Sant Corneli, trinxeres, Vilanoveta, Aramunt. Conca de Dalt, Pallars Jussà

Us ha passat mai que un cop feta una excursió intensa, llarga i amb un desnivell considerable, no us sentiu cansats ni us fa mal res?
Doncs aquest és el regust que em queda després de fer la ruta que exposo.
És llarga -uns 18 quilòmetres-, i cal salvar un desnivell acumulat de 1.100 metres Però és que no pot ser d'altra manera. S'ha de fer així. No hi ha alternatives, no hi ha variants per escurçar-la. Però ja que hi som posats, sí que es pot arrodonir; entre altres es pot pujar a Sant Pere de Vilanoveta, es pot anar fins Sant Martí de Vilanoveta, i també a la torre dels Moros.
La ruta comprèn un seguit de valors que sumats donen com a resultat un grau força alt de satisfacció.
Una cosa són els punts d'interès concrets, i una altra, menys tangibles i tanmateix ben presents, són els valors que ens envolten que, sense que ens n'adonem, fan el seu efecte.
Els punts d'interès es poden localitzar i identificar pel seu nom: les trinxeres i els búnquers, les ermites i les esglésies, les torres i els castells, els rius i els torrents, els cims, els pobles, els masos, els camins...Tots aquests tenen el seu WP.
I els valors que en aquesta ruta suren per tot el seu llarg:
-Paisatge superbs i amples panoràmiques des de tots els costats de la muntanya de Sant Corneli.
-El paisatge que conformen els búnquers, les trinxeres, les defenses, el rastre de campaments... que els nostres ancestres aixecaren per tota la muntanya per a defensar la llibertat del nostre país enfrontant l'embat feixista...
-L'extraordinari escenari geològic del que serem testimonis, sobretot a la segona part de la ruta (el geoparc Origens hi té aquí un tresor). Com el riu de Carreu s'ha obert pas, com han quedat al descobert multitud de nivells estratigràfics i paleontològics (La plataforma carbonatada de Sant Martí de Vilanoveta és visitada per científics d'arreu del món). Les característiques geològiques del recorregut conformen un paisatge extraordinàriament singular.
-El poble abandonat d'Aramunt (Aramunt Vell). Malgrat estigui com està (abandonat i en la corresponent degradació) conforma un espai de bellesa commovedora, que tanmateix infon neguit.
-Varietat d'hàbitats i estatges de vegetació. Trescarem per l'obaga i per la solana, per llaus i per bosc. La major part del recorregut transcorre per corriols.
Tot plegat comporta la satisfacció que deia. Cal plantejar-se-la amb tranquil·litat, amb l'ànim de gaudir cada passa. En aquest temps és una ruta de sol a sol. Podem veure'l sortir i podem veure'l posar-se.

Descripció de la ruta

Aparquem a la plaça de les Eres del poble nou d'Aramunt. D'allí baixem cap a l'àrea de la font de la O, que malgrat la secada d'enguany encara raja amb prou abundància. Després passem pel costat de la font Mentidera (aquesta no l'hem vista rajar, potser per això es diu mentidera), i ben aviat trobem el senyal on comença el corriol. Hi diu Sant Corneli 2 hores.
Es tracta d'un camí ben fressat que s'obre pas dins del bosc de la part occidental de la muntanya, fent nombroses i amples ziga-zagues. La pujada és sostinguda, però goso dir que còmoda. Hi ha algun curt tram que s'empina més.
Sortim de la massa boscosa i avancem pel rostoll. Aviat comencem a veure vestigis de les defenses. Moltes llaunes rovellades són un testimoni mut dels defensors, molts dels quals moriren en la causa. Trinxeres de clot, línies de trinxera...
Així arribem al punt culminant de Sant Corneli.
Hi trobem un senzill ermitori, el qual llueix el vèrtex geodèsic com a caramull. Davant l'ermita els feixistes molt aviat hi aixecaren una gran creu de formigó, la qual va ser posteriorment aterrada i trencada. És un lloc que costa de deixar, carregat de sentiment, del passat i del present.
Gaudim això sí de la panoràmica de 360º

