Sant Corneli (100 Cims), circular des de la Font de la O

Avui ha tocat una ruta circular per una de les zones a on hi va haver el Front del Pallars durant la Guerra Civil Espanyola. Ruta de 18 km i mil metres de desnivell positiu. El punt culminant de la ruta ha estat la muntanya de Sant Corneli de 1350 mts d’alçada, i que forma part del llistat de Cent Cims de la FEEC. Es tracta d’un recorregut molt bonic, com es pot apreciar en les fotografies i el vídeo adjunts, que es fa caminant per corriols i pistes que no representen cap dificultat, més enllà de la llargada i el desnivell de la ruta. Voldria remarcar la pujada, no massa dreta, peró continuada que porta des del punt de sortida a la Font de la O fins al Cim de Sant Corneli en que cal superar uns 800 metres de desnivell i el començament de la baixada des de Sant Corneli per la Pista de les Collades que es força dreta.
Els llocs que més m’han agradat han estat les vsites del Pantà de Sant Antoni, presents en tota la pujada a Sant Corneli i el poble abandonat d’Aramunt Vell, situat en punt molt bonic.

Ha estat una excursió que ha valgut molt la pena. A continuacio adjunto un text sobre el Front del Pallars que he copiat de la Viquipèdia:

“ Com a resultat de la desfeta republicana al Front d'Aragó, les tropes insurrectes contra la Segona República Espanyola travessaren la Noguera Ribagorçana i avançaren ràpidament cap a la Noguera Pallaresa, que també travessaren sense gaires dificultats, apropiant-se de les centrals elèctriques ja existents a la zona i de les poblacions de Tremp, Talarn, Salàs de Pallars i la Pobla de Segur. L'única vila important que no caigué en mans dels sediciosos fou Isona, que va quedar, però, pràcticament en la línia de front.

El 6 d'abril del 1938 l'exèrcit franquista, procedent del Pont de Montanyana travessà el port de Montllobar i es va situar a la plana a l'entorn de Tremp. El dia 7 aquestes tropes entraven a la capital del Pallars Jussà, arribaren a la Pobla de Segur, ocupant la seva central elèctrica, i ocuparen la presa de Sant Antoni, per on van travessar la Noguera Pallaresa, establint el cap de pont a l'esquerra del riu.

Els dies següents els exèrcits insurrectes ocuparen la resta de la riba dreta de la Noguera Pallaresa, fins al Pas dels Terradets. El dia 9, des del cap de pont de la presa de Sant Antoni, avançaren a ocupar Vilamitjana, Suterranya, Figuerola d'Orcau, Aransís i Sant Serni. L'ofensiva continuà, i el 10 foren presos els pobles d'Orcau, Basturs, Sant Salvador de Toló, Sant Miquel de la Vall, Sant Martí de Barcedana i les muntanyes de Sant Corneli, la Serra de la Campaneta i el Mont de Conques.

Alhora, el Pallars Sobirà era pres en bloc, i l'avenç cap a la Vall d'Aran fou inevitable: el 20 d'abril l'ocupaven del tot, arribant als passos fronterers d'aquella vall. El general Sagardía va exercir en aquestes dues comarques una brutal acció repressiva, amb múltiples afusellaments i altres represàlies contra la població civil, pel sol fet de ser sospitosa de desafecció al Movimiento Nacional.

Els darrers dies d'abril quedava definitivament establert un front que havia de mantenir-se, amb les lògiques variacions dels combats constants que hi hagué, fins a les acaballes de l'any. El Front del Pallars tenia el seu límit meridional als Terradets, seguia pel Montsec fins a l'Hostal Roig i la Serra del Cucuc, continuava cap a la Serra de la Campaneta, travessava el riu de Conques a ponent de Conques, anava a buscar el Mont de Conques (aquesta va ser una de les zones que van canviar més vegades de mans, i la lluita hi va ser constant: vegeu Mare de Déu de les Esplugues), i reprenia cap a Orcau, la Muntanya de Sant Corneli, el Roc de Pessonada i Llania (al nord d'Hortoneda de la Conca on, deixant a llevant la Serra del Boumort començava una línia fins a la frontera francesa que deixava quasi tot el Pallars Sobirà en mans franquistes: Esplà, el Tossal de Sant Mauri, Bovet, Costa Negra, Pedres d'Auló, Biuse, el Baladredo, Serelles, Collada de la Bana, lo Calbo i Campirme. Només la Vall Ferrera en quedava fora.

El X Cos d'exèrcit republicà, amb lloc de comandància a la Seu d'Urgell, es desplegà per la zona de Sant Joan de l'Erm, defensant l'accés a l'Alt Urgell des del Pallars Sobirà. Per l'altre costat hi havia la 62 Divisió franquista. L'XI Cos d'exèrcit republigà, en canvi, es desplegà a la Conca Dellà. La seva comandància s'establí a Bóixols, i va quedar enfrontat a la 63a Divisió dels nacionals. Les tropes mores, com eren anomenades popularment, es distribuïren entre els dos Pallars, però sobretot en el Jussà.

