Circular Santa Maria de Martorelles - Castell de Sant Miquel - Dolmen de Can Gurri

Cementiri de Martorelles i Santa Maria de Martorelles

Inici i final de la ruta.

Pista sense asfaltar

Continuem recte

Can Bernades

És un mas aïllat i reformat de planta rectangular, envoltada d'una zona enjardinada delimitada per una tanca. Presenta la coberta de teula àrab de dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal i el vessant de migdia força més llarg que el de tramuntana. Està distribuïda en planta baixa i pis. La façana principal, orientada a ponent, compta amb un portal d'accés d'obertura rectangular amb els brancals en relleu i arrebossats, a mode de carreus. Està cobert amb un petit voladís de teula àrab. Al pis destaquen quatre petites finestres rectangulars amb els emmarcaments en relleu arrebossats. La resta d'obertures de la construcció presenten la mateixa tipologia que les de la façana principal. L'edifici presenta els paraments arrebossats. La casa ja apareix referenciada en un plànol descriptiu i cartogràfic de Martorelles de l'any 1750, fet pel rector de la parròquia de Santa Maria Josep Antoni Casasayes, amb el nom de "Casa Barnadas". A mitjans del segle XIX, la masia pertanyia al Noi Gran de can Bernades, que era empeltador de vinyes i havia heretat la casa del seu avi.

Sender SL-C120

Trencall

A l'esquerra cap a la Font de Beu i Tapa. Després tornem a aquest punt i seguim en la direcció que anàvem.

Font de Beu i Tapa o Font de Can Bernades

La font, situada a la mateixa llera del Torrent de Can Gurri, està formada per una petita fornícula d'arc de mig punt bastida en maons plans, amb els brancals fets també de maons, tot i que disposats a sardinell. La font agafa el sobrenom de Beu-i-tapa del fet que sempre havia tingut un cabal molt escàs, de manera que calia tapar-la després d'haver-la fet servir, per no perdre l'aigua o que s'assequés. També es coneguda amb el nom de Can Bernades per la proximitat amb la masia del mateix nom. L'any 2009, la font fou recuperada donat que feia temps que estava completament colgada de terra per les diferents riades que s'havien anat succeïnt. Quan rajava, l'aigua d'aquesta font sortia directament de la roca mare mitjançant un simple broc encastat a la roca, d'on aflorava l'aigua.

Sot de Can Girona

Coll de Can Girona

Girem a la dreta

Can Girona

Can Girona és un mas aïllat de grans dimensions format per diversos cossos adossats que li confereixen una planta més o menys rectangular. La construcció presenta obertures rectangulars, d'arc de mig punt i d'arc escarser, i els volums estan rematats amb ràfecs motllurats. Els paraments estan arrebossats i emblanquinats, amb un sòcol pintat en vermell. La casa apareix mencionada en el cens parroquial de l'any 1626 fet per mossèn Pau Querol. Consta que a la casa de can Girona hi vivien 16 persones (d'un total de 121 en 17 cases en tot el poble). Probablement era la casa més gran i important del terme. Posteriorment, la casa de can Girona apareix referenciada en un plànol descriptiu i cartogràfic de Martorelles de l'any 1750, fet pel rector de la parròquia de Santa Maria Josep Antoni Casasayes. En aquest s'indicava que l'església tenia alous a la casa. Segons l'autor martorellenc Jaume Sindreu, la casa es va formar per la unificació del mas Mateu, el mas de la Mola i el mas del Poal. A finals del segle XIX, la finca era propietat de Manuel Girona, alcalde de Barcelona entre els anys 1876 i 1877. La idea era crear una granja que els permetés produïr els productes per abastir la casa que tenien a Barcelona. Uns anys més tard, en un article publicat l'any 1889 en el butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana, la casa apareix mencionada com a can Girona. S'especifica que era molt gran, que tenia capella i una alta torre i, sobretot, que estava restaurada de feia poc. A principis del segle XIX, la casa va passar a mans d'en Lluís Piera, propietari de l'empresa "Fomento de Obras y Construcciones", amb la intenció d'explotar les pedreres de la finca per obtenir pedra per fer les llambordes dels carrers de Barcelona. També la utilitzaven com a lloc d'esbarjo familiar, van recuperar la vinya malmesa per la fil·loxera i van plantar cirerers, que es convertiren en el producte estrella de la zona a mitjans del segle XX. L'any 1920, en Piera va vendre la finca a l'ajuntament de Barcelona. Primer la van destinar a centre de beneficiència mitjançant explotació agrícola i, l'any 1932, a casa de colònies de les escoles municipals de Barcelona. Durant la Guerra Civil, la casa acull nens refugiats d'altres zones (hi ha gent gran del poble que va venir com a refugiat i s'hi va quedar) i membres refugiats de la Generalitat, com per exemple el poeta i polític català Ventura Gassol. El conflicte bèl·lic arribà a la casa i fins i tot hi hagueren morts. Un cop acabat el conflicte, la casa es torna a destinar a les tasques agrícoles de beneficiència. Als anys 50, la finca serví de viver del servei de Parcs i Jardins de Barcelona (aquest viver es va traslladar a la finca de cal Mariano, actual Castell de Sant Foix, el 1978). L'any 1976, la finca es converteix en la primera granja escola de l'estat espanyol, tot i que es paralitza l'any 85 donat l'inadequat estat de conservació de la casa. Des de l'any 1992, Can Girona està dedicada com a lloc de colònies i acampada en els terrenys de la seva finca.

