Sant Martí del Montnegre, pantà de la Brinxa i de Crous, Sta Maria, turó Gros i d'en Vives

NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona del Vallès podeu escriure al cercador de rutes (Cerca rutes ó explora): "vallèsjsp" i us apareixeran totes.

Bonica i poc o gens freqüentada excursió circular al voltant de Sant Martí del Montnegre.
Esmento "poc freqüentada" perquè des de Sant Martí, o es baixa fins els pantans de la Brinxa i de Crous, o el puja als turons Gros i d'en Vives (aquest darrer és el sostre comarcal del Maresme); però no he sabut trobar una ressenya que unís en una sola excursió aquests dos punts extrems del parc del Montnegre i el Corredor i ho he hagut de fer com bonament he pogut, perquè per anar directament des del mas de Crous a l'ermita de Santa Maria del Montnegre no hi ha cap referència.
Hi ha infinitat de pistes paral·leles, però sense connexió entre elles, i sort del mapa via satèl·lit que amb la vista aèria m'ha permès poder-les anar unint.
També son força desconeguts els pantans de la Brinxa ( o del Gorg Negre) i de Crous; el primer és més gran que el segon. Tots dos son petits embassaments de rec; el primer situat a la llarga riera de Fuirosos afluent de la Tordera a la Batllòria; aigües avall d'aquesta riera també hi ha dos petits pantans més; tots dos al costat de Can Torres; mentre que el de Crous està a la riera del Sot de Fresser que és tributària de la de Fuirosos.
El fort temporal de la tempesta "Glòria" del gener del 2020 ha fet estralls a tots dos; ja que els ha omplert fins dalt, però els ha deixat la superfície totalment coberta de troncs i fulles i pràcticament no es veu l'aigua.
També crec que els ha disminuït la superfície, ja que he posat dos punts d'interès, un al començament a prop de la presa, i el segon a la cua, però mirant el mapa, aquest punt d'interès no està a la cua, ja que encara queda ben bé un terç d'embassament darrere seu; aquest tros que hauria de ser aigua, és una llarga llengua de sorra, inclús el punt d'interès ha quedat lleugerament a sobre l'aigua.
Aquesta és la part més desconeguda; l'altre, el turó Gros, on hi ha una torre de guaita contra incendis és un indret força concorregut, així com l'ermita de Santa Maria del Montnegre (restaura l'any 2009); finalment el turó d'en Vives, que és un gran replà, està totalment voltat de vegetació i no es veu res; però entre els arbres es veu el cel al voltant dels 360 graus, insinuant d'aquesta manera l'extensa vista de mar i muntanya de la que podríem gaudir.
L'excursió no presenta cap dificultat tècnica, però l'he catalogada com a moderada, en primer lloc per les curtes vegades que haurem de fer "senglar" i també, perquè durant el descens de Sant Martí al pantà de la Brinxa, tot i seguir el GR-83 de Montserrat al Canigó, és un camí que baixa fort, i el sauló està molt erosionat, i cal procurar no relliscar.
Però de totes maneres és una excursió que ens deixarà una grata sensació de satisfacció i que a la vegada ens permetrà conèixer una mica més aquesta zona del Montnegre.
Caminarem tota l'estona per dins de bosc de faigs i alzines sureres, on alternarem sectors costeruts amb d'altres de planers, i on també combinarem pistes, camins i corriols.

L'itinerari comença a l'ermita de Sant Martí del Montnegre a la que arribarem des de Sant Celoni per una pista que pràcticament és una carretera, però sense asfaltar, o des de Pineda de Mar o Tordera i Hortsavinyà per una pista forestal ampla i en força bon estat
L'ermita de Sant Martí del Montnegre, actualment molt ben conservada per la comunitat dels frares caputxins, que en tenen cura així com també de la casa d'espiritualitat que hi ha al costat.
Just abans d'arribar al trencall de l'ermita hi ha una zona habilitada per a aparcar, així com davant mateix de l'ermita.
