Salts d'aigua a Canaletes

𝗦𝗮𝗹𝘁𝘀 𝗱'𝗮𝗶𝗴𝘂𝗮 𝗮 𝗖𝗮𝗻𝗲𝗹𝗲𝘁𝗲𝘀

La previsió no era pas massa bona, les ganes sí, per tant el dimecres vam agafar els trastos i ens en vam anar cap a Canaletes, cap de municipi de Cabrera d’Anoia, en aquesta zona els pobles tenen una constitució força diferent de lo que estem acostumats, o m’ho sembla perquè aquí ho conec de sempre i allà és un terreny força desconegut.

Havia sentit a parlar d’una bona colla de salts d’aigua en aquesta zona i feia temps que tenia el rau-rau, combinat amb les últimes pluges vaig pensar que era un bon moment d’arribar-s’hi i així ho vam decidir.

Parlant de pluja, vam sortir amb el cel força ennuvolat i anant llençats per l’AP7 vam aconseguir atrapar la tempesta i quedar un pél espantats al mig de tants camions aixecant aigua a doll, a canvi el cotxe va quedar ben net.

Just baixar del cotxe va aparèixer una clariana i ens vam considerar afortunats, així que a carregar les motxilles i a aprofitar la finestra de bon temps.

Aviat el camí és va tornar una jungla i com no vam acabar rabejats, per adobar-ho just arribar al salt del Cargol va comença a ploure, aixì que vam aprofitar la balma per esmorzar i escoltar la pluja, cosa relaxant i refrescant.

El salt del Cargol és una bona caiguda d’aigua des de roques conglomerades farcit de capil·leres, falgueres que creixen en parets calcàries amb molta humitat, amb propietats medicinals reconegudes. A part donen un encant especial que propicien l’aparició de fades i dones d’aigua rodejades de l’olor de terra humida, resumint, a mi m’agraden.

Doncs apa, ara toca el salt dels Cucs, el recorregut és una contradicció, vols que baixi aigua però si en baixés l’àcces seria força incòmode així que a gaudir del lloc i deixar-se estar de cabòries.

Ja som al salt dels Cucs, completament diferent però amb força encant, especialment els camins del voltant tots plens de vegetació amb un bon grapat de verds que feia temps que no veiem.

Ara toca una bona grimpada, hem de deixar la barrancada, el camí és força costerut, desprès d’un estiu de relax els bessons pateixen però és lo que ens agrada així que amunt que fa pujada.

Una estona de pista que agraïm i altre cop cap a la barrancada a visitar el salt de la Font Freda, ón ja hi comencen a arribar les primeres aigües dels aiguats de la matinada.

Un passeig entre les vinyes amb ceps enormes, probablement centenàries, altres més joves, ja emparrades, de Cabernet-Sauvignon, amb un raïm petit com a perdigons, però ja madur i a punt. per la verema.

Mentre el mestre Cartanyà ens anava alliçonat sobre les diferents varietats de raïm vam fer cap a Canaletes, aquest petit llogaret que és el cap del municipi de Cabrera d’Anoia. Hi vam trobar l’ajuntament obert però el bar tancat, hauríem preferit el contrari però des la pandèmia és lo normal, un bon traguinyol d’aigua fresca i a trescar.

Primer el salt del Capellà, una raconada força bonica on hi vam trobar una fada rossa amb ull blaus, la nostra arribada la devia espantar ja que desprès del primer bon dia va desaparèixer.

Vist el del Capellà vam marxar cap el del Rector, evidentment de més categoria tot i que amb poca aigua. Aquí tot i fer sol ja és vam tornar a sentir Sant Pere movent els mobles, així que a fer via.

Pel camí va passar lo que havia de passar, sort que la pista era força neta i les capelines no s’enganxaven. Arribats al salt de la Mala Dona se’l vam saltar, bé i vam donar un cop d’ull des de dalt i a córrer. Ja necessitàvem un aixopluc i menjar-nos l’entrepà amb tranquil·litat acompanyat d’una cervesa fresca i un café calent. Ara començava l’altre odissea, trobar un bar obert, va costar però ens en vam sortir.