Sant Joan de Fàbregues - Els Bassis - Salt de Sallent - L'Agullola de Rupit - Sant Joan de Fàbregues

Aquesta ruta proposada és una de les més espectaculars que es poden fer als voltants de Rupit. El quilometratge final de la caminada són una quinzena de quilòmetres; però aquí en surten menys perquè la vaig refer des de casa atès que el GPS es va destarotar enmig d'aquest gran esvoranc natural que és la zona de la Donada.

Per fer aquesta ruta és aconsellable que porteu el GPS, moltes ganes de descobrir indrets i també aquesta explicació totalment fiable.

La caminada comença a Sant Joan de Fàbregues i ens dirigim al GR que va a Rupit (la carretera per on hem arribat amb cotxe). De seguida veiem un sender que puja a l'esquerra. (A la dreta hi ha un cobert, el Cobert del Roquer). Cal agafar-lo i sense deixar-lo mai s'arriba a una pedra amb dos esvorancs de formes humanes (les tombes antropomòrfiques) i un xic més amunt el Mirador dels Bassis. Des d'aquest mirador s'observa el Far, Sant Martí Sacalm, l'Agullola, les Guilleries i el Collsacabra. Un mirador extraordinari.

Des d'aquest mirador cal seguir el camí que ens queda darrere, força planer, i se segueix fins que es troba una bifurcació. Cal transitar el sender de l'esquerra, el de la Palomera. Es va seguint el camí sense pèrdua i es va a buscar la pista que va a la Palomera, a la dreta i paral·lela al sender pel qual veníem.

Quan s'acaba aquesta pista, n'arriba una de més gran que cal seguir cap a la dreta. És la carretera de Sau a Rupit. Cal anar per aquesta pista fins que una senyal a la dreta mena a una drecera que baixa decidida fins a Rupit.

S'arriba a Rupit i ara cal agafar el GR en direcció a Sant Joan de Fàbregues. De seguida, però, a l'esquerra, veiem el trencant de l'església de Santa Magdalena al turó de Santa Magdalena. Després de gaudir d'unes vistes excel·lents de la Rupit més màgica, i de la llunyana Agullola, s'agafa un corriol que surt al final del Turó i que baixa a la Riera de Rupit des d'on es puja fins al poble després de travessar el Pont medieval de can Badaire.

En arribar a Rupit, si no es vol anar a visitar, cal anar en molt de compte. La primera casa que es troba a la dreta, al final dels horts, és la que s'ha d'agafar, es passa per sota/dins la casa en un túnel preparat (de fet ja hi ha un rètol de fusta que indica Salt de Sallent) i se segueix sense pèrdua fins al Salt, amb la riera sempre a la dreta. Abans, però, es troben els Saltants del Rodor i de Sabaters i la font de la Pomareda.

Quan s'arriba al Salt de Sallent, cal no travessar-lo. S'ha de continuar arran de penya-segat fins al Mirador. En aquest punt es gaudeix de tota la llargària d'aquest saltant d'aigua espectacular. També cal girar-se en el Mirador i veure l'Agullola, el Far i els Bassis. Les vistes són inexplicables i si es fa en una setmana de pluges encara són més especials perquè aquest saltant i els altres saltants baixen més cabalosos.

Des del mirador s'agafa la pista com si es volgués anar al Far i de seguida, cal travessar el primer camp verd que hi ha a la dreta per un caminet fressat. Quan s'acaba el caminet comença el descens pel grau de la Donada. Després d'un descens inicial molt pronunciat, arriba una zona un xic més planera. És en aquest punt que cal anar en compte perquè hi ha una fita que indica que s'ha de deixar el descens pel caminet principal i seguir-lo per la dreta, per un de molt més secundari. A partir d'aquí cal anar baixant pel camí emboscat que raneja la cinglera vertical fins que s'arriba, sense pèrdua a sota del Salt de Sallent. Aquí sembla que s'hagi acabat el món i que el paradís existeixi. Mirat i ben mirat, gaudit i ben gaudit el Salt, ara cal seguir baixant i reculant, sempre amb la riera de Rupit paral·lela a sota, a la dreta.

Aquest tram és intuïtiu; aquí cal deixar de banda el GPS i busca sempre el caminoi més fàcil per avançar. La clau, però, és tenir sempre la riera a la dreta, cosa fàcil de saber pel soroll relaxant de l'aigua que va acompanyant els caminants. I així cal continuar fins que es troba una pista que cal seguir, direcció a la Donada, és a dir l'Agullola ha de quedar a l'esquena, darrere. Es deixa la pista en una drecera marcada per un tros de roba penjat a un arbre. S'agafa aquesta drecera i sense cap mena d'esforç ni físic ni temporal s'arriba a la Carretera de la Donada. D'ençà que es troba la pista fins aquí, la fiabilitat del GPS és del 100%.