Antic estable de Can Girona

Uns metres més amunt de la casa de Can Girona hi ha un edifici aïllat de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab de dos vessants distribuït en un sol nivell. Es tracta de l'antic estable de la masia. Presenta obertures d'arc de mig punt amb els emmarcaments bastits en maons i ràfec de dents de serra a la façana principal.

Bassa de Can Girona

Gran bassa o dipòsit de planta circular amb un diàmetre d'entre 18 i 20 metres i una profunditat d'uns 10. Està bastida en pedra de diverses mides sense treballar, disposada irregularment i lligada amb abundant morter. La part de la bassa que està per sota del nivell del terreny compta amb un revestiment hidràulic, mentre que a la part superior el revestiment és arrebossat i està força malmès. Tota la banda nord-est de la construcció, just en el punt d'unió de les dues parts, presenta una mena de sòcol bastit en maons que s'expandeix a tot l'alçat a la banda de tramuntana. S'observen els registres per on cau l'aigua i una antiga obertura rectangular actualment tapiada, que donava accés a unes escales per baixar al fons de la bassa. A l'exterior, adossada a la banda de llevant, hi ha una petita construcció amb la coberta de dos vessants per on entra l'aigua de la sèquia cap a la bassa. La bassa s'alimenta d'aigua mitjançant una sèquia d'un quilòmetre de llargada que s'inicia uns metres més amunt de la font de la Mercè, abans de l'encreuament dels camins que porten a Castellruf (dreta) i can Gurri (esquerra). Es tracta de l'aigua subterrània del torrent de can Gurri, captada mitjançant un pou amb una llarga mina i distribuït a través d'un sistema de tubs, canalitzacions i pous de registre fins a la bassa. Es tracta d'una bassa de reg amb una capacitat de 1500 metres cúbics que nodreix els camps de la finca de can Girona, així com també els terrenys de l'Escola Viver Castell de Sant Foix, ambdues propietat de l'ajuntament de Barcelona.

Seguim cap a l'esquerra

Deixem la pista i ens endinsem pel corriol.

Seguim cap a la dreta

Seguim cap a l'esquerra

Seguim cap a l'esquerra

Girem a la dreta

Carena del Turó de Sant Miquel

Girem a l'esquerra

Agafem el corriol ascendent de més a l'esquerra.

Bosc del Castell

Girem a l'esquerra

Collet del Castell

A l'esquerra, el corriol de pujada cap al castell. Després tornarem a aquest punt i seguirem pel corriol en baixada que ara tenim al davant.

Seguim cap a l'esquerra

Capella de Sant Miquel

Girem a la dreta

Vista panoràmica

La plana del Vallès de nord a sud.

