Sant Martí Sarroca, Cal Miret, Fontrubí, Font Llinàs, Foix, Santuari, Can Coral, Sant Martí,11-02-17

Gir Dreta

Gir esquerra corriol

Mas Pineda del Foix

Mas situat molt aprop de la carretera, cal anar en conte al travessar-la.

Riu Foix

Camí esquerra Santuari Foix

Urbanització Can Coral

Font dels Giberts

El nom de la font li donà el mateix Mas que està en Runes.

Font rubi

Font-rubí és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès,[2] amb capital a Guardiola de Font-rubí. Es troba situat a la part nord de la comarca, al límit amb la comarca de l'Anoia. Es troba en un paratge natural privilegiat, amb terres de conreu, principalment vinyes, camp, oliveres, envoltat de muntanyes amb importants extensions de bosc, nombroses fonts naturals i sota l'atenta mirada de la serralada de Montserrat. El terme dibuixa una forma llargaruda que li ve donada pel fet d'haver-se configurat al llarg d'una antiga carrerada que anava de la Llacuna a la Granada i Santa Coloma de Queralt. El territori presenta zones molt muntanyoses a la part nord del terme, amb pics superiors als 700 metres a les serres de Font-rubí i l'Avellà. De Guardiola en avall, però, el terreny és pla i la seva altitud es manté sobre els 300 metres. La població viu molt dispersa en nuclis i casaries. Hi ha en total 16 barris i 1 urbanització. La base econòmica és l'agricultura, sobretot la vinya. Història[modifica | modifica el codi] L'origen històric del terme és el castell de Font-rubí, situat al puig del Castellot (791 m d'altitud). Fou un lloc de vigilància del proper Coll de la Barraca, pas entre la Segarra i la plana penedesenca. El castell de Font-rubí es troba documentat des del 983. Era de propietat dels comtes de Barcelona però fou cedit en feu a la família Queralt. El castell era de jurisdicció reial fins que a la fi del segle XIV Joan I va vendre el castell i el terme de Font-rubí a Pere Febrer i d'aquest passà a diverses altres mans. El castell de Font-rubí esdevingué centre de la baronia de Font-rúbia (dita antigament de Font-rubí i coneguda també com a baronia de Grabuac). El castell de Font-rubí fou destruït immediatament després de la Guerra de Successió. Durant la Guerra Civil, el municipi canvià temporalment el seu nom pel de Guardiola del Penedès. Des del 1983 fins al 2007 va ser alcalde Jaume Llopart i Alemany de CiU. Des de l'any 2008 fins a l'actualitat, l'alcalde és Xavier Lluch i Llopart (CiU). El poble esta agermanat amb Rieux-Volvestre.

Santuari del Foix

Mare de Déu de Foix Santuari de Santa Maria de Foix, patrona del Penedès El Santuari de la Mare de Déu de Foix o Santa Maria de Foix fou parròquia de l'antic poble de Foix a l'actual municipi de Torrelles de Foix, Alt Penedès. S'alça a 661 m d'alt damunt d'un abrupte espadat, a la dreta del riu Foix. És situada a prop del Castell de Foix, del qual queden minses restes, esmentat ja el 1067, que al segle XIII pertanyé als Cervelló, des del 1388 als Pinós i al segle XV als Peguera, que foren senyors de Foix i de Torrelles. La imatge de la Mare de Déu de Foix, Patrona del Penedès, va ser destruïda el 1936 i era una talla de fusta bruna de tradició romànica, de gran veneració en tot el Penedès Arquitectura D'origen romànic, conserva de l'estil primitiu la nau amb un arc lleugerament apuntat, coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada, sostinguda per dos arcs torals, amb un petit atri (segle XII). S'hi afegiren posteriorment dues capelles laterals probablement en la mateixa època que l'absis primitiu fou substituït per un de poligonal. El mur de ponent és coronat per un campanar d'espadanya. La porta, amb arquivolta i grans dovelles, és situada a migdia. L'església i la rectoria són envoltades d'un mur. Al peu del tossal de Foix (688 m), a uns 400 m d'altitud, hi ha l'ermita de Foix, que va ser construïda el 1707, com consta en la seva portalada. Història Guillem de la Granada, senyor del castell de Foix, pel seu testament de 1198 féu unes deixes perquè els seus marmessors hi construïssin una església en honor de Déu i de la Mare de Déu. El 1263 hom té notícia que s'hi feien obres d'ampliació i fou consagrada el 1319. El 1892 hi morí violentament el darrer rector mossèn Pallerols; aleshores fou suprimida la parròquia i el temple restà convertit en santuari de la Mare de Déu de Foix, on encara se celebrava cada any l'aplec del dilluns de Pasqua. Durant molt de temps l'església va restar abandonada i en ruïna i un grup de veïns del municipi en va començar les obres de restauració, que foren acabades el 1987 per la Diputació de Barcelona. L'ermita de Foix, que va ser construïda el 1707 per ordre del coronel Ramon de Peguera, que era al servei del rei-arxiduc Carles III.