Emprenem el descens per un rastre més dret que el de pujada.
Atansem una colladeta i el corriol se'n va cap el costat solell per salvar l'elevació, i tot seguit avancem pel fil del serrat de la costa gran planejant un tram llarg. En una altra colladeta trobem una bifurcació; aquí nosaltres optem per l'esquerra. Els dos itineraris es tornen a unir més endavant. El camí pel costat obac està una mica desdibuixat, però no presenta cap dificultat sempre que no ens separem més del compte de la línia de carena. Hi trobem nous vestigis defensius, sobretot línies atrinxerades, punts de reunió i algun malmès búnquer.
Arriba un moment en que hem de creuar la línia de carena cap el costat solell, i allí ja ens posem damunt la pista de les Collades, que anem seguint planant i en lleuger descens. Fem unes llaçades amples baixant amb més ganes per tornar a la suavitat.
A l'indret anomenat les Collades de Baix es pot dir que comença la majestuosa serra de Carreu. Podem albirar (ja fa estona que ho fem) el cim del Gallinova (punt culminant de la Serra de Carreu), i l'estètica collada del Trumfo. Aquí deixem la pista de les Collades per agafar un corriol que marxa a mà esquerra; és el camí de les Collades. Hi ha un senyal de circuit BTT entre dues fites de muntanya.
Baixem decidits en direcció N per la dreta de la Llau de les Collades. Creuem la torrentera que ve per l'esquerra. El corriol agafa la direcció NW, amb trams de bosc obagós.
Travessem el riu de Carreu i comença una remuntada que no mata. El camí ens acosta a uns prats on veiem cavalls peixant tranquil·lament. Passem molt a prop de la casa Boer (enrunada), i veiem la casa Toà a l'altre costat. L'indret on ens trobem, al coster de la nostra esquerra anomenat Els Casalots, existí l'antic terme de Vilanova de Pessonada o Mas de Vilanova -ara Vilanoveta- del qual les dues cases esmentades i la de Janotet en formaven part.
Anirem a parar a una pista. Entre la casa enrunada que hem sobrepassat i la pista, pujant pel bosc en direcció sud, dalt la cinglera ens trobaríem un edifici que ja hem vist des de dalt de la costa de Sant Corneli; es tracta de Sant Pere de Vilanoveta, l'església doncs dels "Casalots". Si hi ha algun corriol que hi mena naltros no l'hem vist, però més amunt o més avall ben segur que hi deu ser.
Un altre punt d'interès al que no vam anar i queda molt proper és l'esglesiola de Sant Martí de Vilanoveta, a la que es pot accedir des de la casa Boer en direcció a la casa Toà, i un tros més amunt amagada pel bosc.
Seguim per la pista, no hi fem ni 300 metres, i la deixem quan atansem l'oliverar, aleshores torcem fort cap a la dreta per a vorejar el tossal del castell de Vilanoveta.
Trobem una tanca que ens barra el pas, però per l'esquerra arrenca un corriol. En el tronc d'un roure hi ha fixat un rètol negre on hi diu Trinxeres. Anem cap allà.
A dalt ja trobem el primer búnquer, i un altre i un altre. L'extens roquer que tenim al davant és de suposar que deuria formar part del castell que aquí s'hauria alçat cap el segle X. Seguim i ens fiquem a l'interior de la llarga trinxera de formigó per la qual avancem. En cabat iniciem el descens tot fent dreceres entre les nombroses ziga-zagues.
Ens tornem a ficar a la pista que el tancat ens havia negat. Després voregem els camps i la reprenem. Va a franquejar la Llau Gran i la seguim un tros més fins que a la nostra esquerra veiem que surt un corriol, també amb senyal de BTT. És el camí de les trinxeres de les quals venim. Hi ha senyals fets de punts ataronjats. El corriol s'enfila, voreja un camp i segueix. També se'n diu camí de Travet. Des d'aquí ja podem albirar l'església de Santa Maria, i l'horitzó se'ns obre. Després baixa a travessar el barranc dels Rius, en un bell paratge. Passat aquest l'empedrat camí torna a pujar seguint sota d'un estrat trencat i anem a petar a una pista que voreja el puig de la torre dels Moros. Per la pista fem una anada i tornada cap a la dreta fins Santa Maria d'Aramunt. L'edifici és imponent. Descobrim que malauradament ja no es fa servir, i l'anclatge del cadenat de la bonica porta reixada -sota el porxo- està forçat, de manera que podem visitar-la. Sap greu l'estat de deixadesa que presenta. Malgrat tot l'interior és bell, i hi ha algunes floritures, senyal que hi ha gent que se l'estima.
Tornem i ens dirigim a Aramunt Vell. A la torre dels Moros no hi pugem, ja que la gana apressa i la ruta no ha acabat. Entrem pel portal de dalt i sortim a la façana principal del temple de Sant Fructuós d'Aramunt. També és imponent, però en aquest cas, de l'abandonament ja ha seguit l'enrunament. Val la pena tanmateix encantar-se en recórrer els seus topants, admirar els altius capitells mentre anem fins sota el presbiteri i alcem novament la testa per contemplar el seu sostre gòtic. Sortim.
Veient des de dalt l'estat del poble vell defugim de baixar pels seus carrers. Després hem sabut que, malgrat el runam i la vegetació, s'hi pot passar.
Reculem fins la plana que separa el puig de la torre i el castell, i emprenem la baixada per un entranyable, ben fet i bell camí empedrat. El bon camí ha servit per a marxar. Els habitants van decidir un rere l'altre aixecar noves cases al lloc que en diuen les eres, on ara hi ha el nucli principal d'Aramunt. Precisament a la plaça de les Eres -on tenim el cotxe- parlarem amb l'home de casa Castells, i ens dirà que quan ell va deixar el poble de dalt encara hi romangué un temps l'últim dels estadants.
En la baixada passem pel davant de l'altiva casa Jaumet. Poc després ens aturem a la font Vella, on també hi ha el safareig comú.
Finalment entrem a la vila nova pel carrer de la Vall, i pel carrer Major, tot passant pel costat del molí d'oli, arribem a la plaça de les Eres i acabem la ruta. Són dos quarts i mig de cinc, i el sol ja s'ha post a Aramunt.

A l'apartat dificultat tècnica hi poso fàcil, ja que tècnicament ho és. A tenir en compte la llargada i el desnivell acumulat, que no són qüestions tècniques.

Si voileu veure com era Aramunt fa 12 anys: http://www.lospueblosdeshabitados.net/2010/03/aramunt-vell-lleida.html?showComment=1426685750191&m=1#c4040934071571205675