Santa Caterina - castell de Montgri

Montgri i Santa Caterina

Panoràmica

Puig de Carroig

Collada que roig

Coll del Puig

Esquerra

Caseta pedra seca

Puig Rodó

Dreta recte

Panoràmica

Recta al cau de les dents

Cau de les Dents

El Cau de les Dents és una cova al vessant nord-oest del Montplà al terme municipal de Torroella de Montgrí coneguda com a lloc d'inhumació humana d'època prehistòrica, com altres llocs d'aquesta muntanya com el Cau d'en Calvet, el Cau de la Figuera o el Cau de l'Olivar d'en Margall. Relativament propera al cim de la muntanya s'encara cap a la Vall de Santa Caterina la cova té una obertura d'uns quatre metres d'amplària i és més ampla que alta. Un cop a dins hi ha un cert espai a la banda dreta amb pendent cap a dins i per la banda esquerra s'allarga una curta galeria corbada gradualment cap a la dreta amb pendent cap enfora.

Dreta

Montplà

Montplà

Coll d'en Garrigàs

Fauna - Cabirols

Marques blanques i vermelles

Castell de Montgrí

El castell del Montgrí (anomenat també de Torroella de Montgrí o de Santa Caterina) és una fortificació militar del municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. Fou construït entre 1294 i 1301 pel rei Jaume II d'Aragó al cim del massís del Montgrí, al terme de Torroella de Montgrí, Baix Empordà. El castell de Montgrí s'alça al cim del puig de Montgrí, a 315 metres d'altitud. És de planta quadrada amb quatre torres cilíndriques adossades als angles. És un gran edifici rectangular, amb torres rodones d'angles i alts murs emmerletats, i presenta quatre façanes d'estructura similar: coronament amb merlets, matacans i espitlleres. Marca la tendència importada d'orient després de les primeres croades a Terra Santa durant els segles xii i xiii. No s'acabà mai de construir. L'edifici La porta d'accés s'obre a la façana sud; es tracta d'un portal d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra. Quatre úniques finestres (una a la façana sud, dues a l'est i una a l'oest) trenquen la solidesa dels murs: són coronelles, d'arc de mig punt, i amb interessants capitells. L'interior inacabat permet, tanmateix, deduir-ne la configuració general. Als angles s'observen les portes d'accés a les torres, al nivell de planta baixa i pis, en correspondència als rengles d'espitlleres que recorren els murs i al nivell superior del camí de ronda. Un quadrat empedrat del terra delimita l'espai destinat a pati central, al voltant del qual s'havien de distribuir les dependències, fet confirmat per les arrencades d'arcs que encara es conserven. Història És una fortalesa construïda entre 1294 i 1302. L'origen de la seva construcció es troba en la rivalitat existent entre el rei Jaume II el Just i els comtes d'Empúries. El començà a construir el 1294 Bernat de Llabià, governador de Torroella, com a punt de control per un possible enfrontament entre Jaume el Just i Ponç V, comte d'Empúries. La data d'inici de les obres es desprèn de l'escrit de Jaume II al seu procurador Bernat de Llevià, veí de Torroella, en el qual el rei li encarregava l'administració i direcció de les obres del castell. Per a la construcció es comptà amb les rendes reials de Torroella i un impost sobre els bous d'Ullà i Albons. Tres anys després, el mateix Bernat de Llevià va rebre la custòdia del castell. Les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-ne la construcció, a causa de la consolidació del poder del comtat de Barcelona enfront del comtat d'Empúries. La pèrdua d'importància de la casa comtal emporitana va fer innecessari l'acabament de l'obra, encara que es coneix amb exactitud la data d'interrupció. Les darreres notícies que es tenen del castell daten del 1413, i el relacionen amb la família Llevià. Ja al segle xx, l'abandó havia conduït l'edifici a una situació de degradació preocupant. El 10 de novembre de 1985 es feu una jornada popular de neteja a fi de conscienciar els organismes oficials de la necessitat de restaurar-lo. La Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament encarregaren un projecte de consolidació i posteriorment fou aprovat el pressupost necessari per dur-lo a terme. Els castells de Bellcaire i del Montgrí són testimonis de la lluita aferrissada de la monarquia contra el poder feudal. La lluita acabà amb la incorporació del comtat d'Empúries a la corona després d'ocasionar la ruïna de la comarca i la desviació del curs del Ter de la plana nord del Montgrí a la plana sud a la primera meitat del segle xiv. Aquesta desviació provocà la formació de les dunes continentals de Torroella.

