SAMALÚS - SL-C89 - Avenc de Prades i la Serra de les Termes - 391

Centre Cívic Xavier Flaquer i Juvany

És una construcció d'influència modernista obra de l'arquitecte Manuel J. Raspall i que data del 1919. Obra de l'arquitecte garriguenc Manuel J. Raspall i Mayol que se situa al Km 37 de la ctra. BP-5107 entre Cànoves i Samalús. Una escala d’obra facilita l’entrada a l’edifici de les antigues Escoles de Samalús, situat lleugerament elevat respecte el nivell de la carretera. És una construcció noucentista de planta rectangular, d’un sol pis i amb la coberta a quatre vessants. La façana principal presenta dos elements singulars. En primer lloc, una sanefa realitzada amb rajoles de quadres de dos tons de blau, que dóna la volta a tot l’edifici. Aquest mateix motiu es repeteix als ampits de les finestres. En segon lloc, la porta d’entrada i les finestres estan remarcades per arcs en relleu de color blanc. Aquest edifici es va inaugurar, després d’unes quantes vicissituds, l’any 1919. El seu constructor va ser Josep Iglesias Martí de la Garriga, més conegut com en Pòlit. Està construït en estil noucentista, el llenguatge arquitectònic més popular a Catalunya a partir de la dècada de 1910. Posteriorment, es van afegir diversos cossos a la part posterior de l’edifici, que van ser enderrocats l’any 2010, quan es va restaurar la construcció.

Casa Flaquer

Més amunt de les Antigues Escoles, a la falda del Parc Natural del Montseny, s’amaga una masia imponent, propietat de la família Flaquer. A principis del segle XX va ser un dels punts de trobada de la colònia estiuenca de Samalús, així com de la burgesia benestant de la comarca. El seu propietari, l’advocat Xavier Flaquer i Jubany (o Juvany, hem trobat el cognom escrit amb ambdues grafies), havia estat diputat provincial durant el temps de la Mancomunitat de Catalunya i vivia a Granollers, però la seva família tenia les arrels a Samalús, on conservava i passava llargues temporades en aquesta masia, reformada pel brillant arquitecte garriguenc Manuel J. Raspall i Mayol a principis de segle. Can Flaquer és una masia que es remunta al segle XVI, tot i que podem documentar el cognom Flaquer al nostre poble des de l’any 1357. La casa pairal ha sofert diverses reformes al llarg dels segles, que han donat com a resultat l’edifici que podem contemplar actualment. Una de les modificacions més singulars és la que es volia dur a terme a principis del segle XX, el 1912, sota la direcció de Manuel J. Raspall. El projecte l’arquitecte garriguenc preveia enllaçar la casa amb el jardí, del qual finalment només es va construir una terrassa i el portal. Avui en dia constitueixen els elements més característics d’aquesta casa, i responen al llenguatge modernista i neoclassicista.

Can Pujades

Vil·la romana de Can Martí És una de les vil·les romano-republicanes més velles de Catalunya. No és visitable ja que es troba protegida sota terra. En enderrocar l'antiga casa de Can Martí, l'any 1957, en fer un pou, es trobà al subsòl a més de 2 metres del nivell actual, unes restes d'una pavimentació romana. Aquestes troballes despertaren l'interès dels propietaris (Srs. Torras) i del paleta deles obres (Sr. Candelich, de Samalús), que inicià l'excavació seguint els nivells de pavimentació i traient a la llum un conjunt d'estructures d'època romana bellament pavimentades. Els materials arqueològics apareguts, el paradaor dels quals ens és desconegut, foren dipositats a la casa dels antics masovers (Can Pujades), situada a pocs metres del jaciment. El posterior canvi dels ocupants de la casa, el pas del temps i altres fets que se'ns escapen, provocaren que a l'actualitat no ens hagi arribat cap altra mena d'informació.. De la mateixa manera que no disposem de notícies d'un emblema que fou arrencat del centre del mosaic de l'habitació número 1, no sabem si en l'època anterior o en la realització de les obres.

Entrada a Lauro

Aquest indret contrau una importància històrica al considerar els indicis que indiquen que aquest assentament podria ser la ciutat perduda de Lauro. Malgrat que no s'hagi confirmat, es sap gràcies a troballes de monedes encunyades aproximadament al segle II aC per aquest mateix indret del Vallés que aquí s'hauria de trobar la ciutat de Lauro, i el poblat de Puig del Castell encaixa amb totes les característiques.

