Sant Miquel de Fluvià - Palau de Santa Eulalia. -Sant Mori

TEXTE DEL MEU AMIC I COMPANY DE SORTIDES JOSEP CASTELLS
Excursió per l'Alt Empordà amb poc desnivell que visita diversos nuclis de població parant esment en els elements culturals, patrimonials artistics i paisatgistics que val la pena seguir amb calma i sense presses.
Sortim de la població de Sant Miquel de Fluvià cap el nord-est seguint diversos camins per anar cap el nucli de Palau de Santa Eulàlia
Seguirem recte agafant aquest últim i a la bifurcació agafem per l’esquerra per entrar al Nucli de Palau i passar per davant de Sant Esteve de S'Ardiaca adossat a les runes del Palau.
Palau de Santa Eulàlia és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, amb capital a Santa Eulàlia.
S'estén per l'extrem occidental de la plana de l'Alt Empordà, a l'esquerra del riu Fluvià, que fa de línia divisòria amb el municipi veí de Sant Mori. Anys enrere era conegut amb el nom de Palau S'ardiaca, topònim derivat del domini que van tenir els ardiaques de la diòcesi de Girona, senyors del castell. A partir del segle xiv apareixen com a senyors els ardiaques de Besalú, que van abandonar Palau durant la guerra civil catalana del segle xv.

El nucli més gran de població és a Santa Eulàlia. Hi ha el centre administratiu. És un grup de cases amb elements dels segles XVI i XVIII, al voltant de l'església parroquial de Santa Eulàlia.
Petit municipi situat al cor de la plana de l'Empordà. Envoltat de prats i camps de cultiu, es tracta d'un indret perfecte per relaxar-se i gaudir del típic paisatge agrícola empordanès, amb passejades a peu o en bicicleta. Hi ha diversos punts d'interès en els nuclis urbans, com l'església romànica de Santa Eulàlia, les capelles de Sant Esteve i Santa Maria, així com alguns grans casals medievals.
El més destacable és l'església de Santa Eulàlia, una construcció del romànic tardà del segle XIII, així com les cases dels segles XVI i XVIII del seu voltant. També cal veure la capella d'estil preromànic de Sant Esteve i la capella de Santa Maria, situada al veïnat de l'Estanyet.

Val la pena voltar tot caminant pels nuclis de població, aprofitant que la zona és planera i no massa extensa, per descobrir l'encant de les seves construccions antigues. Finalment, refrescar-se a l'ombra dels característics boscos de ribera del riu Fluvià.
És un indret amb poc relleu i de poca alçada. Els límits del terme municipal són: al nord, amb Siurana; a l'est, amb Sant Miquel de Fluvià i Torroella de Fluvià; al sud, amb Sant Mori i, a l'oest, amb Garrigàs. Es compon dels nuclis de Santa Eulàlia i Palau, del veïnat de l'Estanyet i dels masos dels Comuns i de Garrigàs.

El 1281 es documenta que Santa Eulàlia pertanyia al terme de Palau Sa Ardiaca, i en un document del 1316 s’esmenten els tres poblats del terme: Palatio Archidiaconi et in loco de Stagneto et parrochia Sancte Eulalie de Palatio. El nom de Palau S'ardiaca deriva del domini que els ardiaques exerciren en aquest lloc, on tingueren un castell palau. Palau Sardiaca pertanyia a l’ardiaconat d’Empúries, dins la diòcesi de Girona; els ardiaconats varen desaprèixer el 1851, quan el bisbat va ser dividit en arxiprestats.

En algunes documents s’afirma que el castell de Palau Sardiaca era la residència que tenia l’ardiaca d’Empúries en la seva demarcació territorial. Almenys des del segle XIV, apareixen com a senyors jurisdiccionals d’aquest lloc i castell els ardiaques de Besalú i no el d’Empúries, la qual cosa sembla contradictòria. Arnau de Soler, que va ser ardiaca a Besalú entre el 1302 i el 1326, tenia propietats a Palau Sardiaca o pels encontorns. És possible el domini dels ardiaques de Besalú sobre l’indret arrenqui d’aquest personatge, atès que no n'hi ha notícies anteriors. L’afegitó Sardiaca unit al nom d’aquest lloc és documentat al segle XIII.