Castell de Montgrí

El castell del Montgrí (anomenat també de Torroella de Montgrí o de Santa Caterina) és una fortificació militar del municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. Fou construït entre 1294 i 1301 pel rei Jaume II d'Aragó al cim del massís del Montgrí, al terme de Torroella de Montgrí, Baix Empordà. El castell de Montgrí s'alça al cim del puig de Montgrí, a 315 metres d'altitud. És de planta quadrada amb quatre torres cilíndriques adossades als angles. És un gran edifici rectangular, amb torres rodones d'angles i alts murs emmerletats, i presenta quatre façanes d'estructura similar: coronament amb merlets, matacans i espitlleres. Marca la tendència importada d'orient després de les primeres croades a Terra Santa durant els segles xii i xiii. No s'acabà mai de construir. L'edifici La porta d'accés s'obre a la façana sud; es tracta d'un portal d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra. Quatre úniques finestres (una a la façana sud, dues a l'est i una a l'oest) trenquen la solidesa dels murs: són coronelles, d'arc de mig punt, i amb interessants capitells. L'interior inacabat permet, tanmateix, deduir-ne la configuració general. Als angles s'observen les portes d'accés a les torres, al nivell de planta baixa i pis, en correspondència als rengles d'espitlleres que recorren els murs i al nivell superior del camí de ronda. Un quadrat empedrat del terra delimita l'espai destinat a pati central, al voltant del qual s'havien de distribuir les dependències, fet confirmat per les arrencades d'arcs que encara es conserven. Història És una fortalesa construïda entre 1294 i 1302. L'origen de la seva construcció es troba en la rivalitat existent entre el rei Jaume II el Just i els comtes d'Empúries. El començà a construir el 1294 Bernat de Llabià, governador de Torroella, com a punt de control per un possible enfrontament entre Jaume el Just i Ponç V, comte d'Empúries. La data d'inici de les obres es desprèn de l'escrit de Jaume II al seu procurador Bernat de Llevià, veí de Torroella, en el qual el rei li encarregava l'administració i direcció de les obres del castell. Per a la construcció es comptà amb les rendes reials de Torroella i un impost sobre els bous d'Ullà i Albons. Tres anys després, el mateix Bernat de Llevià va rebre la custòdia del castell. Les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-ne la construcció, a causa de la consolidació del poder del comtat de Barcelona enfront del comtat d'Empúries. La pèrdua d'importància de la casa comtal emporitana va fer innecessari l'acabament de l'obra, encara que es coneix amb exactitud la data d'interrupció. Les darreres notícies que es tenen del castell daten del 1413, i el relacionen amb la família Llevià. Ja al segle xx, l'abandó havia conduït l'edifici a una situació de degradació preocupant. El 10 de novembre de 1985 es feu una jornada popular de neteja a fi de conscienciar els organismes oficials de la necessitat de restaurar-lo. La Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament encarregaren un projecte de consolidació i posteriorment fou aprovat el pressupost necessari per dur-lo a terme. Els castells de Bellcaire i del Montgrí són testimonis de la lluita aferrissada de la monarquia contra el poder feudal. La lluita acabà amb la incorporació del comtat d'Empúries a la corona després d'ocasionar la ruïna de la comarca i la desviació del curs del Ter de la plana nord del Montgrí a la plana sud a la primera meitat del segle xiv. Aquesta desviació provocà la formació de les dunes continentals de Torroella.

Interior del Castell de Montgri

El castell del Montgrí (anomenat també de Torroella de Montgrí o de Santa Caterina) és una fortificació militar del municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. Fou construït entre 1294 i 1301 pel rei Jaume II d'Aragó al cim del massís del Montgrí, al terme de Torroella de Montgrí, Baix Empordà. El castell de Montgrí s'alça al cim del puig de Montgrí, a 315 metres d'altitud. És de planta quadrada amb quatre torres cilíndriques adossades als angles. És un gran edifici rectangular, amb torres rodones d'angles i alts murs emmerletats, i presenta quatre façanes d'estructura similar: coronament amb merlets, matacans i espitlleres. Marca la tendència importada d'orient després de les primeres croades a Terra Santa durant els segles xii i xiii. No s'acabà mai de construir. L'edifici La porta d'accés s'obre a la façana sud; es tracta d'un portal d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra. Quatre úniques finestres (una a la façana sud, dues a l'est i una a l'oest) trenquen la solidesa dels murs: són coronelles, d'arc de mig punt, i amb interessants capitells. L'interior inacabat permet, tanmateix, deduir-ne la configuració general. Als angles s'observen les portes d'accés a les torres, al nivell de planta baixa i pis, en correspondència als rengles d'espitlleres que recorren els murs i al nivell superior del camí de ronda. Un quadrat empedrat del terra delimita l'espai destinat a pati central, al voltant del qual s'havien de distribuir les dependències, fet confirmat per les arrencades d'arcs que encara es conserven. Història És una fortalesa construïda entre 1294 i 1302. L'origen de la seva construcció es troba en la rivalitat existent entre el rei Jaume II el Just i els comtes d'Empúries. El començà a construir el 1294 Bernat de Llabià, governador de Torroella, com a punt de control per un possible enfrontament entre Jaume el Just i Ponç V, comte d'Empúries. La data d'inici de les obres es desprèn de l'escrit de Jaume II al seu procurador Bernat de Llevià, veí de Torroella, en el qual el rei li encarregava l'administració i direcció de les obres del castell. Per a la construcció es comptà amb les rendes reials de Torroella i un impost sobre els bous d'Ullà i Albons. Tres anys després, el mateix Bernat de Llevià va rebre la custòdia del castell. Les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-ne la construcció, a causa de la consolidació del poder del comtat de Barcelona enfront del comtat d'Empúries. La pèrdua d'importància de la casa comtal emporitana va fer innecessari l'acabament de l'obra, encara que es coneix amb exactitud la data d'interrupció. Les darreres notícies que es tenen del castell daten del 1413, i el relacionen amb la família Llevià. Ja al segle xx, l'abandó havia conduït l'edifici a una situació de degradació preocupant. El 10 de novembre de 1985 es feu una jornada popular de neteja a fi de conscienciar els organismes oficials de la necessitat de restaurar-lo. La Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament encarregaren un projecte de consolidació i posteriorment fou aprovat el pressupost necessari per dur-lo a terme. Els castells de Bellcaire i del Montgrí són testimonis de la lluita aferrissada de la monarquia contra el poder feudal. La lluita acabà amb la incorporació del comtat d'Empúries a la corona després d'ocasionar la ruïna de la comarca i la desviació del curs del Ter de la plana nord del Montgrí a la plana sud a la primera meitat del segle xiv. Aquesta desviació provocà la formació de les dunes continentals de Torroella.

