Sant Joan de les Abadesses, via verda de la Ruta del ferro, Ogassa. (El Ripollès)

De Sant Joan de les Abadesses surt la ruta del ferro. Via verda de l'antiga via de vagonetes que baixaven el carbó de les mines situades a les proximitats d'Ogassa.
El sistema utilitzat per el transport del carbó es realment una genial creació d'enginyeria, quasi de fantasia. A una foto, d'un panell informatiu, s'explica el sistema.

El recorregut es per pista, en gran part, inclòs asfaltada o formigonada.
Ascensió d'uns 200 m fins a Ogassa que en alguns moments te una pendent del 12%.
Personalment he trobat una part del recorregut de 4 Km. una mica avorrit, doncs les pistes ofereixen molt poques possibilitats de sentir-te envoltat per el bosc, de descobriment de llocs inhòspits, de sentir la soledat, de posar en suspens la nostra forma habitual de vida. Descobrir coses noves es simplement un bon motiu per viure, viure la natura amb tota la intensitat possible i aprendre d'ella, no fos que ens ho perdéssim.
De la civilització, de la comoditat, en tenim ja una bona dosis acumulada i viscuda. Però es clar, la majoria prefereixen la comoditat, sempre.
No obstant aquest primer tram de la via verda, a pesar del paviment i de tenir la carretera sempre a la vista, passa per boscos de faigs que a la tardor donen color al camí.
La segona part del trajecte es mes interessant, doncs podem intuir les restes del sistema per a el transport del carbó, també restes d'edificacions molt ben construïdes, que resisteixen, al menys en part, encara avui dia, i algun edifici o fabrica molt ben rehabilitat.

Les mines de carbó van estar en explotació des de finals del s. XVIII fins al 1967 que es va tancar l'ultima mina.
El transport va ser un tema vital. Des de la mina fins Sant Joan de les Abadesses, fins a Ripoll i de Ripoll a Barcelona. Creant una xarxa ferroviària que va connectar el Ripollès amb el mar.

Ogassa: Poble antigament miner, que conserva encara l'aire de l'època de l'explotació i el seus habitants i treballadors. Una mica mes amunt encara, una extensió del poble que es Prat de Pinter, amb l’església parroquial de Sta. Bàrbara, feta pels miners en honor a la seva patrona. En aquest indret hi havia l’Ajuntament antic, les dues escoles, per a nens i per a nenes.
Els habitacles, de Prat de Pinter, formats per nuclis, segurament de 4 famílies per bloc separats amb gran espai entre ells, conformen una vil.la amb imatge d'un poble ben ordenat.
D'Ogassa surten nombrosos camins pistes i inclòs carretera - precària però certament pavimentada - amb destí a Sant Martí d'Ogassa, al Refugi de Sant Jordi, al coll de Jou, al turo de Taga (punt mes alt de la zona - 2060m.), i finalment a Ribes de Fresser per una banda i a Sant Martí Surroca i a Camprodon per l'altre.
Son destacables les ermites de Sant Martí D'Ogassa i Sant Martí Surroca. D'origen romànic i molt ben conservades amb alguna modificació (mes modificada la de Sant Martí Surroca) però molt autentiques.
D'Ogassa al coll de Jou hem pujat amb cotxe.

Personalment he trobat que m'hagues agradat tenir mes temps per visitar millor Ogassa, i Prat de Pinter, axis com visitar el museu existent a Ogassa i comprendre una mica millor el funcionament de les mines i el sistema i l'organització de la vida del conjunt dels miners.
Avui dia únicament queda en funcionament de tot allò, una cantera amb una central de classificació de graves. Segurament on hi havia l'antiga fabrica de ciment.