El nom del municipi s’ha originat per la fusió d’aquests dos topònims, tot i que, modernament, s’ha identificat Palau Sardiaca amb el nom de Palau de Santa Eulàlia. El terme inclou també el veïnat d’Estanyet i els masos dels Comuns i de Garrigàs. El municipi s’anomenà, el 1937 amb l'eliminació de noms religiosos, Puigflorit de Fluvià.

Edificis importants. Les cases, a l’entorn de l’església, no segueixen cap estructura urbana predefinida. Es tracta d'edificis de dues o tres plantes, amb llindes dels segles XVI al XVIII, i formen un conjunt d’arquitectura popular rural. Al carreró de l’extrem est del poble, hi destaca una notable façana renaixentista datada el 1567 en un carreu sobre el portal adovellat i amb una finestra d’arc conopial amb arabesc calat.
Al municipi hi ha molt poques masies disseminades, exceptuant la rodalia d’Estanyet. Cal destacar el Mas Peire, i les del paratge dels Comuns. A la fi del segle XVII el terme era considerat de la batllia reial de Siurana, però continuà fins al segle XIX sota el domini dels ardiaques.
L’augment de població corresponent a l’etapa de prosperitat agrícola, 294 habitants el 1860, s’acabà el darrer quart del segle XIX, amb l'inici de l'èxode de la pagesia cap a les ciutats. La davallada perdurà al llarg del segle XX, tot i que als anys vuitanta i noranta s’estabilitzà i fins i tot va apuntar un lleuger increment a inicis del segle XXI: 90 habitants el 1981, 80 habitants el 2001 i 88 el 2005.

L'església de Santa Eulàlia. És la parròquia de tot el terme, dedicada a la màrtir Santa Eulàlia de Mèrida i ja devia existir al segle XI. L’església actual és d’un romànic tardà, de tipus cistercenc, bastida amb carreus ben tallats, segurament del segle XIII o començaments del XIV. Té la coberta amb volta apuntada. Hi ha diversos afegitons tardans: una obra de fortificació convertida en terrabastall i el campanar són els més importants. L’església té una pica baptismal romànica decorada amb arcuacions.

L'església de Sant Esteve. Era la capella del palau, a la banda nord del qual es dreça, del segle VII-VIII. És l’única part relativament ben conservada, malgrat ser la més antiga, d’aquest palau i és, també, de propietat particular des del 1835. Sense culte, durant anys va servir de magatzem i fins fa pocs anys estava sempre oberta i es podia visitar. Amb actuacions de neteja dins l'església, va aparèixer la llosa de pedra de l'antiga ara pre-romànica.
És d’una nau amb absis de planta rectangular i transsepte no sobresortint en planta, de concepció i estructura preromànica i presenta alguns elements apropats a les formes romàniques.

L'església de santa Eulàlia
L’interior de l’edifici és cobert amb voltes de canó, sobre banquetes poc acusades, construïdes amb encofrat, del qual queden les empremtes. Les voltes de la nau i l’absis, en sentit longitudinal, combinen amb la volta perpendicular del transsepte elevat. L’arc triomfal, de ferradura, d'entrada al presbiteri, i l’arc toral, que enllacen els tres espais interiors del temple, són adovellats i lleugerament passats de radi; recolzen sobre unes pilastres rectangulars coronades per impostes amb bisell, amb temes de soga.
Les impostes als arcs són en tall de bisell i força grans. En la cara que dóna a l'obertura dels arcs, presenten una decoració geomètrica en relleu, semblant en totes quatre.