Castell de Sant Miquel, Domicilium

El castell de Sant Miquel es troba a 436 metres d'altitud, entre els termes de Montornès del Vallès Valtromanes. La primera notícia escrita del castell de Montornès és de 1108, tot i que la construcció és anterior. El terme comprenia les parròquies de Montornès i de Vallromanes, que formaven una sola batllia i, des del segle XIX, un sol municipi. A la baixa edat mitjana també en depenia el veí terme d'Alella. Fou propietat comtal fins que el 1342 el rei Pere III el va vendre a la família dels Montornès. Des del segle XVII va pertànyer als Taverner, després comtes de Darnius. El 4 de gener de 1485, aquest castell va ser l'escenari de la batalla decisiva de la segona Guerra Remença en què Bartomeu Sala va liderar la victòria pagesa contra l'exèrcit del veguer Anton Pere de Rocacrespa. Afectat greument per batalles diverses i un terratrèmol l'any 1448, el castell va restar abandonat des de final del segle XV. A més, l'any 1718, el comte de Darnius va reconstruir la torre Tavernera, actual seu del Club de golf Vallromanes, que va succeir l'enderrocat castell com a centre de la senyoria. Tot i que l'objectiu principal de l'edifici era el control militar de la zona i fer front a possibles agressions externes o internes, aquest castell tenis, moltes altres funcions. Actuava com a nucli d'articulació del territori i era un espai residencial dels senyors feudals. Era també un centre administratiu i judicial, aix com un espai d'emmagatzematge d'excedents agrícoles. El seu interior era un loc ple d'activitat que podriem definir com un "poble en miniatura". Es compon de diferents recintes: al recinte subirà (superior) i els recintes jussens (inferiors).

Castell de Sant Miquel, Recinte sobirà

En el context de la II guerra civil catalana els pagesos de remença es van apoderar del castell, i les tropes del veguer de Barcelona el van haver d'assetjar el 4 de gener de 1485, sense èxit. Aquesta victoria va ser important per als remences, que van veure com el rei d'Aragó Ferran II abolia els mals usos feudals per la sentència arbitral de Guadalupe el 1486. Vista panoràmica cap a la Serralada Litoral i la costa del Baix Maresme.

Castell de Sant Miquel, Torre de l'Homenatge

El recinte sobirà es el més antic i presenta les prestacions defensives més importants (la torre mestra o de l'homenatge, el pati d'armes i el domicilium dels senyors, així com una cistema de gran capacitat per abastir d'aigua potable els seus habitants. Als sectors jussans es troben espais amb altres funcions com la capella de Sant Miquel, magatzems i habitatges del servei. Els recintes estaven protegits per una muralles de grans dimensions que incrementava in seguretat i l'eficiència defensiva de totes les edificacions. El castell de Sant Miquei es troba en fase d'estudi, recuperació i posada en valor. Des de l'any 2016 s'estan duent a terme actuacions que han permès documentar consolidar una bona part de les estructures arquitectòniques. L'any 2018 es va presentar al Pla director clal castell de Sant Miquel, el qual suposa un full de nita en l'estratègia de les intervencions per mcuperar i habilitar el monument. El jaciment té la consideració de Be Cultural d'Interès Nacional (BCIN), que és la máxima categoria que atorga ia Generalitat de Catalunya.

