Santa Eulàlia de Ronçana - Montserrat

Camí de l'Aigua

El camí de l'Aigua és el camí que puja des de l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat cap al Monestir de Montserrat seguint les conduccions que subministren d'aigua corrent el Monestir. La pujada, en aquest tram, és dura.

Estació d'autobusos de Caldes de Montbui

Castellar del Vallès

Serrat dels Ginebres

Després d'un curt ascens de menys d'un quilòmetre de caminar, coronem el serrat i comença el descens, que regala, de nou, excel·lents vistes de Montserrat, cada cop més a prop, i en aquest cas vigilat per la Torrota de Vacarisses.

El Lleonart

El Lleonart és un antic mas semi-derruït de Vacarisses, situat en una petita esplanada sobre un cingle que domina el pas del torrent del Lleonart, a la imatge. Es tracta d'una construcció de planta més o menys quadrada, que tenia una planta semi-soterrània més primer pis i golfes. Els murs, que es conserven en general fins a l'alçada del sostre, són de pedra i de tàpia. A la part de migdia, més baixa, estan reforçats amb un contrafort atalussat. Es conserva alguna finestra emmarcada amb carreus treballats. L'interior de la casa era distribuït en dues crugies, i s'hi observen algunes obertures en forma d'arc de maons plans. La casa ha estat allargada amb un cobert al costat de ponent (que conserva una volta de pedra) i un altre obrat amb totxo, de construcció molt recent, que actualment es troba totalment derruït. Al costat nord, darrera la casa, hi ha una construcció adossada amb dos cups, un de rodó i un de quadrat

Església de Sant Joan Baptista (Matadepera)

Cap a la fi del segle XVIII es van començar a construir les cases del poble a la part baixa del terme però l'església parroquial va seguir sent l'antiga capella de Sant Joan fins que, el 1880, es va bastir una primera església al nou nucli urbà. El 1904 es va alçar l'actual campanar, de maó vist, i el 1911 el temple neogòtic que ha arribat fins als nostres dies, aprofitant algunes estructures de l'antiga església. Consta de tres naus amb creuer.

El Llobregat

El pont gòtic de Monistrol de Montserrat es va començar a aixecar a partir de l'any 1317 per voluntat del prior de Montserrat Bernat Escarrer per tal de facilitar les peregrinacions al santuari. Va subsistir fins el 1939. Avui amb les modificacions pròpies de les noves formes de comunicació segueix unint les dues bandes del poble separades pel riu Llobregat. És la construcció de les seves característiques més gran de tota la conca del Llobregat, declarada monument nacional.

Monestir de Montserrat

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, a una alçària de 720 metres sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.

Casa Nova de l'Obac

La Casanova de l'Obac és un antic mas vitivinícola de tres plantes i estil italianitzant, aixecat al començaments del segle XIX. Inaugurat com equipament l'any 1996, disposa d'espais i equipaments per al desenvolupament de programes culturals, de lleure, de formació i d'educació ambiental. Al costat hi ha La Pastora, un restaurant jove que tot i néixer amb el nou mil·lenni fonamenta el seu servei en les antigues cases de camp que oferien al viatger la possibilitat de refer-se després d'un llarg camí. Vam aprofitar-hi per fer un petit refrigeri.

Club Deportiu Terrassa Hoquei

L'any 1910 un grup de joves de l'Ateneu Calassanç crearen el primer club d'hoquei a Catalunya i a Espanya amb el nom Lawn Hoquei Club Calassanç. El 2 de juny de 1912 juga el primer partit enfront de l'Espanyol de Barcelona. El 1915 el Calassanç s'uneix al Terrassa FC, adoptant aquest darrer nom i vinculat durant uns quants anys a aquest club. El 1920 passa a denominar-se Terrassa Hoquei Club. Passada la Guerra Civil adoptà l'actual nom. El 1926 es guanya el primer Campionat de Catalunya, el 1933 el primer Campionat d'Espanya, encetant una llarga llista d'èxits. L'Ajuntament de Terrassa li va cedir uns terrenys, la primera pedra dels quals es va posar el 1961, quan se celebrava el cinquantenari del club. El 1970 el club adquireix uns terrenys a Les Pedritxes, a Matadepera, inaugurant les instal·lacions el 10 de juny de 1973 amb terrenys de joc per a hoquei, tennis, frontó, entre altres esports. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi.