Quan s'arriba a la carretera cal anar cap a la dreta, de cares a l'Agullola, i de sobte, apareix, verdosa i immaculada, la riera de Rupit. Es busca el lloc més fàcil per travessar-la i se segueix pista amunt fins que poc abans d'un torrent surt una drecera perduda. De la riera de Rupit al començament d'aquesta drecera perduda cal seguir el GPS perquè és segur. Tanmateix, a partir d'ara, només cal pujar bosc a través, en línia recta, esquivant les zones més embardissades fins que es torna a trobar la pista. En aquest tram és important la intuïció per evitar els passos difícils; però com que sempre s'ha d'anar amunt no hi ha pèrdua. Aquesta drecera la vam fer per estalviar un bon tram de pista.

Quan se surt a la pista, ja es pot tornar a usar el GPS, cal anar a la dreta i al primer revolt semicircular d'esquerres, agafar la drecera que hi ha. De seguida es troba la possibilitat d'anar a la dreta o a l'esquerra. Cal agafar la pista que puja a l'esquerra i que després d'un parell de ziga-zagues gira convençuda a la dreta i va planejant paral·lela entre la cinglera de l'Agullola, ja molt propera, i la riera de Rupit, ja molt llunyana. És la zona de la Baga de les Baumes. Aquest és un tram embardissat; però de bon passar. L'únic que fan les bardisses i els arbres caiguts és alentir el pas; però no el dificulten.

El camí va planant i quan es dedueix que s'ha acabat la cinglera, més o menys, a tocar d'un torrent cal buscar una entrada al bosc per enfilar-se marge amunt, fins a trobar el sender. El secret rau a buscar un camí que s'apropi al torrent, sempre decantant a la dreta. De seguida es troba i és bastant bo; seria boníssim si no fos per la quantitat de plàstics i deixalles humanes que s'hi troben. Una llàstima per a un lloc tan bonic.

És un ascens ombrívol per una drecera preciosa. És el grau de les Escaletes del Roquer (de fet, hi ha un tram de pujada on s'hi troben escalons, pocs, però se n'hi troben).

Quan s'acaba l'ascens, la ruta es troba al Pla del Roquer, un altre mirador per gaudir de la màgia del Salt de Sallent.

Des del Pla del Roquer, la ruta es reafirma pujant pels camps que romanen a l'esquerra de la pista. Cal fer-los per les vores, si estan conreats, fins que es troba un camí poc fressat que s'enfila cap a l'Agullola. En aquesta zona, el GPS torna a ser d'utilitat tot i que només cal saber que la caminada puja per l'esquerra, prop del precipici. I atès que la natura no és gens alta, és fàcil de seguir. Després de gaudir d'unes vistes vastes i genials s'arriba al Pla de Fàbregues on el camí s'enfila més convençut. Un metres enllà del Pla de Fàbregues i quan es comença a entrar al bosc, hi ha una bifurcació. Cal agafar la drecera que puja a l'esquerra i sense pèrdua s'arriba a l'Agullola des d'on es pot veure l'Agullola Grossa (només apta per a escaladors experts), el pantà de Susqueda i les frondoses Guilleries.

De l'Agullola es marxa per la dreta, al contrari d'on s'hi arriba, fins que es torna a trobar la bifurcació anterior (si se segueix aquest consell surt una volta circular per la zona). Una vegada es torna a ser al Pla de Fàbregues, cal tombar cap a l'esquerra i passar a prop d'una mena de pou que es divisa al bell mig d'un camp no treballat. Es va deixant el pou a l'esquerra sempre (sembla que la ruta reculi) fins que es troben un parell de fites. Cal creure-les i tirar endavant cap al precipici. De sobte, un mal moment: una entrada difícil, sembla impossible que s'hi pugui baixar. Com es pugui s'hi baixa i després d'agafar-se a uns boixos que hi ha s'entra al bosc i es va descendint sempre tirant a la dreta i esquivant la natura. És de molt bon baixar. És el grau de Saltabocs.

Al final d'aquest grau hi ha una pista, el Camí de Paderneres. És la pista que ve de la Donada i que ja fa estona que s'havia deixat. Ara cal seguir-la cap a la dreta i sempre de pujada fins que a sota Sant Joan de Fàbregues s'hi troba un tallafocs. La ruta s'enfila per aquest tallafocs i quan és a punt d'arribar a dalt, després de travessar la carretera asfaltada que ve de Sau, tomba a l'esquerra i voreja una pedra. Quan s'acaba aquesta pedra, el camí s'enfila molt dret fins a dalt i ja s'arriba al camp que ens retorna la vista a Sant Joan de Fàbregues i als cotxes.

Aquesta és una ruta fascinant, carregada de vistes, de graus, de moments bons i de moments excel·lents. Nosaltres l'hem valorada difícil perquè és molt trencacames -cal estar avesat a caminar- i perquè és molt intuïtiva atès que hi ha zones que els GPS es desconcerten.

Els Senyderistes ilusos i el nostre guia profètic DACAMA esperem que no us faci por de fer-la i que la gaudiu tant com la vam gaudir nosaltres.

AMUNT QUE FA BAIXADA!!!