Intersecció

Foto

Cisterna recollida aigües plujanes

Cau del Duc

Esquerra

Coll de la Creu

Coll de la creu

Dreta

Coll de la Creu

Bosquet

Arbre

Santa Caterina

L’ermita, enclavada al bell mig del massís del Montgri, fou fundada cap a l’any 1392, pels frares de Montserrat Bartomeu Cabotes, Pere Trasió i Berenguer Desguell, que marxaren del monestir per desavinences amb els seus superiors, arrel del període de crisi viscut entre 1378 i 1417 per l’Esglèsia católica i designat com a Cisme d’Occident. Els monjos van acordar amb la Universitat (nom que es donava en aquell temps a l’Ajuntament) que, a la seva mort, l’ermita passés a ser propietat municipal. Si bé hi ha escrits que fan coincidir inmediatament la fundació de l’ermita en honor a la Santa, no fou fins l’any 1649 quan la Universitat (Ajuntament) va prendre la conclusió (sic) de posar l’ermita sota l’advocació de Santa Caterina d’Alexandria i fer-la patrona de la vila. Ermita Durant els S.XVII i XVIII, la fam, guerres i pestes converteixen Santa Caterina en un lloc excel.lent de devoció popular; és per això que el dia 25 de novembre, diada de la Santa, s’hi celebra un aplec en honor seu, a qui s’atribueix la salvació del poble de Torroella de Montgrí d’aquests estralls. L’edifici ha sofert multitud de reformes al llarg dels anys. A l’ermita trobem: la capella, que ocupa bona part de la planta baixa; les sales del pis superior, ocupades fins l’any 1972 per l’ermità i la seva família, i un soterrani darrera la capella on encara es conserven unes antigues dependències. Un element molt popular de l’ermita es el pou, que es troba al pati del darrera; la tradició popular explica que els nens provenen del fons de les seves aigües. Com hem dit abans, l’ermita és propietat de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, que històricament anomena els administradors que són els que tenen cura del manteniment de l’ermita i les seves activitats, amb el suport, a partir de l’any 2006, de l’Associació d’Amics de l’Ermita S’hi accedeix a peu, caminant uns 45 minuts des de Torroella, passant per les capelles, la creu i al final, la vall. El camí amb vehicle es fa pel camí vell d’Ullà a Bellcaire d’Empordà. L’entorn convida a fer caminades pel Montgri pels itineraris marcats, a contemplar la flora i la fauna i després disfrutar d’un bon dinar cuit a les barbacoes i , segons el temps que ens acompanyi, menjat a fora o al porxo L’ermita és oberta cada diumenge i dies de festa, excepte els dies de Nadal. Us oferim servei de begudes, porxo amb barbacoes, venda de llenya, lloguer de taules i cadires i la possibilitat de dinar al menjador de dins l’ermita. Us convidem a visitar-la i disfrutar de la Vall de Santa Caterina i del Montgrí. Retaule de Santa Caterina Va ser bastit per l’escultor Joan Torras a començaments del segle XVIII. És un retaule barroc, presentat en forma reticular on es mostra la vida de Santa Caterina d’Alexandria, tot i que les seves escenes no guarden un ordre temporal lineal. A la predel·la (bancal inferior del retaule) o sòcol hi trobem representats els atributs de la santa: la palma, l’espasa, la roda i la corona. Damunt seu hi trobem tres petits plafons que representen: la santa sotmesa al turment d’una roda armada amb ganivets, la decapitació de la santa, i la santa orant i escoltant el magisteri dels seus pares. En el pis superior, i voltant la imatge de la santa hi ha dos plafons més grans; el de l’esquerra representa les esposalles místiques de la santa, i el de la dreta el debat que mantingué amb cinquanta savis egipcis. Finalment, a dalt de tot trobem tres quadres més: a l’esquerra la santa empresonada en una torre, enmig els àngels transportant el seu cos, i finalment, a la dreta, la flagel·lació de la santa. Entre els anys 1999 i 2002 es procedeix a la restauració del retaule i de les pintures del sostre. retaule La Mare de Déu de la llet Una de les obres pictòriques més valuoses que hi havia a l’ermita de Santa Caterina és la «La Mare de Déu de la Llet». Es tracta d’una taula pictòrica que representa a una Mare de Déu donant el pit al nen Jesús, acompanyada de quatre àngels amb les mans juntes en senyal de pregària. En cal destacar el contrast entre el modelatge dels rostres i mans, on en són evidents els trets de composició rígida i articulació lineal i estàtica de les figures, amb el dibuix gairebé descriptiu dels teixits, cabells, reposapeus i el mateix terra. Podria ser que fos una part central del retaule on s’hi representessin escenes de l’Anunciació, la Nativitat i la Presentació de Jesús al Temple (segons Antonio José Pitarch). Característiques típiques de la tradició de la pintura italo-gòtica catalana que és on es situa la citada obra. Als cantons de la part superior hi destaquen uns escuts petits amb un toro, suggerint que possiblement formés part d’una donació a l’ermita de la família Tor, una de les més notables de Torroella de l’època, i que més endavant, al segle XVI, va esdevenir la família Tor-Bagur, que serien els propietaris de la Torre Bagura. Aquesta obra es datada entre els anys 1.363 i 1.374, i segons les fonts consultades hi ha diversitats d’opinions sobre la seva autoria. En algun article del llibre de la festa major es parla d’autor a Jaume Serra, i en un altre a Francesc Serra fill, però sembla que a qui se li atribueix l’autoria és a Llorenç Saragossa, contemporani dels anteriors i de la mateixa escola. Aquest fou pintor reial de Pere el Cerimoniós , va néixer a Carinyena (Aragó) i