Sant Feliu de Buixalleu: Santa Bàrbara i masos de la zona.

Anem fins a Sant Feliu de Buixalleu. Aparquen al davant de l'església que és d'origen romànic. L'església és esmentada des del 1019 en la dotació de la canònica de Girona amb el nom de "Sancti Felicis de Bursoleu".
Prenem una ampla pista direcció Santa Bàrbara.
Abans de mig km. ens desviem a la dreta per veure dos masos: Ca l'Albera i La Rectoria. El nom d'aquest últim és degut al fet que hi havia viscut el rector del municipi. Els dos semblen ben conservats.
Tornem enrere per recuperar la pista i 400 metres més endavant agafem un camí a la dreta que ens anirà pujant fins a les restes del Bertran, un mas totalment enrunat i menjat per la vegetació. Aconseguim fer unes fotografies del que queda i seguim pel camí que surt a l'esquerra del mas.
Anirem a parar a Cal Minyó, aquest ben conservat afortunadament. Poc després al costat esquerra del camí hi ha una mina d'aigua (sense aigua) a on hem aconseguit veure un bonic tritó. Llàstima que no l'hem pogut fotografiar amb gaire qualitat.
Poc després hem agafat un camí que pujava cap a Santa Bàrbara segons el mapa del ICGC, però sembla que s'han obert noves pistes per aquell sector i el camí ha desaparegut, o sigui que hem tornat enrere per recuperar la pista que vé de Cal Minyó i hem continuat fins a trobar, ara sí, la pista que ens ha conduït a Santa Bàrbara.
Santa Bàrbara és una ermita que està situada en un indret enlairat des d'on es divisa una magnífica panoràmica. El seu origen es pot remuntar al segle XVI però l'edifici actual degué ser bastit al XVIII. És una nau rectangular amb portal a la façana de migdia i un gran finestral, ara cec, a la façana de ponent. Al seu damunt hi ha una alta espadanya.
Hem baixat pel costat contrari al de pujada i hem arribat al Mas Fontseca. El camí passa just pel davant de la casa, hem demanat permís per passar a un noi que hem trobat allà i molt amablement ens ha deixat passar. Fontseca és un gran mas amb dos contraforts a la façana, que reforcen l'edifici.
Hem continuat direcció a uns altres dos masos abandonats: Rient (molt ensorrat i cobert de vegetació) i Cal Rajoler, amb les parets encara netes però ja sense sostres. Al seu interior encara hi ha les menjadores dels animals i un bonic forn.
Tornarem per un camí diferent al de l'anada fins trobar de nou la pista de Santa Bàrbara.
Abans d'arribar al cotxe però, encara ens ficarem en una embardissada per descobrir les restes d'un altre mas: Cap del Camp, aquest també caient a trossos malauradament.
Ruta entretinguda però amb el regust agredolç de veure tants masos perduts irremeiablement.