L'Hostal de la Creu

L'antic hostal medieval de l'Hostal de la Creu de la Guardiola era el darrer hostal que hi havia en el camí romeu a Montserrat abans d'arribar a la població de Monistrol de Montserrat, travessar el Llobregat i afrontar la pujada a la muntanya màgica. Aquest punt ja és de per si revitalitzant si fem una ruta a Montserrat, ja que és quan ens apareix tot el massís de Montserrat enfront en tot el seu esplendor, quasi bé a tocar. L'hostal rep el nom d'una desapareguda creu de terme que hi havia en aquest lloc. En aquesta zona, en el camí romeu encara podem trobar-hi restes dels arranjaments amb pedra que Pere el Cerimoniós va manar fer amb enllosats, murs i amb un desguàs lateral per a que l'aigua de pluja no erosionés el camí. També hi ha una font i s'hi va excavar a la roca una bassa de bones dimensions (de 7 x 4 metres) per a abeurar els animals.

Coll de la Riba

Important cruïlla de camins. La vista que s'obre en aquest punt és espectacular, la Casa Nova de l'Obac en primer terme, la Torrota de l'Obac girant la vista a la dreta i, sobretot, l'objectiu final, Montserrat, que sembla a tocar. Seguim carenejant al nord-oest, tot deixant enrere petites serres transversals a la nostra marxa.

Església de Santa Eulàlia de Ronçana

L'església de Santa Eulàlia de Ronçanafou reedificada el 1880, per tal com l'antiga havia esdevingut petita. L'actual, de grans proporcions però inexpressiva, aprofita de la vella la portalada del segle XVII, alguns trossos de mur i dues claus de volta, situades sobre el frontó triangular. Li fa costat un campanar de torre amb rellotge i ferramenta per campanes sobre el terrat. Segons una tradició local, abans que aquesta església i la dels segle XVI o XVII que la precedí, n'hi hagué una altra al lloc conegut per l'Església Vella de l'heretat de Can Brustenga. Aquest mas, un dels més antics del terme, apareix al segle XIV com a situat prop de l'església. Santa Eulàlia, com moltes esglésies del Vallès, ha conservat un notable tresor de peces d'orfebreria d'argent (creu, custòdia, canelobres, portapaus, relíquies, calzes) dels segles XVI i XVII que revelen un moment de riquesa d'aquest sector del país. Aleshores s'hi bastí l'altar del Roser, devoció molt popular, els goigs de la qual es cantaven la diada de Caramelles. La llegenda de l'Església Vella El bosc de can Brustenga és un lloc conegut per tots els habitants de Santa Eulàlia. Possiblement, es tracta de la zona boscosa més important de Santa Eulàlia. Molta gent hi va a passejar, a córrer, a buscar-hi bolets o a cercar-hi espàrrecs quan n'és el temps. El paratge està travessat per una gran quantitat de camins i corriols oberts per caminants, ciclistes o motociclistes, fins al punt que hom té la impressió que no queda un pam de terra sense haver estat trepitjat per algú. Però, si bé tothom coneix l'indret, pocs coneixen els seus racons: la Rovira, l'Estret, el Pinetó... Un dels racons oblidats del bosc de can Brustenga s'anomena l'Església Vella. Al dret de can Tries, i no gaire lluny de l'Areny, hi ha aquest lloc, conegut per les persones grans de Santa Eulàlia i per totes aquelles que, fa uns anys, van passar per aquell antic caminet de terra que travessava el bosc, de l'Areny fins sortir sota can Cisteller. Abans, la canalla del terme passava per aquest viarany per tal d'anar a les escoles de la Sagrera. A mig camí, quan el fred de l'hivern era intens, s'aturaven al lloc anomenat l'Església Vella per escalfar-se una mica amb les flames i les brases d'un petit foc. Aleshores, com ara, només hi veien els fonaments d'unes parets amb el seu paviment. Avui, però, el camí estret ha desaparegut. A mesura que es va deixar de fer servir, la vegetació del bosc se'l va apropiar i el va convertir en una porció més del seu espai, amb bardisses, pins i alzines. Amb la mort d'aquell corriol, també es van soterrar els vestigis de l'Església Vella. Diu la tradició local que el primer temple parroquial de Santa Eulàlia es va aixecar en aquest racó. Aquesta història ja es contava l'any 1887, i ja aleshores era una vella rondalla. Malgrat això, res ens fa pensar que aquí hi hagués hagut una església. Per les característiques dels fonaments, i per les restes arqueològiques que s'hi han trobat, sembla més aviat que es tractava d'una antiga construcció romana, batejada posteriorment, sense que sapiguem els motius, com l'Església Vella. Retrobar l'indret després de tants anys no és cosa fàcil. Les torres veïnes que s'hi van fer, han transformat el paisatge del lloc, fent-lo irreconeixible als ulls d'aquells que hi havien passat tantes i tantes vegades pel costat. Les poques restes que es veuen resten soterrades no només per terra i plantes, sinó també pel desconeixement de molts santaeulaliencs. Acompanyades dels arbres, els matolls, les herbes i els animals del bosc, les pedres d'aquest paratge jeuen ignorades en aquest racó del bosc de can Brustenga, en aquest petit racó del Vallès.