Passarem pel costat del restaurant Montnegre, on farem parada i fonda o per esmerçar o per dinar o ambdues coses si fem l'excursió en cap de setmana, i immediatament arribem a l'ermita de Sant Martí (on hi ha el segon aparcament), gaudirem una estona d'aquest racó de pau i recolliment i seguirem la pista (GR-83) que va davallant lleugerament; el primer trencall seguirem la pista de la dreta i passarem pel costat d'uns camps lleurats.
Poc després abandonarem la pista per a seguir un camí que surt a la dreta; els primers metres fan dubtar, però després es converteix en un bonic i ben fresat camí que comença a baixar fort, procurant no relliscar amb el sauló.
Més avall arribem a una pista que seguirem uns metres a la dreta.
En un proper i pronunciat revolt a la dreta, el camí (GR-83) segueix recta avall, i jo vaig fer una absurda volta seguint la pista (si us fixeu en el traçat queda ben clar que el que tenia que fer era seguir el camí i no la pista).
Amb la lliçó ben apresa, retrobo el camí, i ara em deixo estar de pistes, i em dedico a seguir el camí, on de tant en tant hi ha senyalitzacions de l'esmentat GR.
Tot i la forta baixada (a estones) és un camí molt bonic per dins del bosc.
El descens s'acaba en arribar a una ampla pista i amb el gran mas de Can Riera de Fuirosos al davant mateix, però dissimulat per la vegetació.
Hem arribat al punt més baix de l'excursió.
Aquí abandonem el GR-83 que segueix la pista per l'esquerra, mentre que nosaltres la seguirem per la dreta, aquesta pista voreja els extensos camps i prades que hi ha al davant del mas, en un paratge molt bonic.
Arribem a una cruïlla, on farem una anada i tornada al pantà de la Brinxa.
Per anar-hi seguirem la pista de l'esquerra; una mica més endavant travessa a gual la riera de Fuirosos, que normalment porta aigua.
Remuntem uns metres més per la pista i arribem al pantà de la Brinxa. Sobta i sorprèn trobar aquesta quantitat d'aigua en aquest recondit i remot racó del Parc del Montnegre; és un paratge molt bonic, i la millor perspectiva la tindrem des de l'altre punta del pantà.
Tal com ja he comentat al començament, vaig tenir la mala sort que tot el pantà estava ple de branques i fulles de les fortes tempestes del Gener del 2020, però tot i així l'indret mereix una visita.
Una vegada contemplat i fotografiat l'indret, tornem sobre les nostres passes fins l'anterior cruïlla d'anada i tornada, i ara seguim la pista que s'enfila tot seguint la riera del Sot del Fresser.
Aviat apareix a la nostra esquerra el pantà de Crous, més petit i menys vistós que l'anterior, baixem fins a la resclosa per a poder-lo veure i fotografiar-lo millor.
Una vegada vist, seguim remuntant la riera, tot seguint la pista.
Més amunt arribem a una nova cruïlla.
D'aquesta cruïlla vull fer un comentari, ja que pot esdevenir un indret clau.
Nosaltres seguirem per l'esquerra per a començar l'aventura d'intentar arribar a l'ermita de Santa Maria de Montnegre directament; vosaltres teniu l'avantatge del meu traçat; però jo no tenia absolutament rés, tret del mapa via satèl·lit.
Però per si això no sortia be, tenia un pla "B" que arrencava precisament en aquesta cruïlla, ja que seguint la pista que segueix recta vas a sortir a prop del mas de Can Preses i a la pista-carretera.
Una vegada fet aquest comentari, seguim per l'esquerra i travessem la riera i en pocs minuts arribem al mas de Crous, que em pensava que estava abandonat i en ruïnes; però que vaig trobar gratament, en perfecte estat i habitat, imagino que estacionalment.
A partir d'aquest bonic indret vaig entrar a la "dimensió desconeguda".
Segons el mapa no havia de seguir la pista, perquè del darrera la casa sortia un camí que anava pujant.
Efectivament del darrera la casa surt un curt camí que porta a uns dipòsits d'aigua de la casa, a partir d'aquí el camí es difumina, però el pot anar pujant amb relativa comoditat per dins del bosc fins a sortir a una pista.
