Salomó - Montferri - Mare de Déu de Montserrat - Tossa Grossa de Montferri

Com passa el temps, cada dia és més complicat gestionar la vida, doncs si, casi que ja no recordava on havia anat a caminar la setmana passada.
La primera idea era anar al Montsant a acomiadar-me de Fra Guerau per aquest any, però dijous passat l’oratge estava amenaçador, i ja se sap, ‘Si el Montsant porta capell no et fios d’ell’.
Farfullant la previsió vaig decidir anar-me’n cap a Salomó i donar un tomb cap a Montferri tornat per la Tossa gran de Montferri.
No ens va ploure, però el vent, com des de fa dies ens va acompanyar tot el camí, la sensació tèrmica era de fred, però l’il·lusió de caminar envoltat de natura escalfa l’ànima i el cara amunt el cos.
Així que acompanyat per l’amic Cartanyà vam començar a trescar camí enllà pel mig dels típics conreus de la zona, oliveres, vinyes, atzavares, figueres de moro, i anar fent.
Vam fer cap per la masia del Figueres, amb una cisterna ben maca i un preciós rellotge de sol, que anava a l’hora, bé la de sol, la llastima és que, tal com apunta lo cap de l’oposició al govern de l’estat, aquestes coses no funcionen en pic és fa fosc.
Conyes a banda, anant trescant vam passar per unes quantes barraques de pedra seca, una d’elles molt ben feta, amb els lliris de Sant Josep al sostre, tot i que evidentment no estaven en flor, i unes pedres que feien d’escala per pujar dalt. L’entrada amb la pedra anomenada clau, que aguanta la volta i la tanca, em va fer pensar si d’aquí ve el nom de la clau de les portes, ximpleries amb les que em vaig distraient i fent treballar la neurona.
De cop i volta, abans d’arribar a Montferri, sens va apareixèr la Mare de Déu de Montserrat, no exactament ella, el seu santuari que és veu d’una hora lluny.
Abans d’arribar-hi vam passar per l’ermita de Sant Marc, que està abandonada, suposo que la competència del santuari li devia fer mal, i desprès pel mig del propi Montferri. Volíem esmorzar-hi però l’assumpte dels bars està molt malament, estàn bo i tots tancats.
Aixì que vam continuar cap al santuari, obra de Josep Maria Jujol, i que com la majoria de coses estava tancat, però era un bon recer i el vam aprofitar per esmorzar i fer el cafetó, just al costat d’una cova on sembla que hi va aparèixer la Mare de Déu, però no ús ho podria assegurar, lo que si és cert és que hi ha una mena de capella a la roca amb la seva imatge.
A caminar s’ha dit, just passant pel davant d’un cartell amb la frase ’Res del que passa és comparable a tú’ que em va semblar una declaració d’amor, vam girar la dreta i començar la feina dura del dia, arribar-nos a la Tossa Grossa de Montferri, amb bones vistes sobre el Tarragonès, l’Alt Camp, la Conca de Barberà i com no, el nostre estimat Baix Camp.
Resseguint la cresta per un bonic senderó fàcil de seguir i vam fer cap, desprès va venir la Torre del Moro, suposo, pels materials i l’estat, que ha estat restaurada últimament, també amb bones vistes i enllaç visual amb les altres fortificacions de la zona i la flama de la refineria.
Ara ja cara avall l’objectiu era arribar al restaurant, aquest cop ens en vam sortir, un menú correcte amb beguda, café i cigaló per tretze cinquanta. Que més voleu?
Res més, volant cap a casa i desprès a la conversa d’anglès amb la Coia. Un dia rodó.