SANTA MARIA DE FINESTRES

Avui anem a Santa Maria de Finestres. Per arribar-hi des de qualsevol de les valls que l’envolten (Ser, Llémena o Ritort) s’ha de guanyar un desnivell més gran del que estem disposats a pujar. Per tant, ens apropem amb cotxe fins al coll de la Palomera, des d’on podem ascendir sense dificultat al santuari de Santa Maria.

Un cop hi arribem, a les 9 en punt, tirem cap a ponent i seguim un camí de matxos, que encara conserva bona part de l’empedrat. Més endavant, deixem aquest camí, que ens duria al coll del Grau, i ens enfilem per un corriol en direcció al santuari. Fa fresca, però, mentre pugem, la muntanya i els faigs ens resguarden del vent i amb l’esforç físic ens anem escalfant de mica en mica. Això canvia quan arribem a l’Oratori de sant Antoni de Finestres. De cop i volta el vent ens toca de ple i, malgrat venir de migjorn, és fred i penetra fins al moll dels ossos.

Acabem d’arribar al santuari on, en comptes de buscar una bona vista, cerquem un preuat recés. No en trobem cap de perfecte, per la qual cosa ens asseiem arrapats com llagastes a la casa del santuari. Els uns romanen acomodats a terra i els altres, com jo, continuem drets tot intentant mantenir l’escalfor del cos. Mentre mengem, recordo la fred que vaig passar en aquest mateix lloc, quan vaig venir-hi per primera vegada fa uns cinquanta anys. Llavors en Lluís Sacrest ens guiava com a cap de “ràngers”. Aquell jorn no només feia vent i fred com avui, sinó que també plovia i crec recordar que en alguns moments fins i tot va nevar. En cinquanta anys hauria d’haver après la lliçó: “Si vols anar a Finestres, abriga’t més del que creus necessari”. No tornarà a passar!

El conjunt d’edificis del santuari de Finestres és sorprenent en un lloc tan inhòspit. No només té una capella i una casal, sinó que també hi ha un cementiri, diversos patis empedrats, una cabanya que ara fa de refugi, la ruïna d’una altra edificació, i un túnel per sota de la capella que permet accedir al camí que segueix la carena cap al sud. Es té noticia de la consagració de la capella en el segle X, originalment associada al proper castell de Finestres. Dissortadament els terratrèmols de 1427 van destruir bona part de l’ antiga capella. La que avui hi trobem és una reconstrucció que es va fer al cap d’uns anys. Durant alguns segles va viure al santuari una petita comunitat de monjos benedictins (Priorat de Santa Maria de Finestres). Pels sacrificis que suposava viure en un lloc tan enlairat, es diu que tenien la penitència feta quan arribaven al Purgatori. Malgrat això, aquesta comunitat va sobreviure-hi fins a les desamortitzacions dels anys 1830’s.

De tornada, travessem el túnel per sota la capella per agafar un camí més curt cap al coll on hem deixat els cotxes. La baixada és costeruda, encara que sàvia, i no tardem a trobar la pista que mena de Mieres a Sant Aniol de Finestres. Un cop en aquesta pista, estem a prop del nostre destí, on arribem massa d’hora per anar a dinar. Per completar l’excursió visitem la talaia ibèrica i Santa Maria del Freixe, que ens venen de camí.

A la talaia ibèrica podem contemplar la Dama de la Garrotxa i l’anomenat “poblat ibèric” de la Palomera. La Dama de la Garrotxa és una escultura d’una dona ibèrica feta per en Piculives (Josep Bosch i Puy) i posada en aquesta talaia el 1978. Segons es mira l’escultura, podem veure-hi el perfil del cap de la dona o el seu cos complet. Tant d’una forma com de l’altra, es pot admirar la seva bellesa de formes plenes, que recorda una Venus prehistòrica. Simbolitza la fertilitat. A pocs metres de la dama, hi ha una reconstrucció d’una torre quadrada voltada d’un altre mur. A les excavacions que es van fer pels seus voltants, s’hi van trobar ceràmiques vàries, que es van datar del segle III abans de Crist. Això prova l’origen ibèric de les ruïnes. De totes maneres, és poc probable que en un lloc amb poca aigua i sense planes de conreu hi pogués haver res que meresqués el nom de “poblat”. Més aviat sembla ser una torre defensiva com els propers castells medievals de Colltort i de Finestres.

Tot baixant ens parem a Santa Maria del Freixe, on hi ha una ermita d’origen romànic. Aquesta església té la peculiaritat que hom pot ascendir al campanar per una escala exterior. Després de fer-hi un puja i baixa, ens dirigim a Can Bastans per completar la sortida. Allà hi trobem la Nuri i assaborim un bon dinar a base de plats tradicionals.