residí entre Barcelona i València. Va pintar altres retaules amb la mateixa temàtica per a altres instàncies. Però, com va marxar aquesta obra de Torroella? Ja l’any 1.914 es produeix una primera temptativa de comprar l’obra per part d’un senyor de Barcelona, però és a l’any 1.925 quan els administradors de l’ermita amb permís de l’Ajuntament se la varen vendre. Es veu que es trobava en molt mal estat degut a la humitat i a la poca ventilació de l’espai, i es demana que es traslladi al saló del mateix Ajuntament per tal de conservar-lo millor, però no es va arribar a fer. Es va vendre per 5.750 ptes., i es va fer entrega d’una còpia de la mateixa que es va col•locar al mateix lloc on era. Actualment no en queda cap referència d’aquesta còpia i segurament va desaparèixer durant la Guerra Civil del 1.936-39. Finalment, amb els diners que es varen guanyar es van licitar unes obres de reformes i reparacions de l’edifici que es portaren a terme el 1.928 pel constructor Conrado Lloveras Planas. Al principi del segle XX ocupava el segon tram lateral del costat de I ‘epístola després del retaule dels Sants Metges: «Cap a l’altar major idintre d’un marc de dues columnes descolorides, sostingut per uns escalons corcats i mig desfets, es trobava un meravellós retaule gòtic català de l’escola de Jaume Serra representant la Mare de Déu de la Llet. Formaria part d’algun altar gòtic que la febre del mil set-cents va arrasar tota la capella dels elements anteriors arraconant vells altars per introduir-hi els del renaixement”. Ref. 29 Fins fa poc el retaule estava exposat i guardat al Museu de la Fundació Francisco Godia, a Barcelona, on n’era un dels tresors de la col·lecció. Es trobava a la casa Modernista Garrigues Nogués, però l’any 2.015 va tancar portes i ara n’ocupa l’espai la Fundació Mapfre, però no se sap que se’n farà de les obres dipositades. El davallament o la Pietat El retaule de la Pietat és una taula gòtica de la segona meitat del segle XV, obra de Jaume Cabrera. Formava part d’un retaule de Torroella de Montgrí destruït durant la Guerra civil espanyola. Taula de fusta pintada al tremp exposada a la sala 8 del Museu d’Art de Girona. L’escena representa el moment posterior al davallament del cos de Jesús, després de ser crucificat. L’autor n’és Jaume Cabrera, anomenat també el pintor de la sexta angoixa, segons el marquès de Lozoya. Aquesta peça del museu devia formar part d’un retaule més gran, i fou instal·lat a la capella de Santa Caterina de l’església de Sant Genís fins a la Guerra civil espanyola (1936-1939), conegut com el retaule dels Dolors. ANÀLISI La forma de la taula és allargada en una proporció inusual, per adaptar-se a la dimensió precisa del cos exànime de Crist. Al seu voltant, s’hi articulen set figures: Josep d’Arimatea i Nicodem un a cada cantó, amb robes daurades, com les de la mare que besa, desolada, la mà del fill mort. A l’entorn seu, Joan, amb un vestit rosat, i les tres dones: l’una vestida de vermell, l’altra de verd i l’altra de morat, totes en actitud de plany. Al fons, cinc àngels diminuts exhibeixen, com en un joc, la creu, l’escala, la canya, la llança, i la columna de la passió. Totes les mirades i actituds giren a l’entorn del cos rígid i allargat. Tots els colors vius i llampants serveixen de contrapunt a l’extrema lividesa d’aquesta carn eixuta. Res a veure amb el joc flexible dels músculs que, en les pintures del Renaixement, permeten que el cos de Crist s’emmotlli i adapti al cos de la mare que el sosté en els braços, com els cossos dels herois clàssics eren sostinguts sovint pels braços de la Victòria. Aquí Jesús no reposa, ni el cos ni el capdamunt als genolls de Maria. És un Crist anquilosat, sense cap connexió amb el corrent de vida que s’aplega al seu voltant, absolutament solitari i desvalgut, que sembla escenificar literalment aquella afirmació que havia fet de si mateix: “El Fill de l’Home no té lloc on reposar el cap.” Aquesta lividesa i rigidesa són les que accentuen fins al límit el patetisme de la representació, només atenuada potser en el rictus finals del difunt, que esbossa tímidament una mínima serenor. Aquest és un home que ha mort com tots els humans. El Jesús del dogma cristià -el fill de Déu fet humà es fa semblant als éssers humans en tot menys en el pecat- troba la seva encarnació més punyent en aquest Crist de Jaume Cabrera: un rostre que ens és estranyament familiar i que físicament ens recorda els morts que hem conegut. L’AUTOR DE LA SISENA ANGOIXA La “sexta angoixa” al·ludida pel marquès de Lozoya es correspon amb una mena de rosari anomenat “corona” en honor a la Verge dels Dolors. Aquí s’evoquen les successives angoixes de la vida de Maria, i la sisena i penúltima és aquesta: la davallada de la creu i els moments previs a la sepultura de Jesús. Si Cabrera podia ser anomenat el pintor de la sisena angoixa, és perquè sempre pintava, una vegada i una altra, aquesta mateixa escena. De fet, era un tema recurrent en la majoria de retaules de l’època, i Cabrera es va inspirar molt directament en les obres semblants, gairebé idèntiques, dels seus mestres i predecessors, com ara Lluís Borrassà (retaule de la seu de Manresa, o retaule de Sant Miquel de Cruïlles). No ho va fer només per gust o per manca d’inspiració, sinó també per obligació, per submissió forçada als gustos de l’època i a les exigències de la clientela. Bibliografia • Jordi-Aragó, Narcís; Un mort estranyament familiar. Museu d’Art de Girona, Girona, 1997. Tret

