SANT PERE MÀRTIR, PENYA DEL MORO, PUIG D'OLORDA I TURÓ D'EN CORTS (2X100 CIMS FEEC, 3X10 CIMS BAIX LLOBREGAT)

Atractiva ruta plena d'al·licients dintre del Parc de Collserola on a més de pujar als icònics cims de Sant Pere Màrtir i del Puig d'Olorda, tots dos pertanyents al catàleg del repte dels 100 cims de la FEEC i també al repte dels 10 cims del Baix Llobregat, pujarem també al bonic cim de la Penya del Moro, inclós també dintre d'aquest repte, pujarem al Turó d'en Corts i coneixerem 10 fonts dintre dels límits del parc.
Comencem la ruta a la Zona Universitària de Barcelona on es pot arribar fàcilment amb transport públic des de diferents llocs. Al nostre cas escollim per començar la parada de metro de la L3 Zona Universitària. Passem la Diagonal de Barcelona pel pas inferior del metro i pel Carrer González Tablas, que voreja la Caserna del Bruc, creuem la Ronda de Dalt per l'Avinguda d'Esplugues per un cop arribats a l'Escola Thau amb la Saint Peter's School a la dreta, començar a pujar pel Barri de la Mercè fins trobar un primer indicador que seguim en direcció a Finestrelles. Deixem enrera Barcelona per entrar a Esplugues de Llobregat i als límits del Parc de Collserola creuant l'espluguenc barric de Finestrelles pel carrer dels Traginers fins arribar al camí asfaltat senyalitzat en direcció a Sant Pere Màrtir coincidint amb el PR C 171. Sortim al carrer Pau Vergós que comencem a remuntar fins trobar a la dreta unes escales que baixen al Barranc de la Font de la Senyora on trobem la font coneguda amb aquest nom o també com Aubarces o el Xup. És la primera de les moltes fonts que passarem durant el recorregut, aquesta primera, ben arranjada, i que rajava força. Continuem pujant tornant a l'asfalt fins assolir la Plaça Mireia, lloc tradicional d'inicia de rutes pel Parc de Collserola. Passant abans per la segona font del dia, la de la Mandra, que també rajava, sortim a la Carretera de les Aigües, que seguim fins que a un revolt, agafem un costerut corriol a l'esquerra que puja decidit cap al cim de Sant Pere Màrtir, fàcilment identificables des de bona part del Barcelonès i el Baix Llobregat per les seves antenes. Amb els seus 389 m aquest cim forma part del repte dels 100 cims de la FEEC i presenta tots els al·licients per ser-hi a la llista, magnífiques vistes sobre la ciutat de Barcelona, el Baix Llobregat, el delta del Llobregat i els massissos de l'Ordal i del Garraf, i panells informatius relatius als diferents elements que trobem allà amunt, des de bateries defensives de la guerra civil a les restes de l'antiga ermita de Sant Pere. Baixem fins al Coll del Portell i anem a l'esquerra, entrant ara al terme municipal de Sant Just Desvern, fins arribar a les immediacions del Club de Tennis Pedralbes, on ara agafem un corriol que baixa a la dreta en direcció a la Font del Ferro. El bonic corriol baixa i s'endinsa al bosc portant-nos a la Font del Ferro, en un bonic racó arranjat, però que no rajava quan vam passar. Com explica un panell informatiu, sembla ser que la font original es trobava una mica més amunt del barranc fins que es va senyalitzar. Seguin les indicacions passem per la següent font, la Font de la Beca, bonica font a un petit racó que tampoc rajava aquesta vegada. A la Font de les Artigues, que es troba molt a prop, arribem agafant un corriol una mica tapat que ens deixa a una mena de barranquet on trobem el brollador de la mateixa i que aquesta vegada, tampoc portava una gota d'aigua. De manera més aviat intuitiva, buscant el millor pas, sortim altra cop a la pista per continuar el recorregut a l'esquerra on més endavant , a la dreta, trobem la Font de l'Òscar, que en realitat és una mena de mina. Ens endinsem al barri de Can Pedrosa on visitem l'atractiu Molí Fariner del s.XV on val la pena aturar-se i llegir els panells informatius que ens informen de la seva història. Ara per asfalt, pugem pel barri de Can Pedrosa fins que al final del carrer d'Oliveres, quan aquest fa un gir, deixem l'asfalt per creuar una pista i seguir en direcció a una torre elèctrica seguint les restes de corriol que anem trobant però sense camí