L'església conserva tres portes, totes de l'època primitiva de la construcció. La porta de la façana principal és d'un sol arc amb petites dovelles ben tallades. Aquest arc té una arquivolta de dovelles més petites que el ressegueix i que no forma relleu. És un tipus constructiu d'època romana que es desenvolupà durant els segles X i XI.
L'edifici presenta quatre finestres, totes de doble esqueixada i arcs de mig punt. Es troben en el mur frontal o de ponent i en el mur meridional de la nau i en els murs de migdia i de llevant de la capçalera. Els murs són fets amb còdols, en alguns llocs col·locats formant fileres seguides. A la part alta, i a l'exterior dels murs, els còdols alternen amb petits carreus de pedra sorrenca. També hi ha carreus a les cantonades i en els pilars dels arcs interiors.

El castell de Palau Sardiaca. És al sud de l’església de Sant Esteve i es troba en ruïna. Les estructures que resten permeten de comprovar que era, en realitat, un petit palau medieval, fet que corrobora també el nom de la Masó que se li dona en un document del segle XV.
Del castell-palau medieval, amb elements constructius dels segles XIII, XIV i XV, en queden poques restes. La façana principal presenta un portal adovellat, junt a una torre, encarada al sud, que presenta una finestra coronella, biforada, d'arcs de punt rodó i impostes incorbades. La columna i el capitell, gòtic amb decoració floral, es conserven en bon estat. Els murs són fets amb carreus de pedra sorrenca que s'erosionen ràpidament. A la part més baixa d'aquests murs hi han espitlleres.
Alguns elements del castell varen ser venuts anys enrera: els esglaons de l'escala interior del castell serviren per restaurar l'entrada del castell de Sant Mori. Sembla que va ser abandonat a mitjans del segle XV, durant la Guerra Civil del regnat de Joan II (1462-1472), segons documents de l'època, en els que es fa constar que l'ardiaca Galceran de Sarriera (1463-1464) va ser qui deixà enrunar l'edifici. El seu successor Andreu Alfonsello (1464-1490) procedí a restaurar-lo.

Can Batlle és un gran casal situat al sud del palau ardiaconal que ha patit nombroses reformes i afegitons al llarg dels segles. El gran portal adovellat és del 1630. Era la casa dels batlles del lloc, funcionaris delegats dels ardiaques, dels quals hi ha notícia des del segle XIV.
Can Remena o Can Geli és un gran casalot situada a l'est del castell, dels segles XVII i XVIII. A la porta hi ha un escut molt erosionat. El veïnat d’Estanyet, al nordest del terme, és format per vuit masies disseminades al llarg d’un camí, prop de la capçalera del rec Madral, a la plana antigament coberta d’aiguamolls i estanys, com ja indica el topònim. Al segle XIV, Estanyet s’esmenta com a lloc de la jurisdicció de l’ardiaca de Besalú, senyor de tot aquest terme.
La capella de Santa Maria d’Estanyet figura en els nomenclàtors diocesans del segle XIV com a dependent de la parròquia de Santa Eulèlia. És una esglesiola romànica d’una nau amb absis semicircular, probablement del segle XI. Les seves estructures han estat en gran part destruïdes o transformades.
A l’extrem septentrional del veïnat hi ha el Mas Reig o Can Gelada. En una façana del mas, vora el camí, s'hi va adossar, un cop restaurada el 1939, la creu de terme del segle XVI.

