Saií de Cambrils- Roc de l´Elefant - Salt de Can Sala- Ermites de Sant Quinti Santa Bàrbara -Balma Jaumetó

EL TEXT ES DEL MWU AMIC I COMPANY D´EXCURSIONS JOSEP CASTELLS josepcastells
Avui hem fet una interessant Excursió pel Solsonès a proposta de l'amic i company d'excursions en Manel Vila del Olmo, un gran expert entre els més actius de Wikiloc. La ruta comença al poblet de Cambrils. Cambrils és una de les nou entitats de població en què es divideix el municipi d'Odèn, a la comarca catalana del Solsonès.

Sant Martí de Cambrils
Tot i que no es pot parlar que tingui un nucli de poblament agrupat, sí que a l'entorn de l'antic castell de Cambrils i de l'església parroquial hi ha un grup d'edificis dispersos (majoritàriament masies) que, encara que no tinguin cap estructura urbana, permeten que se'l pugui considerar com un poble. En qualsevol cas, és en aquest nucli on hi ha l'ajuntament, cosa que fa que Cambrils pugui ser considerat com la capital del municipi.

Situat a l'entorn dels 1.135 m d'altitud, és al sud-oest del Tossal de Cambrils (1.803 m alt) i sota el veïnat de Llinars prop del qual hi ha la Font Salada en la qual neix la Ribera Salada (que en el seu primer tram també és coneguda amb el nom de Riu Fred) que deixa a la dreta l'església parroquial de Sant Martí (consagrada el 1051), passa pel molí de Cambrils i pel molí de la Sal (o salí de Cambrils), on es preparava la sal treta del riu.

Història i etimologia del topònim
El lloc és esmentat ja el 839 en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell amb el topònim Kabrils, que segons el Diccionari català-valencià-balear prové del terme llatí caprīles que significa el lloc on s'arredossen les cabres. A l'època medieval, la senyoria pertangué als vescomtes de Cardona. En un document de 1065 hi apareix escrit Chabrils.
En un mapa publicat a Roma l'any 1619 hi apareix escrit Cambrills.

Només començar l'excursió ja trobem EL SALÍ DE CAMBRILS (ODÈN)
El Salí de Cambrils és una de les poques salines de muntanya de tot Catalunya. I després d’una espectacular rehabilitació de més de dos anys, se’n pot visitar les terrasses (5.100 m²), els quatre molins, les canalitzacions de fusta amb estalactites de sal, els mitjans de transport.

Aquest complex està constituït per dos paratges paral·lels al riu Fred, un dels afluents del Segre, que estan separats entre si per uns 400 m i amb un desnivell proper als 50 m. El paratge superior és anomenat El Salí, i conegut tambè com la Font Salada, ja que en aquesta part alta brolla la font.
El punt inferior s’anomena Les Cabanetes, i tots dos es comuniquen per un sender paral·lel també al mateix riu. Al costat d’ell, es mantenen avui restaurats els antics canals de fusta que transporten l’aigua salada fins a Les Cabanetes.
En l’entorn proper trobem els bancals amb les eres d’evaporació, que són sempre l’element més característic i cridaner de totes les salines: les terrasses on l’aigua deixa pas a les petites muntanyes de sal, fruit de tot aquest esforç humà per aprofitar els recursos naturals.

L’existència de la font Salada va permetre a final del segle passat la construcció de les salines de Cambrils. El Salí de Cambrils, des d’una perspectiva històrica, és un exemple de l’activitat productiva desenvolupada a la muntanya.

Antigament, en aquest mateix lloc i a causa de l’existència de les salines, es van construir altres molins, aprofitant el desnivell del riu. El caràcter autosuficient de l’explotació queda reflectit en l’enginyós sistema de molins que portava incorporat.
Visitant l’antiga explotació de sal de muntanya, podràs conèixer l’enginyós sistema d’aprofitament d’aigua dolça i d’aigua salada.

D'altra banda, el centre pràctic d'aquesta explotació es troba al Salí, doncs aquí hi ha l'edifici que feia les vegades d'oficina, magatzem i residència del responsable del conjunt. Avui dia està dividit en dues
 vivendes: la Casa Nova i la Casa Vella.
Les eres la superfície de les seves terrasses és d'uns
 5.100 m², repartits entre els 1.800 m² del sector del Salí i els 3.300 m² de les Cabanetes. La seva disposició és en dues zones differents , a causa de les divergències topogràfiques i cronològiques, ja que Les Cabanetes és de construcció més recent. Al Salí hi ha un gran bancal dividit en eres irregulars, que tracta d'aprofitar en la mesura del possible les sinuositats del terreny.

