Sant Martí del Montnegre, turó d'en Vives (sostre Comarcal del Maresme), Gros i d'en Cona (o d'Alomar) i Sta Maria del Montnegre

NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona del Vallès podeu escriure al cercador de rutes (Cerca rutes ó explora): "vallèsjsp" i us apareixeran totes.

Bonica circumval·lació per la serra del Montnegre en la que anirem combinant la passejada per la part obaga amb la part solana i per tant les vistes aniran canviant entre el Montseny (que veurem mentre caminem per l'obaga) i la costa mentre caminem per la solana. La vista de la costa avarca des de Montjuïc i el Tibidabo a Tossa de Mar, passant per les torres de Montgat, Pineda, Malgrat i Lloret entre altres.
Per la part obaga a part del Montseny el panorama també és molt dilatat ja que també veurem gran part del Vallès, la Selva, Sant Celoni, Arbúcies, Hostalric, el castell de Montsoriu , Montserrat i la franja pirinenca tancant l'horitzó.
Però aquesta vista l'anirem veiem a trossos ja que la vegetació la va tapant. Malauradament no en tindrem gens des del turó d'en Vives que precisament és el sostre comarcal del Maresme, ja que està totalment rodejat de bosc; però si que en tindrem des del turó Gros que només és un metre més baix d'alçada.
A part d'aquests dos indrets també passarem (d'una manera opcional) pel turó d'en Cona (o de Ca l'Alomar), dic opcional perquè queda apartat a només 20 metres del camí i tampoc es veu cap panoràmica.
A part d'aquests turons també passarem pel bonic indret de l'ermita de Santa Maria del Montnegre on a part de l'ermita hi ha una font (que generalment raja) i les restes d'un roure monumental del que s'ha fet una clonació que està plantat al costat mateix.
L'alzina Grossa de Can Preses és un altre arbre monumental que visitarem, però durant tot el trajecte i principalment per la part alta de la carena el recorregut transcorre per boscos d'avellaners, alzines i roures que converteixen aquesta caminada en una passejada molt agradable.
Sobre el turó d'en Vives, aquesta vegada faré una mica d'història particular sobre aquest "humil" sostre Comarcal.
Durant la meva infantesa i primera part de joventut jo era com el Teo del compte de "en Teo a la Granja" ja que tenia uns oncles i uns cosins que vivien en una granja apartada del nucli urbà de Vallgorguina on anava a passar part dels mesos d'estiu. Realment era com viure en un compte ja que la granja en qüestió (concretament Can Vilà) era un típic mas català, amb una torre de defensa i tot, la part negativa d'aquells finals dels 1950 i principis dels 1960 era que no hi havia ni aigua corrent, ni llum, ni telefono, ni bany, ni...ni....ni, per a un "turista" com jo no era cap inconvenient, però pels oncles que hi vivien tot l'any, la vida en aquelles condicions era molt dura, el "tractor" va venir anys més tard, en aquelles dates baixar al poble a peu o en carro, cada matí fos hivern o estiu, les gerres de la llet amb el carro al poble a esperar el "camió de la llet" i els dimecres "a mercat a Sant Celoni" amb el cotxe de línia (no recordo si la companyia es deia Cortada o Maset, o tots dos) a vendre ous, conills, gallines, verdures... amb la meva tia Maria i algun cosí, allà al carrer del mercat amb la "paradeta".
Doncs un dia amb el meu cosí Salvador Terrades varem tindre la brillant idea d'anar a la "muntanya d'en Vives, al Montnegre"
Així doncs amb quatre indicacions del meu oncle Josep ens varem endinsar vers l'esmentada "muntaya", des de Can Vilar a Vallgorguina, jo amb 15, 16 o 17 anys i el meu cosí Salvador amb 3 ò 4 anys menys.
Primer cap problema seguint el camí de Vallgorguina a Sant Martí del Montnegre, fins el veïnat de la Pocaferina.
A partir d'aquí la cosa de mica en mica es va començar a complicar. Avui al turó d'en Vives només si arriba per un semi-perdut corriol pel vessant de Sant Martí i per l'altre vessant, el de Vallgorguina, no hi ha cap camí, imagineu doncs l'any 1965 aprox. Òbviament no hi varem arribar, en prou feines varem poder tornar a Can Vilà, això si, ensangonats fins la punta del nas de les esgarrinxades dels esbarzers!!
Vaig dir-me que no hi tornaria mai més!
Les paraules Vives i Montnegre han estat gairebé tabú durant 50 anys en el meu lèxic.
Fins que degut al trist decés de la meva germana Rosalina, que t