En la major part d'aquesta zona la població civil va ser evacuada cap a pobles de la rereguarda, sobretot tenint en compte que el primer atac franquista va anar precedit d'un intens bombardeig, sobretot damunt d'Isona, que atemorí sobremanera la població de tota la Conca Dellà. L'exèrcit de la República, afeblit per la desfeta de l'Aragó i més feble militarment, resistí com pogué en un primer moment, i l'aturada de l'avenç dels insurrectes a finals d'abril li permeteren una certa reorganització.

Un cop duta a terme una primera reorganització, el mes de maig del 1938 visqué la primera contraofensiva dels republicans. L'objectiu era fer retrocedir cap a l'Aragó els franquistes i així permetre enllaçar amb la 43a Divisió republicana, que havia quedat aïllada a les valls pirinenques de l'Aragó, principalment a Bielsa. Pel Pallars Sobirà (Sort i per la Noguera (la Baronia de Sant Oïsme, l'atac es produí la nit del 21 al 22 de maig. El 23, des de Conques, encara en mans republicanes, s'atacà Sant Corneli. Es prengueren els pobles de Basturs i Sant Romà d'Abella, i hi hagué un duríssim combat a la Costa Gran, al vessant nord-est de Sant Corneli. En un primer moment, l'atac constituí un èxit total, però l'endemà el Cos d'Exèrcit del Marroc, vingut des de Lleida reforçà les posicions franquistes (ja el dia anterior havien arribat i havien ocupat la vall al lloc on s'ajunten els rius de Conques i el d'Abella: la 150a Divisió ocupà els vessants de Sant Corneli, i la 151a se n'anà al sud, cap als Obacs de Llimiana, i la Serra de la Campaneta.

Entre el 26 i el 28 de maig, dia i nit, es combaté intensament a l'entorn del Mont de Conques. Com que les tropes republicanes sortien sobretot d'Abella de la Conca, Sant Romà d'Abella i Isona, aquestes poblacions van esdevenir objectiu preferent de l'artilleria dels insurrectes, molt més forta que no pas la republicana, que es limitava a una bateria instal·lada a Benavent de la Conca, amb abast sobre la zona de Sant Salvador de Toló, però no gaire més enllà.

Segons un estudi fet anys més tard pel que en aquells moments era tinent de l'exèrcit franquista José María Gárate Córdoba, les baixes d'aquests combats sobrepassaren les 2.000 a l'exèrcit nacional i els 6.000 al republicà a la zona de Tremp, i els 1.500 i 5.000, respectivament, a la de Sort. Malgrat l'èxit inicial, els combats del mes de maig, els més intensos de tot el Front del Pallars, només permeteren ampliar el territori dels republicans en 17 km². En canvi, el nombre de baixes fou molt alt, i la destrucció subsegüent, impressionant. La vila d'Isona, Conques, Sant Romà d'Abella, etcètera, hagueren de ser objecte d'un pla d'acció en acabar la guerra per dur a terme la reconstrucció quasi total de les poblacions. Encara avui dia és possible d'observar seqüeles d'aquells fets.

Els mesos posteriors

L'Obac de Planers i el seu búnquer, a Abella de la Conca
Al Pallars Jussà no hi hagué ja més combats de tanta intensitat. Sí, en canvi, al Sobirà, on havien anat a socórrer l'exèrcit republicà les 133a i 134a Brigades Mixtes, que atacaren el Baladredo, Serelles i Llavorsí, amb nombroses baixes (per la seva condició d'atacants). En aquests atacs, tan violents com els del maig a la Conca Dellà quedà del tot arrasada la població de Tírvia, i el nombre de morts en acció de guerra a les muntanyes fou molt elevat.

A la Conca Dellà els protagonistes dels mesos posteriors foren els constants bombardeigs, sobretot damunt d'Isona i Sant Romà d'Abella, així com sobre les vies de comunicació. L'exèrcit franquista construí alguns búnquers defensius, davant d'un possible contraatac republicà, que mai no es produí.

El final del Front del Pallars
Els dies de Nadal del 1938 visqueren la caiguda del Pallars Jussà en mans franquistes. El Cos d'Exèrcit d'Urgell, sota les ordres del general Agustín Muñoz Grandes, atacà des de la Serra del Cucuc per Bonrepòs i la Serra de Comiols fins a arribar al Cap de la Serra, on hi ha el Coll de Comiols. Tallava així per la rereguarda les comunicacions dels republicans, que, tanmateix, encara resistiren quinze dies mantenint les posicions.

Finalment, la 63a Divisió, des de la Muntanya de Sant Corneli i el Roc de Pessonada baixà cap a la Conca Dellà. El 13è Batalló de Saragossa ocupava Isona el 23 de gener (altres pobles de l'entorn, com Covet ja havien estat ocupats les dues setmanes anteriors).”