Després de passar per l’església que li dona el nom anem a cercar el Camí del Cementiri que seguirem fins al final on trencarem a la dreta per creuar les Cases Noves i sortir a la Carretera d’Arenys d’Empordà on trenquem a l'esquerra pel camí vell de sant Mori Quan sortim de nou a la carretera, la creuem i anem cap al Barri de l’Església on trobarem el nucli urbà. L'origen etimològic de Sant Mori prové de l'aglutinació del nom del patró, sant Maurici. L'antic nucli s'originà al voltant del castell de Sant Mori i de la primera església parroquial de Sant Maurici, formant carrerons estrets que s'adaptaren al turó. Les primeres fons documentals estan lligades amb el cens de les esglésies amb renda pròpia que havien que contribuir al sosteniment de les croades mitjançant l'impost de la dècima (Rationes Decimarum, 1279). En aquest document s'esmenta l'ecclesia sancto Martino, errònia transcripció de sancto Mauritio. D'altra banda l'existència d'una església pre-romànica als afores del nucli antic, Sant Julià de Sant Mori, avui dia integrada al mas Sala, indica que la zona ja era anteriorment poblada, encara que el poblat primitiu no devia concentrar-se a dalt del turó, sinó per contra, dispers a les planures.

Centre de la baronia de Sant Mori des de mitjan segle xv i del marquesat de Sant Mori des de l'any 1893. La reina regent, Joana Enríquez, i el seu fill, l'infant Ferran (Ferran II el Catòlic), en plena Guerra civil catalana, van passar uns dies en el castell de Sant Mori, on va convocar i reunir un Parlament durant el mes d'octubre de 1466.

Església de Sant Maurici
El poble està format per dos nuclis construïts sobre dos turons veïns, separats uns 300 metres: el nucli antic o també anomenat barri del Castell, i l'extramurs o barri del Puig.

El nucli antic està situat a l'extrem sud de la població, delimitat pel carrer Figueres, a la banda de ponent i el carrer de la Font, a la banda de llevant. Es tracta del conjunt d'origen medieval que va donar lloc a l'actual vila de Sant Mori. És un traçat de planta més o menys ovalada, que integra el castell-palau, l'església de Sant Maurici i les places de l'Església i la Rectoria.

En origen estava envoltat per una muralla, de la que queden alguns vestigis integrats a les construccions actuals, a les bandes nord i sud del terme. L'únic carrer que travessa el nucli en sentit nord-sud és el de la Marquesa de Sant Mori, situat al centre. En sentit est-oest hi ha dos passatges, la Travessia de la Font a llevant i la de la Creu a ponent. Actualment, les construccions que hi ha dins del nucli corresponen a cases entre mitgeres, amb les cobertes de dues vessants de teula i distribuïdes en planta baixa i un o dos pisos.

Algunes cases presenten obertures datades als segles xvii i XVIII, en concret, finestres rectangulars emmarcades amb carreus. També destaquen els portals de mig punt adovellats de les plantes baixes, com per exemple el de l'antiga rectoria. Alguns edificis han estat reformats i d'altres mantenen el caràcter genuí de la construcció original. Estan bastits amb pedra sense desbastar lligada amb morter de calç, alguns amb carreus de pedra a les cantonades. Les refeccions són bastides amb maons.

Per seguir la ruta continuem en direcció nord cap a Can Beia i tot seguit creuarem per sota la via del tren, pujarem a la carretera i pel pont creuarem el Fluvià per sobre fins arribar de nou a Sant Miquel de Fluvia a prop de l'estació, i abans d'acabar l'excursió anem a visitar el Monestir romànic i el forn romà .

Es diu que Una butlla papal de Sergi IV de l’any 1011 esmenta aquest lloc com una de les propietats de Sant Miquel de Cuixà en la que hi figura també una església. L’any 1045 es va beneir de manera molt solemne el terreny on s’havia d’aixecar el monestir benedictí de Sant Miquel, acte en el que hi van participar d’una manera o altra personalitats de l’època, com el bisbe i abat de Cuixà, Oliba, l’arquebisbe de Narbona, el bisbe de Girona i els comtes Ponç d’Empúries i Gausfred de Rosselló.