Primera prova superada; ara anem per la segona; segueixo la pista per la dreta i aviat començo a sospitar que no vaig bé, perquè he vist que no haig de travessar el torrent i la pista i porta directament, travessa el torrent i torna endarrere per l'altre costat; així que decideixo tornar sobre les meves passes uns metres i enfilar-me per dret, per a seguir pujant directament pel que sembla el llom d'una carena perquè poc més amunt hi ha d'haver una nova pista paral·lela.
Tipus "senglar", però sense gaires complicacions, efectivament arribo a una nova pista.
Segona prova superada. Anem per la tercera. "Però atenció en el punt d'interès"

Aquí vull fer un incís, ja que vaig seguir per la dreta, i és la descripció que transcric; però a "posteriori" repassant el mapa he vist que si hagés seguit la pista per l'esquerra, hauria enllaçat igualment amb l'itinerari, i m'hauria estalviat la tercera pujada "de senglar" que ve a continuació. En el punt d'interès així ho he esmentat, ja que aquesta pista i la de sobre s'acaben ajuntant més endavant.

Torno a la descripció del que vaig fer: Novament segueixo aquesta pista per la dreta, que impertèrrita porta a travessar el torrent, igual que l'anterior.
Aquesta vegada no arribo fins el torrent, i abans d'arribar-hi faig com en el cas anterior, enfilar-me per l'indret del marge que sembla més adient, i apa! a fer de senglar una estona més.
Aquesta vegada "fer l'animal" és una mica més curt i novament surto a una nova pista, també paral·lela a l'anterior.
Tercera proba superada. Cada vegada estic més amunt i la carretera-pista de Sant Celoni a Hortsavinyà cada vegada és més a prop.
Tip de seguir les pistes per la dreta i que porten a travessar el torrent per seguir en direcció contraria a la que vull anar, aquesta vegada decideixo anar per l'esquerra a veure si en aquesta direcció puc arribar a una nova pista que sembla que porta definitivament a l'esmentada carretera-pista.
Segueixo sense problemes aquesta nova pista, tot i que em sembla que estic fent una mica de volta i que pel dret segurament hi arribaria abans; però tip de fer el senglar, prefereixo anar seguint la pista.
Però de totes maneres vaig mirant el marge de la dreta per si hi veig un corriol o un pas clar per dins del bosc per anar a buscar la nova pista, que segons el mapa, passa més amunt i que, aquesta si, porta a la pista principal.
Si seguia les pistes per la dreta, aquestes tornaven al lloc d'inici i lluny de l'objectiu, i ara que la segueixo per l'esquerra, resulta que de sobte s'acaba en el no res!
Estic al final de la pista i sembla que un corriol s'enfila muntanya amunt, que és just el que necessito.
Així doncs, final de pista i muntanya amunt per un poc definit corriol.
De tan poc definit que és, aviat costa veure per on segueix, vaig seguint rastres de corriol, que més aviat semblen el solc que obren els troncs en ser arrossegats muntanya avall, però és igual el que sigui, la qüestió és que d'aquesta manera arribo finalment a la pista definitiva.
Quarta, i crec que última, prova superada. Espero que aquesta no em falli!
Giro a la dreta i vaig seguint-la, té bona pinta, perquè entre la vegetació a estones es veu Can Preses i el tall de la pista-carretera, tot gairebé ja a la meva alçada.
Finalment, i sense cap entrebanc més arribo a la desitjada pista. Per no perdre el costum, uns vint metres abans de la intersecció entre les dues pistes, faig una curta drecera per estalviar-me aquests vint metres. Ho trobava a faltar!
Ara ja acabades les penalitats, només és qüestió de seguir aquesta pista per l'esquerra.
Pocs metres més endavant hi ha una cruïlla amb un panell informatiu; la pista de l'esquerra segueix i baixa fins a Hortsavinyà i la de la dreta porta a l'ermita de Santa Maria.
Seguim la pista de la dreta, passem pel costat d'un antic forn de carbonet (està senyalitzat) i força estona després, també passem pel costat de la font del Degotall (aquesta vegada rajava, cosa que no fa sempre) i pocs metres després arribem al bonic indret de l'ermita de Santa Maria del Montnegre.
Ha costat una mica, però al final ho he aconseguit! També és cert que per un "quasi Vallgorguinenc" com jo (no hi vaig néixer per una setmana) el tema "Montnegre, el Corredor, pistes i esbarzers" els porto en el meu "ADN".