Capella

Segons la tradició, aquesta capella va ser erigida en el lloc on va ser trobada la primitiva image de santa Caterina, representada en el seu interior amb un plafó de rajoles de majolicamAquest plafo substitueix l'anterior de rajoles policromades del s, XVIII que es conserva actualment a la sala principal de l'ermita, on també s'hi representa l'efigie de la santa amb els seus atributs martirials. Els relats hagiografics esmenten a sa la Caterina com a patrona dels estudiants i de les noies fadrines. Es costum que durant l'aplec es llanci una moneda a la cistella que hi ha a l'interior de la capella de manera que aquelles que l'encertin tindran parella o es casaran durant el proper any.

Lloc religiós

Ermita Santa. Caterina

L’ermita, enclavada al bell mig del massís del Montgri, fou fundada cap a l’any 1392, pels frares de Montserrat Bartomeu Cabotes, Pere Trasió i Berenguer Desguell, que marxaren del monestir per desavinences amb els seus superiors, arrel del període de crisi viscut entre 1378 i 1417 per l’Esglèsia católica i designat com a Cisme d’Occident. Els monjos van acordar amb la Universitat (nom que es donava en aquell temps a l’Ajuntament) que, a la seva mort, l’ermita passés a ser propietat municipal. Si bé hi ha escrits que fan coincidir inmediatament la fundació de l’ermita en honor a la Santa, no fou fins l’any 1649 quan la Universitat (Ajuntament) va prendre la conclusió (sic) de posar l’ermita sota l’advocació de Santa Caterina d’Alexandria i fer-la patrona de la vila. Ermita Durant els S.XVII i XVIII, la fam, guerres i pestes converteixen Santa Caterina en un lloc excel.lent de devoció popular; és per això que el dia 25 de novembre, diada de la Santa, s’hi celebra un aplec en honor seu, a qui s’atribueix la salvació del poble de Torroella de Montgrí d’aquests estralls. L’edifici ha sofert multitud de reformes al llarg dels anys. A l’ermita trobem: la capella, que ocupa bona part de la planta baixa; les sales del pis superior, ocupades fins l’any 1972 per l’ermità i la seva família, i un soterrani darrera la capella on encara es conserven unes antigues dependències. Un element molt popular de l’ermita es el pou, que es troba al pati del darrera; la tradició popular explica que els nens provenen del fons de les seves aigües. Com hem dit abans, l’ermita és propietat de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, que històricament anomena els administradors que són els que tenen cura del manteniment de l’ermita i les seves activitats, amb el suport, a partir de l’any 2006, de l’Associació d’Amics de l’Ermita S’hi accedeix a peu, caminant uns 45 minuts des de Torroella, passant per les capelles, la creu i al final, la vall. El camí amb vehicle es fa pel camí vell d’Ullà a Bellcaire d’Empordà. L’entorn convida a fer caminades pel Montgri pels itineraris marcats, a contemplar la flora i la fauna i després disfrutar d’un bon dinar cuit a les barbacoes i , segons el temps que ens acompanyi, menjat a fora o al porxo L’ermita és oberta cada diumenge i dies de festa, excepte els dies de Nadal. Us oferim servei de begudes, porxo amb barbacoes, venda de llenya, lloguer de taules i cadires i la possibilitat de dinar al menjador de dins l’ermita. Us convidem a visitar-la i disfrutar de la Vall de Santa Caterina i del Montgrí. Retaule de Santa Caterina Va ser bastit per l’escultor Joan Torras a començaments del segle XVIII. És un retaule barroc, presentat en forma reticular on es mostra la vida de Santa Caterina d’Alexandria, tot i que les seves escenes no guarden un ordre temporal lineal. A la predel·la (bancal inferior del retaule) o sòcol hi trobem representats els atributs de la santa: la palma, l’espasa, la roda i la corona. Damunt seu hi trobem tres petits plafons que representen: la santa sotmesa al turment d’una roda armada amb ganivets, la decapitació de la santa, i la santa orant i escoltant el magisteri dels seus pares. En el pis superior, i voltant la imatge de la santa hi ha dos plafons més grans; el de l’esquerra representa les esposalles místiques de la santa, i el de la dreta el debat que mantingué amb cinquanta savis egipcis. Finalment, a dalt de tot trobem tres quadres més: a l’esquerra la santa empresonada en una torre, enmig els àngels transportant el seu cos, i finalment, a la dreta, la flagel·lació de la santa. Entre els anys 1999 i 2002 es procedeix a la restauració del retaule i de les pintures del sostre. retaule La Mare de Déu de la llet Una de les obres pictòriques més valuoses que hi havia a l’ermita de Santa Caterina és la «La Mare de Déu de la Llet». Es tracta d’una taula pictòrica que representa a una Mare de Déu donant el pit al nen Jesús, acompanyada de quatre àngels amb les mans juntes en senyal de pregària. En cal destacar el contrast entre el modelatge dels rostres i mans, on en són evidents els trets de composició rígida i articulació lineal i estàtica de les figures, amb el dibuix gairebé descriptiu dels teixits, cabells, reposapeus i el mateix terra. Podria ser que fos una part central del retaule on s’hi representessin escenes de l’Anunciació, la Nativitat i la Presentació de Jesús al Temple (segons Antonio José Pitarch). Característiques típiques de la tradició de la pintura italo-gòtica catalana que és on es situa la citada obra. Als cantons de la part superior hi destaquen uns escuts petits amb un toro, suggerint que possiblement formés part d’una donació a l’ermita de la família Tor, una de les més notables de Torroella de l’època, i que més endavant, al segle XVI, va esdevenir la família Tor-Bagur, que serien els propietaris de la Torre Bagura. Aquesta obra es datada entre els anys 1.363 i 1.374, i segons les fonts consultades hi ha diversitats d’opinions sobre la seva autoria. En algun article del llibre