definit. A la dreta de la torre elèctrica ja veiem la pista que seguim i que ens porta fins al Coll d'en Solanes, on farem l'anada-tornada per pujar a la Penya del Moro. Primer per pista, i després per un corriol que guanya ràpid alçada, arribem al citat cim, de 252 m i que fa de límit entre els termes municipals de Sant Just Desvern i de Sant Feliu de Llobregat. Al cim, on trobem un màstil amb senyera i les restes d'un poblat ibèric, trobem també un mirador i diferents panells informatius sobre el poblat. Les vistes són molt bones cap a tot el Delta del Llobregat, el Garraf, l'Ordal i fins i tot la Conca de l'Anoia. Al cim, també trobem les restes d'una torre defensiva medieval del s. X-XI. Visitada la Penya del Moro, cim que forma part del repte dels 10 Cims del Baix Llobregat, tornem al Coll de Solanes, i ara baixem en direcció a la Santa Creu i a la Font del Broll, a la qual arribem aviat fent un curt anada-tornada a un revolt senyalitzat, on hem de baixar a la llera del torrent on es troba. Des del Coll de Solanes, entrem a territori del terme municipal de Sant Feliu de Llobregat. La Font del Broll, és altra font en forma de mina on trobem restes de treballs forestals i molts troncs d'arbres tallats. Continuem ara pujant fins sortir a una pista on anirem a l'esquerra i on passarem per una panell informatiu amb ocells de la Vall de Can Parellada, tenint davant una panoràmica diferent de la Penya del Moro que acabem de pujar, amb el seu ben reconeixible màstil. Aquest és un punt pel qual hem passat moltes vegades en les diferents marxes que des de Barcelona i altres poblacions de l'àrea metropolitana sud, van cap a Montserrat. Una mica més amunt hem d'estar atents perquè hem de deixar la pista i anar a la dreta per un corriol que passant per les antigues restes d'un forn de calç, torna a sortir a una pista on a la cruïlla, fem un anada-tornada per apropar-nos a les ruïnes de la Torre de Santa Margarida i de la seva font, que es troba a una paret abovedada i que és tipus mina, tapada amb una aixeta. Tornem al punt on hem sortit del corriol i seguim pujant deixant a l'esquerra la Torre del Bisbe. Construïda probablement al s. XII, sobre una torre de defens, és una edificació que sempre ens crida l'atenció quan passem, presentant golfes amb galeria d’arcs que coronen les façanes sud i oest. A començaments del s. XIII pertanyia al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, qui va cedir el terreny per construir al costat el monestir de Santa Margarida de Valldonzella. Actualment és d'us agrícola. La pista continua pujant trobem un punt senyalitzat on ens podem apropar a la Font de Can Ferriol, que presenta també una bassa. Continuant pujant passem pel mas de Can Ferriol, que al nostre pas estava en obres de rehabilitació. Més endavant, deixarem la pista per a un punt on trobem un rètol senyalitzador, pujarem per un corriol a la dreta que ens deixa aviat a la Font d'en Marc, altra font de tipus mina. Des de la font i fins arribar a les immediacions de l'antic hangar d'emmagatzament de material de l'antiga cimentera Samson, pugem per un estret i costerut corriol força fressat. Al costat de l'hangar, que passem just davant, sortim a la pista que seguim a l'esquerra i que es coneix com a carretera de la Sanson a Santa Creu d'Olorda. Passem sota l'icònica cinta transportadora de la mina, que va estar en funcionament fins al 2006 i una mica més endavant, veurem a l'esquerra una cadena, que passem, agafant el camí que comença a pujar cap al Puig d'Olorda. Per terreny bastant trencat però bones vistes cap a la Vall del Llobregat i les Serres de l'Ordal i el Garraf, anem pujant i després d'uns tres revolts trobem el corriolet que puja i que ens porta, si volen apropar-nos a l'entrada de les Coves d'Olorda. Moltes són les vegades que les hem visitades, així que aquesta vegada, ens limitem a arribar a l'entrada que té una porta de ferro i que es pot obrir, sense visitar el seu interior. El camí continua pujant fins sortir ara a una pista que agafarem a la dreta i que sense problemes en deixa al cim del Puig d'Olorda de 434 m, que és un dels cims que més