Estació d'autobusos de Sentmenat

Vacarisses

El poble de Vacarisses és el nucli principal del municipi del mateix nom, tot i que el gruix de la població es concentra en diverses urbanitzacions més properes a la carretera de Terrassa a Manresa. El poble antic es troba situat al voltant del castell i de l'església parroquial. Cal relacionar el castell de Vacarisses amb Guillem de Montcada, ja que a la segona meitat del segle XI era posseït per aquesta família, i a més Guillem de Montcada s'anomena de Vacarisses o de Muntanyola en els primers documents en què és esmentat, a finals del segle X. Vora el poble, en un pujol hi ha la Torrota, una torre de planta circular que servia de punt de vigilància, comunicada visualment amb la torrota de Monistrol i amb la de l'Obac.

Estació de Vacarisses

La línia de Barcelona a Lleida passant per Terrassa i Manresa és una línia que si bé va suportar pràcticament tot el trànsit entre la ciutat comtal i el nord de la Península, el cas és que actualment ha perdut tot aquest trànsit i té tres zones clarament diferenciades. De Barcelona a Manresa hi ha un ús intens quasi exclusiu de trens de rodalies servits per les unitats de la sèrie 447, mentre que de Manresa a Lleida només circulen uns quants trens regionals al dia servits per les unitats 440 reformades i les unitats 470. La línia és d'ample de via ibèric (1.668 mm), amb doble via entre Barcelona i Manresa i via única a la resta del seu recorregut, amb velocitats màximes de 140 km/h i rampes màximes de fins a 22 mil·lèsimes. Vacarisses és una estació de la línia de Rodalies Renfe C4 situada a la urbanització de Can Serra. Allunyada de la població a la que dóna servei, va ser inaugurada l'any 1859 amb motiu de la posada en servei del tram ferroviari entre Terrassa i Manresa.

Les Vendranes

Les Vendranes, en el terme municipal de Vacarisses, és una gran masia encerclada dins d'una espècie de muralla que li dóna un aspecte de fortificació, dins la qual hi ha l'habitatge principal amb diversos coberts annexos i un habitatge secundari. Fora del clos queden dos coberts independents, un dels quals devia ser una pallissa, situada al costat d'una era enrajolada de forma quadrada, i també una construcció amb dos cups. La porta d'entrada a l'interior del clos tancat, adovellada, fou construïda el 1816 i l'edifici principal fou modificat o reconstruït entorn del 1800.