Sant-Julià-del-Mont-des de Begudà per coll Joell i baixada pel coll de Sesrovires

Caminants: Toni Bach i Miquel Colomer

Fina el maig i entra el juny, els dos millors mesos de l’any pel que fa a claror i temperatures. Dies llargs i assuaujats. Records del ritme frenètic de final de curs als instituts. Exàmens, avaluacions, selectivitat, notes, reciclatges, noves organitzacions... Vacances. Els que hem treballat al món de l’ensenyament comptem els anys per cursos. Un cop jubilats, també. No hi podem pas fer més, són molts anys d’organitzar la vida d’aquesta manera.

Avui, amb el cotxe, anem molt a prop d’Olot, a Begudà, que a la tarda hi ha la Festa de Final de Curs de l’ACUGA, amb un magnífic i didàctic concert de música clàssica, que no ens podem pas perdre.
Mig quart de cotxe i comencem a caminar prop de la casa de colònies de la Pinadella. Només som en Toni i jo: de la colla, un encara treballa, l’altre és al Vietnam, dos, a Grècia, el més jove, convalescent d’una intervenció quirúrgica, i el que fa vuit, a provar una bicicleta acabada d’estrenar. Això és el campi qui pugui!

Pugem per la banda de llevant de Sant Julià, per la pista que mena a can Serra del Bosc, que deixem per seguir el camí d’Itinerànnia fins al mateix cim. Força abans de les nou ja hi som. Ens truca un amic comú i es pensa que li estem prenent el pèl, quan li comentem que ens trobem asseguts davant de les ruïnes del vell monestir benedictí... però és que, tant en Toni com jo, tenim molt clar que qui matina fa farina.

Fem un mossec i tirem avall, ara per la banda de ponent, cap al coll de la Boixeda. Passem per sota de Sant Nin i Sant Non i agafem direcció a Gramonés, tot seguint sempre els senyals grocs d’Itinerànnia, que menen on no volem anar, de manera que, guiats pel savi i fidel GPS d’en Toni, en un collet deixem el camí gros per agafar un corriol savi, que baixa de dret al pla i que, si no s’estassa, en poc temps serà intransitable. Un de més!

Deixar el camí ample i posar-se a tronar és tot u. Cada vegada amb més força i freqüència. Sabem que és clau arribar a baix abans que plogui. No ens torbem pas, però el guiatge del GPS ens és del tot imprescindible. Sens dubte estem sobre un corriol de mal seguir.
Tanmateix, en poca estona trepitgem platxeriosament l’ampla pista de la granja de porcs de can Bernat, a tocar de la Rovirola. Encara arribarem al cotxe eixuts, comentem. Només ens queda un quart de camí.

Quan a les dotze entrem a casa, no ha caigut ni una gota i és que , de moment, a Olot la pluja no sap ploure. Que no ens ho faci recuperar a la tardor amb escreix!

El tema estrella de la jornada ha estat les eleccions municipals i autonòmiques. Amb en Toni aviat som entesos. Ho veiem de manera semblant. A Olot pot passar força tot. Un resultat de 8, 4, 4, 3, 1 , 1, 0, 0 permet tota mena de combinacions matemàtiques. El poder és molt llaminer i les ideologies poden passar fàcilment a segon terme. En pocs dies sabrem si l’alcalde continua essent de Junts, o passa a ser de la CUP o PSC, de manera que, amb ERC, facin un tripartit i es triïn un alcalde entre els seus caps de llista. El que sabria més greu, però, és que la composició municipal d’Olot es decidís des de fora, a causa de negociacions més complexes, on es barregés la situació d’altres ajuntaments com el de Girona, Barcelona... (jo et dono aquest a canvi d’aquell... Mala música!). Tanmateix, algú es qüestiona per què a Olot, amb 8 llistes, qui ha guanyat ha estat l’abstenció amb un 52,60 %?
Pel que fa a les autonòmiques a Espanya tornen a bufar vents calents de la dreta extrema i de l’extrema dreta. Cap gràcia! De fet, a Catalunya, els vents que venen del sud i de ponent, de dreta o d’esquerra, mai no porten gaire res de bo. Només maldecaps i frustració!