Cim de Puig del Castell

El jaciment del Puig del Castell es coneix des de l’any 1955, tot i que la seva importància havia passat desapercebuda fins a l’inici de les excavacions l’any 2011. Destaca pel seu bon estat de conservació i, encara que tot just s’ha endegat la recerca, el jaciment ja pot ser visitat parcialment per contemplar les seves restes. Sabem que el poblat es trobava al cim i vessants d’aquest turó a de 631 metres d’alçada sobre el nivell del mar, ja dins el massís del Montseny. Aquesta ubicació no era casual, perquè es buscava garantir les facilitats defensives que conferien els llocs elevats de difícil accés, així com tenir una visió privilegiada de la plana vallesana. El poblat va ser habitat pels íbers, que fou una civilització que ocupà bona part de la façana mediterrània peninsular i més enllà, des de mitjan segle VI aC fins la seva dissolució, degut a la conquesta romana. La tribu ibèrica que ocupà la plana vallesana i la costa central des de la Tordera al Llobregat, foren els laietans. Vivien principalment del conreu que practicaven a la propera plana i bona part de la producció anava destinada al comerç, ja fos pels grecs, cartaginesos o romans.

Torrent de Font Genís

Torrent de Fontsevall

Avenc de Prades

Situació: A uns 120 m al SSO de la masia abandonada de Prades, situada al vessant meridional del Montseny. A uns 20 m a ponent d'una pista i just dessota dels fils elèctrics d'una línia d'alta tensió que creua l'indret. Descripció: La boca de l'avenc, de 0,8 x 0,5 m, es troba habitualment tapada amb troncs per tal d'evitar que algú hi pugui caure. Dóna pas a una vertical de 4 m, continuant tot seguit un parell de ressalts que ens situen al punt més baix de la cavitat: -7,5 m. La cavitat s'obre en calcàries del Devonià i presenta una morfologia nua de qualsevol mena de concrecionament.

Coll de Carpis

El registre fòssil dels mesogasteròpodes reflecteix una diversificació extraordinària, observada en molt pocs grups d’invertebrats. A l’escala de família, la diversitat augmenta constantment des de l’Ordovicià, època en què s’originaren, fins a l’actualitat. Als Països Catalans, les troballes més antigues corresponen a Capulus friscus, del Silurià del coll de Carpis-Samalús (Vallès Oriental), i a una altra espècie del mateix gènere del Silurià de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà): En el Triàsic de Caldes de Montbui (Vallès Occidental) podem trobar Acilia gracilis, i en el de la Llacuna (Anoia), Natica gregaria, encara que el seu estat de conservació no és gaire bo. Les espècies Melania stillans, de les fàcies garumnianes d’Isona (Pallars Jussà), i Glauconia pizcuetana i Confusiscala caneroti, de l’Aptià de Xert (Maestrat), han estat descritès amb material procedent dels jaciments cretacis catalans.

Cal Coní

Potser la força de l'ermità de Samalús consistia a ésser el menys ermità de tots. Mossèn Ramon no regentava cap ermita en el sentit estricte de la paraula. Deia missa en un petit oratori que tenia a casa. Mossèn Pere Ribot descriu així aquell oratori: «Del petit celler del mas en féu una cripta de celebrar l'eucaristia. El banc de fuster del seu pare fou utilitzat per altar». L'exquisit poeta Marià Manent en veure aquell altar brevíssim, com una cova de Betlem, féu espontàniament aquesta quarteta a l'àlbum de visites al Mas Cuní: He vist el vostre altar Mossèn Ramon Garriga: olor d'eternitat i olor d'espígol. Evoquem l'escenari del poeta tal com el descriu mossèn Camil Geis, íntim amic seu: «Samalús! Quin nom més eufòric! Un poblet escotorit, enfilat en un tossal: un manat de cases arrapades a un rústec campanar. Passant de llarg, no gaire més lluny, en un revolt de carretera, a mà esquerra, prendreu un camí veïnal que obre pas entre el petit edifici de les escoles i l'antiga masia de Can Mestre, ran de la qual hi ha l'ermita de Santa Eugènia, i sorprendreu la caseta Can Cuní, sota dos turons, com entre dos pits maternals. Allí sojornava l'Ermità de Samalús».