L’església monàstica es va consagrar l’any 1066, data en que es confirma també la seva dependència de Cuixà. El monestir de Fluvià va resultar afavorit per les donacions dels comtes d’Empúries i també del comtat de Barcelona (segles XI i XII) també fou beneficiari de diverses donacions dels senyors d’Oltrera (Rosselló). Sant Miquel de Fluvià posseïa l’església de Santa Coloma de Matella, on al segle XIV s’hi va instal·lar una comunitat de monges benedictines. Sant Miquel de Fluvià fou annexionat a Sant Pere de Galligants, fet del que hom té constància, al menys, des del 1613. Va mantenir la seva activitat monàstica fins l’exclaustració de 1835. Ara és l’església parroquial de la població del mateix nom que s’estén al seu voltant.

Es conserva l’església de planta basilical amb un curt transsepte i amb una capçalera amb tres absis, la mateixa que es va consagrar el 1066. A l’interior es conserva una bona sèrie de capitells amb funcions arquitectòniques, a més d’altres que podrien procedir del claustre desaparegut. En un altar lateral es conserva una imatge gòtica de la Mare de Déu. La fisonomia del conjunt ha canviat a causa de la fortificació que es va afegir a l’edifici original, potser de l’època de la guerra Civil Catalana (1462-1472). La portada també és obra posterior, duu la data de 1532, època en que es van fer altres reformes a l’edifici, notablement a la façana i el cor.

Cal esmentar també el seu campanar llombard, també fortificat. Al sud de l’església s’estenia el claustre, excavat en els darrers anys. També es conserven altres dependències d’època molt posterior a l’església, que després es van transformar en habitatges. Hem tingut la sort que al bar del costat tenen la clau, i amablement ens han obert perquè la poguessim visitar.

Ara també visitarem el forn romà, jaciment situat en el carrer del Forn, davant del número 14. Es troba conservat dins una estructura de formigó que el protegeix, a sota mateix del paviment del carrer, al que s'accedeix per unes escales situades en un costat del carrer, però aquest si tancat amb una reixa a pany i forrellat, ens haurem de comformar amb fotos ja publicades.

Es tracta d'un forn d'època romana que fou descobert, l'any 1974, quan es rebaixaren els terrenys de la zona. Seguidament es procedí a la seva excavació i, acabada aquesta, la seva consolidació. És un forn del qual es conserva la cambra de combustió, amb la boca, i la graella. És de planta quadrangular, amb una llargada màxima de 2'5 metres i una amplada de 2'15 metres. La graella s'aguanta per les parets de la cambra de combustió i per un pilar central. L'accés a aquesta es realitza per una boca circular lleugerament aplanada en el seu costat inferior (0,9 x 0,84 metres).

Per les troballes fetes en l'excavació, s'ha proposat que aquest forn estava dedicat a la cocció de material constructiu (imbrex), havent-s'hi trobat també la vora d'alguns fragments de ceràmica comuna i de grans contenidors. El fet però, és que es desconeixen els abacadors i altres instal·lacions relacionades amb aquest tipus d'element que haurien de trobar-se a la mateixa zona, que permetrien de determinar quin tipus de produccions s'hi manufacturaven, i la seva eventual cronologia. Mancats d'aquestes dades, a partir de criteris arquitectònics i estructurals del forn i els migrats materials mobles que s'hi varen trobar, es podria situar cronològicament dins del període romà, sense poder precisar més.

L'estat de conservació del forn és bo donat que es va restaurat i protegir amb una sòlida estructura d'obra. Cal creure que la resta del jaciment però fou malmès, en major o menor grau, durant els treballs d'urbanització de la zona, que actualment és part del nucli urbà de Sant Miquel.
Feta la visita anem cap a la plaça de la Font on hi ha l’Antic Safareig i d'allà a l'aparcament on hem deixat el cotxe.

Informació extreta de Viquipèdia i la ruta hem seguit la traça de "https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-miquel-de-fluvia-palau-palau-de-santa-eulalia-sant-mori 90614837
"https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-miquel-de-fluvia-palau-palau-de-santa-eulalia-sant-mori-90614837 molt ben detallada.