de la festa major es parla d’autor a Jaume Serra, i en un altre a Francesc Serra fill, però sembla que a qui se li atribueix l’autoria és a Llorenç Saragossa, contemporani dels anteriors i de la mateixa escola. Aquest fou pintor reial de Pere el Cerimoniós , va néixer a Carinyena (Aragó) i residí entre Barcelona i València. Va pintar altres retaules amb la mateixa temàtica per a altres instàncies. Però, com va marxar aquesta obra de Torroella? Ja l’any 1.914 es produeix una primera temptativa de comprar l’obra per part d’un senyor de Barcelona, però és a l’any 1.925 quan els administradors de l’ermita amb permís de l’Ajuntament se la varen vendre. Es veu que es trobava en molt mal estat degut a la humitat i a la poca ventilació de l’espai, i es demana que es traslladi al saló del mateix Ajuntament per tal de conservar-lo millor, però no es va arribar a fer. Es va vendre per 5.750 ptes., i es va fer entrega d’una còpia de la mateixa que es va col•locar al mateix lloc on era. Actualment no en queda cap referència d’aquesta còpia i segurament va desaparèixer durant la Guerra Civil del 1.936-39. Finalment, amb els diners que es varen guanyar es van licitar unes obres de reformes i reparacions de l’edifici que es portaren a terme el 1.928 pel constructor Conrado Lloveras Planas. Al principi del segle XX ocupava el segon tram lateral del costat de I ‘epístola després del retaule dels Sants Metges: «Cap a l’altar major idintre d’un marc de dues columnes descolorides, sostingut per uns escalons corcats i mig desfets, es trobava un meravellós retaule gòtic català de l’escola de Jaume Serra representant la Mare de Déu de la Llet. Formaria part d’algun altar gòtic que la febre del mil set-cents va arrasar tota la capella dels elements anteriors arraconant vells altars per introduir-hi els del renaixement”. Ref. 29 Fins fa poc el retaule estava exposat i guardat al Museu de la Fundació Francisco Godia, a Barcelona, on n’era un dels tresors de la col·lecció. Es trobava a la casa Modernista Garrigues Nogués, però l’any 2.015 va tancar portes i ara n’ocupa l’espai la Fundació Mapfre, però no se sap que se’n farà de les obres dipositades. El davallament o la Pietat El retaule de la Pietat és una taula gòtica de la segona meitat del segle XV, obra de Jaume Cabrera. Formava part d’un retaule de Torroella de Montgrí destruït durant la Guerra civil espanyola. Taula de fusta pintada al tremp exposada a la sala 8 del Museu d’Art de Girona. L’escena representa el moment posterior al davallament del cos de Jesús, després de ser crucificat. L’autor n’és Jaume Cabrera, anomenat també el pintor de la sexta angoixa, segons el marquès de Lozoya. Aquesta peça del museu devia formar part d’un retaule més gran, i fou instal·lat a la capella de Santa Caterina de l’església de Sant Genís fins a la Guerra civil espanyola (1936-1939), conegut com el retaule dels Dolors. ANÀLISI La forma de la taula és allargada en una proporció inusual, per adaptar-se a la dimensió precisa del cos exànime de Crist. Al seu voltant, s’hi articulen set figures: Josep d’Arimatea i Nicodem un a cada cantó, amb robes daurades, com les de la mare que besa, desolada, la mà del fill mort. A l’entorn seu, Joan, amb un vestit rosat, i les tres dones: l’una vestida de vermell, l’altra de verd i l’altra de morat, totes en actitud de plany. Al fons, cinc àngels diminuts exhibeixen, com en un joc, la creu, l’escala, la canya, la llança, i la columna de la passió. Totes les mirades i actituds giren a l’entorn del cos rígid i allargat. Tots els colors vius i llampants serveixen de contrapunt a l’extrema lividesa d’aquesta carn eixuta. Res a veure amb el joc flexible dels músculs que, en les pintures del Renaixement, permeten que el cos de Crist s’emmotlli i adapti al cos de la mare que el sosté en els braços, com els cossos dels herois clàssics eren sostinguts sovint pels braços de la Victòria. Aquí Jesús no reposa, ni el cos ni el capdamunt als genolls de Maria. És un Crist anquilosat, sense cap connexió amb el corrent de vida que s’aplega al seu voltant, absolutament solitari i desvalgut, que sembla escenificar literalment aquella afirmació que havia fet de si mateix: “El Fill de l’Home no té lloc on reposar el cap.” Aquesta lividesa i rigidesa són les que accentuen fins al límit el patetisme de la representació, només atenuada potser en el rictus finals del difunt, que esbossa tímidament una mínima serenor. Aquest és un home que ha mort com tots els humans. El Jesús del dogma cristià -el fill de Déu fet humà es fa semblant als éssers humans en tot menys en el pecat- troba la seva encarnació més punyent en aquest Crist de Jaume Cabrera: un rostre que ens és estranyament familiar i que físicament ens recorda els morts que hem conegut. L’AUTOR DE LA SISENA ANGOIXA La “sexta angoixa” al·ludida pel marquès de Lozoya es correspon amb una mena de rosari anomenat “corona” en honor a la Verge dels Dolors. Aquí s’evoquen les successives angoixes de la vida de Maria, i la sisena i penúltima és aquesta: la davallada de la creu i els moments previs a la sepultura de Jesús. Si Cabrera podia ser anomenat el pintor de la sisena angoixa, és perquè sempre pintava, una vegada i una altra, aquesta mateixa escena. De fet, era un tema recurrent en la majoria de retaules de l’època, i Cabrera es va inspirar molt directament en les obres semblants, gairebé idèntiques, dels seus mestres i predecessors, com ara Lluís Borrassà (retaule de la seu de Manresa, o retaule de Sant Miquel de Cruïlles). No ho va fer només per gust o per manca d’inspiració, sinó també per obligació, per submissió forçada als gustos de l’època i a les exigències de la clientela. Bibliografia • Jordi-Aragó, Narcís; Un mort estranyament familiar. Museu d’Art de Girona, Girona, 1997. Tret

