Sant Grau - des de Bescanó -

Font d'en Coromines

Es tracta d'una font picant i ferruginosa, situada a l'interior de les ruïnes del que va ser un antic balneari. La precipitació d'òxids de ferro deixa uns tons ocres i rogencs molt bonics.

Bescanó

Punt de sortida i arribada (aparcament)

Font de Can Verdeguer

Sant Grau

Sant Grau, és un cim estratègic voltat de pins i alzines sureres, que separa les valls del riu Ter i de la Riera de Llémena. A la muntanya de Sant Grau, hom pot trobar restes de l'antic castell de Tudela d'entre els segles X i XI, i de la capella de Sant Grau (ambdues edificacions situades en el cim estratègic del mont). Del castell, denominat castell de Tudela, (que després la guerra del 36-39, es va canviar el nom per Tudela de Ter) se'n tenen referències ja al segle XI. Foren Senyors del castell diversos Tudela, ja que, en documents de 1092 es nombra a Guillem de Todela i al 1178 a Petrum de Todela. Al 1136 Ramon Berenguer IV encarrega la seva tutela a Guillem Raimon, després pertangué als Montcada, i més tard, al 1314, a Ermessendis de Cartellà muller del baró de Cabrenys. Més tard, als Xetmar, als Pinós i a Baldiri Agullana al 1495, el darrer Senyor que se'n té documentació. Com a anècdota, es diu que el rei Pere el Gran es va allotjar al Castell al segle XIII. A l'actualitat només es pot veure les restes del castell amb una torre, però deuria haver estat un magnífic castell amb unes vistes impressionants. La capella és just al costat, i probablement mantenia un vincle amb el castell. Podria tractar-se d’una construcció romànica amb una sola nau i un absis semicircular (les poques restes dificulten el seu estudi i datació exacta) i amb una porta de mig punt amb un rosetó petitó de rajol a la façana principal. Sant Grau era venerat per tenir cura del bestiar boví, antigament un dels béns més preuats de la gent de pagès i se li feien ofrenes de terrissa a l'altar, en forma de bou. També les joves fadrines li resaven per aconseguir marit tot cantant: “ Sant Grau, Sant Grau, marit si us plau; Sigui ronyós, sigui poiós mentre marit fos". A Sant Grau va haver-hi ermità fins a la Guerra Civil. Tenia casa al mateix puig i vivia d'almoines, que, juntament amb feines per l'església del poble, es mantenia ell i la seva família. Segons Josep Calzada i Oliveres al seu llibre monogràfic de "Sant Gregori", l'ermità es deia Ponsatí de primer cognom, i la seva dona Mainova. Ella fou qui, quan va esclatar la guerra, guardà la imatge de Sant Grau a casa seva, juntament amb altres objectes litúrgics, i que en acabat la guerra, ho portà al Sr. Bisbe. Durant la Guerra Civil, l'ermita patí destruccions importants, (la campana es va salvar i avui està col·locada a l’església parroquial de Sant Gregori) quedà sense cap ermità, i es va ensorrar força. Afortunadament, la pressió ciutadana aconseguí que es consolidés les restes actuals, es protegís amb una coberta nova i es va condicionar l’entorn. Ara també es un magnific mirador sobre la vall i les muntanyes que l'envolten, molt freqüentat per ciclistes i excursionistes. I cada any pel 12 d'Octubre, Sant Gregori celebra l'Aplec de Sant Grau amb una missa a dalt el cim i un dinar de germanor.

Església de Sant Gregori