Al davant de l'ermita hi ha la soca i parts del tronc d'un roure monumental que una nevada acompanyada d'una forta ventada va fer caure ja que la soca estava buida per dins; en el mateix indret hi ha un roure nou, que és una clonació de l'antic, i també a pocs metres unes escales ens porten a la font de Santa Maria, que normalment raja, amb més o menys intensitat.
També hi ha una petita farmaciola en una bústia de fusta. És un indret molt bonic i acollidor; un indret dels que costa marxar.
Quan finalment ens decidim a seguir caminant, haurem de seguir la pista que surt del costat de l'ermita, i anar-la seguint, tot guanyant alçada fins que finalment arribem a la ampla pista que ressegueix el llom de la serralada del Montnegre.
En arribar-hi, vaig fer una curta anada i tornada al turó de Santa Maria del Montnegre, on esperava trobar-hi alguna petita fita o cosa semblant, però la pista i passa pel damunt.
Tornat a la cruïlla anterior hem de deixar a l'esquerra la pista principal, i seguir-ne una que surt pel mig.
Aquesta pista ens passa pel costat de l'estació Meteorològica Automàtica del Montnegre i caminant una estona més arribem al turó Gros.
En aquest indret hi ha una torre de vigilància anti-incendis, i també hi ha una farmaciola idèntica a la de l'ermita de Santa Maria.
Des de baix la torre no hi ha gaire vista, i menys en el dia d'avui, que la boira pràcticament no deixa veure'n la part superior.
Seguirem carenejant per la pista de dalt la carena, que és una planera passejada molt bonica per dins del bosc, i amb boira encara té un encant sobreafegit.
Arribem al coll de Basses, on hi ha una cruïlla de pistes.
Aquí també tenim dues opcions, ja que podem seguir la pista de la dreta que ens portarà directament a Sant Martí, sense passar pel turó d'en Vives, o bé seguir la de l'esquerra, per anar-hi.
Arribats a aquest punt, ja no ve d'una mica més, i seguirem per l'esquerra.
El meu esmentat "ADN" em porta pocs metres després a abandonar de nou la pista per enfilar-me per un marcat (aquest si) corriol que em porta a dalt del turó de la Freixa, un dels petits bonys que hi ha al capdamunt de la carena del Montnegre.
No es veu gaire cosa, tampoc hi ha res, tret d'una pedra de terme i una ampolla de vidre al terra; però m'agrada anar a aquests turons perduts en mig del bosc. Noto una sensació especial en aquests indrets perduts en mig de la vegetació. Tot queda aturat, la natura et fa sentir el que realment som, i és que en realitat no som rés.
Una vegada superades les elucubracions, torno a la pista, que tot i anar al punt més alt del Maresme, ara baixa uns metres, per a remuntar poc després; arribem a una nova cruïlla, i seguim recta, per arribar al coll del Freixe.
La part "mística" de l'excursió l'acabo de superar en el turó de la Freixa, perquè ara en tindria una segona oportunitat, pujant a l'esquerra al turó de la Font; però aquest el deixarem per un altre dia.
Seguim la pista i poc després arribem a una nova intersecció.
Aquí farem una anada i tornada al turó d'en Vives.
Per això girarem a l'esquerra per a seguir una antiga pista i poc després sembla que s'acaba i hem de girar a la dreta i a pocs metres arribem al coll de Prat Perelló.
Aquí hi ha una antiga pista que pràcticament no hem de seguir, ja que una fita ens assenyala l'inici d'un marcat corriol que s'enfila per la dreta, també hi ha algunes marques de pintura blava en els arbres i més fites.
Aquest corriol per dins del bosc ens porta a dalt del turó d'en Vives, de 760 metres i sostre comarcal del Maresme.
Un cartell clavat en un arbre i una placa a ran de terra així ens ho indica; també hi ha un llibre registre (començat el 2013 i on encara hi ha un munt de pàgines en blanc).
Tal com ja he comentat, el cim és una plataforma força extensa i sense la vegetació que ho tapa tot seria una talaia amb una gran panoràmica i força concorreguda.
