Sant Sebastià - Font dels Ermitans - Puig dels Frares - Cala Pedrosa - Tamariu 2019-08-23 9:58

Sant Sebastià de la Guarda -Font dels Ermitans - Puig dels Frares - Cala Pedrosa - Tamariu 2019-08-23 9:58

Aquest matí he tingut sort, i les tres “nenes” de casa han acceptat anar plegats a fer un tram de costa entre el Far de Sant Sebastià i Tamariu, els he promès que era fàcil, que veurien el mar i que a Tamariu es podrien banyar tranquil·lament mentre tornava a buscar-les amb cotxe a Tamariu.

La veritat és que el camí d’anada passa per un corriol que (tot i no ser perdedor) té molt de sauló, molta sorra de l’erosió de la roca, i molta pinassa, per això no deixa de ser un xic relliscós i donat que passa per llocs amb un fort desnivell i al costat de cingles que arriben al mar, cal fer molta atenció -així queda dit per qui ho vulgui fer-. En aquests moments hi ha alguns llocs equipats amb una senzilla corda, però quan es facin malbé quedaran alguns trams molt exposats.

La tornada l’he fet pel GR92, doncs és més ràpida i de bon fer. Així teniu dues alternatives, una a ran de costa que cal anar ben calçat i una altre més senzilla, tot i que sempre és aconsellable anar amb calçat de senderisme (i no amb xancletes com alguns caminants turistes que sembla que van a passejar, qualsevol dia hi haurà una desgràcia).

Ens hem aturat a veure algun dels punts d’interès del conjunt monumental de Sant Sebastià de la Guarda: els seus miradors, la torre de guaita, les restes del poblat ibèric, l’ermita de Sant Sebastià, la capella de Sant Baldiri, el salt de Romaboira...

El dia ens ha acompanyat, sol amb un xic d’aire. A l’anada fins a Cala Pedrosa tan sols ens hem creuat amb un caminant a sota mateix de les Vinyes d’en Gervasi. A partir de Cala Pedrosa, és una corrua de persones a munt i a vall, com si fos un passeig.

El matí següent hem fet el mateic camí (Sant Sebastià - el Cau - Puig dels Frares - Cala Pedrosa - Tamariu 2019-08-24 9:30) amb barca a ran de costa.

Un bon amic, en Paulí Martí, em va fer arribar aquest bonic escrit a l'entorn d'aquest recorregut... ningú us ho pot explicar millor:

"SA GALERA, SA MUSCLERA, CALA DEL GAMARÚS, PUNTA DEL BURRO, REC DE SA PERICA

Sortint del camí del Cau, trenquem a la baixada al llindar dels dominis de can Mallart (durant pocs anys, Hotel Blau). Les regueres de les escorrenties plujanes són de mal trescar, per tant no cal tenir pressa i fer girar el peu del taló fins a la punta, amb fermesa, posant en tensió els músculs que suporten el genoll i el turmell, a fi de no patir cap ensurt: "Rodar, no picar, rodar!", ens deia un veterà corredor de maratons abans de marxar a fer 'O Caminho' de Santiago. En caminar és gratificant impregnar-se de paisatge, però no podem oblidar de mirar en terra, més, en casos com aquest pendís que resta reblert de còdols, fet que confirmaria que es tracta d'una antiga riera. Paral·lelament al sender de la Pedrosa es conserva una llera fonda, del que havia estat un torrent amb força cabal i, tot i que eixut, encara hi ha arbres i vegetació de ribera. Al revolt més pronunciat, a mitja davallada, hi ha el corriol embardissat que ve de la cala de Gens.

El deixem a la dreta i, unes bones gambades cap a mar trobem les primeres florides de saüc, de romaní, de gatosa, d'estepa, de bruc… S'ensuma primavera! Ja albirem els rotllons de cala Pedrosa, avui ben deserta i amb la mar amb lleugers blancalls atramuntanats. Les ones piquen lleugerament el roquissar, amb un afany entusiasta però sense rauxa, el que en diríem un escenari nàutic de maror.

Enfilem l'invent més malèfic que hagi pogut imaginar un humanoide i, malgrat intentar habituar-nos a aquesta mena d'ocurrències extraterrestres, al nostre litoral, cada trepitjada és un mecàgum als cervells de vol gallinaci d'aquests éssers tan vanitosos i tan curts de gambals que solen ser molts buròcrates i, sovint, certs enginyers, també. L'espadat puja amunt, i encara més amunt, en direcció a s'Eixugador, en ziga-zaga, perquè aquell gran il·luminat va arribar a preveure que, pel dret, haguessin hagut d'afegir-hi uns anells de ferro per passar-hi les cordes d'escalada.