ens agraden del repte dels 100 cims de la FEEC donat que té aquells elements que tant ens agraden, com una gegantina creu, una torre d'observació forestal i magnífiques vistes de la Vall de Sant Feliu en primer terme. Aquest cim, també forma part del repte dels 10 cims del Baix Llobregat. Fent uns metres enrera trobarem el bonic corriol que en continu descens, ens acaba deixant a la Santa Creu d'Olorda, que es troba ja dintre del terme municipal de Barcelona. Allà trobem un àrea de lleure amb bar i òbviament, la ermita de la Santa Creu d'Olorda. La primera notícia que es té de la fundació de Santa Creu d’Olorda data del segle IX. El conjunt estava format per l’ermita, el cementiri, la casa rectoral i un castell. L’absis i la nau primigènia de l’església es van construir durant el segle IX i, posteriorment, s’hi van anar afegint i modificant elements. L’ermita va ser incendiada l’any 1936 en esclatar la Guerra Civil i, més tard, restaurada pel Centre Excursionista Els Blaus de Sarrià. Deixant el bar a la dreta, creuem la carretera i seguim les senyals del GR-92 que deixen l'estació transformadora també a la dreta. El corriol pel qual anem acaba sortint a la carretera BV-1468 i excepte un molt curt tram que nosaltres no agafem, durant un km aproximadament, el GR-92 coincideix amb ella, així que, cal estar atents, sobretot els caps de setmana perque hi ha força trànsit de gent que puja en cotxe i bici cap a la Santa Creu d'Olorda. Pasat del Mas Pins, que deixem a la dreta, sortim definitivament de la carretera i seguim l'anomenat en aquest tram Camí Reial seguint la pista a l'esquerra. Serà durant poc temps, perque a la següent bifurcació, deixarem definitivament el GR-92 per fer un gir de gairebé 180 º a la dreta, i en pujada, seguir la senyalització cap al Coll de Can Cuiàs. Al poc arribem a Can Masdemont, i allà, hem de seguir la pista que deixa el mas a la dreta i que al poc es converteix en un corriol que comença a baixar i que es coneix com el Camí de Can Pasqual. És aquest un molt bonic tram que va baixant en una zona força boscosa i que ens acaba deixant al Coll de Can Cuiàs, altra punt habitual de començament de rutes, on trobem panells informatius i força espai per estacionar. Creuem la carretera i comencem ara a seguir el PR C 164 que ens acompanyarà durant força estona. En realitat, nosaltres fem primer una curta drecera que ens podem estalviar si volem, agafar un corriol poc trepitjat que va inicialment paral·lel a la carretera a un nivell inferior i que després fa una baixada directa fins enllaçar amb el citat PR. Seguirem ara durant una mica menys de 3 km aquest bonic corriol que va resseguint el perfil de la muntanya i que deixarem momentàniament per pujar al Turó de Can Corts (390 m), on trobem una placa geodèsica i on si fem uns metre més endavant, tindrem bones vistes del Tibidabo i la Torre de Collserola. Baixem per altra corriol cap a la pista que ens porta a l'esplanada on es troba l'obra RA de Victor Mata, i uns metres més endavant la capelleta de Santa Maria de Collserola, on deixem definitivament el PR C 164. El corriol, baixa directe cap a la concorreguda Carretera de les Aigües, que seguim durant un tram a la dreta durant uns 300 metres on la deixem per començar ara el continu descens per un corriol a l'esquerra que baixa entre el Parc del Castell de l'Oreneta i l'Aula Escola Europea. Sortim definitivament a l'asfalt per fer el darrer tram de la ruta ara ja tot urbà, però encara amb alguns elements interessants a destacar. Per començar, baixem pel Camí Mare de Deu de Lorda fins a creuar la Ronda de Dalt per sobre i acabar sortint a les instal·lacions del preciós Monestir de Santa Maria de Pedralbes, excel·lent conjunt monumental d'estil gòtic, que passem pel mig fins arribar, deixant la creu de Pedralbes a la dreta, a l'avinguda de Pedralbes, que ara només caldrà baixar, deixant més avall a la dreta el Pavelló Güell, fins a la Diagonal on donem per acabada aquesta més que interessant ruta.

IBP INDEX 125 HKG (IBP index es un sistema de valoración automático que puntúa la dificultad de una ruta de manera ecuánime y objetiva).