Font del Llinàs

Era tanta la bellesa de la filla de Can Fàbregues, que tostemps la masia era concorreguda per joves que s'hi arribaven per admirar aquells ulls com l'aigua de les fonts i poder parlar amb la bella encara que fossin un parell de mots. Però la bella donzella, potser afeixugada per les continues atencions dels homes que la pretenien, potser per alguna cosa que ningú no s'afigurava, no els feia altre cas que dedicar-los un somriure de compromís, o unes escadusseres paraules disciplents. Burlats, i veient que la noia no es decidiria per ningú, una considerable colla dels frustats pretendents van confabular-se per venjar-se de l'altiva i desdenyosa donzella. Així que ajustaren preu amb una bruixa de la contrada perqué amb les seves sortilleries doblegués l'orgull de la bella camperola. Aquesta malifeta la van dur a terme creient que seria millor manera de matar la febre d'amor que no els deixava viure. Però vet aquí que la bruixa, una dona sàvia que s'havia allunyat dels homes perquè no hi confiava, només veient una vegada la filla del mas, va adonar-se tot seguit que aquella noia no podia ser humana, aquella noia era el fruit d'algún pacte secret que els seus avis devien haber fet per tal de poder escapar de la pesta negra que assolà el pais del qual procedien, i ara, molts anys després, donava el seu fruit: aquella esquiva donzella, tan imprenetable i misteriosa com la lluna dins el bosc. I no va pensar-s'ho dues vegades: la bruixa, aglomerant totes les nuvolades del Penedès, des de la serra d'Enclosa fins al Garraf, en una enorme tempesta que feu tancar-se dins les cases tot ésser vivent, fugir tot caminant, i encauar-se tota bèstia, congrià un ancestral encanteri i féu tornar la donzella al mon d'on li semblava que havia vingut: el ventre de la mare Terra, el món de les coves i dels gorgs. I des d'aleshores la filla de Can Fàbregues, retornada al seu món, habita la font de LLinars, entre els seus cristal·lins brolladors i els insondables avencs dels Forats Bufadors. Quandes de les p`rofunditats de la muntanya, pels laberíntics passadissos que donen als Forats Bufadors, s'escola l'horrorós panteix, semblant a la respiració d'un gros animal, els vells del país asseguren que és l'alè del serpent que la bruixa va destinar per a protegir la filla de Can Fàbregues. La Llegenda també ens conta que la bella encantada, estimat-se també la seva vida sobre la Terra, va demanar a la bruixa que, al menys un cop a l'any, podués contemplar aquells parages que l'havien vist néixer. Succés que s'esdevé cada any durant l'espai infinit que existeix entre l'última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit de Sant Joan. Durant aquest temps, impossible de mesurar per una vida humana, l'encantada surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre els rocallisos i l'herbei de vora de la font.