A Les Cabanetes, no obstant, trobem 
fins a sis bancals escalonats per fer
 front a l'enorme desnivell del terreny. Les seves eres tenen una longitud i amplada irregulars, i se separen per grans murs de pedra de fins a 5 m. d'altura. Tots dos espais estan recorreguts per una sèrie de canals que distribueixen l'aigua salada i desguassen l'aigua de pluja. Aquesta xarxa de regalims es regula a través de tancaments, a voluntat del responsable del recinte.

Les Eres
Els sòls d'aquestes són de rajoles
 d'argila, fabricades en un forn existent en el
 mateix complex per a aquest propòsit. La capacitat càustica de la sal feia necessària una fabricació molt dedicada d'aquestes peces, que havien d'estar ben cuites per no fer-se malbé per la corrosió. Per això mateix, les rajoles s'unien entre si amb argila pastada i no amb ciment, evitant que l'enrajolat es bufés.

Deixem el complexe de les salines i continuem la baixada a prop de la riera, que l'itinerari d'avui va seguint de ben a prop, continua pujant fent un tram fins ubicar-se en el vessant esquerra del sorollós Riu de Sant Quintí. En aquest punt el camí tomba al N passant al costat d’una paret balmada i va remuntant el vessant dret del Riu de Sant Quintí, que anem deixant a la nostra dreta i avall fins sortir a l’espectacular Roc de l’Elefant, un enorme roc que com el seu nom indica te forma d’elefant i compta també amb una bonica agulla i una gran foradada.

Voltem l’enorme roc deixant-lo a la dreta fins estar a sota de la foradada, aquí pugem a la dreta pel rocater conglomerat tot revoltant el Roc de l’Elefant fins arribar de seguida a una petita clariana que separa el Roc de l’Elefant de la petita ermita de Sant Quintí. Des d’aquest punt farem la pujada a dalt de la Roca. La encetem seguint una senda que fent una breu pujada pel costat N del Roc de l’Elefant i amb alguna fàcil grimpada ens porta al capdamunt de l’espectacular roc, just en el punt on gaudim de la vista sobre l’agulla. Ara un cop al peu del Roc anem fins a veure la font de Sant Quintí, seguint un cami herbat que surt al fins l’abundant brollador de la surgència de la Font , que aquests dies raja de forma espectacular tal com mostra les fotos.

Ara ens fixem en la petita ermita. Sant Quintí de Cambrils és una ermita del municipi d'Odèn, a la comarca del Solsonès. És propietat de Cal Sala del veïnat del Racó i, segons el seu propietari, és una de les més antigues de Catalunya. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

L'ermita de Sant Quintí, d'estil romànic, reuneix una sèrie de característiques que la fan singular: Està entaforada al fons d'un barranc. Normalment les capelles romàniques les veiem a carenes, tossals, vessants oberts, etc., per potenciar la seva visibilitat.
Les seves dimensions són molt petites: una amplada d'uns cinc metres (és irregular, ja que és més ampla per la part inferior que per la teulada) i una llargària de la planta principal també d'uns cinc metres, més dos metres d'absis semicircular. Probablement és l'ermita romànica, ben conservada, més petita de Catalunya. Diuen que la més petita és Sant Salvador del Corb, al massís de Sant Honorat, però està en ruïnes.


Està totalment construïda amb carreus ben tallats de pedra tosca o travertí. Com que la pedra tosca és molt dura i resistent a l'erosió, les parets de Sant Quintí no denoten el pas dels segles. És una construcció molt simple, amb una nau de planta rectangular coberta amb volta apuntada i capçada per un absis semicircular amb el mateix tipus de volta. L'absis s'obre a la nau mitjançant un arc pre-absidal apuntat en degradació. El mur de migjorn té un arc de mig punt excavat al mur. El parament, propi del segle xii, és de carreus ben tallats i disposats en filades uniformes i regulars. La porta primitiva es troba al mur sud, tapiada, i és d'arc de mig punt de grans dovelles. La porta actual és de llinda de fusta i es troba al frontis. Damunt seu hi ha una finestreta cruciforme. A l'absis hi ha una altra finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític. Dins de l'ermita hi ha una imatge de Sant Quintí (en un quadre). No hi ha mobiliari, excepte un petit altar. L'ermita roman tancada però té una petita obertura a la porta des de la qual es pot mirar l'interior.
Mes amunt la pista tomba al N i ja se’ns obre a la vista el bonic Salt de Can Sala, que es despenja des del costat del mas homònim en una caiguda d’uns 50m. Seguim la pista al N i aviat la deixem per un cami-pista a l’esquerra que inicialment baixa al S però que ràpidament tomba al N i s’orienta directe cap al Salt de Can Sala per acabar morint en una zona oberta de pastures en diversos nivells. En aquest punt travessem el camp de mes amunt tot planejant fins al peu del bonic Salt de Cal Prat, on l’aigua cau amb força. Vista la part baixa del salt desfem el breu tram fins el punt on finalitzava el camí i ara travessem un prat i enfilem per un corriol fins a l'ermita de Santa Bàrbara.