Lloc religiós

L’ermita, enclavada al bell mig del massís del Montgri, fou fundada cap a l’any 1392, pels frares de Montserrat Bartomeu Cabotes, Pere Trasió i Berenguer Desguell, que marxaren del monestir per desavinences amb els seus superiors, arrel del període de crisi viscut entre 1378 i 1417 per l’Esglèsia católica i designat com a Cisme d’Occident. Els monjos van acordar amb la Universitat (nom que es donava en aquell temps a l’Ajuntament) que, a la seva mort, l’ermita passés a ser propietat municipal. Si bé hi ha escrits que fan coincidir inmediatament la fundació de l’ermita en honor a la Santa, no fou fins l’any 1649 quan la Universitat (Ajuntament) va prendre la conclusió (sic) de posar l’ermita sota l’advocació de Santa Caterina d’Alexandria i fer-la patrona de la vila. Ermita Durant els S.XVII i XVIII, la fam, guerres i pestes converteixen Santa Caterina en un lloc excel.lent de devoció popular; és per això que el dia 25 de novembre, diada de la Santa, s’hi celebra un aplec en honor seu, a qui s’atribueix la salvació del poble de Torroella de Montgrí d’aquests estralls. L’edifici ha sofert multitud de reformes al llarg dels anys. A l’ermita trobem: la capella, que ocupa bona part de la planta baixa; les sales del pis superior, ocupades fins l’any 1972 per l’ermità i la seva família, i un soterrani darrera la capella on encara es conserven unes antigues dependències. Un element molt popular de l’ermita es el pou, que es troba al pati del darrera; la tradició popular explica que els nens provenen del fons de les seves aigües. Com hem dit abans, l’ermita és propietat de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, que històricament anomena els administradors que són els que tenen cura del manteniment de l’ermita i les seves activitats, amb el suport, a partir de l’any 2006, de l’Associació d’Amics de l’Ermita S’hi accedeix a peu, caminant uns 45 minuts des de Torroella, passant per les capelles, la creu i al final, la vall. El camí amb vehicle es fa pel camí vell d’Ullà a Bellcaire d’Empordà. L’entorn convida a fer caminades pel Montgri pels itineraris marcats, a contemplar la flora i la fauna i després disfrutar d’un bon dinar cuit a les barbacoes i , segons el temps que ens acompanyi, menjat a fora o al porxo L’ermita és oberta cada diumenge i dies de festa, excepte els dies de Nadal. Us oferim servei de begudes, porxo amb barbacoes, venda de llenya, lloguer de taules i cadires i la possibilitat de dinar al menjador de dins l’ermita. Us convidem a visitar-la i disfrutar de la Vall de Santa Caterina i del Montgrí. Retaule de Santa Caterina Va ser bastit per l’escultor Joan Torras a començaments del segle XVIII. És un retaule barroc, presentat en forma reticular on es mostra la vida de Santa Caterina d’Alexandria, tot i que les seves escenes no guarden un ordre temporal lineal. A la predel·la (bancal inferior del retaule) o sòcol hi trobem representats els atributs de la santa: la palma, l’espasa, la roda i la corona. Damunt seu hi trobem tres petits plafons que representen: la santa sotmesa al turment d’una roda armada amb ganivets, la decapitació de la santa, i la santa orant i escoltant el magisteri dels seus pares. En el pis superior, i voltant la imatge de la santa hi ha dos plafons més grans; el de l’esquerra representa les esposalles místiques de la santa, i el de la dreta el debat que mantingué amb cinquanta savis egipcis. Finalment, a dalt de tot trobem tres quadres més: a l’esquerra la santa empresonada en una torre, enmig els àngels transportant el seu cos, i finalment, a la dreta, la flagel·lació de la santa. Entre els anys 1999 i 2002 es procedeix a la restauració del retaule i de les pintures del sostre. retaule La Mare de Déu de la llet Una de les obres pictòriques més valuoses que hi havia a l’ermita de Santa Caterina és la «La Mare de Déu de la Llet». Es tracta d’una taula pictòrica que representa a una Mare de Déu donant el pit al nen Jesús, acompanyada de quatre àngels amb les mans juntes en senyal de pregària. En cal destacar el contrast entre el modelatge dels rostres i mans, on en són evidents els trets de composició rígida i articulació lineal i estàtica de les figures, amb el dibuix gairebé descriptiu dels teixits, cabells, reposapeus i el mateix terra. Podria ser que fos una part central del retaule on s’hi representessin escenes de l’Anunciació, la Nativitat i la Presentació de Jesús al Temple (segons Antonio José Pitarch). Característiques típiques de la tradició de la pintura italo-gòtica catalana que és on es situa la citada obra. Als cantons de la part superior hi destaquen uns escuts petits amb un toro, suggerint que possiblement formés part d’una donació a l’ermita de la família Tor, una de les més notables de Torroella de l’època, i que més endavant, al segle XVI, va esdevenir la família Tor-Bagur, que serien els propietaris de la Torre Bagura. Aquesta obra es datada entre els anys 1.363 i 1.374, i segons les fonts consultades hi ha diversitats d’opinions sobre la seva autoria. En algun article del llibre de la festa major es parla d’autor a Jaume Serra, i en un altre a Francesc Serra fill, però sembla que a qui se li atribueix l’autoria és a Llorenç Saragossa, contemporani dels anteriors i de la mateixa escola. Aquest fou pintor reial de Pere el Cerimoniós , va néixer a Carinyena (Aragó) i residí entre Barcelona i València. Va pintar altres retaules amb la