No deixa de ser curiós, que durant tota la camina vas trobant i travessant pistes forestals i d'extracció de suro, i trobes gran quantitat de troncs tallats i apilats a les voreres, i veus les soques d'on els han tallat, i en canvi, aquí dalt, on faria falta fer-hi una gran desbrossada no hi ha cap arbre tallat!
Permeteu-me que faci una mica d'història particular sobre aquest "humil" sostre Comarcal.
El meu "ADN Vallgorguinenc" durant la meva infantesa i primera part de joventut em va portar a ser una mena de protagonista d'en Teo a la Granja, ja que tenia uns oncles i uns cosins que vivien en una mas apartat del nucli urbà de Vallgorguina on anava a passar part dels mesos d'estiu. Realment era com viure en un compte, ja que el mas en qüestió (concretament Can Vilar) era un típica masia catalana, amb una torre de defensa i tot; també hi havia la part negativa d'aquells finals dels 1950 i principis dels 1960 i era que no hi havia ni aigua corrent, ni llum, ni telefono, ni bany, ni...ni....ni, per a un "turista" com jo no era cap inconvenient, però pels oncles que hi vivien tot l'any, la vida en aquelles condicions era molt dura, el "tractor" va venir anys més tard;
També en aquelles dates era molt dur baixar cada matí al poble en carro, fos hivern o estiu, les gerres de la llet a esperar el "camió de la llet" o els dimecres per anar a mercat a Sant Celoni amb el cotxe de línia (no recordo si la companyia es deia Cortada o Maset, o totes dues) a vendre ous, conills, gallines, verdures... amb la meva tia Maria, allà en podia-ho trobar al carrer del mercat amb la "paradeta muntada"
Doncs un dia amb el meu cosí Salvador Terrades varem tindre la brillant idea d'anar a la "muntanya d'en Vives, al Montnegre"
Així doncs amb quatre indicacions del meu oncle Josep, ens varem endinsar vers l'esmentada "muntanya", des de Can Vilar a Vallgorguina, jo amb 15 ó 16 anys i el meu cosí amb 3 ò 4 anys menys.
Primer cap problema seguint el camí de Vallgorguina en direcció a Sant Martí del Montnegre, fins arribar al veïnat de la Pocaferina.
A partir d'aquí la cosa de mica en mica es va començar a complicar. Avui al turó d'en Vives només si arriba pel corriol del vessant de Sant Martí i per l'altre vessant, el de Vallgorguina, no hi ha cap camí, imagineu doncs l'any 1965 aprox. Òbviament no hi varem arribar, en prou feines varem poder tornar a Can Vilà, això si, ensangonats fins la punta del nas de les esgarrinxades dels esbarzers!!
Després d'explicar aquesta "batalleta de joventut", del turó d'en Vives tornem a la cruïlla anterior d'anada i tornada, i anem seguint la pista fins arribar al collet de la font de Llorà.
Aquí hem d'abandonar aquesta pista per a seguir-ne una altre que surt a la nostra dreta.
Ara començarem una llarga i bonica caminada seguint aquesta pista, que ens anirà apropant de nou a Sant Martí.
Força estona després arribem al coll de Terra Negra, on hi ha un cartell indicador. Hem de seguir el camí de la dreta que ens deixarà definitivament a l'aparcament de Sant Martí del Montnegre.

HORARIS:
de l'aparcament a Sant Martí del Montnegre al pantà de la Brinxa: 1h 05mn
del pantà de la Brinxa al de Crous: 25mn
del pantà de Crous al mas de Crous: 10mn
del mas de Crous a l'ermita de Santa Maria del Montnegre: 1h 10mn
de l'ermita al turó de Santa Maria del Montnegre: 20mn
del turó de Santa Maria al turó Gros: 20mn
del turó Gros al turó de la Freixa: 25mn
del turó de la Freixa al turó d'en Vives: 30mn
del turó d'en Vives a l'aparcament: 45mn
TOTAL: 5h 10mn

També podeu seguir aquest itinerari i d'altres al mur:
https://estanysicims.blogspot.com/2020/03/sant-marti-del-montnegre-panta-de-la.html

O bé, prement directament aquí sota a: "veure més"