Santa Maria de Meià - Camí dels Feixancs - Ermita de st. Alís - Camí de Rúbies - Ermita de st. Sebastià - Santa Maria de Meià

L'excursió comença a l'inici del carrer del Forn de la localitat de Santa Maria de Meià. Des d'allà eixim en direcció oest, per dins del nucli urbà. El travessem d'una banda a l'altra, passem per davant de la casa de la Vila, que també funciona com a bar del poble, i del safareig. Al remat, ens incorporem al carrer de l'Església i deixem enrere els darrers habitatges d'aquesta localitat.

De seguida, a mà esquerra, observem l'església, dedicada a santa Maria i que va ser construïda al segle XVIII. En substitueix una altra d'anterior, romànica, i va fer de temple del poble i del monestir homònim, que va desaparèixer com a conseqüència de la desamortització eclesiàstica. Les seues instal·lacions han estat convertides en una casa de colònies.

Tan bon punt l'església de santa Maria de Meià queda darrere nostre, girem cap a la dreta i continuem l'excursió vers el nord, pujant, amb el camí de Santa Maria de Meià a Perauba. Aquesta via és la mateixa que el carrer de l'Església per on havíem avançat adés.

Amb el camí de Santa Maria de Meià a Perauba encetem una ascensió que ens farà guanyar més de cinc-cents metres d'altura en cosa de cinc quilòmetres. Poc més enllà, canviem de direcció i menem cap al nord-oest, fins que arribem al corral del Pepe. En aquest punt, abandonem el camí de Perauba i, cap a l'esquerra, vers el nord, ens incorporem al camí dels Feixancs.

El camí dels Feixancs, d'entrada, fa de divisòria entre les partides d'Escostes, a ponent, i Vinyals, a orient. Guanyem altura de manera constant, sense grans desnivells però sense deixar-ho de fer en cap moment. La via ens fa fer algun ziga-zaga, però generalment ascendim recte. Mentrestant, a l'esquena, comencem a tindre una bona vista sobre Santa Maria de Meià, Vilanova de Meià i el seu entorn.

A mesura que pugem, el camí, que antigament era de ferradura però que ara és una pista, va sent menys marcat, tot i que no té pèrdua. Finalment, mentre avancem cap al nord-oest i a poc més de 960 metres d'altura sobre el nivell de la mar, el camí dels Feixancs deixa de ser una pista i es transforma en allò que era en un primer moment.

Iniciem ara una ascensió de mitja hora pels feixancs de la Guineu. El pas és bo, amb una gran panoràmica a la nostra esquerra. Hi veiem tota la muntanya de sant Mamet, coronada per l'ermita dedicada a aquest sant. Llevat d'algun punt concret, el camí dels Feixancs és ben marcat i la pujada és relativament suau.

Pràcticament sempre cap al nord-oest, i després de passar més separats del que pensàvem de la paret del cingle, acometem l'última pitrada. El camí dels Feixancs és ara més costerut. Tanmateix, de seguida guanyem la carena de la serra de sant Alís. Més enllà, davant de nosaltres, apareix el Montsec de Rúbies, amb els cims del tossal de les Torretes, del tossal de Mirapallars, del puig del Camí Ramader o, un poc més lluny, de la Roca Alta.

En menys de cinc minuts des que hem assolit la carena de la serra de sant Alís, arribem a un encreuament. Ara, hem de girar cap a la dreta per a visitar les ruïnes de l'ermita de sant Alís. Les tenim a uns deu minuts a l'est. Del temple en queda poc. Es tracta d'un edifici de reduïdes dimensions, planta quadrada i sense absis. A l'interior havia d'haver-hi poca cosa més que l'altar. Ja no en queda res d'això, però.

Vora l'ermita de sant Alís, situada a uns 1.230 metres d'altura sobre el nivell de la mar, trobem un mirador des d'on guaitem una gran part d'aquest país, de llevant fins a ponent i vers el sud. A l'esquena, continua esguardant-nos el Montsec de Rúbies.

Desfem les nostre petjades fins a l'encreuament i ara continuem l'excursió vers la capçalera del barranc dels Escallissos a fi d'enllaçar amb el camí del Montsec, altrament conegut amb el topònim de la pista dels Petrolers. Abans de fer-hi cap, però, vora el barranc dels Escallissos, hem de passar a tocar d'un abellar.

Així que el deixem enrere, recuperem l'altura que havíem perdut abans de creuar el barranc i en dos minuts arribem al camí del Montsec. L'agafem cap a l'esquerra. Encara ascendim un poc més i, després, girem cap a l'oest pel tros del Serafí. Al fil d'açò, un poc més endavant, a la dreta, deixem les ruïnes de la cabana del Serafí.

Avancem còmodament entre conreus protegits per tanques. A l'esquerra, observem els caps dels cinglos de la Cabroa. A la dreta, el Montsec de Rúbies no ens perd de vista. En cosa de vint minuts, apleguem amb el camí del Montsec a un encreuament situat en un collet, vora una bassa i una caseta.

Abandonem el camí momentàniament i ascendim recte amunt per a gaudir, des d'un morrot, d'una última vista abans d'iniciar la baixada. Tornem al collet i ens incorporem al camí de Rúbies a Santa Maria de Meià, altrament dit de la Cabroa.

Es tracta d'una pista que baixa cap a la plana empegada als cinglos de la Cabroa. A la nostra esquerra s'aixequen espadats de desenes de metres. A la dreta, fruïm d'una gran panoràmica, que desapareix a poc a poc mentre descendim.

A la mitja hora de baixada passem per l'ermita de sant Sebastià, novament situada en un lloc des d'on es domina el poble de Santa Maria de Meià. Ja existia al segle XVII i fou usada de polvorí per l'exèrcit republicà durant la Guerra civil espanyola. L'interior és senzill, presidit per una imatge del seu titular.

En acabant de visitar l'ermita, continuem baixant amb el camí de Rúbies a Santa Maria de Meià fins a arribar, una altra vegada, al camí de Perauba a Santa Maria de Meià. Avancem cap a l'est i, en arribar als corrals del Flequer i del Pepe, retrobem l'itinerari que ja havíem fet a primera hora del matí.

Ara només tenim pendent tornar fins a Santa Maria de Meià, on fiquem el punt i final a l'excursió.