SANT JULIÀ DEL MONT (per Proan)

Components de la sortida: Miquel Colomer, Toni Bach, Lluís Busquet i Josep Rius

Aquesta setmana continuem amb la ruta literària de la novel•la de Francesc Serés La casa de foc . No hem estat mai a Proan, indret recorrent a la novel•la, i avui anem a descobrir-lo.

Deixem un cotxe a Santa Pau ( a la Boixeda) i amb l'altre baixem al Sallent, on comencem la caminada. Devem tenir intrigats els pocs habitants del veïnat, perquè en un mes hi hem anat tres vegades, cosa no gens habitual. Quan per alguna raó volem conèixer a fons una part del territori, hi anem una vegada i altra, encara que el lloc no s'ho valgui gaire.

Agafem la pista de Rocacorba fins a can Manté, on enfilem una drecera recta com un canó d'escopeta i rosta que fa por. Quedem desperts de cop! No hi ha ni un minúscul senyal ni una trista fita enlloc. Sembla més un corriol de caçadors per fer rossolar els senglars abatuts que no pas un camí d'excursionistes. Amb tot, dalt el caire el camí s'aplana, es civilitza i adesiara hi ha alguna fita. Finalment desemboquem a la pista que puja del Sallent i que en poca estona ens deixa davant les ruïnes de la casa de Proan.
Quan arribem en aquestes masies perdudes enmig del no-res, sempre penso en la duresa de la vida dels seus habitants, sobretot pel que fa a la mainada, que havia de fer hores de camí per anar i tornar de l'escola amb tota mena de temps meteorològic. I igual els grans per anar a comprar, i al metge, i a missa, i a l’hostal... Per això ja fa anys que no hi roman ningú. Havien de ser tots, petits i grans, durs i ferrenys com les penyes!

Un camí gros ens mena pel caire fins a Coll Satrapa, coll al qual hem pujat moltes vegades des de Santa Pau. Estem ja en terreny conegut, trepitjat, amb els típics senyals grocs d'Itinerànnia.

Ens falta una última estricada per arribar a Sant Julià, on aprofitem per fer un mossec. En tot el matí ens ha acompanyat un cel lletós, emboirat, prenyat de pols del desert que difumina i iguala tot el paisatge. No veiem ni la Serra de Finestres!

Sant Julià fou un minúscul monestir benedictí documentat ja al segle IX. D'aquí el nom que rep de "camí dels monjos" el trajecte que va des de Coll Satrapa a Sant Abdó i Sant Senén.

Quants Coll Satrapa coneixeu? D'on deu venir el nom?
Jo només conec aquest i ja hem dit que estem en terra de monjos de l'Orde del Cister, orde basada en l'observança rigorosa de la Regla de sant Benet, que a inicis del segle XVII s'havia relaxat molt, de manera que s'originà una reforma anomenada de la Trapa, la qual pretenia tornar als sòlids fonaments de la Regla.
Eren trapencs els monjos de Sant Julià? Jo no ho sé pas, però és versemblant que ho fossin, si ens fixem en el significat del topònim.

Mentre esmorzem arriba corrent una dona tota sola. Ja l'hem trobada altres vegades. Un de la Colla, que considera que ens aixequem i sortim massa aviat de casa, aprofita sempre l'avinentesa per fer sortir el tema, tot i que en sol quedar escaldat. Avui, altra vegada. La senyora s'ha aixecat a dos quarts de sis, després ha anat a fer noranta-quatre piscines - més que jo en tota la meva vida- i ha vingut corrent des d'Olot, amb la sola companyia del telèfon, i hi vol tornar a ser abans de la una, que té hora a la perruqueria. Au!, si teníem algun fum, ja ens ha caigut per sota terra.

Ja només ens queda el ràpid retorn a Santa Pau pel Coll de la Boixeda, tot parlant de política, de vacunes, de projectes, d'il•lusions... i d’en Joan, que avui se n’ha perdut una de bona.