Sant Pere del mas Pujol de les Cases de la Serra, Sallent. Termes de Torrefeta i Florejacs, Pinell i Sanaüja. La Segarra

La Segarra és una comarca riallera quan el Sol la il·lumina. Malgrat el despoblament rural, trescar pels seus topants sempre és un plaer; serva racons molt atractius, i al mateix temps hi ha masos vius que animen el viure i el paisatge. És un preciós contrast.

La ruta parteix del terme de Sanaüja, es fica en el de Torrefeta i Florejacs concretament en l'entitat de població disseminada anomenada Les Cases de la Serra, després passa al de Pinell, que és del Solsonès, passat Sallent trepitja una mica el de Biosca, i fa la tornada altre cop pel de Sanaüja.

Per a mi, la joia de la corona és l'indret de Sant Pere del mas Pujol, el primer punt d'interès que ens trobarem. A tocar veurem el mas Pujol i el seu singular cup de vi. Passarem pel mas Corral i el de Torralta. Baixarem cap a Sallent i el seu interessant conjunt arquitectònic. Tot seguit baixarem a la riera i seguirem un agradable recorregut, primer per terreny muntanyós i després pel costat de la llera de la riera de Sanaüja, que ens regalarà bells paratges fins arribar a Sanaüja, que, deixeu-me dir, val la pena fer-hi un tomb pel seu antic tramat urbà.

Descripció de l'itinerari

Deixem Sanaüja agafant la carretera de Sallent, que segueix per la dreta del curs de la riera de Sanaüja. A l'albir de la casa i la granja dels Bellons la deixem per trencar a l'esquerra, també per un vial asfaltat (farem poc més de dos quilòmetres i mig per asfalt). Ara és la Rasa del Pujol que anem remuntant per la seva dreta. A poc més de 2'5 qm de l'inici deixem l'asfalt per trencar a l'esquerra i agafar el camí dels Bancals. Fem 600 metres i agafem un corriol que marxa de biaix per la dreta, primer en direcció sud -com anant enrere- i després va torçant cap a llevant. Al llarg de 300 metres remuntem la costa solella cercant el millor trajecte entre la zona més boscosa del nord i la de garric al sud. Al corriolet a estones se l'ha anat menjant el garric. Cal franquejar un paleocanal pel millor pas que trobem. Aquest és un exemple de la desaparició dels vells camins.
Anem a parar a l'extrem d'un camp, seguim pel seu llindar a la dreta i el deixem per a travessar una trentena de metres de bosc. Arribem a l'església de Sant Pere de mas Pujol per la dreta (al visor de l'ICGC figura equivocadament com a Sant Ermengol).

El primer que salta a la vista és el petit cementiri de maons de 8 nínxols adossat al cos de l'absis (un veritable nyap), dins el recinte tancat per un bell mur de pedra seca molt antic, el qual emmarca el gran espai del fossar i l'esglesiola. Entrem al tancat pel portal. Des d'aquí ja es pot admirar el conjunt en la seva totalitat.
El bell temple és sorprenent. L'entrada és a tramuntana, i és en aquest costat on també s'aixeca el campanar d'espadanya de dos ulls, orfe de campanes.
Adossat al mur prop de l'escaire hi veiem un antiquíssim ossari, datat -sembla- entre els segles XII i XIII, que presenta fins a una dotzena de flors cisellades de dotze pètals, algunes gairebé imperceptibles degut a l'erosió. També hi ha quatre grans esteles discoïdals a la capçalera de sengles enterraments. Per descomptat cal admirar el bell absis, amb arcuacions i lesenes d'estil llombard, i la seva curiosa finestra, amb una tosca arcada de mig punt, que tot i ser oberta al bell mig de la volta de l'absis, força l'asimetria de la parella d'arcuacions. Per dins està encegada.
El dins del temple és auster, mancat de floritures. Destaca una pila baptismal amb caputxa de fusta treballada, i també hi ha un confessionari i uns bancs. El conjunt resulta encisador, per la senzillesa, per la bellesa de l'indret i la vellesa de la construcció, malgrat tot.

Sortim de l'espai sagrat i seguim pel camí ample per anar cap a la casa. Entremig em crida l'atenció un comunidor/altaret a mà esquerra, des d'on segons la tradició oral es beneïa el terme, i ens va passar inadvertit un altre element que val la pena anar a veure. Si haguéssim anat de la casa a l'església l’hauríem vist, però com que fem el trajecte en sentit contrari... doncs a la dreta del camí, amagada per un bosquet hi ha una sorprenent tina (cup) de grans dimensions, aixecada en el pla, amb una gran escala de pedra, senyal fiable que en aquesta terra s'hi conreava la vinya (foto)

L'element del mas Pujol que destaca al primer cop d'ull és la canalera de considerable caient que recull les aigües del teulat per a conduir-les cap a la cisterna, la qual queda suportada per carreus inserits al llarg de tota la façana. Veiem també la boca del forn. Saludem una família que surt al balcó; recentment ha adquirit el mas pels caps de setmana. Confiem que sigui per a be.

