Sant Joan - Santa Caterina - Sant Jeroni - Sant Antoni a Montserrat

𝗣𝗲𝗹𝘀 𝗱𝗲𝗱𝗮𝗹𝘁𝘀 𝗱𝗲 𝗠𝗼𝗻𝘁𝘀𝗲𝗿𝗿𝗮𝘁.

Ruta de Mirador de Sant Joan a Monestir de Montserrat passant per:
- Ermita de Sant Jaume (0.4 km)
- Ermita de Sant Joan (0.6 km)
- Ermita de Santa Caterina (0.8 km)

Ens vam quedar amb ganes de Montserrat i vam decidir tornar-hi, altre cop la insofrible recula de camions fins a Barcelona mentre el corredor de la Mediterrània va creixent per Madrid, ho deixarem aixì que no em vull enfadar.
Com la setmana passada em vaig quedar meravellat amb l’aeri aquesta el vam utilitzar per pujar al monestir, sort què ens van fer preu de jubilat, cas contrari hauríem d’haver empenyorat la motxilla, tot crema en aquesta muntanya màgica.
L’objectiu del dia era pujar al sostre de la serralada i descobrir com més ermites i cims millor.
Just arribar-hi apareix un paisatge encisador, els angelets van ser força creatius amb la serra d’or tallant per aquí i per allà.
Pel camí de Sant Joan, vam passar per l’ermita de Sant Jaume, en ruïnes com la majoria, desprès Sant Joan i ens vam enredar per anar a Santa Caterina, complicat d’arribar-hi però és veu que ens agrada enredar-nos, seguidament va venir la de Sant Onofre, com era arrecerada i assolellada vam aprofitar el pedrís per esmorzar-hi, semblava un bon lloc, amb aigua i unes bones vistes per portar-hi una vida de contemplació.
Desprès Santa Magdalena, també en ruïnes i bones vistes de la serralada. Escales avall, camins enllà, vam continuar la nostra caminada, el monestir ens quedava sota, davant van aparèixer Sant Jeroni i el Cavall Bernat per primera vegada, allí ens dirigíem, però encara havíem de passar pel mirador de la serra de les Paparres, per sort no en vam agafar cap, el coll de les Pinasses, el monument d’en Verdaguer, un bon tram d’escales i ja vam ser a Sant Jeroni, el cim més alt de la serralada, fa molts anys hi arribava un funicular ara s’ha de fer a peu, tot hi amb això hi havia força gent, deu ser un atractiu turístic fort ja que bo i tothom era estranger.
Baixant vam passar per la capella de Sant Jeroni i caminar un bon tros fins a desviar-nos cap a l’ermita de Sant Antoni. Aquesta ermita té la peculiaritat de ser un gran mirador sobre el Cavall Bernat, la muntanya més coneguda i rellevant de Montserrat, mítica per els escaladors i també per les llegendes.
Aixì com la serralada la van fer els angelets a cops de xerrac, aquest enorme fal·lus erecte que és el carall trempat va ser el resultat de la intervenció de la Mare de Déu.
Segons sembla un llenyater que no és guanyava la vida va fer un pacte amb el diable, aquest li va donar un cavall que baixava la llenya al pla en menys temps que lo que dura la claror d’un llampec, la condició era que al cap de deu anys el llenyater li havia de tornar un cavall amb les mateixes qualitats. Com sigui que el tocar calers li va fer oblidar la condició el diable va vindré a passar-li factura. Llavors la muller del llenyataire va pregar a la Mare de Déu, una llum va aparèixer i el diable va escapar-se escuat, en aquest lloc va sortir un dit de pedra senyalant el cel, desprès la gent que tot ho enreda va confondre el dit amb el susdit Cavall Bernat.
Ara quedava una bona caminada pel Pla dels Ocells, el Coll de Trencabarrals i cap al Monestir, una cervesa, l’Aeri i cap a casa.