llorenç i Lletger a Bernat de Tous. Els Tous van tenir el castell fins que Beatriu de Tous en fou la darrera posseïdora, per manca de successió masculina directa.  Després el castell passà a mans de la vídua de Llàtzer Desbosc i la Vilagaia fins a l'any 1671, que moria Frederic Desbosc i de Sant Vicenç. Al Segle XVIII fou propietat dels Cuixà i després dels barons de Maldà. Actualment el castell està molt restaurat, i encara que té la data 1848, hom pensa que la restauració és posterior.

Castell de Llorenç del Penedès.

Mosaic al·legoric de la verema a Sant Jaume dels Domenys.

Església de Sant Jaume dels Domenys.

Segons la Gran geografia comarcal de Catalunya és possible que, encara que no és documentada, en els primers temps de la reconquesta existís l'església de Sant Jaume, erigida dins el terme de Castellví de la Marca. Aquesta ja és documentada el 1279 en les Raiones decimarium Hispaniae que, situada dins el terme de Castellví, pagava un delme de 80 sous. La dedicació a Sant Jaume s'ha de relacionar amb la devoció medieval a Sant Jaume de Galícia. A causa dels fets de la Guerra Civil, es cremà el bonic Altar major d'estil barroc de l'església, del qual només en resta el reixat del presbiteri. Es creu que la pica baptismal probablement no és originària de l'església de Sant Jaume, i que procedeix de l'antiga capella del castell de Marmellar. Predomina la hipòtesi que és del segle VII-IX.

Monument commemoratiu als donants de sang a Sant Jaume dels Domenys.

Els Arquets.

Es tracta de les restes d'un aqüeducte d'època romana d'uns 4 metres que es creu que servia per abastir d'aigua una gran vil·la romana localitzada on ara està la masia dels Arcs. Segment d’un aqüeducte, del que es conserva una longitud de 70 metres en tres trams. Seguint el traçat de l'aqüeducte trobem el primer grup format per tres arcs, amb una llargada total de 12,7 m. En aquest grup l'amplada de cada arc és de 3 m. Després trobem un tram buit de 33,5 m que precedeix el segon tram. Aquest està format per un pilar d'un metre d'alçada i un arc solitari de 2,9 m d'amplada.  L'últim grup està format per dos arcs, amb una llargada total de 8,7 m. Estructuralment està fet amb arcs de mig punt iguals que recolzen sobre pilars de secció rectangular, amb una tècnica tipus opus incertum o maçoneria lligada amb morter de calç. Notes històriques: Del tram dels tres arcs (extrem esquerre) va caure la part central. L'any 1989 es realitzaren treballs de topografia i consolidació del monument, fruit de la col·laboració entre la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya.”

Estació de compressió de gas natural.