Sortim per la pista d'accés al mas i baixem a la carretera de Solsona que hem abandonat per pujar al Pujol; fem vuitanta metres cap a l'esquerra i la deixem per la dreta, just després de travessar la rasa de Pujol. Agafem el camí que segueix la direcció SE pel bosc. A menys de 250 metres, el camí -que costa de veure per la vegetació que se'l vol menjar- fa un tomb ben marcat a l'esquerra. El camí s'obre pas pel bosc. Més endavant se'n va a fer una puntada cap el nord i torna a agafar la direcció SE. Passem per la vora d'un camp i arribem al mas Corral. Som al punt més alt de la caminada d’avui, prop de la cota 600 metres.
És habitat i manté activa l'explotació agrícola i ramadera, però no podem saludar ningú.

Continuem per la pista, encara allunyant-nos del nostre punt d'origen, és a dir cap el nord. Deixem enrere el mas i una nau a la dreta. Arribem on la pista principal ve a fer un tomb de 180º i la seguim per la dreta. Aquesta transita pel cap de la Costa a bona alçada, s'obre pas entre camps en direcció nord i arriba un moment que va tombant definitivament a l'est i el sud, i s'uneix a la carretera asfaltada que arriba a Torralta; just al davant hi ha la tanca d'accés a la propietat.

Malgrat la tanca metàl·lica és badada, el rètol "propietat privada" ens atura. Toquem el timbre de l’intèrfon i demanem permís per travessar la propietat, ja que sinó hauríem de fer una llarga marrada. Entrem a la propietat i avancem fins arribar entre les dues cases -la vella a la dreta i la nova a l'esquerra. Ve l'amo i també surt la jove. Parlem una estona amb ells. Sembla que no li agrada gaire que haguem de passar per allí, però s'hi avé. Fins i tot ens explica com arribar a Sallent, el nostre següent punt de ruta.
En cas de trobar la porta tancada i ningú que l'obri, sobre el mapa he vist que es pot baixar al camp de sota i seguir pel seu llindar un poc tros fins a trobar el camí que baixa passada la propietat.
Torralta és un mas de Pinell que continua la seva activitat agrícola i ramadera.

Fet el comiat avancem per la pista que baixa, i a l'arribar a una ampla cruïlla agafem un corriol que s'escola a la dreta per la punta d'un camp, fa una ziga-zaga a dreta i esquerra i agafa direcció sud. El camí aquí es confon amb un torrent. Travessem el barranc d'Auguets o Huguets a l'indret anomenat l'Hort del Capellà, i anem a petar al lloc de Sallent.

A la gran era hi tenim a mà esquerra el Sagrat Cor (l'església nova de Sallent) amb la rectoria adossada. A l'altre costat cal Batlle, un mas deshabitat i deteriorat, en procés d'enrunament. Al darrera de l'església hi ha una gran cisterna.
Seguim avall per la dreta del conjunt. Passem pel costat de cal Capità (enrunat), per sota del pujolet on s'aixeca la torre de guaita del castell, de la qual només la meitat vertical nord resta dempeus, per alguns murs enderrocats del que fou la muralla del castell de Sallent, i arribem a l'església de Sant Jaume de Sallent i el seu fossar.

El camí va a precipitar-se pel costat nord de l'església i condueix a travessar el salt de Sallent en un indret de gran bellesa. Malauradament la persistent secada que el país pateix minva l'atractiu del lloc.
Segueix un corredor de frondosa vegetació. Arribem a una carretera (camí de Cucurulls). La seguim cinquanta metres cap a la dreta, i abans d'arribar a la carretera principal trenquem a l'esquerra.
Seguim 500 metres per aquest camí ample en pujada i el deixem per agafar un corriol que surt per la dreta, i el seguim.

El corriol va pujant a estones. En el seu punt més alt franquegem una barrera rocosa semblant a una muralla. Ara baixa. Travessem un fondo de bancals. El recorregut del camí va alternant bosc, matollar i camps de conreu. Voregem les granges Genei i ens arriba la seva flaire. Passada aquesta deixem el camí i trenquem 90º a la dreta per acostar-nos a la llera de la riera de Sanaüja.

Recorrem un bell tram. Davant d’un gran pati travessem un vial i seguim el xamós itinerari. Arribem a una carretera, la seguim 30 metres i l’abandonem per agafar un corriol a l’esquerra. Passem pel costat del molí del Corb i arribem a l'indret de la Font del Ferro. Està completament resseca, com la llera de la riera.

El camí tomba 90º a la dreta. El deixem a l'alçada d'una palanca, per on trenquem a l'esquerra, i ens escolem per un pas entre murs. El pintoresc caminet avança pel costat del mur de contenció dels horts superiors. Al seu llarg veiem diversos accessos amb escales de pedra. El camí guanya la plana del mas d'Oró amb el passeig de pollancres, i pel passatge de l'escorxador accedim al carrer de Valls, on tenim el vehicle.

Per descomptat fem una curta passejada fins el rovell de l'ou de Sanaüja. Accedint-hi pel carrer de l'Aigua ens queda a 50 metres. Val la pena fer una entretinguda visita per la vila, tant mateix arribar-se fins l'indret del castell.

Agraeixo a Ricard Ballo i Montserrat Tañà, i a la seva pàgina web catalunya medieval https://www.catalunyamedieval.es/altres/inici/
on podeu veure la seva tasca. La foto del singular cup de vi l'he tret de la seva pàgina, amb la seva autorització.
Ells són una parella que ha recorregut Catalunya de punta a punta tot cercant edificacions medievals.