mateixa temàtica per a altres instàncies. Però, com va marxar aquesta obra de Torroella? Ja l’any 1.914 es produeix una primera temptativa de comprar l’obra per part d’un senyor de Barcelona, però és a l’any 1.925 quan els administradors de l’ermita amb permís de l’Ajuntament se la varen vendre. Es veu que es trobava en molt mal estat degut a la humitat i a la poca ventilació de l’espai, i es demana que es traslladi al saló del mateix Ajuntament per tal de conservar-lo millor, però no es va arribar a fer. Es va vendre per 5.750 ptes., i es va fer entrega d’una còpia de la mateixa que es va col•locar al mateix lloc on era. Actualment no en queda cap referència d’aquesta còpia i segurament va desaparèixer durant la Guerra Civil del 1.936-39. Finalment, amb els diners que es varen guanyar es van licitar unes obres de reformes i reparacions de l’edifici que es portaren a terme el 1.928 pel constructor Conrado Lloveras Planas. Al principi del segle XX ocupava el segon tram lateral del costat de I ‘epístola després del retaule dels Sants Metges: «Cap a l’altar major idintre d’un marc de dues columnes descolorides, sostingut per uns escalons corcats i mig desfets, es trobava un meravellós retaule gòtic català de l’escola de Jaume Serra representant la Mare de Déu de la Llet. Formaria part d’algun altar gòtic que la febre del mil set-cents va arrasar tota la capella dels elements anteriors arraconant vells altars per introduir-hi els del renaixement”. Ref. 29 Fins fa poc el retaule estava exposat i guardat al Museu de la Fundació Francisco Godia, a Barcelona, on n’era un dels tresors de la col·lecció. Es trobava a la casa Modernista Garrigues Nogués, però l’any 2.015 va tancar portes i ara n’ocupa l’espai la Fundació Mapfre, però no se sap que se’n farà de les obres dipositades. El davallament o la Pietat El retaule de la Pietat és una taula gòtica de la segona meitat del segle XV, obra de Jaume Cabrera. Formava part d’un retaule de Torroella de Montgrí destruït durant la Guerra civil espanyola. Taula de fusta pintada al tremp exposada a la sala 8 del Museu d’Art de Girona. L’escena representa el moment posterior al davallament del cos de Jesús, després de ser crucificat. L’autor n’és Jaume Cabrera, anomenat també el pintor de la sexta angoixa, segons el marquès de Lozoya. Aquesta peça del museu devia formar part d’un retaule més gran, i fou instal·lat a la capella de Santa Caterina de l’església de Sant Genís fins a la Guerra civil espanyola (1936-1939), conegut com el retaule dels Dolors. ANÀLISI La forma de la taula és allargada en una proporció inusual, per adaptar-se a la dimensió precisa del cos exànime de Crist. Al seu voltant, s’hi articulen set figures: Josep d’Arimatea i Nicodem un a cada cantó, amb robes daurades, com les de la mare que besa, desolada, la mà del fill mort. A l’entorn seu, Joan, amb un vestit rosat, i les tres dones: l’una vestida de vermell, l’altra de verd i l’altra de morat, totes en actitud de plany. Al fons, cinc àngels diminuts exhibeixen, com en un joc, la creu, l’escala, la canya, la llança, i la columna de la passió. Totes les mirades i actituds giren a l’entorn del cos rígid i allargat. Tots els colors vius i llampants serveixen de contrapunt a l’extrema lividesa d’aquesta carn eixuta. Res a veure amb el joc flexible dels músculs que, en les pintures del Renaixement, permeten que el cos de Crist s’emmotlli i adapti al cos de la mare que el sosté en els braços, com els cossos dels herois clàssics eren sostinguts sovint pels braços de la Victòria. Aquí Jesús no reposa, ni el cos ni el capdamunt als genolls de Maria. És un Crist anquilosat, sense cap connexió amb el corrent de vida que s’aplega al seu voltant, absolutament solitari i desvalgut, que sembla escenificar literalment aquella afirmació que havia fet de si mateix: “El Fill de l’Home no té lloc on reposar el cap.” Aquesta lividesa i rigidesa són les que accentuen fins al límit el patetisme de la representació, només atenuada potser en el rictus finals del difunt, que esbossa tímidament una mínima serenor. Aquest és un home que ha mort com tots els humans. El Jesús del dogma cristià -el fill de Déu fet humà es fa semblant als éssers humans en tot menys en el pecat- troba la seva encarnació més punyent en aquest Crist de Jaume Cabrera: un rostre que ens és estranyament familiar i que físicament ens recorda els morts que hem conegut. L’AUTOR DE LA SISENA ANGOIXA La “sexta angoixa” al·ludida pel marquès de Lozoya es correspon amb una mena de rosari anomenat “corona” en honor a la Verge dels Dolors. Aquí s’evoquen les successives angoixes de la vida de Maria, i la sisena i penúltima és aquesta: la davallada de la creu i els moments previs a la sepultura de Jesús. Si Cabrera podia ser anomenat el pintor de la sisena angoixa, és perquè sempre pintava, una vegada i una altra, aquesta mateixa escena. De fet, era un tema recurrent en la majoria de retaules de l’època, i Cabrera es va inspirar molt directament en les obres semblants, gairebé idèntiques, dels seus mestres i predecessors, com ara Lluís Borrassà (retaule de la seu de Manresa, o retaule de Sant Miquel de Cruïlles). No ho va fer només per gust o per manca d’inspiració, sinó també per obligació, per submissió forçada als gustos de l’època i a les exigències de la clientela. Bibliografia • Jordi-Aragó, Narcís; Un mort estranyament familiar. Museu d’Art de Girona, Girona, 1997. Tret