La capella de Santa Bàrbara d’ Espunyes , edifici del segle XVII, és juntament amb el naixement del riu Recó, un dels atractius d’aquesta petita agrupació d’edificis que hom troba a l’esquerra de la carretera fent el camí en direcció a Cambrils des de Odèn. Té una estructura clarament ‘ trentina’ – em diem així a les capelles i ermites que sorgien desprès d’aquest Concili, en el que es demanava als preveres insistir als propietaris rurals per tal que aixequessin aquests edificis per augmentar la fe i la pràctica religiosa – llevat del campanar i/o la creu en algun cas, fora difícil distingir-los de les edificacions dedicades a les activitats paganes. L’església sacrificava aquí la forma a la funció.
Espunyes avui és un magnífic destí de turisme rural.

Santa Bàrbara és una santa i màrtir venerada a tota la cristiandat. Entre els seus patronatges trobem; miners, geòlegs, arquitectes, paletes, picapedrers, fusters, techistas, electricistes, els pagesos, carnissers, cuiners, campaners, sombrereros, enterramorts, artillers, armers, bombers, treballadors de focs d'artifici, protegeix contra explosions, mort sobtada, tempestes, especialment elèctriques, llampecs, febre, pesta, vaja una santa molt ocupada...

Vista l’ermita reprenem el camí cimentat tot pujant fins desembocar tot seguit a la carretera L·401, carretera que seguim a la dreta (senyals GR) gairebé planejant. De seguida passem per sobre del Salt de Can Sala, després rebutgem un sender a la dreta per on se’n van els senyals GR i, en el pròxim revolt de dretes de la carretera L·401, la deixem i prenem un vell corriol a l’esquerra (fites) que primer s’enfila al N i després tomba al NE resseguint un filat fins arribar a les ruïnes del mas de Cal Jaume, cada vegada mes tapat per la vegetació. Des del mas el corriol continua pujant amb tendència al NE fins al voltant de la cota 1200m (fites), on s’hi forma una bifurcació poc evident. Aquí deixem el corriol mes “evident” que se’n va a la dreta i continua pujant i prenem un corriol a l’esquerra (fites i senyals blancs) d’inici poc evident que de seguida s’endinsa en un bosquet i esdevé força fressat.

Aquest corriol fa una breu pujada i de seguida ens deixa a peu del cingle on trobem l’interessant habitatge troglodític de la Balma de Cal Jaumetó, amb dues estances obrades força enrunades però que fan una idea clara de com seria aquest habitatge el segle passat. Des de la balma seguim el corriol (O, fites i senyals blancs), encara pujant un xic, després travessem una clariana on el corriol (fites i senyals blancs) es dilueix una mica i de seguida arribem al Grauet, una lleixa ben arranjada al cingle on el corriol esdevé fressat.

Acabat el tram del Grauet pugem un xic mes per una nova zona oberta on la fressa del corriol es torna a diluir, però nomes cal seguir en la direcció que portem (O) i estar atents a les fites i els senyals blancs que poc després ens fan girar a l’esquerra (SO) i baixar per travessar el camp i reprendre el corriol (fites i senyals blancs).

Poc després el corriol tomba a l’O i comença a davallar suaument fins arribar al Coll de Falquet, on trobem un dipòsit d’aigües. Des d’aquest coll prenem una pista de sorra rogenca que baixa al NO, amb unes llaçades finals que ens acaben deixant al costat del punt on iniciàvem la ruta, al costat de la bàscula Municipal.

Informació extreta de la Viquipèdia , Turisme del Solsonès i de https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sali-de-cambrils-roc-de-lelefant-salt-de-can-sala-balma-jaumeto-i-ermites-de-sant-quinti-i-santa-ba-29873711