Tram de baixada pronunciada

Extremar les precaucions

Seguim cap a la dreta

Seguim cap a la dreta

Coll de Can Corbera

Continuem recte per la pista sense asfaltar

Vinya de Can Barbeta

Seguim cap a l'esquerra en direcció a Alella

Girem a l'esquerra

Deixem la pista i enfilem el corriol entre el bosc

Seguim cap a la dreta

Seguim cap a la dreta

Girem a la dreta

Bosc de Can Malloles

Bosc de Can Malloles

Seguim cap a la dreta

Puig Sardi

431 metres

Puig Sardi

Seguim cap a l'esquerra

Bosc de Can Gordi

Girem a l'esquerra

Continuem per la pista ampla

Girem a l'esquerra

Pugem pels graons de fusta per arribar al Dolmen de Can Gurri

Dolmen de Can Gurri

El Dolmen de Can Gurri està situat a una cota d'uns 360 metres per damunt de l'actual nivell del mar. Està constituït per 12 blocs de granit disposats sobre una superfície de 7 metres quadrats, formant una estructura de 4,35 metres de longitud i 2,10 metres d'amplada. La cambra és quadrangular i s'obre a l'exterior mitjançant un passadís format per blocs de pedra alineats paral·lelament. Com que la cambra I aquest passadís no estan ben diferenciats, es pot afirmar que es tracta d'un sepulcre de corredor tipus "galeria coberta". Finalment els límits del túmul (estructura de terra que cobria el dolmen i que ha desaparegut per acció de l'erosió) estan delimitats amb blocs granítics i formen una rotllana d'uns 20 metres de diàmetre. El Dolmen de Can Gurri fou descobert per Antoni Guilleumes i Brossa l'any 1952. L'excavació, en què van participar el Dr. Josep Serra Ràfols, en Jaume Ventura de Vilassar de Dalt, en Josep Estrada de Granollers i el mateix Guilleumes, proporcionà ceràmica, puntes de fletxa de sílex i una punta de llança de bronze.

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Agafem de nou la pista ampla

Seguim cap a la dreta

Sender GR97-3

Coll de la Font de Can Gurri

Seguim cap a la dreta

Vista panoràmica

El Turó de Sant Miquel amb el Castell al capdamunt

Girem a la dreta

Trencall

A l'esquerra cap a la Font del Llorer. Després tornem a aquest punt i continuem en la direcció que anàvem.

Font del Llorer

La Font del Llorer, també anomenada Font del Llorerer o Font de ca la Treseta, està formada per un mur de pedra que forra el petit talús d'on brolla l'aigua, en una zona emboscada. El mur està bastit en pedra sense treballar de diverses mides, disposada irregularment i lligada amb abundant morter de calç. El brollador es correspon amb un tub de ferro encastat al mur. L'aigua és recollida per una pica circular encastada al paviment de la font (és un recipient), que presenta un decantador pel qual l'aigua passa cap a la teula àrab que la condueix, la qual també està encastada al paviment. Des d'aquí, l'aigua es perd pels voltants. Al costat de la font hi ha un indicatiu recent on s'adverteix que l'aigua és natural, però sense garanties sanitàries. A poca distància de la font en direcció nord, hi ha les restes de l'antiga masia de ca la Tereseta o Treseta, a la que probablement subministrava aigua i de la que agafa el nom. En origen, prop de la font, hi havia dues mines i tres o quatre llorers dels que probablement agafa l'altre sobrenom amb la que se la coneix. Dels llorers encara en queda un, situat damunt de l'estructura i ubicat entre les dues mines anteriors, que no s'han pogut localitzar donada l'abundant vegetació que cobreix la zona. Aquests arbres foren plantats probablement pels habitants de la masia, ja que no són autòctons de la zona. La font fou senyalitzada per uns voluntaris badalonins fa uns anys, amb rètols de fusta que indicaven la seva ubicació.

Canal de la Font d'en Gurri

Canal de la Font d'en Gurri

Font de Can Gurri

La Font de Can Gurri o Font d'en Gurri és de planta rectangular semi-soterrada, amb una profunditat aproximada d'un metre i bastida en pedra. De fet, l'espai està delimitat per tres murets bastits en pedra de diverses mides sense treballar, lligada amb morter de calç, i coronats amb un sòcol bastit amb maons disposats a pla. A la banda de ponent hi ha unes grans escales de pedra que permeten baixar fins al brollador. Consisteix en un curt tub de ferro d'on brolla l'aigua, que es troba encastat al marge sud-est de l'estructura. Aquesta aigua es recull dins d'una pica rectangular excavada a la roca, situada a la cantonada de llevant de la construcció. Damunt del brollador hi ha dues inscripcions gravades a la roca, tot i que estan força degradades. La primera diu: "DESDE TEMPS (?) / QUI HA PRETES CANVIAR (?) / SEGUIR HAL SER INFORMA (?)". La segona inscripció fa així: "FON DEL F(?) / COD(?)BOS 1794". Al costat de la font hi ha un rètol de fusta on hi ha la següent llegenda: "FONT D'EN GURRI / DÉU VOS GUARDI DE / PRENDRE MAL I DE FER-NE". Aquesta font que subministrava aigua tant a l'antiga masia de Can Gurri i els seus horts, com als carboners, traginers i vianants que treballaven i transitaven per la zona. Actualment, la masia es troba derruïda a escassa distància de la font, a l'esplanada d'on surt el corriol que hi condueix. Tant la font com el mas ja apareixen referenciats en un plànol descriptiu i cartogràfic de Martorelles de l'any 1750, fet pel rector de la parròquia de Santa Maria Josep Antoni Casasayes. En un article publicat l'any 1889 al butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana es parla de la font de can Gurri com una font "fresca i abundosa" (Sanjuan 2012: 111). Durant l'època de l'explotació de les pedreres de la finca de can Girona, un mosso aiguader carregava l'aigua de la font amb un carro i la subministrava als picapedrers.