Fem aturades per agafar aire als miradors naturals, d'una plàstica que revifa: amb el castellet de cala Pedrosa i sa Galera, que semblen tenir vida pròpia, emancipats del rocam litoral. A l'altra banda, el puig dels Frares amb la seva cresta de pins i la punta de n'Estela que besa la mar. La badia de la Pedrosa es presenta curulla de matisos, des dels pedrots de la platja d'un blanc lletós, fins al contrast de l'aigua que frega les pedres d'un turquesa clar, el maragda intens de la banda de la Musclera, passant pel blau fosc de l'altre vessant per l'ombradís que provoca el cap de Frares.

Seguim, que gaudir de la panoràmica no vol dir lliurar-se a la claudicació i el 'dolce far niente'! Després de l'exercici d'alpinisme del que, "ells", en diuen camí de ronda, fruïm d'un lleuger descens i fem parada i fonda al mirador de l'Embarcador de l'Anglès (lord Islington, ambaixador britànic a Nova Zelanda, propietari de la primera finca-xalet de Tamariu, 'la Musclera', allà pels anys 1920 i dissenyada pel 'Rus'). La contemplació és reconfortant, la mola de roca de sa Galera sembla que hagi alçat l'àncora i es disposi a salpar, ja lluny del nostre abast.

Sa Musclera Trencada i la Punta de la Musclera, assenyen un dels caps que emmarquen cala Pedrosa, junt amb el cap de Frares, amb la punta de n'Estela, arran de mar, al sud. En aquest punt s'inicia una orografia diferent, com un perllongament estirat del coster, un massís granítós semblant a una massa allargassada de fer brunyols! Això, mirat des del passeig, però anant de cara a mar les protuberàncies de la roca posen a prova les bótes del Decathlon i les xarneres dels turmells.

Comencem amb la Cuina -on es fan els brunyols!-, que junt amb l'inici de la Musclera Llarga creen una mena de rada natural arrecerada la qual provoca uns remolins i espetecs d'onada que són tot un espectacle. En aquesta ocasió, en estat de maror, es tracta d'embats que imposen, però amb un caire juganer i amb certa afectuositat. Hom s'hi llançaria en aquest joc de remolins d'aromateràpia de salanc, iode i posidònia… si no fos que l'aigua encara afina en to de fredorada. És clar, perquè aquesta cantarella persistent del trenc a les roques, és la melodia perfecta, la banda sonora que agombola el caminant solitari al llarg de la Musclera Llarga, la gran pasterada per als brunyols que no altera la seva fesomia fins la cala del Mussol. De fet, no es tracta d'una cala en sí, sinó d'un esvoranc a la massa rocosa, que en temps de gropades actua com a xucladors provocant retrucs d'escuma i ruixim.

També és el cas dels entrants de sa Planassa del Mig, aquests avencs a mena de xucladors, com ara la cala d'en Roig, els Amarradors i el Porxo d'en Borrell, on la punta del Burro els separa de sa Perica, amb l'anomenat rec de la Perica, una altra escletxa alfigida a la roca mare. Arribem al final, si exceptuem el camí de tornada. Es tracta d'un ample pendent de roques gran i pedres mitjanes, entre canyissars i joncs, doncs ens trobem en un desguàs natural d'aigües plujanes i rieres, on cal vigilar on fiquem els peus, tenint en compte que la badia de Tamariu queda enclotada enmig d'un entorn farcit de turons i tossals.

A la barraca de la finca de la Perica, on s'hi han habilitat tanques degut a què es presenta encara, hores d'ara, amb les portes i finestrals esbatanats degut a la tempesta Glòria de fa un any llarg. Als roquissars del voltant ens escarxofem com si fóssim a casa, bevem aigua, mengem alguna fruita i ens deixem captivar per l'aïllament -no hi ha ni una ànima-, pel brogit constant i relaxant de l'onatge, la panoràmica completa del recorregut de la Musclera, arran de la rampa del que fou l'embarcador de la finca. Els humans, diuen que som éssers sociables; jo no hi crec pas, en tot cas, socializables per interès o imposició. Aquesta contemplació embadocada, aquest embadaliment extasiat, aquest abstreure's de l'agitament, de l'efervescència bellugadissa, ni que sigui per uns moments, ens reubica com a ésers, ens aporta la consciència de què no estem sols, de què a més del renou com a animals sociables, o socialitzats, estem envoltats d'un món agraït, d'una bellesa tangible extrasensorial. Paulí Martí 15/03/2021 "

Salut i Cames!!