Sant Feliu de Codines - Camí de Solanes, La Baliarda, Gorg Negre, Sta Mª del Grau, Gorg de les Elies.

INICI:
Al aparcament del cementiri de Sant Feliu de Codines.
Agafar el camí de Solanes, si es vol fer el recorregut en sentit contrari al rellotge.

DIFICULTAT:
L'única dificultat radica al principi, del km 1 al 2. Una baixada bastant feta malbé per l'aigua i les motos. S'ha de baixar amb precaució, però sense cap dificultat tècnica. Precaució si el terra es mullat. Si la ruta es fa en sentit contrari, aquest tram seria de pujada.
La resta fàcil. Aconsello utilitzar GPS. Hi ha alguna desviació no senyalada.
L'última part es per pista, de pujada suau.
L'ENTORN:
A part del inici (la baixada), i del final (la pista), la resta es agradable, amb trams que ofereixen un bon caminar per paratges agradables.
Avui m'ha sortit al pas un bellíssim cabirol que no m'ha donat temps a fotografiar-lo, a pesar que no ha marxat excessivament espantat.
Destaco la zona de la Baliarda, que es un passeig entre plataners que ara al Octubre, tenen les fulles grogues, se les veu contínuament caient i a més, el terra està cobert de color.

PUNTS D'INTERÈS:

LA BALIARDA
Una barraca de resguard coberta de vegetació, en mig precisament del bosc de plataners. Es una imatge interessant i fotogènica.
Desconec si té alguna cosa a veure amb el Noi Baliarda. Un revolucionari Català del moviment obrer del 1850, republicà i guerriller. Protegit pels humils i perseguit per la justícia, que el va considerar un bandoler.

EL GORG NEGRE
Grog negre, com tants d'altres! Tots negres!!
Una sorpresa, realment.
Un petit gorg amb bastanta vegetació cobrin en part la superfície de l'aigua.
Lloc ombrívol, fresc i maco.
S'ha de travessar el riuet i continuar per l'altre banda (el camí per continuar no es veu fàcilment i el gps, aquí es torna un tant boig).

LES RUÏNES.
CAL POLVORER I ERMITA DE STA. MARIA DE GRAU.
Una al costat de l'altre. El lloc i les restes, tant de l'ermita com de la casa, podrien tenir més encant, si estigués una mica mes cuidat.
Desconec res de cap de les dues.
Els noms els he tret de la ruta del company de wikiloc mvancells45 i cesc3245. Als que dec, el haver conegut aquest recorregut.

EL GORG DE LES ELIES.
Un altre sorpresa.
Una amle gorg (avui caure aigua ni pensar-ho, fa mesos que no plou) en mig del camí.
Inesperada. I maco.

BALMA HABITADA:
I l'última sorpresa!!
Una petita balma que s'ha aprofitat, en part, per construir una caseta de fusta. Finestres amb porticons, xemeneia de la llar de foc i no podia faltar, antena parabòlica.
Sandra Ole, companya de wikiloc, crec que es refereix a ella com balma o casa de les abelles.
Salut.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Caminada feta sol.
A la natura, no em cal cap companyia. Gaudir del paisatge, dels arbres i del silenci, es una satisfacció que accepto de bon grau i que m’omple de pensaments i curiositats.
Quan ho faig a soles, no camino buscant les vistes impressionants de la alta muntanya, si no que busco un estat d’ànim satisfactori i de tranquil·litat. A més , es clar, de la satisfacció d’haver conegut nous racons o curiositats de del país i també la historia o histories, mites faules, etc. d’on estic. De vegades, al caminar sol, deixar-se portar per el sender, és descobrir misteris de la vida i de la natura. Caminar per un sender desconegut em fa sentir com els antics descobridors, i per mi, descobrir o simplement veure espais diferents, m’interessa.
Únicament el repetit argument de la possible perillositat d’anar sol, em mortifica. Tant, que haig de fer un esforç per iniciar la caminada. Després, un cop en marxa, l’entorn suavitza les preocupacions i les pors, i poc a poc, em vaig deixant portar per una sensació de llibertat i de ben estar, que supera i borra totes altres idees negatives.
Si vaig amb altres persones, gaudeixo de poder compartir el que la natura ens ofereix contínuament. Compartir m’importa i m’interessa. Compartir ho trobo essencial. No obstant, es complicat arribar a un punt comú de plena satisfacció, perquè entre mig poden sorgir molts inconvenients, punts de vista diferents, que fan complicat caminar amb la mateixa il·lusió i el mateix objectiu. A les hores, tot es trenca.
No obstant, continuo pensant que sempre es millor poder compartir, millor que anar sol. Anar sol es massa fàcil, anant acompanyat, pots estar estones sentint el mateix que es sent anant sol i altres estones per compartir. No cal xerrar contínuament, els silencis son molt interessants.