Àlber de la Font de Can Gurri

La Font de Can Gurri està envoltada d'una abundant vegetació de la que destaca un gran àlber. Dos exemplars més van caure durant les fortes ventades de principis de l'any 2009. Foren aprofitats com a bancs per seure.

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Trencall

A la dreta, un corriol ens porta fins la Font de Can Barbeta. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Girem a l'esquerra

En direcció al torrent

Mina de la Font de Can Barbeta

Malgrat està dins el terme municipal de Vallromanes, aquesta font està molt més vinculada a Santa María de Martorelles, perquè quan rajava desprès de passar pel safareig situat en el camí de Can Gurrí, les seves aigues baixaven pel torrent d'en Nofre, fins a trobar el torrent d'en Gurrí. Aquesta és la única font del poble que abocava les seves aigües als torrents del vessant de Santa María de Martorelles, que tots ells desemboquen a Martorelles formant el torrent de Can Sunyer i aquest aboca les seves aigües al Riu Besós. L'aigua de la Font de Can Barbeta anava canalitzada per un call fins al safareig que hi ha a sota el camí. Es conserva la boca de mina i el call, però l'aigua no raja, perquè segurament es conduïda amb manguera per regar els cirerers de sota la masia de Can Barbeta.

Can Barbeta

És una antiga masia abandonada i en ruïnes que es troba dins els límits del terme de Vallromanes..

Girem a l'esquerra

Sot dels Verns

Girem a la dreta

Tornem a reprendre el sender GR97-3

Font de la Mercè

Aquesta font està formada per un llarg mur de pedra al bell mig del qual hi ha el brollador, format per un tub de plàstic. L'aigua cau dins d'una pica de planta semi-circular que es troba envoltada per un paviment amb la mateixa planta, tot bastit en pedra. Una estreta canalització practicada al paviment permet que l'aigua de la pica discorri fins a un petit registre ubicat fora d'aquest. D'aquesta manera, l'aigua és aprofitada i no es perd. Al costat de la font hi ha un indicatiu recent on s'adverteix que l'aigua és natural, però sense garanties sanitàries. La font fou inaugurada aproximadament a finals dels anys 70, el dia de la Mare de Déu de la Mercè, 24 de setembre. Se la va batejar amb el nom de la patrona de Barcelona donat que els terrenys on s'ubica la font pertanyen a l'ajuntament d'aquesta ciutat des de l'any 1920. S'abasteix d'aigua gràcies a la sèquia que neix a partir d'una mina que està ubicada uns metres més amunt de la font, just a l'encreuament de camins i torrents. Mitjançant un sistema de tubs, canalitzacions i pous de registre, aquesta mina (d'uns 100 metres de llargada) subministrava aigua a tota la finca de can Girona i a les masies que en ella hi havien. L'any 1993, el Consorci del Parc de la Serralada Litoral va encarregar l'arranjament de la font a un paleta del poble, en "Picu" Marín. Es va revestir el mur amb lloses de pissarra i es va refer tant la pica com el paviment que l'envolta. Durant un temps, una branqueta feia de tap x evitar que el desguàs d'aigua fós massa gran.

Seguim cap a l'esquerra

Sender GR97-3

Girem a l'esquerra

Deixem la pista ampla i prenem el corriol

Salt de Can Ros

Sobre el Torrent de Can Girona

Girem a la dreta

Bosc de Can Sunyer

Seguim per la dreta

Arbres caiguts

Sot de la Majordona

Mur de pedra seca i feixa

Sot de la Majordona

Seguim cap a la dreta

Bosc de Can Bernades

Girem a l'esquerra

Des d'aquí desfem el tram de camí inicial per tornar al punt d'inici.